dijous, 17 d’octubre de 2019

COMUNICAT DE CONSTITUENTS PER LA RUPTURAVERS LA LLUITA DEL POBLE CATALÀ PER TOMBAR EL RÈGIM DEL 78 UN COP HAN SORTIT LES SENTÈNCIES



Constituents per la Ruptura, com a organització política que

participa de la
candidatura de la CUP+Per la Ruptura a les Eleccions espanyoles, ens comprometem a ajudar a trobar totes aquelles aliances que obrin tant els fronts populars com les lluites socials que restin obertes o en procés de reivindicació social, per tal de convertir la presó de pobles i classe treballadora, que és la II Restauració Borbònica, en un règim que es desfaci i trenqui les cadenes que barren l'empoderament del precariat, tot fent una crida a l'esquerra d'aquests pobles de l'Estat per l'exigència de les llibertats.
Arriba una crisi econòmica, lla de la darrera crisi econòmica capitalista, i no podem permetre major patiment sense haver preparat ja una estratègia de caire nacional i també de classe.
Pel que fa a les mobilitzacions socials de caire resistent d'ocupació de l'espai públic fem unes quantes re exions i propostes:
En primer lloc, que la majoria parlamentaria independentista ofereixi a la CUP Crida Constituent l’entrada a un Govern d'Unitat Nacional, per tal de depurar els caps i comissaris dels Mossos, canviar el Cap Major de la policia catalana i prohibir el material repressiu que les
organitzacions de drets humans així ho recomanin, tot garantint la seguretat dels agents policials.
Així com per que el Govern d’Unitat Nacional apliqui les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional i deixi en evidència el discurs fals i demagògic que s’amaga al darrera de les equidistàncies.

Mentrestant, reclamem que el Govern de la Generalitat faci dimitir de manera immediata al Conseller Buch, així com suspengui els cossos BRIMO i ARRO.
Alhora, apostem políticament per generar una Taula de Diàleg d'entitats civils del país liderades per associacions de pau, per tal d'evitar que la major tensió social porti a un un con icte civil, l’objectiu vertader d’aquest Estat demofòbic, hereter del Règim franquista del 39. Recordem que això és un con icte polític entre el poble de Catalunya i l'Estat espanyol.
També s’hauria de demanar als Comuns, Unides Podem i a d’altres actors civils de l’esquerra sobiranista espanyola que s’uneixin al discurs de que les forces policials d'ocupació i provocació, que han vingut de més i que no acaten les lleis del Parlament català (no usar les pilotes de goma), marxin del país perquè no hi hagi més ferits, ni més persones amb evident perill de mort.
Alhora, reclamem a la gent independentista i la gent que ens veu amb simpatia i entén i comparteix part de les seves reivindicacions que faci Consum estratègic (que no tingui un compte de banc a Caixa Bank, que no estigui associat a Foment del Treball, que no pagui factura a Movistar, etc.), ja
que la economia és el que mou la política global i el consum és encara més potent que el nostre vot.
A la gent en general, que sigui conscient de les seves forces i de la seva salut quan hagi d'anar a una o a una altre convocatòria. Sempre pensant en no quedar-nos al sofà. Cal que ens cuidem.
I també cal empatitzar amb els que no entendran les nostres accions de desobediència civil, de resistència civil, i ns i tot quan un s'hi veu abocat, d'autodefensa.
La mobilització es reforçarà a llarg termini si no manca una estratègia per sumar-hi aliances, així com cal sumar un nombre de mesures socials concretes per no fer defallir la gent.
A 17 d’octubre de 2109, Constituents per la Ruptura

diumenge, 22 de setembre de 2019

AMB EL CONSELL PER LA REPÚBLICA CATALANA. ORGANITZEM-NOS!

El comunicat de 14 de setembre del Govern del Consell per la República Catalana, en endavant Consell de Govern, representa un canvi respecte a l’actitud anterior, tot agafant les regnes de la iniciativa política que fins Pedralbes havia portat el Govern de la Generalitat. Davant d’una presumible inhabilitació del President Torra (encara que la inhabilitació real després de tots els recursos possibles no es doni fins la tardor del 2020) el Consell de Govern s’avança amb tres propostes importants:
  1. Pren la iniciativa d’una possible negociació amb el govern de l’Estat, amb la condició d’intermediació internacional.
  2. Crida a la mobilització per implantar la República.
  3. S’avança a declarar unes possibles eleccions al Parlament de Catalunya com a referendàries.
Tot plegat sembla posar pressió a l’Estat espanyol davant la presumible resposta a la sentència, i en els començaments del nou cicle de crisi econòmica, que posarà en els propers mesos l’economia espanyola a les portes d’una intervenció que podria ser no només econòmica sinó també política, seguint els exemples passats de Grècia i Itàlia.
En el terreny interior, tot indica que el Consell de Govern dóna per finalitzada l’actual legislatura a mig termini, per dos motius. Un per la possibilitat d’absència de pressupostos que podria portar de la mà un adelantament electoral. L’altre, abans d’un any, per la pressumible inhabilitació del President Torra. D’alguna manera, el Consell de Govern es propossa liderar políticament el Principat, en un escenari de buit de poder a curt o a mitjà termini. L’aparició a començaments de l’any vinent de la nova eina anomenada IdentiCat facilitaria la gestió interna i potser la del propi Consell si tenim en compte que l’adcripció a l’IdentiCat serà personal i voluntària.
En el terreny exterior, la principal tasca, fins ara, del Consell de Govern, la internacionalització del conflicte, agafa més sentit que mai, ja que es situa en posició d’interlocutor amb l’Estat espanyol de la mà intermediària internacional. Tot fa pensar que aquesta intermediació podria estar pactada amb agents exteriors, i esperem que aquesta vegada hi sigui de debò, del contrari seria un altre brindis al sol.
Constituents saludem la iniciativa i entenem les tres propostes. Ens enfoquem en la segona, la implantació de la República catalana, comprenem la necessitat de negociació internacional la qual només es durà a terme en el context d’un fort embat alliberador per part de la mobilització popular i, si s’escau, podríem estar d’acord en la caracterització de referendàries de properes eleccions al Parlament, si encara són autonòmiques.
Assumim la necessitat de l’impuls d’accions de desobediència civil que s’escaiguin dins del marc de la lluita noviolenta massiva, les opcions unitàries en presència per tal d’organitzar el poble, com ara el Consell per la República Catalana i els Consells locals de la República, així com continuem impulsant les propostes de la Taula per al Procés Constituent dins del marc dels debats organitzats per les Enteses territorials del Debat Constituent. En definitiva, impulsem les noves institucions republicanes.
Fem una crida a les Entitats més actives, als CDR‘s i a la població republicana en general per tal que estiguin a l’alçada dels moments polítics que s’acosten i s’integrin i coordinin al voltant del Consell per la República Catalana. Sumem forces de cara a les accions unitàries que s’enfrontin a una sentència condemnatòria, i fem d’aquest nou embat democràtic la fi del règim del 78 a la nostra terra.
EN DEFENSA DE TOTES LES LLIBERTATS, VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!


diumenge, 25 d’agost de 2019

Ostages, un text de Xavier Allué

(Article publicat a DiariMés-Tarragona el 22/8/19) 
 
Ara fa uns dies s'ha recordat l'ignonimia dels segrestaments de ciutadans per ETA al País Basc, tot coincidint amb l'alliberament per compliment de sentència d'alguns implicats i la rebuda que tingueren als seus pobles d'origen. Alguns han criticat aquestes rebudes. Cert que el que van fer no mereix perdó, però cumplides les sentències, aquestes persones tenen una altra situació social i legal.
Les motivacions dels segrestaments per part de terroristes ocasionalment vénen motivades per demandes de rescat monetari. Altres per demandes d'alliberament de col·legues empresonats. Però el més comú és que els segrestos tinguin per motiu forçar canvis en una situació política.
L'empresonament dels líders polítics catalans, fins no fa gaire setmanes sense judici, té el mateix motiu: forçar canvis en la situació política de conflicte de Catalunya amb l'estat. L'estat no vol que es parli d'ells com a presos polítics. Sovint es fa un gra massa de les paraules. Se'ls hi adjudiquen significats que potser no arriben atenir. Tertulians, periodistes opinadors i polítics abusen continuadament dels adjectius qualificatius, tendint a la hipèrbole i l’exageració per a reforçar els arguments. En acabat, els adjectius esdevenen substantius, s'integren en les denominacions, tinguin o no substància.

Potser no són presos polítics, Ara bé, El Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides ja s'ha manifestat sobre la situació dels catalans empresonats. Com ho ha fet amb l'avaluació del judici la institució International Trial Watch. A banda del fet que la Sala Segona del Tribunal Suprem, a dreta llei, no és l'òrgan competent per a jutjar als polítics i líders socials catalans, saltant jurisdiccions prèvies com el TSJCat, el manteniment en presó preventiva un període exagerat de temps i les oprobioses anades i vingudes d'un sistema carcelari noucentista, tenen un caràcter clarament repressiu. I l'objectiu de tota aquesta activitat ve a ser, com diem més amunt, forçar canvis en la situació política.

La sentencia, sigui la que sigui, no resoldrà el conflicte, que és molt antic, molt més profund i complex. Tampoc restaurarà drets o altres conceptes legals vulnerats pels suposats delictes. Ni l'empresonament podrà servir per a la rehabilitació de ningú, quan tota l'actuació té a veure amb ideologies. Des de qualsevol punt de vista, i no sols jurídic, serà una sentència inutil.

La presó preventiva tampoc ha servit per modificar actituds ni dels presos ni dels milions de catalans que els hi donen suport. Si és que les conteses electorals recents serveixen per a alguna cosa és per palesar que el moviment independentista continua fort i ample. La sentència, fora d'un alliberament immediat dels ostatges, només farà que reforçar els sentiments dels que volen un nou país amb un altre marc polític.

Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura. 


dissabte, 20 de juliol de 2019

Els pactes post-electorals: un frau històric; un text de Ramon Valdivia

El frau vers els electors que suposen certs pactes amb partits del 155 que impliquen les forces del sector sobiranista, comuns i molt en particular els partits parlamentaris de l’independentisme, tenen una dimensió històrica que no podem ocultar ni oblidar. El de Colau amb el PSC i el racista i xenòfob Valls a Barcelona (i d’altres municipis) només confirma la vocació de crossa del règim del 78 d’aquest grup. Tanmateix, el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, ajuntaments i consells comarcals ha de tenir consequències importants, així com altres pactes que han atorgat el poder al PSC en diferents àmbits. Els dos principals partits parlamentaris independentistes mantenen pactes a data d’avui amb el PSC-PSOE (25 amb JxCat, 18 amb ERC) i la CUP ha participat en alguns al costat d’aquest partit del 155. El flirteig de JxCat i ERC amb el PSC i amb el PSOE a nivell estatal confirma la deriva reformista i pactista d’aquests partits desde les eleccions del 21-D de 2017 que els inhabilita, de fet, com a subjectes polítics capaços de trencar amb el règim del 78 i portar Catalunya per la via de la independència. Tant si es tracta d’ignorància o pragmatisme, pretendre que a l’altre banda el règim s’obrirà a negociar el procès d’autodeterminació de Catalunya és un engany imperdonable.
Dos elements essencials agreugen la dimensió de l’engany: aquestes dues grans estructures burocràtiques no només estan “blanquejant” el pitjor PSC-PSOE de la Història sinó que de retruc legitimen un règim autoritari la natura del qual no sembla que entenguin o vulguin entendre. Tot el règim sorgit de l’anomenada Transició espanyola va estar dissenyat, i adaptat al seu temps, a partir d’un format similar al de la Restauració monàrquica de 1876-1923. És per això que alguns historiadors definim l’actual periode com a Segona Restauració borbónica. Totes les democràcies burgeses o liberals consolidades tenen mecanismes per marginar als disidents, als que volten pels marges del sistema amb l’objectiu de combatre’l o inclús d’aportar alternatives, però tenen com a tret distintiu un sistema garantista de separació de poders que dificulta o impedeix l’arbitrarietat i l’acarnissament amb l’opositor polític. L’Estat espanyol no és, i no ho ha estat mai, un estat democràtic consolidat. Deixant de banda la breu experiència republicana de 1931-1936, el sistema, tan de la primera Restauració com l’actual, se sustenta en origen en un bipartidisme que permet en principi la participació política i electoral de la disidència (els socialistes i republicans en el seu moment o qualsevol partit legalitzat en l’actualitat). Es tracta d’un sistema però, controlat per unes élits socials i econòmiques reduides que utilitzava el frau electoral massiu en la primera restauració (sistema canovista) i que no dubte ara en aplicar la repressió sistemàtica i la limitació de drets (d’expressió, de premsa, de participació política,…) si si ho considera necessari per a perpetuar-se en el poder.
Dir que el règim actual és franquista o hereu del franquisme és una simplificació que conté elements importants de realitat. Entre l’abc de qualsevol historiador es troba la recerca dels elements de canvi i de continuitat sempre que ens apropem a un periode històric per analitzar-ho i aqui és on podem veure la situació actual com el resultat lògic d’un altre gran frau: el de la Transició espanyola. Aquest procés ha estat venut amb éxit, aqui i a nivell internacional, com un procés vers la democràcia modèlic, obviant que els elements de continuitat amb el règim anterior tenen un pès, inclús avui, molt més gran que els elements de canvi. Aquesta imatge és tan potent que podem afirmar que els elements formals com la democràcia representativa i els drets fonamentals recollits (però no desenvolupats) per la constitució de 1978 i per diferents lleis anul·len dins l’maginari col·lectiu de molts sectors socials els nombrosos elements d’estat autoriari que dia tras dia incorpora l’Estat a la seva dinàmica quotidiana. Només així es pot explicar el fracàs fins ara dels projectes rupturistes (a Espanya i a Catalunya en menor mesura).
Entre els “mèrits” de les élits que van dissenyar la Trancisió es troba, per exemple, haver aconseguit l’impliació de sectors de l’oposició anti-franquista, com el PCE-PSUC, i sobretot del PSOE, partit irrellevant dins l’oposició anti-franquista però cridat a jugar un paper fonamental com a segon pilar dels sistema bipartidista a partir de 1982, un cop purgat d’elements radicals i dirigit per Felipe Gonzalez (d’origen petit-burgés i educat en els valors de la democràcia cristiana abans de esdevenir “socialista”). Aquest partit ha sigut i continua sent un pilar fonamental del règim. No és casualitat que el PSOE fos el primer partit en introduir la precarietat laboral i el que més vagues generals ha patit (1985, 1988, 1992 i 1994). Tampoc ho és el fet que apliquès el terrorisme d’Estat amb el GAL, les primeres privatitzacions, les primeres mesures liberalitzadores del sector de la vivenda, etc. Tampoc és casual que Espanya mantingui (després de molts anys de govern “socialista”) el concordat amb el Vaticà signat per Franco i que no hagi fet res per evitar que l’Esglèsia mantingui quotes de poder i influència enormes, ni que les lleis electorals afavoreixin encara el bipartidisme en la major part del territori (on encara avui es tornen PP i PSOE malgrat l’irrupció d’altres partits) ni que participi de la corrupció i manca de transparència en totes les estructures de l’Estat: judicatura, exèrcit, policia, etc. I finalment, i no menys greu pels seus origens socialistes, el PSOE-PSC te la indignitat d’haver esdevingut partit monàrquic, profonament reaccionari i culpable d’haver dissenyat innumerables xarxes clientelars i corruptes en la major part de territoris on ha governat amb certa continuitat. Al costat del PSC-PSOE, cap dels dos nous  partits que han trencat momentaneament el bipartidisme questionen el regim ni pretenen canvis exencials, començant per l’abolició de la monarquia.
Davant d’un règim que no vol ni pot ser reformat només hi ha una via: la revolució democràtica. Aquesta revolució ha de ser liderada des de Catalunya com ja ho va demostrar la manca de consistència de moviments espanyols com “Democracia real ya” o el mateix PODEMOS i implica l’exercici imprescindible de l’autodeterminació de Catalunya i la resta de nacions de l’Estat, si així ho volen. Apartar-se d’aquest cami per pactar amb un pretès “poli bo” representat pel PSC a Catalunya i pel PSOE a Espanya és, com deia, un frau històric. Cap partit que no estigui disposat a lluitar per la ruptura, a questionar la natura del règim i a una revolucio democratica que impliqui remoure els fonaments del regim: democratització del poder judicial, reforma de l’exercit vers la seva dissolució, separació de poders, lleis electorals realment democràtiques, repartiment de la riquesa en benefici dels sectors desfavotits, una autèntica igualtat de gènere, etc. En definitiva, un procés així implica per força l’inici d’un procés constituent democràtic i popular (participatiu). I el que no entenen o potser no els interessa entendre a ERC i JxCat és que pactar amb l’enemic no és una opció, i que el parlamentarisme, les vies judicials o la internacionalització del conflicte no poden ser sustituts de l’empoderament de la gent, de la sobirania popular, com l’únic camí real vers la victòria.


Ramon Valdivia, professor d’història i membre fundador de Constituents per la Ruptura



divendres, 19 de juliol de 2019

GROSFOGUEL SOBRE EL PRIMER D’OCTUBRE: “S’HA PERDUT UNA BATALLA, NO LA GUERRA, un resum de Cristina Farran


(Resum publicat a https://orellaescapsada.wordpress.com el 19/7/19)  

 

https://youtu.be/CMTFZtiRWoQ


El professor de la universitat de Berkeley, exponent del corrent decolonial, Ramón Grosfoguel, arran d’una recent estada al nostre país, ha gravat un vídeo en el qual dona el seu punt de vista sobre el que està passant a Catalunya des del primer d’octubre del 2017.
Primer de tot explica els antecedents, quan va venir a Catalunya el 2016 i va debatre amb polítics perquè volia que li expliquessin què passaria l’endemà del referèndum, quan Espanya reprimís els catalans i Europa prengués partit a favor d’Espanya. Tots li van respondre que això no passaria ja que estem a Europa, i li van donar arguments de tipus financer en el sentit que el capital financer català estava lligat al capital financer de França, Gran Bretanya, etc.
Aquesta resposta va sorprendre molt Grosfoguel, que afirma que el capital no funciona amb aquesta lògica sinó amb lògiques del tipus racista, sexista, homofòbiques, imperialistes, chauvinistes, nacionalistes, geopolítiques, militars, etc. És a dir, el capital no es mou a partir de postulats polítics, sinó que cal estudiar la geopolítica d’Europa, on hi ha altres nacions sense estat i la independència de Catalunya tindria conseqüències en els estats mare.
Per analitzar el significat que té el primer d’octubre del 17 en el procés d’emancipació nacional de Catalunya, Grosfoguel recorre al concepte d’ esdeveniment descrit per Alain Badiou , i al concepte Pachakuti dels quítxues indígenes llatinoamericans: un esdeveniment és una irrupció en la història d’un fet inesperat, aquest esdeveniment produeix una nova subjectivitat en la gent, és a dir, una nova manera de veure el món (o d’interpretar la situació social que es viu), la gent ja no està en el mateix punt que estava el dia anterior. 


Aquests esdeveniments són efímers, poden durar dies o setmanes, per tant, perquè un esdeveniment tingui vida i que no passi a ser una simple anècdota, cal donar-li una resposta política. És a dir, d’acord a la nova subjectivitat que ha produït, hi ha d’haver una renovació del missatge polític.
Si agafem com exemple el cas de Podemos, arran dels fets del 15M hi ha una renovació del discurs polític perquè els seus líders s’adonen del significat del 15M com esdeveniment. Però, si Podemos comença sent un partit que qüestiona el règim del 78, s’acaba convertint en un partit més del règim del 78.
Durant el procés català, quan van arribar les bufetades, es va posar al costat del règim. En paraules de Dante Fachín, Podemos va envellir de cop a Catalunya.
Ara cal fer-nos una pregunta, quina mena de renovació del discurs polític cal fer a partir del primer i el 3 d’octubre? En els fets d’aquests dos dies, i sempre segons Grosfoguel, hi ha les claus de com s’ha de renovar el discurs.
Davant dels fets del primer d’octubre es poden tenir dues actituds. La primera és pensar que va ser una derrota, en aquest cas ens hem d’adaptar al règim i viure 20 anys més de (neo)pujolisme. Però, diu el professor, en cap lloc del món s’assumeix haver perdut la guerra per haver perdut una batalla.
La segona actitud està relacionada amb el fet de veure el referèndum com un esdeveniment que ens ensenya que hi ha un poble que creu en el dret a decidir.
Els 200.000 votants que van votar
No (més tots els que van votar en blanc) estan dient que tot i que no volen la independència, són els catalans els que han de decidir què seran. Aleshores ens hem de replantejar el concepte de sobirania. Si quedem en què sobirania és igual a independència, significa que l’eix sobre el qual ens organitzarem és entre els que volen i els que no volen la independència. Aquest, però, és l’eix que ens imposa l’Estat espanyol perquè així ens pot dir que no hi ha majoria i que els independentistes volen imposar-se per la seva força als no independentistes. 

Però si sortim d’aquest marc, si sabem veure que hi ha un poble que creu en el dret a l’autodeterminació, aquesta és la nova subjectivitat que l’esdeveniment ha creat, aquest és l’eix sobiranisme versus unionisme.
ERC és el cas més evident de qui ha llegit el primer d’octubre com una derrota de l’eix independència versus no independència, i com que no arribem a la majoria, hem d’esperar 20 anys per a tenir-la.
Del primer d’octubre, doncs, en podem treure tres lliçons:
Primera lliçó: sobiranisme no és igual a independència, el discurs polític per tant ha de canviar. Per contra, Grosfoguel diu que a les eleccions del 21D, el discurs era idèntic al del 2015, com si res hagués passat.
L’única persona que sí que parlava del primer i del 3 d’octubre era Dante Fachín, perquè s’havia adonat del que havia passat, de l’esdeveniment.

Segona lliçó: el sobiranisme s’ha de vincular amb els problemes de la gent, contra l’austeritat, la crisi, etc. L’esquerra espanyola critica el procés dient que és una cosa identitària, però s’equivoca i no té en compte que hi ha milers de persones que s’han fet sobiranistes perquè estan asfixiades per l’ austericidi de l’Estat espanyol, i l’empobriment dels drets socials, polítics i econòmics.
Tercera lliçó: des de Madrid no es resoldrà el problema, sinó des del carrer, i no arribarà la solució fins que no hi hagi un procés de desobediència civil organitzat, com el de Gandhi a l’Índia, per exemple.
Segons Grosfoguel, hi ha una part de la societat catalana que se sent derrotada (cas paradigmàtic és el d’ERC i Junqueras), però hi ha una part que se sent frustrada, no derrotada. Si aquests que mantenen viva l’esperança es mobilitzen i actuen, arrossegaran la resta darrere seu. Per tant, cal passar de la subjectivitat de la derrota a la subjectivitat de l’esperança. Aquesta és la postura de Jordi Cuixart, a qui Grosfoguel anomena “el Mandela Català”.
Altres eixos que poden articular el procés són dreta-esquerra, segons Grosfoguel aquest eix no serveix, i a l’esquerra espanyola li interessa fer-lo servir perquè aleshores ataca el procés dient que és de la dreta catalana.
Però, es pregunta Grosfoguel, qui és més d’esquerra, Ada Colau quan accepta els vots del PSOE i de Ciutadans o Puigdemont quan repta l’Estat des de Waterloo?

L’eix capitalisme-anticapitalisme tampoc serveix, si dius que l’ANC és de dretes perquè a dins té empresaris, etc., llavors, com és que ha organitzat un boicot contra les empreses de l’IBEX-35?
L’eix que sí que ens serveix és el d’un imperi enfrontat a un poble que lluita per alliberar-se, és l’antagonisme imperi-nació.

La divisió entre veure el primer d’octubre com una derrota o veure-ho com una esperança, travessa totes les organitzacions (o partits): ERC (hi domina la subjectivitat de la derrota però hi ha disputa); JxCat (està més posicionat en el sentit de no estar derrotats, però gent com Artur Mas ho intenta destruir); i la CUP (en el recent document, té un llenguatge d’esquerres més radical que ERC, però diu que el cicle ha acabat, no creu que l’esdeveniment del primer d’octubre estigui viu).
En resum, si no es claudica i es continua la lluita, es pot arribar a la victòria, el dilema és si s’agafa el camí de Junqueras o de Cuixart.
Perdre una batalla no és perdre la guerra. Gandhi, Chávez, Luther King, etc., van perdre moltes batalles i van tardar molts anys a aconseguir-ho. 


Cristina Farran, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és correctora. Col.laboradora en el digital l'Unilateral

dissabte, 13 de juliol de 2019

Cal treure del coma la CUP, un text de Xavier Diez





(Article publicat a Revista Mirall el 9/7/19)  

Per a qualsevol historiador o politòleg, la CUP (o per acabar d’embolicar-ho, les CUP) són un objecte d’estudi fascinant. Planyo a qui hagi gosat escriure el seu article a la wikipèdia (tot i que, llegint-la, reconec que ha fet una bona feina). Si me l’haguessin encarregat, hauria parlat en termes d’artefacte polític, social i ideològic, que amb un peu en les institucions, i l’altre en la política alternativa, ha servit per ressuscitar i organitzar políticament la tradició assembleària i llibertària que ha caracteritzat el passat col·lectiu, i aquella part de la identitat catalana escamotejada per les elits espanyoles i catalanes.
Certament, no s’explica la història catalana de la darrera època sense la CUP, una mena d’arxipèlag complex, contradictori, canviant i dinàmic, amb una gran capacitat de comprendre el moment, i d’influenciar la mentalitat col·lectiva del país, molt més enllà del que podríem entendre com al seu espai natural. I, sobretot, amb molta més força i capacitat d’influència que la que indiquen les seves xifres de suport electoral.


La CUP ha estat un compendi de grans virtuts i defectes; ha estat un espai inestable en què han obligat al país a la coherència, des de profundes contradiccions; ha guiat sòlidament les esquerres, sense impedir quedar contaminat de la inconsistència ideològica que les condiciona; ha exercit lideratge, des d’unes conviccions decididament contràries als lideratges. En altres paraules, és un enigma encavalcat damunt un misteri inestable. En altres paraules, resulta extraordinàriament difícil copsar la seva naturalesa real, i en termes més planers, ens caldria una càtedra de cupologia per tractar d’esbrinar les seves tàctiques i estratègies.

La CUP ha exercit un paper de lideratge social i polític en el conjunt del país que ens ha portat a arraconar contra les cordes el postfranquisme del Règim del 78. Ha deixat en evidència, el pujolisme, l’esquerra inconsistent del postcomunisme, les derives neoliberals del republicanisme, i ha tret de polleguera el franquisme mal dissimulat de Ciutadans i PP (per a qui tot dissident és ETA). Ha aconseguit fer de portaveu social a l’hora de jutjar moralment a personatges com Rodrigo Rato o Florentino Pérez i els espais que els representen. Ha forçat al sobiranisme tímid de Convergència a esdevenir un Junts per Catalunya independentista. Ha tombat a Artur Mas i ha obligat a una classe política poc valerosa a posar les urnes. Ha empès Puigdemont i Junqueras a obeir la voluntat popular (potser no els va convèncer prou de mantenir-se ferms en la Declaració d’Independència). Ha exercit una important pedagogia dels fets al que són classes populars de les àrees metropolitanes sobre la importància de tombar el règim borbònic i bescanviar-lo per una República de caràcter més social i autogestionari. Ha incomodat La Caixa, el Foment, l’Ibex 35 i l’establishment local. S’ha enfrontat valerosament als repressors. En bona part, la CUP és com una mena de ouija en què s’ha ressuscitat l’esperit rebel dels Remences, dels Segadors, dels federals republicans o de la CNT. És per això que genera tanta aversió i temor entre els guardians de l’orde injust. És per això d’aquest esperit inquisidor contra dones valentes com ara l’Anna Gabriel, l’Eulàlia Reguant, la Mireia Boya a les quals molts voldrien cremar com a bruixes.
Ara bé, de la mateixa manera que aquesta formació -entitat, segons l’asèptica definició de la wikipèdia- presenta aquestes virtuts, també apareix contaminada per nombrosos defectes, comuns a bona part del món alternatiu contemporani i a l’heterodòxia política i social del passat. No sempre s’acaba de creure els seus propis principis, o aquests són d’una rigidesa impracticable. Sovint cau en els seus propis paranys d’obsessionar-se en el fet secundari i oblidar allò essencial. Tampoc no hi manca la persistència tòxica de determinada cultura política sectària, pròpia d’aquells grupuscles marxistes post 68, d’acceptar persones problemàtiques i manipuladores, i de contemporitzar amb cert talibanisme ideològic. De confondre el legítim assemblearisme amb un cert onanisme de la identitat, de cometre certs excessos folklòrics, d’un cert puritanisme i excessos d’idealisme. Si una lliçó cal haver après d’aquesta darrera dècada és de la importància de saber combinar idealisme i pragmatisme. Quan ambdues premisses s’han desequilibrat, la CUP ha començat a tenir problemes. Quan ambdós components li són harmònics, apareixen com un llum entre la boira.




No m’importa repetir-ho. La CUP no és un partit polític i, per tant, la seva missió no consisteix a obtenir el poder institucional mitjançant la victòria electoral. El fet que entre els seus votants i candidats es registrin el màxim nivells d’estudis i hàbits culturals els hauria de vacunar contra la ingenuïtat que és possible millorar les coses des del Parlament o l’executiu, i en contra dels poders fàctics. La seva missió històrica ha consistit a formar la ciutadania i a inspirar la seva acció, a conscienciar-los que només és possible millorar el repartiment de la riquesa a partir de la consciència i de la capacitat d’inspirar por a l’establishment. A actuar directament, com ara la desobediència o les lluites contra els desnonaments. I a fe que ho va aconseguir. En l’època de la legislatura 2012-2015, amb tres diputats van establir una veritable revolució en els usos polítics. Fent, que fins i tot fos possible debatre, a dins les mateixes institucions, amb normalitat, sobre anticapitalisme. Entre 2015 i 2017, els seus deu diputats semblaven quadruplicar-se en treball i capacitat d’influència. Paral·lelament, la seva extensió a nivell municipalista (allò que consideren la seva prioritat estratègica) va aconseguir, per exemple, acabar o qüestionar acceptades pràctiques corruptes o plantejar el retorn de la municipalització de diversos serveis, mentre que en les seves actuacions públiques, debats, conferències o concurs d’idees, normalitzaven cert discurs d’alternatives al capitalisme, combat al neoliberalisme o revolucionar el món de les idees fent palès la racionalitat en la proposta de repartir el treball i la riquesa com a la recepta més òbvia per sortir d’aquesta crisi.
Anys d’intens treball i protagonisme de primera línia (i els més sorpresos devien ser els mateixos cupaires) han acabat passant factura. Els resultats de les eleccions (cal recordar que il·legals i il·legítimes, i importants sospites de frau) de desembre de 2017, la dinàmica repressiva, una mena de certa depressió col·lectiva amb components racionals i irracionals, una certa desorientació política i estratègica, una certa “crisi dels quaranta” entre el gruix de la seva militància i àrea d’influència, un cert “buit” pel que fa a la psicologia col·lectiva, els ha deixat en una mena de coma. Els resultats municipals de Barcelona, un municipi on han seguit polítiques erràtiques i eclipsades pels comuns, no han ajudat gaire. Sembla com si la CUP, un element ja del tot imprescindible del paisatge polític del país hagi quedat en estat d’hibernació. Malgrat que els seus resultats a les eleccions locals no hagin estat objectivament dolents, se’ls troba a faltar a l’escena pública, amb les seves protestes i propostes. Per cert, en aquests darrers comicis, s’ha premiat a CUPs com les de Girona, segona força més votada, que han tingut les seves opcions per governar, caracteritzada per aquesta màgica recepta de combinar idealisme amb pragmatisme, de repetir candidats valuosos, d’anar abandonant prejudicis soixantehuitards.
En l’actual moment de desgavell polític, en què la política institucional, marcada per la competència entre ERC i JxC, (i encara pitjor, a dins la pròpia ERC, i a dins el propi JxC) està generant tensions gratuïtes entre el bloc republicà, mentre que les grans entitats socials com l’ANC o Òmnium pensen més en termes de folklore que en les necessàries estratègies de desobediència i desafiament a la monarquia, es troba molt a faltar molt la CUP i la seva capacitat de lideratge moral i inspiració social.

No ho té fàcil. Té al davant problemes importants. Els seus raonables tallafocs democràtics per evitar convertir-se en un partit convencional (com ara el fet de no poder repetir candidats) han esdevingut un llast. Determinats debats poden resultar estèrils. Persisteixen bona part dels prejudicis respecte a la política -i els polítics- tradicionals. Algunes conviccions, massa vinculades a qüestions d’identitat sexual o cultural, els confinen en el terreny de la inconsistència i la paràlisi teòrica i els allunyen de la majoria social. Els seus intents per creure en aliances amb determinades restes del naufragi comunista ha resultat una estratègia suïcida. I sobretot, ara per ara, no sé si semblen del tot conscients que la prioritat número 1 és treballar estratègicament per alliberar-se de la monarquia corrupta i putrefacta que representa l’actual règim del 78. Se’ls ha trobat a faltar molt en aquestes darreres visites provocatives del Borbó.
Cal despertar la CUP del coma profund en què sembla sumida després del desembre del 2017. I potser, a diferència del que consideren molts analistes que malden per recuperar antigues figures en una època en què els lideratges cremen de pressa, potser el que cal són noves idees, i sobretot, moltes accions. Més presència en els debats, i molta més als carrers. Iniciatives ideològiques, i sobretot, certa capacitat de fiscalització dels partits republicans (tal com ja s’havia exercit entre 2012-2017). Posar la prioritat en la República, i anar bastint una proposta política per al moment conflictiu de debò, el de la independència.

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX 

dissabte, 6 de juliol de 2019

No a Pedro Sánchez, un text de Xavier Diez

(Article publicat a Revista Mirall el 2/7/19)


 He llegado al convencimiento de que hoy, y, en las actuales circunstancias, mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia en la Presidencia (…) yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España.”

29 de gener de 1981. En un discurs televisat per l’única televisió pública, el primer president del règim del 78, Adolfo Suárez, anuncia per sorpresa la seva dimissió. Dic per sorpresa, perquè malgrat el que puguin dir els historiadors que parlem sobre aquell moment, en un moment en què no existia internet, ni xarxes socials, on tot just s’ha liberalitzat una ràdio que es fa servir sobretot per sentir música cursi, en què la immensa majoria del país s’informa mitjançant el monopoli controlat de la televisió espanyola i en una societat on una minoria, potser poc més d’una sisena part de la població llegeix premsa no esportiva, pocs s’esperaven una notícia com aquella. Qui això escriu, que aleshores tenia quinze anys i sí que llegia diaris, també vivia en aquell espai de desinformació i ignorava el que, uns quants anys després, s’anava revelant al voltant d’aquella dimissió forçada.
Suárez, simplement, havia anat massa lluny. Per dir-ho d’una altra manera, havia estat triat per l’establishment franquista perquè era jove, podia transmetre una sensació de modernitat que rentés la cara de l’arnat i gerontocràtic franquisme, i perquè semblava més que manipulable. Semblava algú que podia servir per rentar la cara a un sistema que, lampedusianament havia de canviar-ho tot perquè res canviés. Sobre Suárez, l’historiador Bernat Muniesa havia proposat una interessant comparació cinematogràfica. El general De La Rovere era el títol d’una interessant pel·lícula de Roberto Rossellini que explica la història de Bertone, d’un estafador de baix nivell, i actor aficionat, que durant l’ocupació nazi del nord d’Itàlia és comminat a un tracte beneficiós. Per tal d’exonerar les seves responsabilitats, i a canvi d’una bona recompensa, es traça el pla segons el qual aquest lladregot ha d’entrar a la presó, i un cop allà s’ha de fer passar per un mític líder de la resistència, el general De La Rovere. Ha de guanyar-se la confiança dels partisans que hi són allà empresonats per extreure tota la informació possible, que ha de passar als alemanys.  Bertone, interpretat per Vittorio de Sica, en un principi segueix les instruccions dels ocupants. Tanmateix, per primera vegada a la seva vida, és tractat amb respecte i dignitat. És més, mentre és a la cel·la, descobreix que precisament rere els barrots que el separen de la llibertat troba honor i dignitat. El petit delinqüent acaba interioritzant tant el seu paper, que al final s’acaba creient el seu propi personatge, i quan els alemanys l’interroguen, no revela cap secret als seus torturadors, fins que aquests, comprovada ja la seva nul·la utilitat, l’acaben afusellant.
Suárez probablement va fer aquest recorregut. Crec que coneixia perfectament el pla per al qual va ser designat, amb la diferència que realment es va acabar creient el personatge que havia de projectar. I va sortir-se del guió establert, especialment quan va restaurar la Generalitat provisional o legalitzar el Partit Comunista, o es va resistir a les pressions de la CEOE per fer una reforma laboral que precaritzés l’ocupació, o quan els militars l’exigien que declarés l’estat d’excepció a Euskadi. El 29 de gener del 1981 no va ser una dimissió, sinó una mena d’afusellament simbòlic. El 23-F era el pla B d’aquell afusellament, que no es va poder aturar a temps, i que en el fons era la culminació de les diverses conspiracions dels poders fàctics per treure’s de sobre algú que ja l’incomodava.
En bona part, el recorregut de Pedro Sánchez és a la inversa. Algú que va per lliure respecte al seu esclerotitzat partit, un PSOE tacat per la corrupció, la guerra bruta, les reformes laborals, la reforma constitucional de 2011 que acaba amb la sobirania fiscal espanyola, la d’uns barons que s’enorgulleixen del passat familiar falangista i que fan servir l’anticatalanisme com a una eina de cohesió tribal. En aquest context sorgeix algú, sense una ideologia concreta, encara que sembla que vol sortir-se del guió, i que fins i tot sembla sensible a un gir a l’esquerra que apareix com a una demanda social arran del 15-M i dels indignats. En altres paraules, un general De La Rovere que és defenestrat pel seu propi partit (i sobretot per un establishment) fins a dues vegades, fins al punt que les pressions per evitar un pacte amb Podem i forçar un pacte amb C’s (el fill predilecte de l’Ibex 35) el porta a ser “dimitit” i a abandonar el seu escó al Congrés. Les seves opinions mitjanament progressistes, i una actitud inicial de tractar de gestionar políticament la qüestió de l’independentisme són coses que no poden tolerar els remenadors de cireres que canvien el Valle de los Caídos per la Llotja del Bernabéu. I tanmateix, sobreviu. Torna a imposar-se a l’aparell del PSOE, guanya unes primàries contra els poders fàctics, guanya la primera moció de censura de la història constitucional i aconsegueix uns bons resultats a les eleccions de la primavera passada.
Tanmateix, en tot aquest recorregut, ja no és el general De La Rovere, sinó Bertone, un petit estafador que es mou a partir del seu instint de supervivència. Ha après la lliçó. Per poder ser president, ha de buscar l’acceptació dels qui manen de debò. I els qui manen de debò li exigeixen diverses coses, com ara, mantenir l’Apartheid polític contra l’independentisme català -la principal amenaça al sistema- i una ordre d’allunyament contra Pablo Iglesias i els seus postulats socialdemòcrates, que qüestionen la deriva i la vocació neoliberal de les elits espanyoles i europees. No importa que aquestes ordres estiguin, objectivament, propiciant una involució a tots els nivells, que assistim a una acumulació per despossessió col·lectiva, en termes de David Harvey, o que l’afer català s’hagi internacionalitzat fins al punt que permeti exhibir a Espanya una gran vulnerabilitat, i que hagi empès Madrid a una creixent irrellevància internacional. La imatge de Trump en la trobada del G-20, ordenant a un humiliat Sánchez que s’assegués és una mostra d’insignificança que ens retorna a l’aïllacionisme de la dècada de 1970.
Suárez va tenir l’exèrcit com a amenaça que va forçar la seva dimissió. Sánchez té la judicatura com a poder que condiciona la seva acció (tenim el cas de Lula com a inquietant precedent dels cops d’estat postmoderns). En el primer cas, el rei Juan Carlos sembla l’inductor del soroll de sabres, mentre que en l’actual, tenim el seu fill com a titellaire dels òrgans judicials. En el primer cas, Suárez és afusellat per actuar amb dignitat; en el segon cas, Sánchez sap que ha de fer de Bertone per mantenir la seva posició.



En aquest context, permetre la investidura no és una bona idea. Concedir una oportunitat d’estabilitzar un règim que involuciona és un greu error al qual l’independentisme no hi hauria de contribuir. Fins i tot, si molt m’estiren, evitar la investidura d’algú que obeeix els Borbons i les elits postfranquistes, pot ser un acte de patriotisme espanyol. La defensa de la democràcia té a veure amb oposar-se fermament als remenadors de cireres, i a fer tot el contrari del que anhelen Florentino Pérez i altres com ell. Facilitar la investidura és impedir fer el necessari gir a l’esquerra que beneficiaria a la majoria social espanyola, a la qual, com indiquen els sondejos i unes estadístiques que mostren la progressiva despossessió de drets econòmics i social, aspira la majoria. Obligar a Sánchez a fer un govern d’esquerres i a negociar amb l’independentisme només és possible si es posa preu. Investir a Sánchez, a més, serveix per a concedir un dels principals objectius dels ideòlegs postfranquistes: afeblir l’independentisme institucional i de partits, perquè és obvi que això causaria una important decepció entre la majoria independentista.
Ja estem assistint a aquestes maniobres conspiratives en què cert establishment sucursalista tracta de desnaturalitzar un moviment social com no s’havia vist en dues generacions. La lletja maniobra d’Artur Mas i el que queda d’una antiga Convergència que s’imagina una burgesia que ja no existeix, podria generar problemes interns que distrauria de l’objectiu compartit: construir una Catalunya virtuosa, d’acord amb un nou pacte de grups socials. Pel que fa a ERC, coses similars. El tacticisme especulatiu de bona part dels seus grups dirigents no fan sinó desgastar certa moral de combat. La seva obsessió per “ampliar la base” (que en realitat no vol dir altra cosa que tractar d’expandir-se als espais electorals de comuns i dels socialistes, i sobretot, de fer-se amb les seves xarxes clientelars) representa una estratègia incerta i estèril.
De tota manera, i a diferència dels hiperventilats independentistes –un col·lectiu que fa més nosa que servei- m’agradaria enviar un missatge tranquil·litzador. El republicanisme va més enllà dels republicans. Les coses que han passat en les dues darreres dècades ens han empès vers un divorci irreversible, i aquells que s’oposen al corrent de la història, acaben ofegats, perquè com ens recorda la cançó de Bob Dyan, els temps estan canviant. La destrucció de l’Espanya postfranquista, i la construcció d’una Catalunya independent són la conseqüència lògica d’una evolució natural, d’una mena de tectònica de plaques que, a banda de volcans i terratrèmols episòdics, estan distanciant dos projectes ja del tot incompatibles, i és qüestió de temps que s’acabi formalitzant.
En aquestes setmanes assistim a una guerra psicològica, en què els mateixos que van afusellar simbòlicament a Suárez, tracten desesperadament de revertir una situació irreversible. Cal pensar menys en les incerteses de la política institucional i pensar més en la política de debò: aquella que es fa al carrer. Per això és important actuar com els resistents italians de la pel·lícula de Rossellini: amb determinació, control i iniciativa mitjançant la mobilització constant. Cal retornar al carrer –i, si us plau, sense el folklore de les mobilitzacions de l’ANC i les seves samarretes-, i seguir mostrant que el conflicte només el podrem modelar des de la unilateralitat social. Sense les mobilitzacions ciutadanes, obreres, veïnals i nacionals, el franquisme hauria derivat vers un franquisme sense Franco. La independència només pot arribar des del control obsessiu, constant, persistent, agosarat del carrer. La política institucional, amb els seus límits i decepcions, com sol passar en aquesta mena d’episodis històrics, ja vindrà després. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX

dimarts, 2 de juliol de 2019

Entre "Ho tornarem a fer" i "No hem deixat de fer-ho", un text de Xavier Allué


(Article publicat a DiariMés el 24/6/19) 
 
La construcció d'un estat no és matèria d'un dia concret. És una feina feixuga que du temps i esforços continuats. És clar que hi haurà un moment èpic de proclamació i execució del fet de la independència. Però ja hem explicat que la mateixa independència no és un fi en si mateixa. No és un fi. Ni una fi. Més aviat un principi.
Davant de l'irregular i mistificat judici als polítics catalans i als líders independentistes sembla com si tot es concretés en un moment històric i uns fets específics, amb dates i hores. L'inoperant, maldestre i desficiosa causa judicial ha centrat tot el procediment en els esdeveniments del 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. Als judicis penals es jutgen fets. Entestats en argumentar una revolta s'han agafat a una manifestació espontània que tingué lloc davant de la conselleria d'Economia a la Rambla de Catalunya: una mani pacífica, sense convocatòria, no organitzada, fins i tot festiva i desconvocada al final de la jornada, on tot recau sobre la punxada de rodes i cobriment amb adhesius d'uns vehicles policials antireglamentàriament abandonats sense custòdia amb armes llargues al seu interior. Els vidres els va trencar un sergent de la mateixa GC, segons va declarar. Algú s'hauria de preguntar que feia una comitiva judicial amb vehicles tot terreny al mig d'una ciutat. Deu ser l'esperit rural de la Guàrdia civil. I el següent fet, la resistència pacífica, passiva però enèrgica a l'assalt de forces armades dedicades a la repressió violenta d'un exercici democràtic de votació a escoles i locals municipals el diumenge 1 d'octubre. Una repressió violenta que, tan bon punt va arribar als telenotícies de les cadenes estrangeres, va motivar una trucada de la senyora Merkel i algú més, com s'ha reconegut públicament, que va aturar la maniobra.
Darrere d'això hi havia només que la manca de comprensió dels esdeveniments i la ràbia mal continguda de no haver estat capaços de trobar urnes i paperetes.
Del que han fet poc esment és del que els hi va fer més por: l'aturada de país del dia 3 d'octubre. Aquest fou, realment, el moment que l'estat va perdre el control de Catalunya. Després del "fiasco" del diumenge, les "piolins" es van quedar tancats als seus forats. I uns i altres alertats, van esperar l'aparició televisiva del cap de l'estat (i de l'exèrcit) que renyés als catalans d'una forma impresentable a un estat de dret.
L'estat encara s'hi va estar uns dies a qualificar tots aquests fets i els diaris de "Madrit" poc que feien esment a cap "cop d'estat" ni res paregut.
Després van venir ais i uís, detencions arbitràries, 155, eleccions que van tornar a guanyar els sobiranistes i, poc més tard l'estrepitosa caiguda del govern de l'estat enviant a sorayes i rajoys a la paperera de la història. I més recentment, unes de municipals que han incrementat el nombre de batlles indepes al 80% dels municipis catalans i deixat un bon garbuix a la resta de l'estat que ja s'ho faran.
És clar que ho tornarem a fer. Tornarem a fer el que, de fet, no hem deixat de fer: mantenir una consciència de país, reforçar conviccions, eixamplar el col·lectiu favorable, motivar el jovent, il·lustrar als que ens escoltin, difondre al món sencer la nostra lluita, amb el convenciment de què anem pel camí, costerut i pedregós, però fent camí.



Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura.

dissabte, 22 de juny de 2019

Emergència climàtica? Sí, gràcies. Però de debò, que la casa es crema!, un text de Pep Puig

(Article publicat a VilaWeb el 22/6/19) 

La Generalitat de Catalunya, seguint l’exemple del govern d’Escòcia, el govern del País de Gal·les i el parlament britànic, va fer públic un acord de govern de declaració d’emergència climàtica, llegit a la conferència de premsa del dimarts 14 de maig passat.
Responia a la demanda del món estudiantil que es manifesta cada divendres, des del 22 de febrer, a la plaça de Sant Jaume, seguint l’exemple de la Greta Thunberg, que va començar una vaga pel clima la tardor passada davant el Parlament de Suècia i desencadenà el moviment Fridays for Future. Aquest moviment s’ha escampat arreu del món, fet que demostra que les vagues pel clima són seguides per milions de joves. Thunberg ha estat escoltada a diverses seus parlamentàries, entre les quals el Parlament Europeu.
De l’acord de la Generalitat, la primera cosa que em va sorprendre va ser el format amb què es va fer públic. Una declaració com aquesta hauria de ser per a plantar cara al destarotament del clima que ja experimentem i que és causat per l’addicció de la societat industrialista-productivista-consumista a la crema de materials fòssils per disposar d’energia. Tanmateix, la declaració va ser llegida per la portaveu del govern, enmig de tots els acords ordinaris del govern, i no pas pel Molt Honorable President, cosa que li hauria donat la solemnitat i la importància que l’ocasió requeria.
Una altra cosa que em va sobtar va ser que, si realment ens creiem que vivim en un estat d’emergència, no s’hagués creat immediatament un gabinet de crisi. Si la societat ha de fer front a la crisi climàtica, perquè és una emergència, cal que algunes persones es posin al capdavant per informar, liderar, aconsellar, coordinar, etc.  Qualsevol situació de crisi, sigui de la mena que sigui, ho requereix. I no vaig ser capaç de veure-ho escrit al text de la declaració.


Els mitjans de comunicació tampoc no van estar a l’altura, excepte uns quants: va passar com una petita notícia més, com si fos una cosa qualsevol. I resulta que és el desafiament més important a què ha de fer front la humanitat, perquè tenim un pressupost de carboni molt reduït i el gastem a una velocitat increïble. Això no ho diu cap mitjà i s’hauria de repetir cada dia.
Que s’ha de tractar la crisi climàtica com una emergència, ja gairebé no gosa posar-ho en dubte ningú. Ens ho diu a cada discurs Greta Thunberg: ‘Hem de canviar la manera com tractem la crisi climàtica. Hem de canviar la manera com parlem de la crisi climàtica. I l’hem d’anomenar pel seu nom: emergència.’ Hem d’entendre, sí, que aquesta crisi és, per sobre de tot, una emergència i no pas qualsevol emergència: és la crisi més gran que la humanitat ha hagut d’afrontar mai.
A molta gent, quan sent per primera vegada les expressions ‘crisi climàtica’ o ‘col·lapse ecològic’, li costa de creure que això pugui passar i sol preguntar-se: Com és que passa? Com pot ser que encarem una crisi existencial que fa perillar la nostra supervivència al planeta i no sigui considerada la primera prioritat?
Si és una crisi d’aquest abast no s’hauria de parlar de res més. Quan engeguéssim el televisor hauríem de veure que solament es parla d’això. Els titulars dels diaris i noticiaris radiofònics n’haurien d’anar plens. I les persones amb responsabilitats polítiques n’haurien de parlar tothora. Però no és el cas, perquè la crisi climàtica és tractada com qualsevol altra cosa. I no se sol considerar com una cosa urgent. A tot estirar, de vegades, es fan propostes simplistes, com si amb alguna nova tecnologia es pogués resoldre la crisi.
Massa sovint, després de parlar de crisi del clima i de declarar emergències climàtiques, s’apliquen polítiques i comportaments personals que no fan sinó agreujar la situació. I això, en una situació de crisi, no s’hauria de fer. També, massa sovint hi ha la impressió que tot va bé, que tot és controlat, i no s’entén que estem en una emergència. Per això no es pot continuar parlant de solucions específiques a problemes específics. S’ha de considerar el problema en conjunt. Si es diu que la crisi climàtica es resoldrà amb un impost al CO2, deixant de cremar carbó, amb energia solar als edificis, fabricant més vehicles elèctrics… Si es considera que la crisi climàtica és principalment una oportunitat de crear nous llocs de feina verds, nous negocis o més creixement econòmic, encara que sigui ‘verd’, la gent creurà que el problema es pot resoldre sense que ningú hagi de fer cap esforç personal. I això és molt perillós, perquè ja no n’hi ha prou amb solucions específiques.
Greta Thunberg ens ho diu: ‘Hem de canviar-ho tot. Necessitem una nova manera de pensar holística.’ ‘Quan comprenem la situació i ens adonem de la realitat, aleshores és quan actuem i canviem.’
Per això s’ha de demanar, exigir, que ens informin clarament i oberta del problema –aquesta és una de les peticions que fan els col·lectius d’Extinction-Rebellion, arreu del món–­ i que tots actuem en conseqüència –administracions, empreses, entitats, persones–, reconeixent que no tenim totes les solucions, ara per ara, que no tenim la situació controlada i que pot ser que perdem la batalla, ara mateix.
Sí que és cert que, com més tardem a reaccionar, més dur pot ser capgirar la situació. I avui el jovent ja acusa la societat actual de robar-li el futur i vendre-se’l per fer beneficis crematístics.
Tenim, doncs, l’oportunitat de posar-nos a treballar, perquè la història del nostre país ens ha demostrat que, en cas de qualsevol emergència, tots hi som per a fer-hi front. Posem-nos-hi d’una vegada!.

Pep Puig i Boix és enginyer industrial, especialitzat en tècniques energètiques, militant de Els Verds i simpatitzant de Constituents per la Ruptura

divendres, 21 de juny de 2019

I després del judici, què?, un text de Xavier Diez

Reconec que he mirat el menys possible aquesta farsa de judici al Suprem. La gran quantitat de barbaritats i aberracions jurídiques registrades, reconec que poden generar tant d’odi i ressentiment contra les institucions espanyoles que fan enterbolir la visió crua dels fets. Com a ciutadans, tenim tot el dret a odiar a qui comet injustícies. Com a historiadors, o periodistes, o analistes tenim l’obligació de mantenir una visió el més global i de conjunt possible per comprendre totes les dimensions d’aquest moment històric.
No contribueix a això darrer recrear-se en les pròpies bombolles informatives. Una breu anàlisi sobre el comportament mediàtic a l’estat permet veure com de neguitós es troba l’establishment espanyol, que no ha tingut cap recança a trencar amb totes les seves regles, així com ha compromès, potser de manera irreparable, la imatge pública d’Espanya, en el seu retorn vers una concepció autàrquica de país i la progressiva reconquesta a la condició de pària internacional. Una premsa espanyola que mai no ha tingut un mínim d’independència respecte als poders fàctics, ni tan sols les mínimes aparences de neutralitat, ha estat un actor important a l’hora de despersonalitzar l’independentisme en particular, i els catalans, tots ells, en general. En bona mesura, els mitjans espanyols, molt especialment les televisions que podem veure també a Catalunya, s’han dedicat a la més pura propaganda, a còpia de fake news, deformació i difamació per esborrar allò que és evident. Que hi ha presos polítics i una repressió organitzada des de la Zarzuela, en un veritable cop d’estat en què totes les institucions estratègiques de l’estat s’han instal·lat en la prevaricació, la intoxicació i la degradació més abjecta. Que la repressió comença pels catalans i s’estén amb tots els dissidents, especialment si no s’expressen en castellà. Que han tret el sant cristo gros de la ultradreta, (que el sistema polític ha blanquejat, per a horror de qui es creia que Espanya era una democràcia), i que resulta que en els “bons temps” del passat, només responia a una aparença d’un estat de dret estretament vigilat per aquell búnquer franquista que s’havia retirat, provisionalment, a les seves casernes d’hivern. De fet, caldria que tots ens fixéssim en la idea que els judicis han estat, ras i curt, una estratègia de guerra psicològica, com ho eren els processos franquistes contra la dissidència. Les mateixes arbitrarietats que els avantpassats del Suprem i l’Audiència Nacional perpetraven contra estudiants, sindicalistes, dissidents, bascos,… és la mateixa, amb idèntic llenguatge i glaçada expressió que avui es practica contra líders independentistes, rapers, dissidents, catalans, i bascos…



Evidentment, quan un estat cau en l’abjecció i la corrupció moral, ningú no surt indemne, i encara menys qui ens oposem a la dictadura. De fet, totes les dictadures contaminen de radioactivitat tothom qui habita en elles, com ens explica la història, tant la d’aquest país, com la dels feixismes, com la de la França de Vichy, com les de les “democràcies populars” del bloc de l’est, com les llatinoamericanes. I sovint la dissidència, pressionada per la por o condicionada per la repressió, també sol veure’s profundament afectada. El fastigós espectacle del judici ha servit precisament a aquesta raó. I això explica els dubtes en el món independentisme, el nerviosisme dels més hiperventilats, la desesperança dels uns, la impaciència dels altres. La tensió política continuada desgasta a qui és en primera línia. I això podria explicar els errors no forçats dels polítics de primera línia, dels estats majors dels partits o dels dubtes de les entitats sobiranistes. O, per exemple, ignorar –i aquest sí que és un error col·lectiu- la força que té l’exili. Caldria tenir ben clar que el govern legítim, la Catalunya lliure, és a Brussel·les. Barcelona és només capital de la Catalunya ocupada, on tota política útil és pràcticament clandestina. La inactivitat del govern actual és la prova d’un govern intervingut al qual només es permet actuar com una diputació. És per això que la incardinació entre ambdues capitals és essencials. És per això que la resistència interior, que hauria d’intensificar les seves accions, hauria d’actuar de manera coordinada amb l’exili. I traslladar l’activitat legislativa, crear una Constitució, fer del Consell de la República un veritable govern, són deures pendents per aquest estiu.
És per això que cal una mirada global. I quan fem aquest exercici, malgrat les vicissituds, els disgustos quotidians, el divorci ja s’ha consumat. Ja res tornarà a ser igual. És per això que es fa palesa certa angoixa que ens indica les incerteses del camí que tenim al davant. I un aclariment des de l’autoritat que (teòricament) em concedeix la meva condició d’historiador: la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies són sempre canviants. És per això que és del tot necessari aquest exercici d’acabar amb cert fatalisme paralitzador. La història l’escrivim nosaltres –equivocadament o de manera encertada-, i la responsabilitat és nostra. I la dura i la crua realitat és que l’independentisme és avui l’única defensa contra la dictadura, l’únic espai de defensa de la democràcia. De fet, una de les virtuts del judici és aquesta: que les institucions de l’estat són contaminades per una dictadura inspirada en el cim de la seva piràmide. Que no hi ha llibertat personal, col·lectiva, individual, sota una monarquia carpeto-vetònica que és un anacronisme infumable. Que sabotejar la monarquia espanyola, i la seva sacrosanta unitat és un servei a nosaltres mateixos i a la humanitat, massa avesada darrerament a règims perversos.
Independentment del que pugui passar a curt termini, amb els seus errors o encerts –i sobretot amb els riscos suïcides de l’enfrontament intern i baralles infantils- hem de fer una mirada llarga. És probable que una nova generació de líders, més joves i radicalitzats, substitueixi els que ja han estat devorats per la immediatesa del procés. La dura constatació que Espanya és irreformable, i que fa ressuscitar els zombis franquistes quan algú qüestiona les seves essències, que és capaç de pensar com una dictadura, actuar com una dictadura, reprimir com una dictadura, i que és igual el que facis perquè al davant tindràs una dictadura, ens fa pensar que la idea de revolució va prenent forma. Al cap i a la fi, amb tota aquesta història, Espanya ha exposat les seves febleses al món, i molt especialment les que s’exhibeixen a la cort de la Zarzuela, on el monarca no ha tingut cap recança a seguir el comportament previsible dels seus infames avantpassats i hipotecar el seu propi règim i l’estat. I que aquesta hipoteca pot acabar fàcilment a un desnonament del seu palau al qual caldria ajudar. I això vol dir que la democràcia triomfa davant l’absolutisme, no pas mitjançant el pacte sinó la ruptura. En paraules més èpiques, passada la melangia de les barbaritats que dirà la sentència, toca la Revolució. Una Revolució, que de fet, ja està en marxa. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX