dissabte, 20 de juny del 2020

Lluites fratricides, pica-baralles d’esplai, un text de Xavi Diez

Xavier Diez és escriptor i historiador català, especialitzat en els moviments socials al segle XX.   
Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents.


  Lluites fratricides: pica-baralles d'esplai


Aquests darrers dies les xarxes socials van congriar una mena de temporal Gloria, amb estralls i perills de desbordaments. Twitter, especialment, resultava especialment sensible, tenint en compte que és el mitjà ideal per escopir metralla dialèctica i tirar de campanyes de bots replicants com a fórmula emulsionadora. El cas Laura Borràs, és a dir, les acusacions d’irregularitats en la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, ha esdevingut una font de conflicte entre els partits independentistes amb foc creat i munició real.

No cauré en l’error d’entrar a valorar les acusacions contra la diputada de JxCat al parlament espanyol. No sóc periodista d’investigació, no posseeixo d’informació privilegiada, no entenc alguns conceptes comptables i administratius, i fins i tot tinc dificultats, com la majoria, a l’hora d’emplenar la declaració de la renda. Tanmateix, si d’alguna cosa tinc una formació una mica per sobre de la mitjana és d’història, aquest camp de coneixement sobre el passat tan útil per interpretar el present. I no és cap secret que la guàrdia civil inventa informes, que la justícia espanyola té centenars de sentències redactades contra independentistes, que els mitjans de propaganda espanyols –i el seu periodisme de trinxera– solen inventar-se notícies i que l’estat espanyol tracta de destruir el moviment independentista amb totes les armes possibles, també mitjançant el kompromat.

Per a aquells a qui no resulti familiar aquest concepte propi de la guerra freda, el kompromat era tot aquell seguit de pràctiques, especialment vinculades als serveis secrets dels països comunistes que consistia, o bé a acumular informació que es pogués utilitzar en contra de persones, o bé inventar-se-les directament. Això incloïa difamacions, manipulació de fotografies i testimonis, falsedats, rumors, explotació d’errors de joventut, o tot allò que permetés arruïnar, reputacions, carreres polítiques o professionals, vides personals, oportunitats,… Signar un manifest, com ara la famosa Carta 77 en protesta per la violació dels drets humans a la Txecoslovàquia comunista, encapçalada per Václav Hável, no només va comportar presó per a molts dels signants, sinó que als escriptors se’ls va impedir publicar, als actors, actuar, als músics interpretar, als metges operar i a qualsevol dissuadir-lo de tenir un capteniment guiat per principis morals (val molt la pena llegir Milan Kundera aquests dies). Les dictadures són corruptes per naturalesa, i tracten de corrompre el conjunt de la societat i crear aïllament polític i social als dissidents.

Laura Borràs pot ser culpable, o pot ser innocent. Tanmateix, en la situació actual, en què l’Estat espanyol té molt clar que és en plena guerra bruta contra l’independentisme, que es tracta del de l’únic desafiament democràtic prou potent per derrocar el règim del 78, què hagi fet o no aquesta intel·lectual, especialista en literatura comparada que ha entrat accidentalment en política, és irrellevant. A priori, si ens deixem arrossegar pel prejudici, podríem endevinar que no sembla el perfil de corrupció que sí marquen altres que no han fet altra cosa que aquelles persones de talent modest que s’han posat en política a fi de millorar les seves expectatives públiques i personals. Tampoc no és cap secret que Espanya és un país que pràcticament no ha fet res contra un partit polític considerat per molts experts com a una maquinària caciquil i corrupta, malgrat muntanyes de proves, i que ara s’acarnissen contra una persona que no sembla que posseeixi comptes a Suïssa, interessos de grans empreses espanyoles que viuen dels contactes privilegiats o no rebi regals d’Aràbia Saudita.

Per això, quan trobes dubtes sobre la innocència per part d’ERC o quan la CUP demana que renunciï al seu escó (paradoxalment perquè això permetria majors garanties que un judici a un Suprem que ja sabem com se les gasta), no t’acabes de preguntar-te sobre si fóra necessari que visitessin a un oftalmòleg polític. En el primer cas, és obvi que certa competitivitat pel lideratge independentista condiciona la seva agudesa visual. Es pot entendre que la idea d’una victòria a les properes eleccions és una font d’ansietat que, com coneix tot esportista, sempre acaba jugant en contra. En el segon cas, la CUP s’enfronta a la seva essència de força política regeneradora que es va caracteritzar, en els seus orígens, per treballar amb passió i rigor per instal·lar una moral pública estricta i exemplaritzant. Diputats com David Fernández van protagonitzar autèntiques intervencions històriques sobre com hauria de ser una gestió ètica dels afers públics. Tanmateix, el seu elevat sentit de la justícia i la virtut, en un sistema –i en una societat– caracteritzats per la injustícia i el pecat, sovint condicionen la seva resposta i els empenyen vers l’error.

Dissabte passat vaig escriure un tuit on, literalment, considerava que la CUP “l’havia cagat” demanant la renúncia a la intel·lectual i política accidental Borràs. I es va desencadenar, com dirien en castellà, “la de Dios es Cristo”. Potser la forma no era la més elegant, tanmateix, la decisió, com tantes altres decisions que cometem nosaltres (i també els nostres enemics), objectivament era equivocada. I em van saber greus algunes de les agres rèpliques per part de persones que conec personalment i aprecio. Potser em va saber més greu alguns dels elogis del meu tuit en què molts aprofitaven per carregar contra un partit, la CUP, que considero imprescindible en el nostre sistema polític, especialment pel seu rigor moral.

Anem a pams. Si hi ha un partit kantià a Catalunya, aquest és la CUP. Ja sabem que el filòsof il·lustrat de Köninsberg és un dels pensadors que va saber articular la universalitat de l’ètica com a fonament de la convivència pública. D’aquí que sorgís la seva idea de l’imperatiu categòric i un concepte de capteniment moral insubornable. Immanuel Kant ens recorda que cada individu ha de tractar la humanitat d’acord amb uns principis que permetin un tracte just a tothom i evitar sempre que qualsevol persona sigui tractada com a un mitjà. La paràbola que, de la meva època d’estudiant de COU més em va colpir era la d’un assassí que truca a la nostra porta i ens pregunta si un amic és a casa. Kant considera que la mentida és immoral, i que no importa que la veritat acabi tenint conseqüències tràgiques (com que l’assassí mati el nostre amic). Admiro Kant, tanmateix, ni servidor de vostès té una ètica tan pura, ni la nostra societat es mou pels principis kantians. La petició a Borràs que cedeixi el seu escó és obrir les portes de casa nostra a l’assassí. Malauradament, no estem en una situació de la crítica de la raó pura, sinó que ens enfrontem a un Estat que vol pelar la Laura Borràs, vol pelar la CUP, i vol pelar-nos a nosaltres mateixos, i des d’aquest punt de vista, estimat Immanuel, és millor que guardem els teus manuals filosòfics en alguna lleixa allunyada, que ja recuperarem en el moment en què calgui organitzar i articular la República.

Cedir a les peticions de la fiscalia, fer cas d’informes inventats, empassar-nos les mentides a pes d’una premsa atrinxerada, ens converteix en còmplices de prevaricació, d’injustícia. Els raonaments de la CUP, des d’una irreprotxable ètica kantiana, ens converteixen en col·laboradors necessaris d’un assassinat polític. Podria ser que Borràs fos culpable –tot i que ho dubto, i molt–, tanmateix, això és irrellevant en el sentit que el context ens porta a pensar que és l’enèsima actuació d’una dictadura immoral que, com tota dictadura immoral, es renta el cul amb les obres de Kant i tira merda sobre qualsevol persona honrada en una àmplia estratègia de Kompromat. No oblidem un d’aquells casos més feridors: les acusacions contra Xavier Trias, a qui també se’l va tractar d’una manera similar i que, la seva dimissió, va acabar amb la seva carrera política. Trias, més enllà de la simpatia o antipatia política que ens pugui inspirar, era –i és– un home honrat que fou apartat deshonrosament, i la seva innocència demostrada amb posterioritat no li va estalviar aquesta marginació política de la qual altres, amb menys escrúpols morals i menor talent professional, se’n van aprofitar.

Borràs no ha de dimitir. La CUP i ERC han de saber triar entre el Règim del 78 i una professora independentista. Fins i tot, malgrat que Borràs sigui culpable, i en l’aspecte personal sigui una veritable Cruella de Vil, una Anibal Lechter amb vestit groc, és de les nostres, és a dir, d’aquelles persones que, malgrat siguin immorals, estan treballant per una causa moral: la llibertat d’un país oprimit per un imperi que s’ha carregat les llibertats democràtiques per mantenir el seu estatus imperial d’estar per casa. Per la seva banda, JxCat, hauria de renunciar a aprofitar-se d’aquesta situació, i en base a un victimisme molt propi de cert catalanisme, instal·lar, com ens recordava l’Eduard Voltas, una cacera de bruixes contra els seus competidors en el món sobiranista. De fet, JxCat, potser hauria de preguntar-se sobre si bona part del personal polític és de fiar, com determinat conseller que envia la policia a reprimir independentistes pacífics mentre que protegeix paramilitars feixistes i violents.

Tot plegat, d’aquest episodi lleig n’hauríem d’extreure unes quantes lliçons. L’independentisme institucional ha fracassat per la seva incapacitat de desobeir i d’acompanyar els centenars de milers d’activistes que reclamen una actuació popular pròpia de la dissidència que combat una dictadura. Probablement el fracàs dels partits independentistes hauria de pagar-se amb un reemplaçament de personal polític incompetent, addicte a la queixa i impotent en la protesta. Al cap i a la fi, en aquest procés ple d’ombres i algunes llums, ja hem protagonitzat l’espectacle previsible de les lluites fratricides que tenen, tanmateix, cert to de pica-baralla d’esplai. Ara seria un bon moment de fer una cimera de partits molt de l’estil d’aquella en què va participar l’enyorat David Fernández quan es va trobar a Pedralbes amb un Artur Mas que va cometre centenars d’errors i dos encerts: el referèndum del 9 de novembre (un dels acords d’aquella cimera) i el nomenament com a successor al capdavant de la Generalitat a un Carles Puigdemont capaç d’aglutinar diverses sensibilitats de l’independentisme, i que va actuar amb una fermesa que tots els independentistes, fins i tot els més hostils a JxCat, enyoren. 

Tot procés independentista va plagat de baralles internes, discussions inacabables i desconfiances paranoiques. Convido a què els lectors s’informin de processos com l’irlandès o el grec, amb lluites civils indescriptibles i baralles a trets. Els catalans no som més purs, ni més llestos, ni més enzes que la resta d’europeus. El veritable seny no consisteix a renunciar a res, sinó a perseverar en l’objectiu, modulant, en tot cas, la intensitat de les lluites i les accions en funció de les circumstàncies, i en la capacitat de recuperar la iniciativa.


(Article publicat a Revista Mirall el 15/6/20)




dijous, 11 de juny del 2020

Catalunya i el proper pas, un text de Miquel Mutiñó




Miquel Mutiñó, és membre del Consell Local de la República Catalana del districte d'Horta-Guinardó. Educador social de vocació, treballa de tècnic municipal i és afiliat de la Intersindical-CSC. Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents.


Catalunya i el proper pas: un moviment anticolonial per una Sobirania Plena 


La pitjor amenaça material del segle XXI a l'inici de la seva tercera dècada, és que la supervivència de la Terra està greument amenaçada i a més a més ara, amb la pandèmia del Covid19, tots el mals de la globalització capitalista neoliberal van camí d'aguditzar-se en uns nivells tant elevats com per transformar tot el planeta en una distòpia governada per la violència, l'autoritaritarisme polític i l'esclavatge econòmic. Un món de vides humanes sotmeses i precaritzades de manera extrema; res que no existeixi ja a molts indrets però ampliant l'amenaça d’estendre-ho a Nord i Sud sense deixar escletxes ni escapatòria possible. Un futur infernal si no l'aturem a temps construint aliances de resistència internacionalistes capaces d'enfrontar-s'hi eficaçment. D'aquí l'adhesió de Constituents per la Ruptura a la recent creada Internacional Progressista.


Aquest tenebrós panorama no s'entendria sense explicar que la pitjor amenaça immaterial del segle XXI, herència del fracàs polític de les revolucions del XX, és l'hegemonia ideològica i cultural del capitalisme salvatge anomenat neoliberalisme, que ha escampant el virus del seu model "civilitzatori" fins a uns extrems dels quals encara no som prou conscients. 


El virus (immaterial) de la cultura capitalista neoliberal està per tot arreu i és la institució de poder més eficaç per neutralitzar qualsevol intent de rebel·lió contra el sistema. La seva xarxa paralitzant és un puzle d'infinites peces: a cada resistència, el virus genera una resposta nova que el reforça. En aquest article volíem fer referència precisament a una de les moltes baules de la cadena vírica neoliberal que ens empresona: la fragmentació com arma de domini. La versió postmoderna del clàssic divideix i venceràs.


La fragmentació (aplicada als àmbits econòmic, laboral, ideològic, social, cultural i polític) fou la resposta del Sistema Món Capitalista a la Revolució Mundial del Maig del 68, una revolta que pretenia fer un reset global tant a la cultura capitalista dominant com al model de socialisme real dels països de l'est. El Maig del 68 farà créixer paradigmes basats en l'antidogmatisme ideològic, l'antiautoritarisme polític i organitzatiu, i la reivindicació de l'alliberament personal al costat de l'alliberament social i nacional (antiimperialista). La triple alternativa al capitalisme i a l'horror estalinista serà una revolució multicolor (violeta, verda, rosa, roja, negra, blanca...) per fer front a totes les opressions enxarxant totes les reivindicacions. Una revolució que transforma mentre camina i s'obliga a viure la utopia en la pròpia lluita i en l'existència quotidiana de les militants i activistes. Un model que traspassarà de segle fins a constituir el moviment antiglobalització de principis de XXI amb expressions com la del Fòrum Social Mundial, i que al nostre país s'aixecarà novament amb fenòmens com el del 15M o la Revolució Catalana de l'1 d'Octubre.


De fet, el moviment antiglobalització, fill del Maig del 68, va aparèixer per resistir-se a la mundialització neoliberal, però el neoliberalisme llavors ja estava guanyant la partida de manera magistral perquè una de les seves principals respostes era, precisament, esbocinar en mil fragments el poder creatiu de la vida humana, fent-nos creure que l'individualisme, en qualsevol de les seves formes, és l'única opció per aconseguir una llibertat i un benestar sempre fragmentats, i gairebé sempre manipulats per autopistes obertes a l'homogeneïtzació consumista. Amb l'enfonsament del bloc soviètic i sense cap mur de contenció realment existent, la humanitat portem ja uns decennis a la intempèrie política intentant construir alternatives al sistema, però fent-ho cadascuna des de la nostra especialització, reparant fragments que només cobreixen una àrea de les necessitats d'alliberament humà, sense parar atenció que el capitalisme fa dècades que va aprendre a desarticular la força dominant de la classe obrera que emergí de la Segona Guerra Mundial, i ho va fer destruint el lloc principal de conspiració, la fàbrica, per dispersar així els processos productius i amb ells els obrers. I fent això, el capitalisme va descobrir la utilitat de potenciar la fragmentació de les nostres lluites antisistèmiques per controlar-nos millor separadament. La qüestió és mantenir-nos apartades les unes de les altres desconnectant les paraules, el pensament i l’acció; i, si cal, permetre'ns a cadascuna tenir cura del nostre arbre particular però sense deixar-nos veure el bosc que l'alimenta. Si no podem reunir totes les paraules a la plaça, no hi ha llibertat pel pensament crític que organitza l’acció.


I aquí estem enrocades i aquí hem d'entendre que s'ubiquen discursos com el de les "sobiranies" (en plural), una formulació que a priori pot semblar interessant perquè lliga amb la proposta del nostre estimat Jordi Cuixart d’ajuntar totes les lluites. Amb això estem cent per cent d'acord.


Però el problema és que més enllà de la bona voluntat, o no, projectes com aquest només tenen dues vies per on transitar. La primera duu a un carreró sense sortida per a la majoria. I la segona a un camí destinat a omplir-lo d'aprofitats i vividors, per què així és com ha subsistit durant quaranta anys l’esquerra institucional catalana pijo-progre, fent servir un joc de cartes, altrament dit avui "sobiranies", en el què es mostrava una o una altra segons la conveniència: ara una mica de socialisme, ara una mica de feminisme, ara una mica d'ecologisme, ara una mica de catalanisme... Però mai es feia cap aposta forta amb totes les cartes juntes, per què l'objectiu real no era guanyar la partida al sistema sinó viure fent de crupier trampós que sota cap concepte permetrà perdre al propietari del casino. La banca sempre guanya... 


L'alternativa, doncs, no són una suma de sobiranies fragmentades falsament equiparables, de manera que quantes més (cartes/sobiranies) tinguem més fàcil serà descartar-nos de la que no ens agrada (per exemple, la independència). L'alternativa és un horitzó revolucionari de sobirania plena, integral, on totes les necessitats d'alliberament (personal, social, nacional i planetari) s'articulin de forma intel·ligent mitjançant projectes polítics col·lectius i radicalment democràtics. 


I una altra. Sobirania nacional no és voler un referèndum d'autodeterminació per votar no i continuar sent dependents. Això és ser demòcrata (que és el mínim exigible), no sobiranista. Sobiranista nacional és aquella persona que vol que la seva nació sigui independent per disposar del poder sobirà de mantenir-se aïllada o de reunir-se amb qui vulgui i com vulgui, és a dir, igual que la Gran Bretanya en relació a la Unió Europea, que avui hi és però demà no. O com l'Escòcia que vol marxar del Regne Unit per romandre dins la UE. Tant senzill com això.


Al punt de la Història que hem arribat al 2020 a Catalunya i després de més de 300 anys d'ocupació dels Països Catalans i de persecució de la minoria nacional catalana, hi ha una qüestió que hores d'ara està prou clara: el nou full de ruta del nostre alliberament complet s'ha d'articular al voltant d'un projecte anticolonial i anti forces d'ocupació espanyoles. Això significa una ruptura del nostre marc mental col·lectiu (fer fora per sempre el Regne d'Espanya del nostre imaginari social i polític) sense la qual cosa serà impossible construir l'escenari d'unilateralitat que apel·li a la Causa Justa catalana i ens dugui a la Independència i a la Sobirania Plena per transformar la societat i millorar la vida de les classes populars en tots els seus registres: en llibertat, igualtat, justícia, democràcia, sostenibilitat... Fins que Espanya no desaparegui de la nostra equació de futur, no tindrem la República Catalana que faci efectiu aquest canvi.


Centrar els esforços en engreixar el processisme equidistant que aparentment representen projectes com el de Sobiranies, és una derrota més, un nou pas enrere, un nou estadi d’un processisme botifler que ho ha de revisar tot indefinidament per no haver d'assumir la dura realitat: que a l'altre costat, és a dir, a Espanya, mai no hi haurà democràcia, ni justícia, ni llibertat, ni protecció, ¡ni sobirania plena!, pels catalans i les catalanes.


Països Catalans, juny de 2020