dimarts, 2 de juliol de 2019

Entre "Ho tornarem a fer" i "No hem deixat de fer-ho", un text de Xavier Allué


(Article publicat a DiariMés el 24/6/19) 
 
La construcció d'un estat no és matèria d'un dia concret. És una feina feixuga que du temps i esforços continuats. És clar que hi haurà un moment èpic de proclamació i execució del fet de la independència. Però ja hem explicat que la mateixa independència no és un fi en si mateixa. No és un fi. Ni una fi. Més aviat un principi.
Davant de l'irregular i mistificat judici als polítics catalans i als líders independentistes sembla com si tot es concretés en un moment històric i uns fets específics, amb dates i hores. L'inoperant, maldestre i desficiosa causa judicial ha centrat tot el procediment en els esdeveniments del 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. Als judicis penals es jutgen fets. Entestats en argumentar una revolta s'han agafat a una manifestació espontània que tingué lloc davant de la conselleria d'Economia a la Rambla de Catalunya: una mani pacífica, sense convocatòria, no organitzada, fins i tot festiva i desconvocada al final de la jornada, on tot recau sobre la punxada de rodes i cobriment amb adhesius d'uns vehicles policials antireglamentàriament abandonats sense custòdia amb armes llargues al seu interior. Els vidres els va trencar un sergent de la mateixa GC, segons va declarar. Algú s'hauria de preguntar que feia una comitiva judicial amb vehicles tot terreny al mig d'una ciutat. Deu ser l'esperit rural de la Guàrdia civil. I el següent fet, la resistència pacífica, passiva però enèrgica a l'assalt de forces armades dedicades a la repressió violenta d'un exercici democràtic de votació a escoles i locals municipals el diumenge 1 d'octubre. Una repressió violenta que, tan bon punt va arribar als telenotícies de les cadenes estrangeres, va motivar una trucada de la senyora Merkel i algú més, com s'ha reconegut públicament, que va aturar la maniobra.
Darrere d'això hi havia només que la manca de comprensió dels esdeveniments i la ràbia mal continguda de no haver estat capaços de trobar urnes i paperetes.
Del que han fet poc esment és del que els hi va fer més por: l'aturada de país del dia 3 d'octubre. Aquest fou, realment, el moment que l'estat va perdre el control de Catalunya. Després del "fiasco" del diumenge, les "piolins" es van quedar tancats als seus forats. I uns i altres alertats, van esperar l'aparició televisiva del cap de l'estat (i de l'exèrcit) que renyés als catalans d'una forma impresentable a un estat de dret.
L'estat encara s'hi va estar uns dies a qualificar tots aquests fets i els diaris de "Madrit" poc que feien esment a cap "cop d'estat" ni res paregut.
Després van venir ais i uís, detencions arbitràries, 155, eleccions que van tornar a guanyar els sobiranistes i, poc més tard l'estrepitosa caiguda del govern de l'estat enviant a sorayes i rajoys a la paperera de la història. I més recentment, unes de municipals que han incrementat el nombre de batlles indepes al 80% dels municipis catalans i deixat un bon garbuix a la resta de l'estat que ja s'ho faran.
És clar que ho tornarem a fer. Tornarem a fer el que, de fet, no hem deixat de fer: mantenir una consciència de país, reforçar conviccions, eixamplar el col·lectiu favorable, motivar el jovent, il·lustrar als que ens escoltin, difondre al món sencer la nostra lluita, amb el convenciment de què anem pel camí, costerut i pedregós, però fent camí.



Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura.

Cap comentari:

Publica un comentari