dissabte, 20 de juliol del 2019

Els pactes post-electorals: un frau històric; un text de Ramon Valdivia

El frau vers els electors que suposen certs pactes amb partits del 155 que impliquen les forces del sector sobiranista, comuns i molt en particular els partits parlamentaris de l’independentisme, tenen una dimensió històrica que no podem ocultar ni oblidar. El de Colau amb el PSC i el racista i xenòfob Valls a Barcelona (i d’altres municipis) només confirma la vocació de crossa del règim del 78 d’aquest grup. Tanmateix, el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, ajuntaments i consells comarcals ha de tenir consequències importants, així com altres pactes que han atorgat el poder al PSC en diferents àmbits. Els dos principals partits parlamentaris independentistes mantenen pactes a data d’avui amb el PSC-PSOE (25 amb JxCat, 18 amb ERC) i la CUP ha participat en alguns al costat d’aquest partit del 155. El flirteig de JxCat i ERC amb el PSC i amb el PSOE a nivell estatal confirma la deriva reformista i pactista d’aquests partits desde les eleccions del 21-D de 2017 que els inhabilita, de fet, com a subjectes polítics capaços de trencar amb el règim del 78 i portar Catalunya per la via de la independència. Tant si es tracta d’ignorància o pragmatisme, pretendre que a l’altre banda el règim s’obrirà a negociar el procès d’autodeterminació de Catalunya és un engany imperdonable.
Dos elements essencials agreugen la dimensió de l’engany: aquestes dues grans estructures burocràtiques no només estan “blanquejant” el pitjor PSC-PSOE de la Història sinó que de retruc legitimen un règim autoritari la natura del qual no sembla que entenguin o vulguin entendre. Tot el règim sorgit de l’anomenada Transició espanyola va estar dissenyat, i adaptat al seu temps, a partir d’un format similar al de la Restauració monàrquica de 1876-1923. És per això que alguns historiadors definim l’actual periode com a Segona Restauració borbónica. Totes les democràcies burgeses o liberals consolidades tenen mecanismes per marginar als disidents, als que volten pels marges del sistema amb l’objectiu de combatre’l o inclús d’aportar alternatives, però tenen com a tret distintiu un sistema garantista de separació de poders que dificulta o impedeix l’arbitrarietat i l’acarnissament amb l’opositor polític. L’Estat espanyol no és, i no ho ha estat mai, un estat democràtic consolidat. Deixant de banda la breu experiència republicana de 1931-1936, el sistema, tan de la primera Restauració com l’actual, se sustenta en origen en un bipartidisme que permet en principi la participació política i electoral de la disidència (els socialistes i republicans en el seu moment o qualsevol partit legalitzat en l’actualitat). Es tracta d’un sistema però, controlat per unes élits socials i econòmiques reduides que utilitzava el frau electoral massiu en la primera restauració (sistema canovista) i que no dubte ara en aplicar la repressió sistemàtica i la limitació de drets (d’expressió, de premsa, de participació política,…) si si ho considera necessari per a perpetuar-se en el poder.
Dir que el règim actual és franquista o hereu del franquisme és una simplificació que conté elements importants de realitat. Entre l’abc de qualsevol historiador es troba la recerca dels elements de canvi i de continuitat sempre que ens apropem a un periode històric per analitzar-ho i aqui és on podem veure la situació actual com el resultat lògic d’un altre gran frau: el de la Transició espanyola. Aquest procés ha estat venut amb éxit, aqui i a nivell internacional, com un procés vers la democràcia modèlic, obviant que els elements de continuitat amb el règim anterior tenen un pès, inclús avui, molt més gran que els elements de canvi. Aquesta imatge és tan potent que podem afirmar que els elements formals com la democràcia representativa i els drets fonamentals recollits (però no desenvolupats) per la constitució de 1978 i per diferents lleis anul·len dins l’maginari col·lectiu de molts sectors socials els nombrosos elements d’estat autoriari que dia tras dia incorpora l’Estat a la seva dinàmica quotidiana. Només així es pot explicar el fracàs fins ara dels projectes rupturistes (a Espanya i a Catalunya en menor mesura).
Entre els “mèrits” de les élits que van dissenyar la Trancisió es troba, per exemple, haver aconseguit l’impliació de sectors de l’oposició anti-franquista, com el PCE-PSUC, i sobretot del PSOE, partit irrellevant dins l’oposició anti-franquista però cridat a jugar un paper fonamental com a segon pilar dels sistema bipartidista a partir de 1982, un cop purgat d’elements radicals i dirigit per Felipe Gonzalez (d’origen petit-burgés i educat en els valors de la democràcia cristiana abans de esdevenir “socialista”). Aquest partit ha sigut i continua sent un pilar fonamental del règim. No és casualitat que el PSOE fos el primer partit en introduir la precarietat laboral i el que més vagues generals ha patit (1985, 1988, 1992 i 1994). Tampoc ho és el fet que apliquès el terrorisme d’Estat amb el GAL, les primeres privatitzacions, les primeres mesures liberalitzadores del sector de la vivenda, etc. Tampoc és casual que Espanya mantingui (després de molts anys de govern “socialista”) el concordat amb el Vaticà signat per Franco i que no hagi fet res per evitar que l’Esglèsia mantingui quotes de poder i influència enormes, ni que les lleis electorals afavoreixin encara el bipartidisme en la major part del territori (on encara avui es tornen PP i PSOE malgrat l’irrupció d’altres partits) ni que participi de la corrupció i manca de transparència en totes les estructures de l’Estat: judicatura, exèrcit, policia, etc. I finalment, i no menys greu pels seus origens socialistes, el PSOE-PSC te la indignitat d’haver esdevingut partit monàrquic, profonament reaccionari i culpable d’haver dissenyat innumerables xarxes clientelars i corruptes en la major part de territoris on ha governat amb certa continuitat. Al costat del PSC-PSOE, cap dels dos nous  partits que han trencat momentaneament el bipartidisme questionen el regim ni pretenen canvis exencials, començant per l’abolició de la monarquia.
Davant d’un règim que no vol ni pot ser reformat només hi ha una via: la revolució democràtica. Aquesta revolució ha de ser liderada des de Catalunya com ja ho va demostrar la manca de consistència de moviments espanyols com “Democracia real ya” o el mateix PODEMOS i implica l’exercici imprescindible de l’autodeterminació de Catalunya i la resta de nacions de l’Estat, si així ho volen. Apartar-se d’aquest cami per pactar amb un pretès “poli bo” representat pel PSC a Catalunya i pel PSOE a Espanya és, com deia, un frau històric. Cap partit que no estigui disposat a lluitar per la ruptura, a questionar la natura del règim i a una revolucio democratica que impliqui remoure els fonaments del regim: democratització del poder judicial, reforma de l’exercit vers la seva dissolució, separació de poders, lleis electorals realment democràtiques, repartiment de la riquesa en benefici dels sectors desfavotits, una autèntica igualtat de gènere, etc. En definitiva, un procés així implica per força l’inici d’un procés constituent democràtic i popular (participatiu). I el que no entenen o potser no els interessa entendre a ERC i JxCat és que pactar amb l’enemic no és una opció, i que el parlamentarisme, les vies judicials o la internacionalització del conflicte no poden ser sustituts de l’empoderament de la gent, de la sobirania popular, com l’únic camí real vers la victòria.


Ramon Valdivia, professor d’història i membre fundador de Constituents per la Ruptura



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada