divendres, 19 de juliol de 2019

GROSFOGUEL SOBRE EL PRIMER D’OCTUBRE: “S’HA PERDUT UNA BATALLA, NO LA GUERRA, un resum de Cristina Farran


(Resum publicat a https://orellaescapsada.wordpress.com/ el 19/7/19)  

 

https://youtu.be/CMTFZtiRWoQ


El professor de la universitat de Berkeley, exponent del corrent decolonial, Ramón Grosfoguel, arran d’una recent estada al nostre país, ha gravat un vídeo en el qual dona el seu punt de vista sobre el que està passant a Catalunya des del primer d’octubre del 2017.
Primer de tot explica els antecedents, quan va venir a Catalunya el 2016 i va debatre amb polítics perquè volia que li expliquessin què passaria l’endemà del referèndum, quan Espanya reprimís els catalans i Europa prengués partit a favor d’Espanya. Tots li van respondre que això no passaria ja que estem a Europa, i li van donar arguments de tipus financer en el sentit que el capital financer català estava lligat al capital financer de França, Gran Bretanya, etc.
Aquesta resposta va sorprendre molt Grosfoguel, que afirma que el capital no funciona amb aquesta lògica sinó amb lògiques del tipus racista, sexista, homofòbiques, imperialistes, chauvinistes, nacionalistes, geopolítiques, militars, etc. És a dir, el capital no es mou a partir de postulats polítics, sinó que cal estudiar la geopolítica d’Europa, on hi ha altres nacions sense estat i la independència de Catalunya tindria conseqüències en els estats mare.
Per analitzar el significat que té el primer d’octubre del 17 en el procés d’emancipació nacional de Catalunya, Grosfoguel recorre al concepte d’ esdeveniment descrit per Alain Badiou , i al concepte Pachakuti dels quítxues indígenes llatinoamericans: un esdeveniment és una irrupció en la història d’un fet inesperat, aquest esdeveniment produeix una nova subjectivitat en la gent, és a dir, una nova manera de veure el món (o d’interpretar la situació social que es viu), la gent ja no està en el mateix punt que estava el dia anterior. 


Aquests esdeveniments són efímers, poden durar dies o setmanes, per tant, perquè un esdeveniment tingui vida i que no passi a ser una simple anècdota, cal donar-li una resposta política. És a dir, d’acord a la nova subjectivitat que ha produït, hi ha d’haver una renovació del missatge polític.
Si agafem com exemple el cas de Podemos, arran dels fets del 15M hi ha una renovació del discurs polític perquè els seus líders s’adonen del significat del 15M com esdeveniment. Però, si Podemos comença sent un partit que qüestiona el règim del 78, s’acaba convertint en un partit més del règim del 78.
Durant el procés català, quan van arribar les bufetades, es va posar al costat del règim. En paraules de Dante Fachín, Podemos va envellir de cop a Catalunya.
Ara cal fer-nos una pregunta, quina mena de renovació del discurs polític cal fer a partir del primer i el 3 d’octubre? En els fets d’aquests dos dies, i sempre segons Grosfoguel, hi ha les claus de com s’ha de renovar el discurs.
Davant dels fets del primer d’octubre es poden tenir dues actituds. La primera és pensar que va ser una derrota, en aquest cas ens hem d’adaptar al règim i viure 20 anys més de (neo)pujolisme. Però, diu el professor, en cap lloc del món s’assumeix haver perdut la guerra per haver perdut una batalla.
La segona actitud està relacionada amb el fet de veure el referèndum com un esdeveniment que ens ensenya que hi ha un poble que creu en el dret a decidir.
Els 200.000 votants que van votar
No (més tots els que van votar en blanc) estan dient que tot i que no volen la independència, són els catalans els que han de decidir què seran. Aleshores ens hem de replantejar el concepte de sobirania. Si quedem en què sobirania és igual a independència, significa que l’eix sobre el qual ens organitzarem és entre els que volen i els que no volen la independència. Aquest, però, és l’eix que ens imposa l’Estat espanyol perquè així ens pot dir que no hi ha majoria i que els independentistes volen imposar-se per la seva força als no independentistes. 

Però si sortim d’aquest marc, si sabem veure que hi ha un poble que creu en el dret a l’autodeterminació, aquesta és la nova subjectivitat que l’esdeveniment ha creat, aquest és l’eix sobiranisme versus unionisme.
ERC és el cas més evident de qui ha llegit el primer d’octubre com una derrota de l’eix independència versus no independència, i com que no arribem a la majoria, hem d’esperar 20 anys per a tenir-la.
Del primer d’octubre, doncs, en podem treure tres lliçons:
Primera lliçó: sobiranisme no és igual a independència, el discurs polític per tant ha de canviar. Per contra, Grosfoguel diu que a les eleccions del 21D, el discurs era idèntic al del 2015, com si res hagués passat.
L’única persona que sí que parlava del primer i del 3 d’octubre era Dante Fachín, perquè s’havia adonat del que havia passat, de l’esdeveniment.

Segona lliçó: el sobiranisme s’ha de vincular amb els problemes de la gent, contra l’austeritat, la crisi, etc. L’esquerra espanyola critica el procés dient que és una cosa identitària, però s’equivoca i no té en compte que hi ha milers de persones que s’han fet sobiranistes perquè estan asfixiades per l’ austericidi de l’Estat espanyol, i l’empobriment dels drets socials, polítics i econòmics.
Tercera lliçó: des de Madrid no es resoldrà el problema, sinó des del carrer, i no arribarà la solució fins que no hi hagi un procés de desobediència civil organitzat, com el de Gandhi a l’Índia, per exemple.
Segons Grosfoguel, hi ha una part de la societat catalana que se sent derrotada (cas paradigmàtic és el d’ERC i Junqueras), però hi ha una part que se sent frustrada, no derrotada. Si aquests que mantenen viva l’esperança es mobilitzen i actuen, arrossegaran la resta darrere seu. Per tant, cal passar de la subjectivitat de la derrota a la subjectivitat de l’esperança. Aquesta és la postura de Jordi Cuixart, a qui Grosfoguel anomena “el Mandela Català”.
Altres eixos que poden articular el procés són dreta-esquerra, segons Grosfoguel aquest eix no serveix, i a l’esquerra espanyola li interessa fer-lo servir perquè aleshores ataca el procés dient que és de la dreta catalana.
Però, es pregunta Grosfoguel, qui és més d’esquerra, Ada Colau quan accepta els vots del PSOE i de Ciutadans o Puigdemont quan repta l’Estat des de Waterloo?

L’eix capitalisme-anticapitalisme tampoc serveix, si dius que l’ANC és de dretes perquè a dins té empresaris, etc., llavors, com és que ha organitzat un boicot contra les empreses de l’IBEX-35?
L’eix que sí que ens serveix és el d’un imperi enfrontat a un poble que lluita per alliberar-se, és l’antagonisme imperi-nació.

La divisió entre veure el primer d’octubre com una derrota o veure-ho com una esperança, travessa totes les organitzacions (o partits): ERC (hi domina la subjectivitat de la derrota però hi ha disputa); JxCat (està més posicionat en el sentit de no estar derrotats, però gent com Artur Mas ho intenta destruir); i la CUP (en el recent document, té un llenguatge d’esquerres més radical que ERC, però diu que el cicle ha acabat, no creu que l’esdeveniment del primer d’octubre estigui viu).
En resum, si no es claudica i es continua la lluita, es pot arribar a la victòria, el dilema és si s’agafa el camí de Junqueras o de Cuixart.
Perdre una batalla no és perdre la guerra. Gandhi, Chávez, Luther King, etc., van perdre moltes batalles i van tardar molts anys a aconseguir-ho. 


Cristina Farran, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és correctora. Col.laboradora en el digital l'Unilateral

dissabte, 13 de juliol de 2019

Cal treure del coma la CUP, un text de Xavier Diez





(Article publicat a Revista Mirall el 9/7/19)  

Per a qualsevol historiador o politòleg, la CUP (o per acabar d’embolicar-ho, les CUP) són un objecte d’estudi fascinant. Planyo a qui hagi gosat escriure el seu article a la wikipèdia (tot i que, llegint-la, reconec que ha fet una bona feina). Si me l’haguessin encarregat, hauria parlat en termes d’artefacte polític, social i ideològic, que amb un peu en les institucions, i l’altre en la política alternativa, ha servit per ressuscitar i organitzar políticament la tradició assembleària i llibertària que ha caracteritzat el passat col·lectiu, i aquella part de la identitat catalana escamotejada per les elits espanyoles i catalanes.
Certament, no s’explica la història catalana de la darrera època sense la CUP, una mena d’arxipèlag complex, contradictori, canviant i dinàmic, amb una gran capacitat de comprendre el moment, i d’influenciar la mentalitat col·lectiva del país, molt més enllà del que podríem entendre com al seu espai natural. I, sobretot, amb molta més força i capacitat d’influència que la que indiquen les seves xifres de suport electoral.


La CUP ha estat un compendi de grans virtuts i defectes; ha estat un espai inestable en què han obligat al país a la coherència, des de profundes contradiccions; ha guiat sòlidament les esquerres, sense impedir quedar contaminat de la inconsistència ideològica que les condiciona; ha exercit lideratge, des d’unes conviccions decididament contràries als lideratges. En altres paraules, és un enigma encavalcat damunt un misteri inestable. En altres paraules, resulta extraordinàriament difícil copsar la seva naturalesa real, i en termes més planers, ens caldria una càtedra de cupologia per tractar d’esbrinar les seves tàctiques i estratègies.

La CUP ha exercit un paper de lideratge social i polític en el conjunt del país que ens ha portat a arraconar contra les cordes el postfranquisme del Règim del 78. Ha deixat en evidència, el pujolisme, l’esquerra inconsistent del postcomunisme, les derives neoliberals del republicanisme, i ha tret de polleguera el franquisme mal dissimulat de Ciutadans i PP (per a qui tot dissident és ETA). Ha aconseguit fer de portaveu social a l’hora de jutjar moralment a personatges com Rodrigo Rato o Florentino Pérez i els espais que els representen. Ha forçat al sobiranisme tímid de Convergència a esdevenir un Junts per Catalunya independentista. Ha tombat a Artur Mas i ha obligat a una classe política poc valerosa a posar les urnes. Ha empès Puigdemont i Junqueras a obeir la voluntat popular (potser no els va convèncer prou de mantenir-se ferms en la Declaració d’Independència). Ha exercit una important pedagogia dels fets al que són classes populars de les àrees metropolitanes sobre la importància de tombar el règim borbònic i bescanviar-lo per una República de caràcter més social i autogestionari. Ha incomodat La Caixa, el Foment, l’Ibex 35 i l’establishment local. S’ha enfrontat valerosament als repressors. En bona part, la CUP és com una mena de ouija en què s’ha ressuscitat l’esperit rebel dels Remences, dels Segadors, dels federals republicans o de la CNT. És per això que genera tanta aversió i temor entre els guardians de l’orde injust. És per això d’aquest esperit inquisidor contra dones valentes com ara l’Anna Gabriel, l’Eulàlia Reguant, la Mireia Boya a les quals molts voldrien cremar com a bruixes.
Ara bé, de la mateixa manera que aquesta formació -entitat, segons l’asèptica definició de la wikipèdia- presenta aquestes virtuts, també apareix contaminada per nombrosos defectes, comuns a bona part del món alternatiu contemporani i a l’heterodòxia política i social del passat. No sempre s’acaba de creure els seus propis principis, o aquests són d’una rigidesa impracticable. Sovint cau en els seus propis paranys d’obsessionar-se en el fet secundari i oblidar allò essencial. Tampoc no hi manca la persistència tòxica de determinada cultura política sectària, pròpia d’aquells grupuscles marxistes post 68, d’acceptar persones problemàtiques i manipuladores, i de contemporitzar amb cert talibanisme ideològic. De confondre el legítim assemblearisme amb un cert onanisme de la identitat, de cometre certs excessos folklòrics, d’un cert puritanisme i excessos d’idealisme. Si una lliçó cal haver après d’aquesta darrera dècada és de la importància de saber combinar idealisme i pragmatisme. Quan ambdues premisses s’han desequilibrat, la CUP ha començat a tenir problemes. Quan ambdós components li són harmònics, apareixen com un llum entre la boira.




No m’importa repetir-ho. La CUP no és un partit polític i, per tant, la seva missió no consisteix a obtenir el poder institucional mitjançant la victòria electoral. El fet que entre els seus votants i candidats es registrin el màxim nivells d’estudis i hàbits culturals els hauria de vacunar contra la ingenuïtat que és possible millorar les coses des del Parlament o l’executiu, i en contra dels poders fàctics. La seva missió històrica ha consistit a formar la ciutadania i a inspirar la seva acció, a conscienciar-los que només és possible millorar el repartiment de la riquesa a partir de la consciència i de la capacitat d’inspirar por a l’establishment. A actuar directament, com ara la desobediència o les lluites contra els desnonaments. I a fe que ho va aconseguir. En l’època de la legislatura 2012-2015, amb tres diputats van establir una veritable revolució en els usos polítics. Fent, que fins i tot fos possible debatre, a dins les mateixes institucions, amb normalitat, sobre anticapitalisme. Entre 2015 i 2017, els seus deu diputats semblaven quadruplicar-se en treball i capacitat d’influència. Paral·lelament, la seva extensió a nivell municipalista (allò que consideren la seva prioritat estratègica) va aconseguir, per exemple, acabar o qüestionar acceptades pràctiques corruptes o plantejar el retorn de la municipalització de diversos serveis, mentre que en les seves actuacions públiques, debats, conferències o concurs d’idees, normalitzaven cert discurs d’alternatives al capitalisme, combat al neoliberalisme o revolucionar el món de les idees fent palès la racionalitat en la proposta de repartir el treball i la riquesa com a la recepta més òbvia per sortir d’aquesta crisi.
Anys d’intens treball i protagonisme de primera línia (i els més sorpresos devien ser els mateixos cupaires) han acabat passant factura. Els resultats de les eleccions (cal recordar que il·legals i il·legítimes, i importants sospites de frau) de desembre de 2017, la dinàmica repressiva, una mena de certa depressió col·lectiva amb components racionals i irracionals, una certa desorientació política i estratègica, una certa “crisi dels quaranta” entre el gruix de la seva militància i àrea d’influència, un cert “buit” pel que fa a la psicologia col·lectiva, els ha deixat en una mena de coma. Els resultats municipals de Barcelona, un municipi on han seguit polítiques erràtiques i eclipsades pels comuns, no han ajudat gaire. Sembla com si la CUP, un element ja del tot imprescindible del paisatge polític del país hagi quedat en estat d’hibernació. Malgrat que els seus resultats a les eleccions locals no hagin estat objectivament dolents, se’ls troba a faltar a l’escena pública, amb les seves protestes i propostes. Per cert, en aquests darrers comicis, s’ha premiat a CUPs com les de Girona, segona força més votada, que han tingut les seves opcions per governar, caracteritzada per aquesta màgica recepta de combinar idealisme amb pragmatisme, de repetir candidats valuosos, d’anar abandonant prejudicis soixantehuitards.
En l’actual moment de desgavell polític, en què la política institucional, marcada per la competència entre ERC i JxC, (i encara pitjor, a dins la pròpia ERC, i a dins el propi JxC) està generant tensions gratuïtes entre el bloc republicà, mentre que les grans entitats socials com l’ANC o Òmnium pensen més en termes de folklore que en les necessàries estratègies de desobediència i desafiament a la monarquia, es troba molt a faltar molt la CUP i la seva capacitat de lideratge moral i inspiració social.

No ho té fàcil. Té al davant problemes importants. Els seus raonables tallafocs democràtics per evitar convertir-se en un partit convencional (com ara el fet de no poder repetir candidats) han esdevingut un llast. Determinats debats poden resultar estèrils. Persisteixen bona part dels prejudicis respecte a la política -i els polítics- tradicionals. Algunes conviccions, massa vinculades a qüestions d’identitat sexual o cultural, els confinen en el terreny de la inconsistència i la paràlisi teòrica i els allunyen de la majoria social. Els seus intents per creure en aliances amb determinades restes del naufragi comunista ha resultat una estratègia suïcida. I sobretot, ara per ara, no sé si semblen del tot conscients que la prioritat número 1 és treballar estratègicament per alliberar-se de la monarquia corrupta i putrefacta que representa l’actual règim del 78. Se’ls ha trobat a faltar molt en aquestes darreres visites provocatives del Borbó.
Cal despertar la CUP del coma profund en què sembla sumida després del desembre del 2017. I potser, a diferència del que consideren molts analistes que malden per recuperar antigues figures en una època en què els lideratges cremen de pressa, potser el que cal són noves idees, i sobretot, moltes accions. Més presència en els debats, i molta més als carrers. Iniciatives ideològiques, i sobretot, certa capacitat de fiscalització dels partits republicans (tal com ja s’havia exercit entre 2012-2017). Posar la prioritat en la República, i anar bastint una proposta política per al moment conflictiu de debò, el de la independència.

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX 

dissabte, 6 de juliol de 2019

No a Pedro Sánchez, un text de Xavier Diez

(Article publicat a Revista Mirall el 2/7/19)

 
 He llegado al convencimiento de que hoy, y, en las actuales circunstancias, mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia en la Presidencia (…) yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España.”

29 de gener de 1981. En un discurs televisat per l’única televisió pública, el primer president del règim del 78, Adolfo Suárez, anuncia per sorpresa la seva dimissió. Dic per sorpresa, perquè malgrat el que puguin dir els historiadors que parlem sobre aquell moment, en un moment en què no existia internet, ni xarxes socials, on tot just s’ha liberalitzat una ràdio que es fa servir sobretot per sentir música cursi, en què la immensa majoria del país s’informa mitjançant el monopoli controlat de la televisió espanyola i en una societat on una minoria, potser poc més d’una sisena part de la població llegeix premsa no esportiva, pocs s’esperaven una notícia com aquella. Qui això escriu, que aleshores tenia quinze anys i sí que llegia diaris, també vivia en aquell espai de desinformació i ignorava el que, uns quants anys després, s’anava revelant al voltant d’aquella dimissió forçada.
Suárez, simplement, havia anat massa lluny. Per dir-ho d’una altra manera, havia estat triat per l’establishment franquista perquè era jove, podia transmetre una sensació de modernitat que rentés la cara de l’arnat i gerontocràtic franquisme, i perquè semblava més que manipulable. Semblava algú que podia servir per rentar la cara a un sistema que, lampedusianament havia de canviar-ho tot perquè res canviés. Sobre Suárez, l’historiador Bernat Muniesa havia proposat una interessant comparació cinematogràfica. El general De La Rovere era el títol d’una interessant pel·lícula de Roberto Rossellini que explica la història de Bertone, d’un estafador de baix nivell, i actor aficionat, que durant l’ocupació nazi del nord d’Itàlia és comminat a un tracte beneficiós. Per tal d’exonerar les seves responsabilitats, i a canvi d’una bona recompensa, es traça el pla segons el qual aquest lladregot ha d’entrar a la presó, i un cop allà s’ha de fer passar per un mític líder de la resistència, el general De La Rovere. Ha de guanyar-se la confiança dels partisans que hi són allà empresonats per extreure tota la informació possible, que ha de passar als alemanys.  Bertone, interpretat per Vittorio de Sica, en un principi segueix les instruccions dels ocupants. Tanmateix, per primera vegada a la seva vida, és tractat amb respecte i dignitat. És més, mentre és a la cel·la, descobreix que precisament rere els barrots que el separen de la llibertat troba honor i dignitat. El petit delinqüent acaba interioritzant tant el seu paper, que al final s’acaba creient el seu propi personatge, i quan els alemanys l’interroguen, no revela cap secret als seus torturadors, fins que aquests, comprovada ja la seva nul·la utilitat, l’acaben afusellant.
Suárez probablement va fer aquest recorregut. Crec que coneixia perfectament el pla per al qual va ser designat, amb la diferència que realment es va acabar creient el personatge que havia de projectar. I va sortir-se del guió establert, especialment quan va restaurar la Generalitat provisional o legalitzar el Partit Comunista, o es va resistir a les pressions de la CEOE per fer una reforma laboral que precaritzés l’ocupació, o quan els militars l’exigien que declarés l’estat d’excepció a Euskadi. El 29 de gener del 1981 no va ser una dimissió, sinó una mena d’afusellament simbòlic. El 23-F era el pla B d’aquell afusellament, que no es va poder aturar a temps, i que en el fons era la culminació de les diverses conspiracions dels poders fàctics per treure’s de sobre algú que ja l’incomodava.
En bona part, el recorregut de Pedro Sánchez és a la inversa. Algú que va per lliure respecte al seu esclerotitzat partit, un PSOE tacat per la corrupció, la guerra bruta, les reformes laborals, la reforma constitucional de 2011 que acaba amb la sobirania fiscal espanyola, la d’uns barons que s’enorgulleixen del passat familiar falangista i que fan servir l’anticatalanisme com a una eina de cohesió tribal. En aquest context sorgeix algú, sense una ideologia concreta, encara que sembla que vol sortir-se del guió, i que fins i tot sembla sensible a un gir a l’esquerra que apareix com a una demanda social arran del 15-M i dels indignats. En altres paraules, un general De La Rovere que és defenestrat pel seu propi partit (i sobretot per un establishment) fins a dues vegades, fins al punt que les pressions per evitar un pacte amb Podem i forçar un pacte amb C’s (el fill predilecte de l’Ibex 35) el porta a ser “dimitit” i a abandonar el seu escó al Congrés. Les seves opinions mitjanament progressistes, i una actitud inicial de tractar de gestionar políticament la qüestió de l’independentisme són coses que no poden tolerar els remenadors de cireres que canvien el Valle de los Caídos per la Llotja del Bernabéu. I tanmateix, sobreviu. Torna a imposar-se a l’aparell del PSOE, guanya unes primàries contra els poders fàctics, guanya la primera moció de censura de la història constitucional i aconsegueix uns bons resultats a les eleccions de la primavera passada.
Tanmateix, en tot aquest recorregut, ja no és el general De La Rovere, sinó Bertone, un petit estafador que es mou a partir del seu instint de supervivència. Ha après la lliçó. Per poder ser president, ha de buscar l’acceptació dels qui manen de debò. I els qui manen de debò li exigeixen diverses coses, com ara, mantenir l’Apartheid polític contra l’independentisme català -la principal amenaça al sistema- i una ordre d’allunyament contra Pablo Iglesias i els seus postulats socialdemòcrates, que qüestionen la deriva i la vocació neoliberal de les elits espanyoles i europees. No importa que aquestes ordres estiguin, objectivament, propiciant una involució a tots els nivells, que assistim a una acumulació per despossessió col·lectiva, en termes de David Harvey, o que l’afer català s’hagi internacionalitzat fins al punt que permeti exhibir a Espanya una gran vulnerabilitat, i que hagi empès Madrid a una creixent irrellevància internacional. La imatge de Trump en la trobada del G-20, ordenant a un humiliat Sánchez que s’assegués és una mostra d’insignificança que ens retorna a l’aïllacionisme de la dècada de 1970.
Suárez va tenir l’exèrcit com a amenaça que va forçar la seva dimissió. Sánchez té la judicatura com a poder que condiciona la seva acció (tenim el cas de Lula com a inquietant precedent dels cops d’estat postmoderns). En el primer cas, el rei Juan Carlos sembla l’inductor del soroll de sabres, mentre que en l’actual, tenim el seu fill com a titellaire dels òrgans judicials. En el primer cas, Suárez és afusellat per actuar amb dignitat; en el segon cas, Sánchez sap que ha de fer de Bertone per mantenir la seva posició.



En aquest context, permetre la investidura no és una bona idea. Concedir una oportunitat d’estabilitzar un règim que involuciona és un greu error al qual l’independentisme no hi hauria de contribuir. Fins i tot, si molt m’estiren, evitar la investidura d’algú que obeeix els Borbons i les elits postfranquistes, pot ser un acte de patriotisme espanyol. La defensa de la democràcia té a veure amb oposar-se fermament als remenadors de cireres, i a fer tot el contrari del que anhelen Florentino Pérez i altres com ell. Facilitar la investidura és impedir fer el necessari gir a l’esquerra que beneficiaria a la majoria social espanyola, a la qual, com indiquen els sondejos i unes estadístiques que mostren la progressiva despossessió de drets econòmics i social, aspira la majoria. Obligar a Sánchez a fer un govern d’esquerres i a negociar amb l’independentisme només és possible si es posa preu. Investir a Sánchez, a més, serveix per a concedir un dels principals objectius dels ideòlegs postfranquistes: afeblir l’independentisme institucional i de partits, perquè és obvi que això causaria una important decepció entre la majoria independentista.
Ja estem assistint a aquestes maniobres conspiratives en què cert establishment sucursalista tracta de desnaturalitzar un moviment social com no s’havia vist en dues generacions. La lletja maniobra d’Artur Mas i el que queda d’una antiga Convergència que s’imagina una burgesia que ja no existeix, podria generar problemes interns que distrauria de l’objectiu compartit: construir una Catalunya virtuosa, d’acord amb un nou pacte de grups socials. Pel que fa a ERC, coses similars. El tacticisme especulatiu de bona part dels seus grups dirigents no fan sinó desgastar certa moral de combat. La seva obsessió per “ampliar la base” (que en realitat no vol dir altra cosa que tractar d’expandir-se als espais electorals de comuns i dels socialistes, i sobretot, de fer-se amb les seves xarxes clientelars) representa una estratègia incerta i estèril.
De tota manera, i a diferència dels hiperventilats independentistes –un col·lectiu que fa més nosa que servei- m’agradaria enviar un missatge tranquil·litzador. El republicanisme va més enllà dels republicans. Les coses que han passat en les dues darreres dècades ens han empès vers un divorci irreversible, i aquells que s’oposen al corrent de la història, acaben ofegats, perquè com ens recorda la cançó de Bob Dyan, els temps estan canviant. La destrucció de l’Espanya postfranquista, i la construcció d’una Catalunya independent són la conseqüència lògica d’una evolució natural, d’una mena de tectònica de plaques que, a banda de volcans i terratrèmols episòdics, estan distanciant dos projectes ja del tot incompatibles, i és qüestió de temps que s’acabi formalitzant.
En aquestes setmanes assistim a una guerra psicològica, en què els mateixos que van afusellar simbòlicament a Suárez, tracten desesperadament de revertir una situació irreversible. Cal pensar menys en les incerteses de la política institucional i pensar més en la política de debò: aquella que es fa al carrer. Per això és important actuar com els resistents italians de la pel·lícula de Rossellini: amb determinació, control i iniciativa mitjançant la mobilització constant. Cal retornar al carrer –i, si us plau, sense el folklore de les mobilitzacions de l’ANC i les seves samarretes-, i seguir mostrant que el conflicte només el podrem modelar des de la unilateralitat social. Sense les mobilitzacions ciutadanes, obreres, veïnals i nacionals, el franquisme hauria derivat vers un franquisme sense Franco. La independència només pot arribar des del control obsessiu, constant, persistent, agosarat del carrer. La política institucional, amb els seus límits i decepcions, com sol passar en aquesta mena d’episodis històrics, ja vindrà després. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX

dimarts, 2 de juliol de 2019

Entre "Ho tornarem a fer" i "No hem deixat de fer-ho", un text de Xavier Allué


(Article publicat a DiariMés el 24/6/19) 
 
La construcció d'un estat no és matèria d'un dia concret. És una feina feixuga que du temps i esforços continuats. És clar que hi haurà un moment èpic de proclamació i execució del fet de la independència. Però ja hem explicat que la mateixa independència no és un fi en si mateixa. No és un fi. Ni una fi. Més aviat un principi.
Davant de l'irregular i mistificat judici als polítics catalans i als líders independentistes sembla com si tot es concretés en un moment històric i uns fets específics, amb dates i hores. L'inoperant, maldestre i desficiosa causa judicial ha centrat tot el procediment en els esdeveniments del 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. Als judicis penals es jutgen fets. Entestats en argumentar una revolta s'han agafat a una manifestació espontània que tingué lloc davant de la conselleria d'Economia a la Rambla de Catalunya: una mani pacífica, sense convocatòria, no organitzada, fins i tot festiva i desconvocada al final de la jornada, on tot recau sobre la punxada de rodes i cobriment amb adhesius d'uns vehicles policials antireglamentàriament abandonats sense custòdia amb armes llargues al seu interior. Els vidres els va trencar un sergent de la mateixa GC, segons va declarar. Algú s'hauria de preguntar que feia una comitiva judicial amb vehicles tot terreny al mig d'una ciutat. Deu ser l'esperit rural de la Guàrdia civil. I el següent fet, la resistència pacífica, passiva però enèrgica a l'assalt de forces armades dedicades a la repressió violenta d'un exercici democràtic de votació a escoles i locals municipals el diumenge 1 d'octubre. Una repressió violenta que, tan bon punt va arribar als telenotícies de les cadenes estrangeres, va motivar una trucada de la senyora Merkel i algú més, com s'ha reconegut públicament, que va aturar la maniobra.
Darrere d'això hi havia només que la manca de comprensió dels esdeveniments i la ràbia mal continguda de no haver estat capaços de trobar urnes i paperetes.
Del que han fet poc esment és del que els hi va fer més por: l'aturada de país del dia 3 d'octubre. Aquest fou, realment, el moment que l'estat va perdre el control de Catalunya. Després del "fiasco" del diumenge, les "piolins" es van quedar tancats als seus forats. I uns i altres alertats, van esperar l'aparició televisiva del cap de l'estat (i de l'exèrcit) que renyés als catalans d'una forma impresentable a un estat de dret.
L'estat encara s'hi va estar uns dies a qualificar tots aquests fets i els diaris de "Madrit" poc que feien esment a cap "cop d'estat" ni res paregut.
Després van venir ais i uís, detencions arbitràries, 155, eleccions que van tornar a guanyar els sobiranistes i, poc més tard l'estrepitosa caiguda del govern de l'estat enviant a sorayes i rajoys a la paperera de la història. I més recentment, unes de municipals que han incrementat el nombre de batlles indepes al 80% dels municipis catalans i deixat un bon garbuix a la resta de l'estat que ja s'ho faran.
És clar que ho tornarem a fer. Tornarem a fer el que, de fet, no hem deixat de fer: mantenir una consciència de país, reforçar conviccions, eixamplar el col·lectiu favorable, motivar el jovent, il·lustrar als que ens escoltin, difondre al món sencer la nostra lluita, amb el convenciment de què anem pel camí, costerut i pedregós, però fent camí.



Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura.

dissabte, 22 de juny de 2019

Emergència climàtica? Sí, gràcies. Però de debò, que la casa es crema!, un text de Pep Puig

(Article publicat a VilaWeb el 22/6/19) 

La Generalitat de Catalunya, seguint l’exemple del govern d’Escòcia, el govern del País de Gal·les i el parlament britànic, va fer públic un acord de govern de declaració d’emergència climàtica, llegit a la conferència de premsa del dimarts 14 de maig passat.
Responia a la demanda del món estudiantil que es manifesta cada divendres, des del 22 de febrer, a la plaça de Sant Jaume, seguint l’exemple de la Greta Thunberg, que va començar una vaga pel clima la tardor passada davant el Parlament de Suècia i desencadenà el moviment Fridays for Future. Aquest moviment s’ha escampat arreu del món, fet que demostra que les vagues pel clima són seguides per milions de joves. Thunberg ha estat escoltada a diverses seus parlamentàries, entre les quals el Parlament Europeu.
De l’acord de la Generalitat, la primera cosa que em va sorprendre va ser el format amb què es va fer públic. Una declaració com aquesta hauria de ser per a plantar cara al destarotament del clima que ja experimentem i que és causat per l’addicció de la societat industrialista-productivista-consumista a la crema de materials fòssils per disposar d’energia. Tanmateix, la declaració va ser llegida per la portaveu del govern, enmig de tots els acords ordinaris del govern, i no pas pel Molt Honorable President, cosa que li hauria donat la solemnitat i la importància que l’ocasió requeria.
Una altra cosa que em va sobtar va ser que, si realment ens creiem que vivim en un estat d’emergència, no s’hagués creat immediatament un gabinet de crisi. Si la societat ha de fer front a la crisi climàtica, perquè és una emergència, cal que algunes persones es posin al capdavant per informar, liderar, aconsellar, coordinar, etc.  Qualsevol situació de crisi, sigui de la mena que sigui, ho requereix. I no vaig ser capaç de veure-ho escrit al text de la declaració.


Els mitjans de comunicació tampoc no van estar a l’altura, excepte uns quants: va passar com una petita notícia més, com si fos una cosa qualsevol. I resulta que és el desafiament més important a què ha de fer front la humanitat, perquè tenim un pressupost de carboni molt reduït i el gastem a una velocitat increïble. Això no ho diu cap mitjà i s’hauria de repetir cada dia.
Que s’ha de tractar la crisi climàtica com una emergència, ja gairebé no gosa posar-ho en dubte ningú. Ens ho diu a cada discurs Greta Thunberg: ‘Hem de canviar la manera com tractem la crisi climàtica. Hem de canviar la manera com parlem de la crisi climàtica. I l’hem d’anomenar pel seu nom: emergència.’ Hem d’entendre, sí, que aquesta crisi és, per sobre de tot, una emergència i no pas qualsevol emergència: és la crisi més gran que la humanitat ha hagut d’afrontar mai.
A molta gent, quan sent per primera vegada les expressions ‘crisi climàtica’ o ‘col·lapse ecològic’, li costa de creure que això pugui passar i sol preguntar-se: Com és que passa? Com pot ser que encarem una crisi existencial que fa perillar la nostra supervivència al planeta i no sigui considerada la primera prioritat?
Si és una crisi d’aquest abast no s’hauria de parlar de res més. Quan engeguéssim el televisor hauríem de veure que solament es parla d’això. Els titulars dels diaris i noticiaris radiofònics n’haurien d’anar plens. I les persones amb responsabilitats polítiques n’haurien de parlar tothora. Però no és el cas, perquè la crisi climàtica és tractada com qualsevol altra cosa. I no se sol considerar com una cosa urgent. A tot estirar, de vegades, es fan propostes simplistes, com si amb alguna nova tecnologia es pogués resoldre la crisi.
Massa sovint, després de parlar de crisi del clima i de declarar emergències climàtiques, s’apliquen polítiques i comportaments personals que no fan sinó agreujar la situació. I això, en una situació de crisi, no s’hauria de fer. També, massa sovint hi ha la impressió que tot va bé, que tot és controlat, i no s’entén que estem en una emergència. Per això no es pot continuar parlant de solucions específiques a problemes específics. S’ha de considerar el problema en conjunt. Si es diu que la crisi climàtica es resoldrà amb un impost al CO2, deixant de cremar carbó, amb energia solar als edificis, fabricant més vehicles elèctrics… Si es considera que la crisi climàtica és principalment una oportunitat de crear nous llocs de feina verds, nous negocis o més creixement econòmic, encara que sigui ‘verd’, la gent creurà que el problema es pot resoldre sense que ningú hagi de fer cap esforç personal. I això és molt perillós, perquè ja no n’hi ha prou amb solucions específiques.
Greta Thunberg ens ho diu: ‘Hem de canviar-ho tot. Necessitem una nova manera de pensar holística.’ ‘Quan comprenem la situació i ens adonem de la realitat, aleshores és quan actuem i canviem.’
Per això s’ha de demanar, exigir, que ens informin clarament i oberta del problema –aquesta és una de les peticions que fan els col·lectius d’Extinction-Rebellion, arreu del món–­ i que tots actuem en conseqüència –administracions, empreses, entitats, persones–, reconeixent que no tenim totes les solucions, ara per ara, que no tenim la situació controlada i que pot ser que perdem la batalla, ara mateix.
Sí que és cert que, com més tardem a reaccionar, més dur pot ser capgirar la situació. I avui el jovent ja acusa la societat actual de robar-li el futur i vendre-se’l per fer beneficis crematístics.
Tenim, doncs, l’oportunitat de posar-nos a treballar, perquè la història del nostre país ens ha demostrat que, en cas de qualsevol emergència, tots hi som per a fer-hi front. Posem-nos-hi d’una vegada!.

Pep Puig i Boix és enginyer industrial, especialitzat en tècniques energètiques, militant de Els Verds i simpatitzant de Constituents per la Ruptura

divendres, 21 de juny de 2019

I després del judici, què?, un text de Xavier Diez

Reconec que he mirat el menys possible aquesta farsa de judici al Suprem. La gran quantitat de barbaritats i aberracions jurídiques registrades, reconec que poden generar tant d’odi i ressentiment contra les institucions espanyoles que fan enterbolir la visió crua dels fets. Com a ciutadans, tenim tot el dret a odiar a qui comet injustícies. Com a historiadors, o periodistes, o analistes tenim l’obligació de mantenir una visió el més global i de conjunt possible per comprendre totes les dimensions d’aquest moment històric.
No contribueix a això darrer recrear-se en les pròpies bombolles informatives. Una breu anàlisi sobre el comportament mediàtic a l’estat permet veure com de neguitós es troba l’establishment espanyol, que no ha tingut cap recança a trencar amb totes les seves regles, així com ha compromès, potser de manera irreparable, la imatge pública d’Espanya, en el seu retorn vers una concepció autàrquica de país i la progressiva reconquesta a la condició de pària internacional. Una premsa espanyola que mai no ha tingut un mínim d’independència respecte als poders fàctics, ni tan sols les mínimes aparences de neutralitat, ha estat un actor important a l’hora de despersonalitzar l’independentisme en particular, i els catalans, tots ells, en general. En bona mesura, els mitjans espanyols, molt especialment les televisions que podem veure també a Catalunya, s’han dedicat a la més pura propaganda, a còpia de fake news, deformació i difamació per esborrar allò que és evident. Que hi ha presos polítics i una repressió organitzada des de la Zarzuela, en un veritable cop d’estat en què totes les institucions estratègiques de l’estat s’han instal·lat en la prevaricació, la intoxicació i la degradació més abjecta. Que la repressió comença pels catalans i s’estén amb tots els dissidents, especialment si no s’expressen en castellà. Que han tret el sant cristo gros de la ultradreta, (que el sistema polític ha blanquejat, per a horror de qui es creia que Espanya era una democràcia), i que resulta que en els “bons temps” del passat, només responia a una aparença d’un estat de dret estretament vigilat per aquell búnquer franquista que s’havia retirat, provisionalment, a les seves casernes d’hivern. De fet, caldria que tots ens fixéssim en la idea que els judicis han estat, ras i curt, una estratègia de guerra psicològica, com ho eren els processos franquistes contra la dissidència. Les mateixes arbitrarietats que els avantpassats del Suprem i l’Audiència Nacional perpetraven contra estudiants, sindicalistes, dissidents, bascos,… és la mateixa, amb idèntic llenguatge i glaçada expressió que avui es practica contra líders independentistes, rapers, dissidents, catalans, i bascos…



Evidentment, quan un estat cau en l’abjecció i la corrupció moral, ningú no surt indemne, i encara menys qui ens oposem a la dictadura. De fet, totes les dictadures contaminen de radioactivitat tothom qui habita en elles, com ens explica la història, tant la d’aquest país, com la dels feixismes, com la de la França de Vichy, com les de les “democràcies populars” del bloc de l’est, com les llatinoamericanes. I sovint la dissidència, pressionada per la por o condicionada per la repressió, també sol veure’s profundament afectada. El fastigós espectacle del judici ha servit precisament a aquesta raó. I això explica els dubtes en el món independentisme, el nerviosisme dels més hiperventilats, la desesperança dels uns, la impaciència dels altres. La tensió política continuada desgasta a qui és en primera línia. I això podria explicar els errors no forçats dels polítics de primera línia, dels estats majors dels partits o dels dubtes de les entitats sobiranistes. O, per exemple, ignorar –i aquest sí que és un error col·lectiu- la força que té l’exili. Caldria tenir ben clar que el govern legítim, la Catalunya lliure, és a Brussel·les. Barcelona és només capital de la Catalunya ocupada, on tota política útil és pràcticament clandestina. La inactivitat del govern actual és la prova d’un govern intervingut al qual només es permet actuar com una diputació. És per això que la incardinació entre ambdues capitals és essencials. És per això que la resistència interior, que hauria d’intensificar les seves accions, hauria d’actuar de manera coordinada amb l’exili. I traslladar l’activitat legislativa, crear una Constitució, fer del Consell de la República un veritable govern, són deures pendents per aquest estiu.
És per això que cal una mirada global. I quan fem aquest exercici, malgrat les vicissituds, els disgustos quotidians, el divorci ja s’ha consumat. Ja res tornarà a ser igual. És per això que es fa palesa certa angoixa que ens indica les incerteses del camí que tenim al davant. I un aclariment des de l’autoritat que (teòricament) em concedeix la meva condició d’historiador: la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies són sempre canviants. És per això que és del tot necessari aquest exercici d’acabar amb cert fatalisme paralitzador. La història l’escrivim nosaltres –equivocadament o de manera encertada-, i la responsabilitat és nostra. I la dura i la crua realitat és que l’independentisme és avui l’única defensa contra la dictadura, l’únic espai de defensa de la democràcia. De fet, una de les virtuts del judici és aquesta: que les institucions de l’estat són contaminades per una dictadura inspirada en el cim de la seva piràmide. Que no hi ha llibertat personal, col·lectiva, individual, sota una monarquia carpeto-vetònica que és un anacronisme infumable. Que sabotejar la monarquia espanyola, i la seva sacrosanta unitat és un servei a nosaltres mateixos i a la humanitat, massa avesada darrerament a règims perversos.
Independentment del que pugui passar a curt termini, amb els seus errors o encerts –i sobretot amb els riscos suïcides de l’enfrontament intern i baralles infantils- hem de fer una mirada llarga. És probable que una nova generació de líders, més joves i radicalitzats, substitueixi els que ja han estat devorats per la immediatesa del procés. La dura constatació que Espanya és irreformable, i que fa ressuscitar els zombis franquistes quan algú qüestiona les seves essències, que és capaç de pensar com una dictadura, actuar com una dictadura, reprimir com una dictadura, i que és igual el que facis perquè al davant tindràs una dictadura, ens fa pensar que la idea de revolució va prenent forma. Al cap i a la fi, amb tota aquesta història, Espanya ha exposat les seves febleses al món, i molt especialment les que s’exhibeixen a la cort de la Zarzuela, on el monarca no ha tingut cap recança a seguir el comportament previsible dels seus infames avantpassats i hipotecar el seu propi règim i l’estat. I que aquesta hipoteca pot acabar fàcilment a un desnonament del seu palau al qual caldria ajudar. I això vol dir que la democràcia triomfa davant l’absolutisme, no pas mitjançant el pacte sinó la ruptura. En paraules més èpiques, passada la melangia de les barbaritats que dirà la sentència, toca la Revolució. Una Revolució, que de fet, ja està en marxa. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX

dilluns, 17 de juny de 2019

Comunicat de CxR sobre el pacte municipal de Barcelona en Comú



Constituents per la Ruptura (CxR) vol mostrar el seu total rebuig al pacte de Barcelona en Comú amb els partits del 155, PSC i el grup de Manuel Valls.
Molts ciutadans d’esquerra de Barcelona havien considerat la formació de l’Ada Colau com un actor polític dins de l’esquerra transformadora o inclús rupturista. Des de CxR volem manifestar que aquest “tot s’hi val” és impropi d’una força que es declari rupturista i realment d’esquerres.
Un cop materialitzat el viratge a la dreta d’aquesta formació, que ha tranquil·litzat les elits de Barcelona representades pels partits del 155, Barcelona en Comú se situa objectivament al costat dels partidaris del Règim del 78.
Aquest viratge obliga a les forces rupturistes i anticapitalistes que lluitem contra el Règim del 78 a fer una crida als votants d’aquest espai que vulguin realment treballar per polítiques transformadores a sumar-se a la lluita per la República catalana. Només des de principis sòlids d'esquerra i anticapitalistes, i des de la radicalitat democràtica, podrem construir alternatives per a les classes populars de Barcelona i de Catalunya.
Barcelona a 17 de juny de 2019

dissabte, 15 de juny de 2019

L’Estat no és neutral,un text de Xavier Allué

L’Estat no és neutral potser per què no està dissenyat per a ser-ho. Els estats en general i l'Estat espanyol en concret. Ens referim a l'Estat com a ens, com organització política. Hi ha altres àmbits on l'Estat té un significat tan material com els estats de la matèria, a la Física, o els estats civils a la societat. Representa la forma de ser o de romandre i mantenir-se, tot i que la permanència dels estats físics, civils o polítics no està garantida: es pot canviar d’estat. Fins i tot els físics han hagut de definir un estat que no canviï com "estat estable" (steady state) pels components electrònics. L'estabilitat dels estats físics, socials o polítics acaba sent una convenció.
Probablement aquesta realitat és la determinant de què l'estat no sigui tampoc neutral. Ens ho explica Jordi Graupera en la seva tesi doctoral (ell sí que ha escrit una de veritat) amb el títol "Metaphysics of State Neutrality. A critique of liberalism", quan parla de l'estat ens polític. Ja li vam dir que s'equivocaba presentant-se a unes eleccions. La política és un femer que deixa poc lloc a la filosofia. Havent llegit àmpliament, com cita, a Habermass, segur que no va preveure que els fiscals del Tribunal Suprem ho farien servir per intentar explicar una teoria del cop d'estat que s'aparta de les de Leon Trotsky o Curzio Malaparte d'ara fa 80 anys. Digressions filosòfiques a l'informe de l'acusació d'un judici penal tenen una ressonància buida. Com un crit dins d'un cossi. En comptes de llegir a Kelsen podien haver llegit a Bàrtolo de Sassoferrato.
Ni els fiscals ni l'advocacia de l'estat són neutrals per disseny. No podem esperar que el Tribunal Suprem, un dels pilars de l'estat tampoc ho sigui.
Laura Borràs ens ha explicat que el rei, la màxima representació de l'Estat, tampoc és neutral. Ja va prendre part el 3 d'octubre de 2017 després de les pallisses. I va prendre part demanant i, fins i tot, exigint a les empreses que marxessin de Catalunya, d'alguna forma reconeixent que no era el rei de tots.
Si l'Estat no és neutral, en cas de conflicte amb alguns dels seus poders, evidentment l'Estat vindrà en contra teva. Amb porres, amb denúncies, amb confinaments, presons o alguna forma de repressió. És igual el que diguin les lleis. L'estat es pot permetre d'interpretar-les a la seva conveniència, entre altres coses perquè les lleis són seves.
Veurem que, molt probablement, les defenses del judici contra Catalunya podran argumentar i fins i tot "guanyar" el judici davant l'absència de proves i les contradiccions dels testimonis. Però perdran la sentència.
A les hores serà el nostre torn de decidir i actuar en resposta a un Estat que no ens vol.

Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura. Escriu a diaris locals a Tarragona i manté un parell de blogs.

dissabte, 8 de juny de 2019

ANÀLISI CxR DELS RESULTATS ELECTORALS A CATALUNYA: 2017-2019


Ens cenyim estrictament a l'anàlisi dels resultats electorals a Catalunya del proppassat 26M sense fer valoracions, per tant, del 'deixar-se estimar' de Colau per les forces del 155 o dels problemes que pateixen Puigdemont i Comín per recollir la seva acreditació al Parlament europeu, encara que no ens estarem de dir que plou sobre mullat.

En termes generals podem afirmar que les forces republicanes independentistes han guanyat totes les eleccions dels últims anys i molt en particular les celebrades a partir de l’any 2017, a excepció de les del Congreso de los Diputados. 



Des del punt de vista de l’independentisme, totes les eleccions haurien de ser considerades com a camp de batalla contra las forces del Règim del 78, que no són altres que les del 155. Tanmateix veiem una manca evident de consciència de l’electorat republicà a partir de les eleccions de 2017. La participació ha baixat considerablement a les darreres eleccions (europees i municipals), la qual cosa indica una manca evident d’incomprensió de la situació actual per part del nostre electorat. Que la tendència sigui general i inclogui una desmobilització bastant simètrica del vot unionista no representa cap consol ja que la repressió només afecta a una part i no s’ha reduït en cap moment.






2017: A les eleccions al Parlament de Catalunya, amb una excepcional participació a totes les províncies, l’independentisme guanya a tot arreu a excepció de BCN on obté el 44% contra el 46% unionista (dos punts menys pels partidaris de la República). A Lleida i Girona amb gairebé 2/3 dels vots i a Tarragona fregant el 50%.
2019: A les eleccions al Congreso de los Diputados, amb una participació alta però de menys de 4 punts respecte a les catalanes, l’independentisme perd i baixa al 39,40% perquè es veu afectat per l’abstenció d’una part del vot republicà (els més fidels a la tradició cupaire d’ignorar aquestes eleccions) i del transvasament de vots indepes als Comuns (que doblen resultats) ja que es pot veure com el vot als partits del 155 (VOX inclòs) resta pràcticament igual (al voltant del 43%). Aquesta incidència del vot morat és produeix a tot arreu, reduint el vot indepe al voltant del 8%, en particular a BCN on el vot independentista cau a menys del 36%.
2019: A les eleccions al Parlament europeu, amb una gran abstenció, l’independentisme guanya àmpliament degut a una més gran mobilització del vot republicà. Només cal veure els resultats en relació a les anteriors al Congreso de los Diputados: l’independentisme puja 10 punts (i baixa 300.000 vots respecte a les catalanes) i els del 155 baixen més de 5 punts (i baixa més de 600.000 vots respecte al seu sostre de les catalanes).
2019: A les eleccions municipals és difícil fer un anàlisi en clau de país ja que molta gent vota en altres claus de tipus local. En el global i amb una participació similar a les europees, l’independentisme ha mantingut el 45% del vot que ja va obtenir en 2015, superant el 38% del 2011. Els del155 mantenen el mateix percentatge que en 2015, el 33% però amb un transvasament de vot important cap al PSC que li permet recuperar alcaldies importants amb majoria absoluta. En regidors, el republicanisme passa de 6089 a 6240 i l’unionisme baixa de 1668 a 1623 (reducció mínima). A les grans, en particular a l’àrea metropolitana l’unionisme avança amb força de la mà del PSC que recupera votants dels comuns. L’independentisme augmenta però aconsegueix un transvasament més pobre dels Comuns. 


 
CONCLUSIONS (Provisionals)
1-L’independentisme no aconsegueix mobilitzar tot el seu electorat a totes i cadascuna de les eleccions (l’unionisme tampoc). Això fa que es trenqui amb la idea errònia de que els partidaris de la República catalana hem guanyat totes les eleccions. Les eleccions al Congreso de los Diputados es perden per una manca de fidelitat d’una part de l’electorat que opta per votar els Comuns o per abstenir-se. El fet de que guanyi ERC a les espanyoles(15) i que sumi amb JxCat el millor resultat independentista (22 contra 19 dels partits del 155) és un miratge provocat per la divisió del vot unionista i la pèrdua de representació en alguna circumscripció (un del PP a Tarragona) compensada per l’increment de dos diputats per Barcelona (de 13 a 15). L’augment de les candidatures indepes és directament proporcional a la reducció dels Comuns: 5 diputats. La suma de Comuns i independentistes (sobiranistes) resta igual (29) amb la diferència de que es jugava un diputat més (de 47 a 48) i se l’emporta l’unionisme que passa de 18 a 19.
2-Les Eleccions europees han recuperat una part del vot del 21D i arriba gairebé al 50%, però amb una participació baixa. La tendència a sobredimensionar les victòries parcials oculta la baixa mobilització independentista en una situació de màxima repressió de l’Estat.
3-Les Eleccions municipals mostren un avanç destacat en alguns municipis importants com Lleida o Tarragona però els partits del 155 es consoliden i inclús augmenten recolzament de la mà del PSC a l’àrea metropolitana (efecte Sánchez). Haurem d’esperar a la configuració dels ajuntaments per a anàlisis més profunds.
4-L’aposta de CxR per Primàries a les municipals no ha donat els fruits esperats per culpa del vot útil (a ERC) igual que al Congreso de los Diputados li va passar a Front Republicà.
5-Les candidatures alternatives, en particular les de la CUP, han patit un retrocés allà, sobretot, on avança ERC (vot útil novament). La CUP no ha entès res quan diu: la gent ha escollit el “no canvi”. El problema és que aquestes candidatures no són vistes com opcions de govern o com plataformes per guanyar els partits del 155 i no es veu una autocrítica, més aviat un dit acusador vers la gent.
6-L’independentisme no està avançant amb prou força a l’àrea metropolitana que és on es concentra el 42% de la població. El repte de superar el 50% dels vots a favor de la República catalana ha de passar per augmentar aquí els suports a partir del vot orientat actualment vers els Comuns o Podem.
7-L’objectiu per a les properes eleccions, que seran al Parlament de Catalunya haurien de ser dos:
A-Recuperar el nivell de mobilització de 2017.
B-Reestructurar l’espai rupturista: l’actual CUP podria estar entrant en una decadència irreversible com ho demostra la seva davallada tant el 21D com ara a les municipals, i molt en particular a l’àrea de BCN on el sectarisme és més gran.


dissabte, 1 de juny de 2019

Comunicat de CxR respecte la convocatòria del 2 de juliol a Estrasburg


Constituents per la Ruptura (CxR), com a entitat adherida al Consell per la República, també hi serà el dia 2 de juliol en la mobilització davant de la seu del Parlament Europeu a Estrasburg.
Volem afegir-nos a aquesta crida del Consell per la República, en la defensa dels drets polítics i civils, contra la repressió que practica l’Estat espanyol i a favor de la mobilització permanent per la República catalana.
Fem costat al Consell per la República per tal que l’Estat espanyol alliberi els presos polítics i que el Parlament Europeu no permeti l’exclusió dels 3 eurodiputats catalans, que a més comporta una vulneració flagrant del dret de representació política.
El passat 26 de maig els catalans escolliren per primera vegada des del 1O els nostres representants al Parlament europeu. I, ara, no podem permetre que la degradació democràtica de l’Estat espanyol contamini Europa.
A més, respecte el dia a dia del país, valorem que hi ha una manca de reacció ràpida davant cada atac repressiu i sobretot una falta d’unitat d'acció independentista, tan anhelada pel poble català en lluita.
Fem extensiva la nostra solidaritat, no només als presos, exiliats i represaliats que la majoria dels catalans coneixen, sinó també als estudiants jutjats per reclamar una rebaixa de les taxes universitàries, als companys del CDR denunciats per la Generalitat per una protesta davant del Parlament a favor de la investidura de Puigdemont, i a tants i tants d’altres exemples de la deriva antidemocràtica que s’està vivint darrerament.


Barcelona, a 1 de juny de 2019

dijous, 30 de maig de 2019

Valoració personal de les eleccions municipals i de Primàries Manresa, un text de Joan Gil


- Era previsible que en Marc no fos regidor. Hi ha encara un ampli desconeixement i ens ha faltat temps de campanya electoral directa; ja que hem generat molta simpatia i interès allà on fèiem propaganda. Hem usat molt temps de participació política, que cal, perquè és bàsic pel model que havíem presentat, però no comporta (encara) gaires vots. Des del poc engrescament de les eleccions primàries per elegir des del primer al darrer candidat d'una llista unitària independentista local (encara que fos Fira de l'Aixada es podia votar abans i en tot cas poca gent estava assabentada) que ja alguns/es oloràvem que no seríem la sorpresa però calia intentar aconseguir més vots que l'impresentable (sempre he opinat així) llindar de vot per a eleccions municipals, proporcionalment antidemocràtic. El resultat no ha estat una vergonya, és digne, i tampoc és clarament un èxit.

- No obstant això calia presentar una alternativa als diferents governs locals. La situació social, política i econòmica (tan demogràfica com laboral) és d'escàndol i no dic que en tinguin tota la responsabilitat els consistoris locals però no es té gens clara la gravetat i urgència de la falta d'oportunitats, l'envelliment poblacional, etc. Tan possible era la sociovergència (el mateix alcalde en funcions ho acceptava com una possibilitat), que aturés el procés independentista, tan com passaria amb un retorn a un govern tripartit (o ERC-PSC que el mateix Aloy no va descartar), i també era previsible una repetició del govern processista JxCat-ERC (amb suport dels socialistes, com han anat fent aquests darrers anys).

- I sobretot calia tenir presència mediàtica, disponibilitat de gestió pública i arremangar-nos i esforçar-nos en aquest fangar que és la política institucional i representativa; perquè hi ha un espai polític per construir més enllà de la CUP-CC (que no hem de combatre -no ho hem fet, ja que sobretot no hem de competir pel vot "radical", no és la idea i els cupaires tenen un procés de refundació futur que esperem que acabi amb maduresa d'un projecte polític molt ben construït però que té un autèntic sostre de vidre electoral). En tot cas, hi comptem amb ells i elles per iniciar un veritable procés d'independència de la Generalitat de Catalunya de les urpes de l'Estat espanyol.

- També està clar que com bé diu la cap de llista de Fem Manresa (CUP i altres) Roser Alegre la majoria social manresana que ha votat, considera que les coses van prou bé, que s'ha governat força correctament i que la situació general és prou bona. Sincerament, continuo discrepant d'aquesta perspectiva faltada com a mínim de dades ... o bé d'una alternativa sòlida? No, hi havia moltes paperetes per escollir, algunes llistes amb marca nacional, altres en construcció; la gent no ha fet vot nul o blanc; ha votat als de sempre: JxCat-CDC, ERC-ex socialistes i PSC-PSOE.

- Molta gent diu: i ara què? No obtenir regidor/s/es no comportarà un fre en el nostre activisme social i polític. Evidentment hi ha gent que ha deixat molts diners i hores lliures, gratis, i nervis, i necessiten un temps llarg de descans; però en general la majoria, també els recentment activats en política electoral com jo, continuarem amb el projecte polític. I alhora, en la lluita contra el desastre de les carreteres, impulsant la formació en acció no violenta i en totes aquelles ONGs en que ja hi érem; amb el poc temps que disposàvem. Caldrà però fer un pensament: quina serà la prioritat personal activista? Pregunta: L'activisme social -del que venim forces, o l'activisme polític que espera eleccions a la tardor?

Alguns i algunes militants d'altres partits sobiranistes ens diuen que "dividim l'independentisme", "que no som útils" i que "som el quart espai". A tot arreu on ens hem presentat electoralment. Actitud habitual de qui vol marginar a un company/a i es creu, parlant en figurat, amo del pati. Em sap greu recordar-los que la gent vota el que li dona la gana i que s'ha de respectar (com fem nosaltres, clar). Recordem la inutilitat política del govern efectiu/vament autonomista.

Això de no som útils, som un nou partit més o que dividim el vot és fals. Primerament perquè sorgim per agrupar tots els independentistes en una llista unitària electoral conjunta municipal/ista per guanyar les alcaldies i per multiplicar la representació de cada vot independentista. A la majoria de llocs, CUP, ERC i JxCat (i ho vam respectar) ens diuen que no, que per separat (ells doncs, no divideixen l'independentisme, el pluralitzen). Però el dret a presentar-nos és per a tots i ha servit per demostrar que hi pot haver unitat electoral, estratègica i d'acció política en una llista transversal i plural, sense necessitat de presentar diferents forces com fa ERC i JxCat per després governar junts.

Després perquè molt sovint ho diu gent d'ERC, que precisament ha decidit (i cal respectar-ho) no buscar la unitat electoral (l'estratègica i/o d'acció fa anys que l'esperem ...). O gent de JxCat que davant una proposta unitària de l'ANC com aquesta, va dir-nos que no hi participaria. O la CUP, que parla d'unitat popular, però té molts murs ideològics, partidistes i organitzatius/associatius per construir-la.

A part; hem aportat nous vots a l'independentisme electoral. Hem eixamplat la base, com diuen ells per excusar el seu posicionament afeblit. Si ho compareu amb anteriors eleccions, que era un dels objectius electorals que ens vam fixar està clar. No hem reduït cap vot que va aconseguir en les anteriors eleccions locals JxCat, ERC i CUP. I el que em sembla cabdal: cada vot que no ha anat a aquestes formacions, serveix per no legitimar el seu rendicionisme polític (fill del processisme parlamentari) i per iniciar un plantejament independentista unilateral nou.

60.000 vots, 1 alcaldia, 55 regidors (entre gent que es presentava oficialment amb la marca nacional i d'altres que sota el paraigües contaran en organismes comarcals com a vots comuns i que se senten part política del projecte innovador). No és flor d'estiu. Aneu-vos acostumant, amics i amigues de la partitocràcia catalana. S'ha acabat el bròquil. El monopoli del bipartidisme post-processista ERC-JxCat que xucla tot el debat públic, social i mediàtic, sí divideix el país per carnets de partit i no condueix a la República anhelada.

dissabte, 25 de maig de 2019

És un perill per la nova esquerra tolerant que Barcelona sigui capital?, un text de Harry Haller




Ara ja , a poques hores de que s’obrin els col·legis electorals de Barcelona, es d’esperar que es calmin els nervis que progressivament s’han anat encomanant en la contesa municipal.
Uns nervis que han contaminat altaveus mediàtics com els d’aquesta esquerra professionalitzada que governa, gairebé sense oposició, a Barcelona d’ençà l’adveniment del Règim del 78, i que en alguns casos han propiciat titulars i continguts a l’alçada de la pitjor premsa unionista, amb mètodes que ens son familiars de desqualificació, etiquetatge i tergiversació.
Si la candidatura de Barcelona És Capital entra amb força a l’Ajuntament de BCN sens dubte serà un èxit, en patir en carn pròpia els efectes de la manipulació informativa quant no del buit de tot el establishment de la partitocràcia catalana.
Intolerant, etnicista, xenòfob, ultra-lliberal: no fa gaire era l’electe president Torra qui patia la salva de benvinguda  de l’unionisme espanyol combinada amb el foc amic d’una esquerra catalana auto-definida com a tolerant, plural i oberta.
Una esquerra que en aquestes municipals, i sense cap recança, ha continuat amb els vells esquemes a l’hora de confeccionar les candidatures, enlloc de prendre nota i fer primàries obertes.
Una nova esquerra que dona la impressió que vol passar pàgina del 1 d’octubre i del mandat que se’n deriva, i que no li ve de gust caracteritzar Barcelona del que és, és a dir la capital d’un país ocupat, i que, per tant, renuncia a conquerir un a un tots els espais que l’Estat espanyol te a pany i forrellat i que malmeten les possibilitats de creixement  de la ciutat.
Així que el millor és descartar d’entrada pactes municipals entre forces polítiques independentistes i republicanes, no fos cas que algú o altre es molestés.
Denunciar aquest estat de coses sembla ser que ara està de moda entre la gent neo-lliberal, maleducada, masclista, quant no directament xenòfoba, i qui millor sinó aquesta nova esquerra sense complexes per denunciar-ho ?

Això, doncs, votem tots aquest diumenge amb la pinça al nas i renunciem al foc nou, al foc de gent que al maig del 68 no podia albirar d’entrar a l’ajuntament de BCN simplement per que no havia nascut encara.