dilluns, 6 de juliol del 2020

La legitimitat de l’1-O


Arnau Padró es manresà. Enginyer informàtic, treballa de desenvolupador informàtic. I
mplicat en el procés d'independència des de les consultes. Cofundador del diari digital l'Unilateral. Secretari Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un dels arguments que ha usat l’unionisme per deslegitimar el referèndum del primer d’octubre és el nivell de participació assolit aquella jornada: 43,03%. D’ençà d’aquella jornada històrica i a mesura que s’ha anat consolidant la reculada dels partits independentistes davant la repressió espanyola, una part de l’independentisme ha anat assumint com a propi aquest argument. Hem tornat al ‘no en som prou’ que ja s’esgrimia després de les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015. Situar tot aquell que no va participar del referèndum com a contrari a la independència és totalment erroni i contrari al que diu la ciència política. Però a mi m’agradaria plantejar, en aquest article, tot un seguit de reflexions que crec que és molt important que tot independentista tingui en compte i que van molt més enllà d’aquest simple contraargument.

La legitimitat de l’1-O no es pot valorar només com un element aïllat de la història del nostre país. El primer que cal fer és valorar la legitimitat del marc autonòmic que ens regeix ara com ara, fins que no siguem un estat independent. Perquè molts s’atreveixen a qüestionar el referèndum de l’1-O, però aquests mateixos ho fan des del cinisme i la hipocresia. S’han parat mai a plantejar-se si és legítim el nostre marc autonòmic? Evidentment no. La mal anomenada autonomia de Catalunya, es basa, en primer lloc, en una constitució que va ser aprovada fa més de 40 anys. Fou en un context d’amenaça militar si la suposada transició sortia dels límits tolerables per un estat que havia viscut durant 40 anys sota la dictadura franquista i que durant aquest temps havia teixit una potent estructura estatal afí al règim. Hi ha altres elements que posen en qüestió la legitimitat del referèndum amb el qual es va ratificar la constitució del 78, per exemple l’editorial d’El País endemà mateix, en el qual s’exposava que s’havia produït la votació sense un cens oficial i tancat, i amb nombroses irregularitats.

Més enllà de la legitimitat de la constitució del 78, Catalunya es regeix per l’Estatut d’Autonomia del 2006. Un estatut que no és aquell que el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania del poble català, havia aprovat inicialment, amb una amplíssima majoria de 120 dels 135 diputats. Un cop retallat i aprovat per les Corts espanyoles es va posar la seva ratificació a votació del poble català. Doncs bé, d’un cens de 5.310.103 persones, van votar 2.594.167 catalans, el 48,85%. D’aquestes, 1.899.897 van votar ‘Sí’ a l’estatut d’autonomia sorgit de les Corts espanyoles. Això representa el 35,77% del cens electoral. Aquesta és la legitimitat i suport social acumulat per aquell estatut, la qual no es posa en dubte per cap partit unionista. Però l’Estatut actualment en vigor no és el que es va refrendar en aquell referèndum. L’Estatut que regeix a Catalunya avui en dia és un text que fou retallat i interpretat a la baixa per segon cop per un Tribunal Constitucional format per tan sols 12 ciutadans espanyols. A més, diversos dels seus membres tenien el mandat caducat en el moment de la sentència i alguns fins i tot havien mort. Aquell i no cap altra és el marc legal i polític sota el qual viuen els ciutadans de Catalunya des de fa 10 anys, i de llavors ençà cap govern espanyol ha, ni tan sols, plantejat que caldria un marc més legítim per a Catalunya. I pocs unionistes trobareu —si és que en trobeu algun— que defensin que l’Estatut en vigor no té cap mena de legitimitat, amb més convicció que no pas qüestionen la legitimitat de l’1-O.

Perquè, ara sí, quina legitimitat té l’1-O? En aquell referèndum, que va tenir lloc en una situació molt diferent de la tranquil·la jornada del referèndum de l’Estatut d’Autonomia del 2006, hi tenien dret a vot un total de 5.313.564 ciutadans. Si fa no fa els mateixos que pel referèndum autonòmic. Això és així perquè, malgrat que la població ha augmentat, hi ha més de 200.000 catalans vivint a l’exterior que aquell dia no tenien cap mecanisme per votar donada la necessitat de la cooperació de les ambaixades i consolats espanyols a l’exterior, que evidentment van boicotejar la Llei del referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya. En cas que aquests haguessin pogut votar, la demoscòpia política demostra que ho haguessin fet de forma més majoritària que la mitjana del país a favor del ‘Sí’. Dels que sí que tenien capacitat per votar i malgrat la contundent violència exercida contra els votants per part de la policia espanyola, van exercir el seu dret a sufragi un total de 2.286.217 ciutadans. D’aquests, 2.044.038 ho van fer pel sí. El 38,47% del cens. 2,7 punts percentuals més que l’Estatut d’autonomia previ a la retallada del TC. I ara jo em pregunto, aquells que defensen que l’1-O no era legítim, poden defensar mirant-nos fixament als ulls, que el marc legal que regeix Catalunya, per la força de la repressió de l’Estat espanyol, cal recordar-ho, és més legítim?

Al final a Espanya els marcs legals que regeixen la població no són una qüestió de legitimitat i democràcia, sinó de poder. I aquesta és l’assignatura que tenim pendent de superar els catalans.


(Article publicat a l'Unilateral el 4/7/20)

dissabte, 4 de juliol del 2020

L’epidèmia de Woodstock


El dia d’avui, 27 de juny, hi ha 489.556 morts a tot el món deguts al Covid-19, segons dades de la Wikipedia. Segons l’OMS, cada any hi ha al voltant de 500 mil morts deguts a la grip estacional. 

L’epidèmia per Covid, en la qual encara estem immersos, ens pot semblar un dels més grans desastres sanitaris que ha viscut la humanitat. Si descartem les malalties com la pesta que va afectar la població durant l’Edat Mitjana, i les que van ser conseqüència de les guerres, potser pensem que la plaga que estem vivint és una cosa gravíssima. Doncs no és així, fa tan sols mig segle hi va haver una altra pandèmia que va matar més gent que l’actual, parlo de l’anomenada grip de Hong Kong, que va afectar entre l’estiu de 1968 fins a la primavera de 1970, i es calcula que va matar entre un i dos milions de persones a tot el món.

La diferència en el nombre de morts és important, però no és l’única. En el cas de la grip de Hong Kong no hi va haver confinament, és a dir, la gent va continuar sortint de casa per anar a treballar, les escoles van continuar obertes per a tots els alumnes, el turisme i els viatges no es van prohibir. Sols es van posar mesures preventives com el distanciament, l’ús de mascaretes, rentar-se les mans, i limitar l’ús del transport públic. No sabem com va ser la vida durant aquells quasi dos anys, però ens podem imaginar que no gaire diferent de com ho era abans si tenim en compte que enmig d’aquella pandèmia va tenir lloc el famós festival musical, símbol de la cultura hippy d’aleshores, el Festival de Woodstock, que va aplegar 750.000 persones i va durar tres dies sencers. Un fet ara inimaginable a causa de les prohibicions a què estem sotmesos. Mireu les fotografies d’aquell esdeveniment i veureu que en plena pandèmia ningú no manté la distància que ara diuen que és imprescindible, però ningú no es va posar les mans al cap aleshores.

Amb aquestes dades a la mà, podem inferir una altra diferència que hi va haver: el paper dels mitjans d’informació. M’atreveixo a afirmar que no van ajudar a escampar la por i la sensació d’haver arribat al final d’una era. Segurament tenien més memòria que nosaltres i recordaven les dues epidèmies també de grip que havien tingut lloc feia pocs anys, l’«asiàtica» del 1957 i l’«espanyola» de 1918, aquesta última va ser realment mortífera, amb més de cinquanta milions de morts.

Convindria que ens paréssim a pensar per què s’ha actuat de manera tan diferent en les epidèmies del segle passat respecte de l’actual. ¿És que no han millorat ostensiblement els coneixements mèdics i per tant les possibilitats de tractament? ¿Hi ha realment una incapacitat mèdica de curar els malalts o més aviat una incapacitat material a causa de les retallades? ¿Quina utilitat té escampar un missatge de por i de vulnerabilitat entre els ciutadans?

Per altra banda, la nostra societat ha allunyat fins a tal punt el fet de morir-se que li costa assumir que, sigui per grip o per qualsevol altra cosa, tard o d’hora tots morirem. ¿És la ciència mèdica qui ens ha fet confiar que la mort —i moltes de les malalties contagioses— està sota control? ¿La medicina ens ha fet creure que l’ésser humà no té capacitat per defensar-se dels virus si no és amb una bona dosi de medicaments? ¿A qui beneficia escampar aquesta sensació de fragilitat?

Donem un cop d’ull al passat de la humanitat. Quan no existia la medicina que coneixem ara (i que va de la mà de la farmacologia), i tampoc no hi havia un hospital a cada cantonada, l’ésser humà va ser capaç de conquerir enormes territoris i poblar-los, dominar la natura i domesticar animals per alimentar-se; va ser capaç de reclutar milers de soldats per a centenars de guerres, crear imperis o arrassar-los; va ser capaç de construir piràmides, catedrals, aqüeductes, va crear grans obres d’art, esplèndides escultures, obres literàries… No devia ser pas una societat dèbil i malaltissa la que va poder realitzar aquestes gestes. Però ara, amb tota la ciència mèdica i una potent indústria farmacèutica al darrere, no podem sortir de casa perquè un virus afecta persones vulnerables. Alguna cosa no quadra.

Cristina Farran, correctora. Col.laboradora en el digital l'Unilateral.

dijous, 2 de juliol del 2020

Comunicat: NO a la presència del fiscal Javier Zaragoza

Segueix-nos a t.me/Constituents 


NO a la presència del fiscal Javier Zaragoza en el 5è Congrés de l'Advocacia de Barcelona

 

  Des de CxR (Constituents per la Ruptura) rebutjem la presència del fiscal Javier Zaragoza en el 5è Congrés de l'Advocacia de Barcelona. El Col·legi d'Advocats de Barcelona l'ha convidat a fer una conferència el divendres 3 de juliol.

CxR rebutjem la seva presència perquè com a fiscal del Tribunal Suprem en el judici contra els Jordis i consellers del govern de M.H. president Carles Puigdemont, va acceptar per bons els informes i declaracions clarament falsos de testimonis governamentals i guàrdia civil  dels fets del 20 de setembre i l'1 d'octubre del 2017.

 
PER LA REPÚBLICA CATALANA, amb una democràcia participativa i avançada!


Barcelona, a 1 de juliol de 2020