Els pactes post-electorals: un frau històric; un text de Ramon Valdivia

El frau vers els electors que suposen certs pactes amb partits del 155 que impliquen les forces del sector sobiranista, comuns i molt en particular els partits parlamentaris de l’independentisme, tenen una dimensió històrica que no podem ocultar ni oblidar. El de Colau amb el PSC i el racista i xenòfob Valls a Barcelona (i d’altres municipis) només confirma la vocació de crossa del règim del 78 d’aquest grup. Tanmateix, el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, ajuntaments i consells comarcals ha de tenir consequències importants, així com altres pactes que han atorgat el poder al PSC en diferents àmbits. Els dos principals partits parlamentaris independentistes mantenen pactes a data d’avui amb el PSC-PSOE (25 amb JxCat, 18 amb ERC) i la CUP ha participat en alguns al costat d’aquest partit del 155. El flirteig de JxCat i ERC amb el PSC i amb el PSOE a nivell estatal confirma la deriva reformista i pactista d’aquests partits desde les eleccions del 21-D de 2017 que els inhabilita, de fet, com a subjectes polítics capaços de trencar amb el règim del 78 i portar Catalunya per la via de la independència. Tant si es tracta d’ignorància o pragmatisme, pretendre que a l’altre banda el règim s’obrirà a negociar el procès d’autodeterminació de Catalunya és un engany imperdonable.

Dos elements essencials agreugen la dimensió de l’engany: aquestes dues grans estructures burocràtiques no només estan “blanquejant” el pitjor PSC-PSOE de la Història sinó que de retruc legitimen un règim autoritari la natura del qual no sembla que entenguin o vulguin entendre. Tot el règim sorgit de l’anomenada Transició espanyola va estar dissenyat, i adaptat al seu temps, a partir d’un format similar al de la Restauració monàrquica de 1876-1923. És per això que alguns historiadors definim l’actual periode com a Segona Restauració borbónica. Totes les democràcies burgeses o liberals consolidades tenen mecanismes per marginar als disidents, als que volten pels marges del sistema amb l’objectiu de combatre’l o inclús d’aportar alternatives, però tenen com a tret distintiu un sistema garantista de separació de poders que dificulta o impedeix l’arbitrarietat i l’acarnissament amb l’opositor polític. L’Estat espanyol no és, i no ho ha estat mai, un estat democràtic consolidat. Deixant de banda la breu experiència republicana de 1931-1936, el sistema, tan de la primera Restauració com l’actual, se sustenta en origen en un bipartidisme que permet en principi la participació política i electoral de la disidència (els socialistes i republicans en el seu moment o qualsevol partit legalitzat en l’actualitat). Es tracta d’un sistema però, controlat per unes élits socials i econòmiques reduides que utilitzava el frau electoral massiu en la primera restauració (sistema canovista) i que no dubte ara en aplicar la repressió sistemàtica i la limitació de drets (d’expressió, de premsa, de participació política,…) si si ho considera necessari per a perpetuar-se en el poder.

Dir que el règim actual és franquista o hereu del franquisme és una simplificació que conté elements importants de realitat. Entre l’abc de qualsevol historiador es troba la recerca dels elements de canvi i de continuitat sempre que ens apropem a un periode històric per analitzar-ho i aqui és on podem veure la situació actual com el resultat lògic d’un altre gran frau: el de la Transició espanyola. Aquest procés ha estat venut amb éxit, aqui i a nivell internacional, com un procés vers la democràcia modèlic, obviant que els elements de continuitat amb el règim anterior tenen un pès, inclús avui, molt més gran que els elements de canvi. Aquesta imatge és tan potent que podem afirmar que els elements formals com la democràcia representativa i els drets fonamentals recollits (però no desenvolupats) per la constitució de 1978 i per diferents lleis anul·len dins l’maginari col·lectiu de molts sectors socials els nombrosos elements d’estat autoriari que dia tras dia incorpora l’Estat a la seva dinàmica quotidiana. Només així es pot explicar el fracàs fins ara dels projectes rupturistes (a Espanya i a Catalunya en menor mesura).

Entre els “mèrits” de les élits que van dissenyar la Trancisió es troba, per exemple, haver aconseguit l’impliació de sectors de l’oposició anti-franquista, com el PCE-PSUC, i sobretot del PSOE, partit irrellevant dins l’oposició anti-franquista però cridat a jugar un paper fonamental com a segon pilar dels sistema bipartidista a partir de 1982, un cop purgat d’elements radicals i dirigit per Felipe Gonzalez (d’origen petit-burgés i educat en els valors de la democràcia cristiana abans de esdevenir “socialista”). Aquest partit ha sigut i continua sent un pilar fonamental del règim. No és casualitat que el PSOE fos el primer partit en introduir la precarietat laboral i el que més vagues generals ha patit (1985, 1988, 1992 i 1994). Tampoc ho és el fet que apliquès el terrorisme d’Estat amb el GAL, les primeres privatitzacions, les primeres mesures liberalitzadores del sector de la vivenda, etc. Tampoc és casual que Espanya mantingui (després de molts anys de govern “socialista”) el concordat amb el Vaticà signat per Franco i que no hagi fet res per evitar que l’Esglèsia mantingui quotes de poder i influència enormes, ni que les lleis electorals afavoreixin encara el bipartidisme en la major part del territori (on encara avui es tornen PP i PSOE malgrat l’irrupció d’altres partits) ni que participi de la corrupció i manca de transparència en totes les estructures de l’Estat: judicatura, exèrcit, policia, etc. I finalment, i no menys greu pels seus origens socialistes, el PSOE-PSC te la indignitat d’haver esdevingut partit monàrquic, profonament reaccionari i culpable d’haver dissenyat innumerables xarxes clientelars i corruptes en la major part de territoris on ha governat amb certa continuitat. Al costat del PSC-PSOE, cap dels dos nous  partits que han trencat momentaneament el bipartidisme questionen el regim ni pretenen canvis exencials, començant per l’abolició de la monarquia.

Davant d’un règim que no vol ni pot ser reformat només hi ha una via: la revolució democràtica. Aquesta revolució ha de ser liderada des de Catalunya com ja ho va demostrar la manca de consistència de moviments espanyols com “Democracia real ya” o el mateix PODEMOS i implica l’exercici imprescindible de l’autodeterminació de Catalunya i la resta de nacions de l’Estat, si així ho volen. Apartar-se d’aquest cami per pactar amb un pretès “poli bo” representat pel PSC a Catalunya i pel PSOE a Espanya és, com deia, un frau històric. Cap partit que no estigui disposat a lluitar per la ruptura, a questionar la natura del règim i a una revolucio democratica que impliqui remoure els fonaments del regim: democratització del poder judicial, reforma de l’exercit vers la seva dissolució, separació de poders, lleis electorals realment democràtiques, repartiment de la riquesa en benefici dels sectors desfavotits, una autèntica igualtat de gènere, etc. En definitiva, un procés així implica per força l’inici d’un procés constituent democràtic i popular (participatiu). I el que no entenen o potser no els interessa entendre a ERC i JxCat és que pactar amb l’enemic no és una opció, i que el parlamentarisme, les vies judicials o la internacionalització del conflicte no poden ser sustituts de l’empoderament de la gent, de la sobirania popular, com l’únic camí real vers la victòria.

Ramon Valdivia, professor d’història i membre fundador de Constituents per la Ruptura

GROSFOGUEL SOBRE EL PRIMER D’OCTUBRE: “S’HA PERDUT UNA BATALLA, NO LA GUERRA, un resum de Cristina Farran

(Resum publicat a https://orellaescapsada.wordpress.com el 19/7/19)  

 

https://youtu.be/CMTFZtiRWoQ

El professor de la universitat de Berkeley, exponent del corrent decolonial, Ramón Grosfoguel, arran d’una recent estada al nostre país, ha gravat un vídeo en el qual dona el seu punt de vista sobre el que està passant a Catalunya des del primer d’octubre del 2017.
Primer de tot explica els antecedents, quan va venir a Catalunya el 2016 i va debatre amb polítics perquè volia que li expliquessin què passaria l’endemà del referèndum, quan Espanya reprimís els catalans i Europa prengués partit a favor d’Espanya. Tots li van respondre que això no passaria ja que estem a Europa, i li van donar arguments de tipus financer en el sentit que el capital financer català estava lligat al capital financer de França, Gran Bretanya, etc.
Aquesta resposta va sorprendre molt Grosfoguel, que afirma que el capital no funciona amb aquesta lògica sinó amb lògiques del tipus racista, sexista, homofòbiques, imperialistes, chauvinistes, nacionalistes, geopolítiques, militars, etc. És a dir, el capital no es mou a partir de postulats polítics, sinó que cal estudiar la geopolítica d’Europa, on hi ha altres nacions sense estat i la independència de Catalunya tindria conseqüències en els estats mare.
Per analitzar el significat que té el primer d’octubre del 17 en el procés d’emancipació nacional de Catalunya, Grosfoguel recorre al concepte d’ esdeveniment descrit per Alain Badiou , i al concepte Pachakuti dels quítxues indígenes llatinoamericans: un esdeveniment és una irrupció en la història d’un fet inesperat, aquest esdeveniment produeix una nova subjectivitat en la gent, és a dir, una nova manera de veure el món (o d’interpretar la situació social que es viu), la gent ja no està en el mateix punt que estava el dia anterior. 

Aquests esdeveniments són efímers, poden durar dies o setmanes, per tant, perquè un esdeveniment tingui vida i que no passi a ser una simple anècdota, cal donar-li una resposta política. És a dir, d’acord a la nova subjectivitat que ha produït, hi ha d’haver una renovació del missatge polític.
Si agafem com exemple el cas de Podemos, arran dels fets del 15M hi ha una renovació del discurs polític perquè els seus líders s’adonen del significat del 15M com esdeveniment. Però, si Podemos comença sent un partit que qüestiona el règim del 78, s’acaba convertint en un partit més del règim del 78.
Durant el procés català, quan van arribar les bufetades, es va posar al costat del règim. En paraules de Dante Fachín, Podemos va envellir de cop a Catalunya.

Ara cal fer-nos una pregunta, quina mena de renovació del discurs polític cal fer a partir del primer i el 3 d’octubre? En els fets d’aquests dos dies, i sempre segons Grosfoguel, hi ha les claus de com s’ha de renovar el discurs.
Davant dels fets del primer d’octubre es poden tenir dues actituds. La primera és pensar que va ser una derrota, en aquest cas ens hem d’adaptar al règim i viure 20 anys més de (neo)pujolisme. Però, diu el professor, en cap lloc del món s’assumeix haver perdut la guerra per haver perdut una batalla.
La segona actitud està relacionada amb el fet de veure el referèndum com un esdeveniment que ens ensenya que hi ha un poble que creu en el dret a decidir.
Els 200.000 votants que van votar No (més tots els que van votar en blanc) estan dient que tot i que no volen la independència, són els catalans els que han de decidir què seran. Aleshores ens hem de replantejar el concepte de sobirania. Si quedem en què sobirania és igual a independència, significa que l’eix sobre el qual ens organitzarem és entre els que volen i els que no volen la independència. Aquest, però, és l’eix que ens imposa l’Estat espanyol perquè així ens pot dir que no hi ha majoria i que els independentistes volen imposar-se per la seva força als no independentistes. 

Però si sortim d’aquest marc, si sabem veure que hi ha un poble que creu en el dret a l’autodeterminació, aquesta és la nova subjectivitat que l’esdeveniment ha creat, aquest és l’eix sobiranisme versus unionisme.
ERC és el cas més evident de qui ha llegit el primer d’octubre com una derrota de l’eix independència versus no independència, i com que no arribem a la majoria, hem d’esperar 20 anys per a tenir-la.
Del primer d’octubre, doncs, en podem treure tres lliçons:
Primera lliçó: sobiranisme no és igual a independència, el discurs polític per tant ha de canviar. Per contra, Grosfoguel diu que a les eleccions del 21D, el discurs era idèntic al del 2015, com si res hagués passat.
L’única persona que sí que parlava del primer i del 3 d’octubre era Dante Fachín, perquè s’havia adonat del que havia passat, de l’esdeveniment.
Segona lliçó: el sobiranisme s’ha de vincular amb els problemes de la gent, contra l’austeritat, la crisi, etc. L’esquerra espanyola critica el procés dient que és una cosa identitària, però s’equivoca i no té en compte que hi ha milers de persones que s’han fet sobiranistes perquè estan asfixiades per l’ austericidi de l’Estat espanyol, i l’empobriment dels drets socials, polítics i econòmics.
Tercera lliçó: des de Madrid no es resoldrà el problema, sinó des del carrer, i no arribarà la solució fins que no hi hagi un procés de desobediència civil organitzat, com el de Gandhi a l’Índia, per exemple.

Segons Grosfoguel, hi ha una part de la societat catalana que se sent derrotada (cas paradigmàtic és el d’ERC i Junqueras), però hi ha una part que se sent frustrada, no derrotada. Si aquests que mantenen viva l’esperança es mobilitzen i actuen, arrossegaran la resta darrere seu. Per tant, cal passar de la subjectivitat de la derrota a la subjectivitat de l’esperança. Aquesta és la postura de Jordi Cuixart, a qui Grosfoguel anomena “el Mandela Català”.
Altres eixos que poden articular el procés són dreta-esquerra, segons Grosfoguel aquest eix no serveix, i a l’esquerra espanyola li interessa fer-lo servir perquè aleshores ataca el procés dient que és de la dreta catalana.
Però, es pregunta Grosfoguel, qui és més d’esquerra, Ada Colau quan accepta els vots del PSOE i de Ciutadans o Puigdemont quan repta l’Estat des de Waterloo?
L’eix capitalisme-anticapitalisme tampoc serveix, si dius que l’ANC és de dretes perquè a dins té empresaris, etc., llavors, com és que ha organitzat un boicot contra les empreses de l’IBEX-35?
L’eix que sí que ens serveix és el d’un imperi enfrontat a un poble que lluita per alliberar-se, és l’antagonisme imperi-nació.
La divisió entre veure el primer d’octubre com una derrota o veure-ho com una esperança, travessa totes les organitzacions (o partits): ERC (hi domina la subjectivitat de la derrota però hi ha disputa); JxCat (està més posicionat en el sentit de no estar derrotats, però gent com Artur Mas ho intenta destruir); i la CUP (en el recent document, té un llenguatge d’esquerres més radical que ERC, però diu que el cicle ha acabat, no creu que l’esdeveniment del primer d’octubre estigui viu).
En resum, si no es claudica i es continua la lluita, es pot arribar a la victòria, el dilema és si s’agafa el camí de Junqueras o de Cuixart.
Perdre una batalla no és perdre la guerra. Gandhi, Chávez, Luther King, etc., van perdre moltes batalles i van tardar molts anys a aconseguir-ho. 

Cristina Farran, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és correctora. Col.laboradora en el digital l'Unilateral

Cal treure del coma la CUP, un text de Xavier Diez

(Article publicat a Revista Mirall el 9/7/19)  

Per a qualsevol historiador o politòleg, la CUP (o per acabar d’embolicar-ho, les CUP) són un objecte d’estudi fascinant. Planyo a qui hagi gosat escriure el seu article a la wikipèdia (tot i que, llegint-la, reconec que ha fet una bona feina). Si me l’haguessin encarregat, hauria parlat en termes d’artefacte polític, social i ideològic, que amb un peu en les institucions, i l’altre en la política alternativa, ha servit per ressuscitar i organitzar políticament la tradició assembleària i llibertària que ha caracteritzat el passat col·lectiu, i aquella part de la identitat catalana escamotejada per les elits espanyoles i catalanes.
Certament, no s’explica la història catalana de la darrera època sense la CUP, una mena d’arxipèlag complex, contradictori, canviant i dinàmic, amb una gran capacitat de comprendre el moment, i d’influenciar la mentalitat col·lectiva del país, molt més enllà del que podríem entendre com al seu espai natural. I, sobretot, amb molta més força i capacitat d’influència que la que indiquen les seves xifres de suport electoral.

La CUP ha estat un compendi de grans virtuts i defectes; ha estat un espai inestable en què han obligat al país a la coherència, des de profundes contradiccions; ha guiat sòlidament les esquerres, sense impedir quedar contaminat de la inconsistència ideològica que les condiciona; ha exercit lideratge, des d’unes conviccions decididament contràries als lideratges. En altres paraules, és un enigma encavalcat damunt un misteri inestable. En altres paraules, resulta extraordinàriament difícil copsar la seva naturalesa real, i en termes més planers, ens caldria una càtedra de cupologia per tractar d’esbrinar les seves tàctiques i estratègies.

La CUP ha exercit un paper de lideratge social i polític en el conjunt del país que ens ha portat a arraconar contra les cordes el postfranquisme del Règim del 78. Ha deixat en evidència, el pujolisme, l’esquerra inconsistent del postcomunisme, les derives neoliberals del republicanisme, i ha tret de polleguera el franquisme mal dissimulat de Ciutadans i PP (per a qui tot dissident és ETA). Ha aconseguit fer de portaveu social a l’hora de jutjar moralment a personatges com Rodrigo Rato o Florentino Pérez i els espais que els representen. Ha forçat al sobiranisme tímid de Convergència a esdevenir un Junts per Catalunya independentista. Ha tombat a Artur Mas i ha obligat a una classe política poc valerosa a posar les urnes. Ha empès Puigdemont i Junqueras a obeir la voluntat popular (potser no els va convèncer prou de mantenir-se ferms en la Declaració d’Independència). Ha exercit una important pedagogia dels fets al que són classes populars de les àrees metropolitanes sobre la importància de tombar el règim borbònic i bescanviar-lo per una República de caràcter més social i autogestionari. Ha incomodat La Caixa, el Foment, l’Ibex 35 i l’establishment local. S’ha enfrontat valerosament als repressors. En bona part, la CUP és com una mena de ouija en què s’ha ressuscitat l’esperit rebel dels Remences, dels Segadors, dels federals republicans o de la CNT. És per això que genera tanta aversió i temor entre els guardians de l’orde injust. És per això d’aquest esperit inquisidor contra dones valentes com ara l’Anna Gabriel, l’Eulàlia Reguant, la Mireia Boya a les quals molts voldrien cremar com a bruixes.
Ara bé, de la mateixa manera que aquesta formació -entitat, segons l’asèptica definició de la wikipèdia- presenta aquestes virtuts, també apareix contaminada per nombrosos defectes, comuns a bona part del món alternatiu contemporani i a l’heterodòxia política i social del passat. No sempre s’acaba de creure els seus propis principis, o aquests són d’una rigidesa impracticable. Sovint cau en els seus propis paranys d’obsessionar-se en el fet secundari i oblidar allò essencial. Tampoc no hi manca la persistència tòxica de determinada cultura política sectària, pròpia d’aquells grupuscles marxistes post 68, d’acceptar persones problemàtiques i manipuladores, i de contemporitzar amb cert talibanisme ideològic. De confondre el legítim assemblearisme amb un cert onanisme de la identitat, de cometre certs excessos folklòrics, d’un cert puritanisme i excessos d’idealisme. Si una lliçó cal haver après d’aquesta darrera dècada és de la importància de saber combinar idealisme i pragmatisme. Quan ambdues premisses s’han desequilibrat, la CUP ha començat a tenir problemes. Quan ambdós components li són harmònics, apareixen com un llum entre la boira.

No m’importa repetir-ho. La CUP no és un partit polític i, per tant, la seva missió no consisteix a obtenir el poder institucional mitjançant la victòria electoral. El fet que entre els seus votants i candidats es registrin el màxim nivells d’estudis i hàbits culturals els hauria de vacunar contra la ingenuïtat que és possible millorar les coses des del Parlament o l’executiu, i en contra dels poders fàctics. La seva missió històrica ha consistit a formar la ciutadania i a inspirar la seva acció, a conscienciar-los que només és possible millorar el repartiment de la riquesa a partir de la consciència i de la capacitat d’inspirar por a l’establishment. A actuar directament, com ara la desobediència o les lluites contra els desnonaments. I a fe que ho va aconseguir. En l’època de la legislatura 2012-2015, amb tres diputats van establir una veritable revolució en els usos polítics. Fent, que fins i tot fos possible debatre, a dins les mateixes institucions, amb normalitat, sobre anticapitalisme. Entre 2015 i 2017, els seus deu diputats semblaven quadruplicar-se en treball i capacitat d’influència. Paral·lelament, la seva extensió a nivell municipalista (allò que consideren la seva prioritat estratègica) va aconseguir, per exemple, acabar o qüestionar acceptades pràctiques corruptes o plantejar el retorn de la municipalització de diversos serveis, mentre que en les seves actuacions públiques, debats, conferències o concurs d’idees, normalitzaven cert discurs d’alternatives al capitalisme, combat al neoliberalisme o revolucionar el món de les idees fent palès la racionalitat en la proposta de repartir el treball i la riquesa com a la recepta més òbvia per sortir d’aquesta crisi.
Anys d’intens treball i protagonisme de primera línia (i els més sorpresos devien ser els mateixos cupaires) han acabat passant factura. Els resultats de les eleccions (cal recordar que il·legals i il·legítimes, i importants sospites de frau) de desembre de 2017, la dinàmica repressiva, una mena de certa depressió col·lectiva amb components racionals i irracionals, una certa desorientació política i estratègica, una certa “crisi dels quaranta” entre el gruix de la seva militància i àrea d’influència, un cert “buit” pel que fa a la psicologia col·lectiva, els ha deixat en una mena de coma. Els resultats municipals de Barcelona, un municipi on han seguit polítiques erràtiques i eclipsades pels comuns, no han ajudat gaire. Sembla com si la CUP, un element ja del tot imprescindible del paisatge polític del país hagi quedat en estat d’hibernació. Malgrat que els seus resultats a les eleccions locals no hagin estat objectivament dolents, se’ls troba a faltar a l’escena pública, amb les seves protestes i propostes. Per cert, en aquests darrers comicis, s’ha premiat a CUPs com les de Girona, segona força més votada, que han tingut les seves opcions per governar, caracteritzada per aquesta màgica recepta de combinar idealisme amb pragmatisme, de repetir candidats valuosos, d’anar abandonant prejudicis soixantehuitards.
En l’actual moment de desgavell polític, en què la política institucional, marcada per la competència entre ERC i JxC, (i encara pitjor, a dins la pròpia ERC, i a dins el propi JxC) està generant tensions gratuïtes entre el bloc republicà, mentre que les grans entitats socials com l’ANC o Òmnium pensen més en termes de folklore que en les necessàries estratègies de desobediència i desafiament a la monarquia, es troba molt a faltar molt la CUP i la seva capacitat de lideratge moral i inspiració social.

No ho té fàcil. Té al davant problemes importants. Els seus raonables tallafocs democràtics per evitar convertir-se en un partit convencional (com ara el fet de no poder repetir candidats) han esdevingut un llast. Determinats debats poden resultar estèrils. Persisteixen bona part dels prejudicis respecte a la política -i els polítics- tradicionals. Algunes conviccions, massa vinculades a qüestions d’identitat sexual o cultural, els confinen en el terreny de la inconsistència i la paràlisi teòrica i els allunyen de la majoria social. Els seus intents per creure en aliances amb determinades restes del naufragi comunista ha resultat una estratègia suïcida. I sobretot, ara per ara, no sé si semblen del tot conscients que la prioritat número 1 és treballar estratègicament per alliberar-se de la monarquia corrupta i putrefacta que representa l’actual règim del 78. Se’ls ha trobat a faltar molt en aquestes darreres visites provocatives del Borbó.
Cal despertar la CUP del coma profund en què sembla sumida després del desembre del 2017. I potser, a diferència del que consideren molts analistes que malden per recuperar antigues figures en una època en què els lideratges cremen de pressa, potser el que cal són noves idees, i sobretot, moltes accions. Més presència en els debats, i molta més als carrers. Iniciatives ideològiques, i sobretot, certa capacitat de fiscalització dels partits republicans (tal com ja s’havia exercit entre 2012-2017). Posar la prioritat en la República, i anar bastint una proposta política per al moment conflictiu de debò, el de la independència.

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX 

No a Pedro Sánchez, un text de Xavier Diez

(Article publicat a Revista Mirall el 2/7/19)

 “He llegado al convencimiento de que hoy, y, en las actuales circunstancias, mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia en la Presidencia (…) yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España.”

29 de gener de 1981. En un discurs televisat per l’única televisió pública, el primer president del règim del 78, Adolfo Suárez, anuncia per sorpresa la seva dimissió. Dic per sorpresa, perquè malgrat el que puguin dir els historiadors que parlem sobre aquell moment, en un moment en què no existia internet, ni xarxes socials, on tot just s’ha liberalitzat una ràdio que es fa servir sobretot per sentir música cursi, en què la immensa majoria del país s’informa mitjançant el monopoli controlat de la televisió espanyola i en una societat on una minoria, potser poc més d’una sisena part de la població llegeix premsa no esportiva, pocs s’esperaven una notícia com aquella. Qui això escriu, que aleshores tenia quinze anys i sí que llegia diaris, també vivia en aquell espai de desinformació i ignorava el que, uns quants anys després, s’anava revelant al voltant d’aquella dimissió forçada.
Suárez, simplement, havia anat massa lluny. Per dir-ho d’una altra manera, havia estat triat per l’establishment franquista perquè era jove, podia transmetre una sensació de modernitat que rentés la cara de l’arnat i gerontocràtic franquisme, i perquè semblava més que manipulable. Semblava algú que podia servir per rentar la cara a un sistema que, lampedusianament havia de canviar-ho tot perquè res canviés. Sobre Suárez, l’historiador Bernat Muniesa havia proposat una interessant comparació cinematogràfica. El general De La Rovere era el títol d’una interessant pel·lícula de Roberto Rossellini que explica la història de Bertone, d’un estafador de baix nivell, i actor aficionat, que durant l’ocupació nazi del nord d’Itàlia és comminat a un tracte beneficiós. Per tal d’exonerar les seves responsabilitats, i a canvi d’una bona recompensa, es traça el pla segons el qual aquest lladregot ha d’entrar a la presó, i un cop allà s’ha de fer passar per un mític líder de la resistència, el general De La Rovere. Ha de guanyar-se la confiança dels partisans que hi són allà empresonats per extreure tota la informació possible, que ha de passar als alemanys.  Bertone, interpretat per Vittorio de Sica, en un principi segueix les instruccions dels ocupants. Tanmateix, per primera vegada a la seva vida, és tractat amb respecte i dignitat. És més, mentre és a la cel·la, descobreix que precisament rere els barrots que el separen de la llibertat troba honor i dignitat. El petit delinqüent acaba interioritzant tant el seu paper, que al final s’acaba creient el seu propi personatge, i quan els alemanys l’interroguen, no revela cap secret als seus torturadors, fins que aquests, comprovada ja la seva nul·la utilitat, l’acaben afusellant.
Suárez probablement va fer aquest recorregut. Crec que coneixia perfectament el pla per al qual va ser designat, amb la diferència que realment es va acabar creient el personatge que havia de projectar. I va sortir-se del guió establert, especialment quan va restaurar la Generalitat provisional o legalitzar el Partit Comunista, o es va resistir a les pressions de la CEOE per fer una reforma laboral que precaritzés l’ocupació, o quan els militars l’exigien que declarés l’estat d’excepció a Euskadi. El 29 de gener del 1981 no va ser una dimissió, sinó una mena d’afusellament simbòlic. El 23-F era el pla B d’aquell afusellament, que no es va poder aturar a temps, i que en el fons era la culminació de les diverses conspiracions dels poders fàctics per treure’s de sobre algú que ja l’incomodava.
En bona part, el recorregut de Pedro Sánchez és a la inversa. Algú que va per lliure respecte al seu esclerotitzat partit, un PSOE tacat per la corrupció, la guerra bruta, les reformes laborals, la reforma constitucional de 2011 que acaba amb la sobirania fiscal espanyola, la d’uns barons que s’enorgulleixen del passat familiar falangista i que fan servir l’anticatalanisme com a una eina de cohesió tribal. En aquest context sorgeix algú, sense una ideologia concreta, encara que sembla que vol sortir-se del guió, i que fins i tot sembla sensible a un gir a l’esquerra que apareix com a una demanda social arran del 15-M i dels indignats. En altres paraules, un general De La Rovere que és defenestrat pel seu propi partit (i sobretot per un establishment) fins a dues vegades, fins al punt que les pressions per evitar un pacte amb Podem i forçar un pacte amb C’s (el fill predilecte de l’Ibex 35) el porta a ser “dimitit” i a abandonar el seu escó al Congrés. Les seves opinions mitjanament progressistes, i una actitud inicial de tractar de gestionar políticament la qüestió de l’independentisme són coses que no poden tolerar els remenadors de cireres que canvien el Valle de los Caídos per la Llotja del Bernabéu. I tanmateix, sobreviu. Torna a imposar-se a l’aparell del PSOE, guanya unes primàries contra els poders fàctics, guanya la primera moció de censura de la història constitucional i aconsegueix uns bons resultats a les eleccions de la primavera passada.
Tanmateix, en tot aquest recorregut, ja no és el general De La Rovere, sinó Bertone, un petit estafador que es mou a partir del seu instint de supervivència. Ha après la lliçó. Per poder ser president, ha de buscar l’acceptació dels qui manen de debò. I els qui manen de debò li exigeixen diverses coses, com ara, mantenir l’Apartheid polític contra l’independentisme català -la principal amenaça al sistema- i una ordre d’allunyament contra Pablo Iglesias i els seus postulats socialdemòcrates, que qüestionen la deriva i la vocació neoliberal de les elits espanyoles i europees. No importa que aquestes ordres estiguin, objectivament, propiciant una involució a tots els nivells, que assistim a una acumulació per despossessió col·lectiva, en termes de David Harvey, o que l’afer català s’hagi internacionalitzat fins al punt que permeti exhibir a Espanya una gran vulnerabilitat, i que hagi empès Madrid a una creixent irrellevància internacional. La imatge de Trump en la trobada del G-20, ordenant a un humiliat Sánchez que s’assegués és una mostra d’insignificança que ens retorna a l’aïllacionisme de la dècada de 1970.
Suárez va tenir l’exèrcit com a amenaça que va forçar la seva dimissió. Sánchez té la judicatura com a poder que condiciona la seva acció (tenim el cas de Lula com a inquietant precedent dels cops d’estat postmoderns). En el primer cas, el rei Juan Carlos sembla l’inductor del soroll de sabres, mentre que en l’actual, tenim el seu fill com a titellaire dels òrgans judicials. En el primer cas, Suárez és afusellat per actuar amb dignitat; en el segon cas, Sánchez sap que ha de fer de Bertone per mantenir la seva posició.



En aquest context, permetre la investidura no és una bona idea. Concedir una oportunitat d’estabilitzar un règim que involuciona és un greu error al qual l’independentisme no hi hauria de contribuir. Fins i tot, si molt m’estiren, evitar la investidura d’algú que obeeix els Borbons i les elits postfranquistes, pot ser un acte de patriotisme espanyol. La defensa de la democràcia té a veure amb oposar-se fermament als remenadors de cireres, i a fer tot el contrari del que anhelen Florentino Pérez i altres com ell. Facilitar la investidura és impedir fer el necessari gir a l’esquerra que beneficiaria a la majoria social espanyola, a la qual, com indiquen els sondejos i unes estadístiques que mostren la progressiva despossessió de drets econòmics i social, aspira la majoria. Obligar a Sánchez a fer un govern d’esquerres i a negociar amb l’independentisme només és possible si es posa preu. Investir a Sánchez, a més, serveix per a concedir un dels principals objectius dels ideòlegs postfranquistes: afeblir l’independentisme institucional i de partits, perquè és obvi que això causaria una important decepció entre la majoria independentista.
Ja estem assistint a aquestes maniobres conspiratives en què cert establishment sucursalista tracta de desnaturalitzar un moviment social com no s’havia vist en dues generacions. La lletja maniobra d’Artur Mas i el que queda d’una antiga Convergència que s’imagina una burgesia que ja no existeix, podria generar problemes interns que distrauria de l’objectiu compartit: construir una Catalunya virtuosa, d’acord amb un nou pacte de grups socials. Pel que fa a ERC, coses similars. El tacticisme especulatiu de bona part dels seus grups dirigents no fan sinó desgastar certa moral de combat. La seva obsessió per “ampliar la base” (que en realitat no vol dir altra cosa que tractar d’expandir-se als espais electorals de comuns i dels socialistes, i sobretot, de fer-se amb les seves xarxes clientelars) representa una estratègia incerta i estèril.
De tota manera, i a diferència dels hiperventilats independentistes –un col·lectiu que fa més nosa que servei- m’agradaria enviar un missatge tranquil·litzador. El republicanisme va més enllà dels republicans. Les coses que han passat en les dues darreres dècades ens han empès vers un divorci irreversible, i aquells que s’oposen al corrent de la història, acaben ofegats, perquè com ens recorda la cançó de Bob Dyan, els temps estan canviant. La destrucció de l’Espanya postfranquista, i la construcció d’una Catalunya independent són la conseqüència lògica d’una evolució natural, d’una mena de tectònica de plaques que, a banda de volcans i terratrèmols episòdics, estan distanciant dos projectes ja del tot incompatibles, i és qüestió de temps que s’acabi formalitzant.
En aquestes setmanes assistim a una guerra psicològica, en què els mateixos que van afusellar simbòlicament a Suárez, tracten desesperadament de revertir una situació irreversible. Cal pensar menys en les incerteses de la política institucional i pensar més en la política de debò: aquella que es fa al carrer. Per això és important actuar com els resistents italians de la pel·lícula de Rossellini: amb determinació, control i iniciativa mitjançant la mobilització constant. Cal retornar al carrer –i, si us plau, sense el folklore de les mobilitzacions de l’ANC i les seves samarretes-, i seguir mostrant que el conflicte només el podrem modelar des de la unilateralitat social. Sense les mobilitzacions ciutadanes, obreres, veïnals i nacionals, el franquisme hauria derivat vers un franquisme sense Franco. La independència només pot arribar des del control obsessiu, constant, persistent, agosarat del carrer. La política institucional, amb els seus límits i decepcions, com sol passar en aquesta mena d’episodis històrics, ja vindrà després. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX

Entre "Ho tornarem a fer" i "No hem deixat de fer-ho", un text de Xavier Allué

(Article publicat a DiariMés el 24/6/19) 
 
La construcció d'un estat no és matèria d'un dia concret. És una feina feixuga que du temps i esforços continuats. És clar que hi haurà un moment èpic de proclamació i execució del fet de la independència. Però ja hem explicat que la mateixa independència no és un fi en si mateixa. No és un fi. Ni una fi. Més aviat un principi.
Davant de l'irregular i mistificat judici als polítics catalans i als líders independentistes sembla com si tot es concretés en un moment històric i uns fets específics, amb dates i hores. L'inoperant, maldestre i desficiosa causa judicial ha centrat tot el procediment en els esdeveniments del 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. Als judicis penals es jutgen fets. Entestats en argumentar una revolta s'han agafat a una manifestació espontània que tingué lloc davant de la conselleria d'Economia a la Rambla de Catalunya: una mani pacífica, sense convocatòria, no organitzada, fins i tot festiva i desconvocada al final de la jornada, on tot recau sobre la punxada de rodes i cobriment amb adhesius d'uns vehicles policials antireglamentàriament abandonats sense custòdia amb armes llargues al seu interior. Els vidres els va trencar un sergent de la mateixa GC, segons va declarar. Algú s'hauria de preguntar que feia una comitiva judicial amb vehicles tot terreny al mig d'una ciutat. Deu ser l'esperit rural de la Guàrdia civil. I el següent fet, la resistència pacífica, passiva però enèrgica a l'assalt de forces armades dedicades a la repressió violenta d'un exercici democràtic de votació a escoles i locals municipals el diumenge 1 d'octubre. Una repressió violenta que, tan bon punt va arribar als telenotícies de les cadenes estrangeres, va motivar una trucada de la senyora Merkel i algú més, com s'ha reconegut públicament, que va aturar la maniobra.
Darrere d'això hi havia només que la manca de comprensió dels esdeveniments i la ràbia mal continguda de no haver estat capaços de trobar urnes i paperetes.
Del que han fet poc esment és del que els hi va fer més por: l'aturada de país del dia 3 d'octubre. Aquest fou, realment, el moment que l'estat va perdre el control de Catalunya. Després del "fiasco" del diumenge, les "piolins" es van quedar tancats als seus forats. I uns i altres alertats, van esperar l'aparició televisiva del cap de l'estat (i de l'exèrcit) que renyés als catalans d'una forma impresentable a un estat de dret.
L'estat encara s'hi va estar uns dies a qualificar tots aquests fets i els diaris de "Madrit" poc que feien esment a cap "cop d'estat" ni res paregut.
Després van venir ais i uís, detencions arbitràries, 155, eleccions que van tornar a guanyar els sobiranistes i, poc més tard l'estrepitosa caiguda del govern de l'estat enviant a sorayes i rajoys a la paperera de la història. I més recentment, unes de municipals que han incrementat el nombre de batlles indepes al 80% dels municipis catalans i deixat un bon garbuix a la resta de l'estat que ja s'ho faran.
És clar que ho tornarem a fer. Tornarem a fer el que, de fet, no hem deixat de fer: mantenir una consciència de país, reforçar conviccions, eixamplar el col·lectiu favorable, motivar el jovent, il·lustrar als que ens escoltin, difondre al món sencer la nostra lluita, amb el convenciment de què anem pel camí, costerut i pedregós, però fent camí.



Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura.