dimecres, 20 de desembre del 2017

Vluch 714 naar Utrecht, un text de Harry Haller

70.000 manifestants a Brusel·les, aquesta és la xifra per la que vam apostar a l'article d'ara fa 7 dies respecte la manisfestació groga del passat 7 de setembre.


¿Recordareu aquella samarreta blava que apareixia a la foto que il·lustrava aquell article també, com aquest,  de volgudes 1400 paraules, i que feia referència al còmic Vol 714 pour Sidney, com un bon exemple de la inventiva catalana?, encara que no quedà clar  si la fotografia de la nena rossa amb la camiseta blava estava presa a la Place Royale brussel·lesa el 7 de desembre, o bé el 7 de novembre i a la plaça Sant Jaume. 

Dit d'altra manera, si la referència era en realitat al Vol 714 a Sidney ja que el missatge no seria adreçat al públic francòfon d’ara sinó al poble català d’ara fa 3 anys, ¿per què no aprofitar l'estada a la capital belga per resseguir fins la ciutat holandesa  on es signà el Tractat d'Utrecht per part de la Corona de Castella,el Regne de França i el Regne d'Anglaterra, i que fou preàmbul  de la independència dels Països Baixos i de la dependència dels Països Catalans a urpes borbòniques com  les del Duc de Pòpoli, el militar francès que llançà tones i tones de metralla per damunt les muralles de Barcelona durant un any sencer?








Utrecht, una de les fundadores de la república de les 7 Provïncies Unïdes amb la signatura del Tractat el 1713, i amb un temps d’allo més semblant al de Brus·seles,  fred i mal assolellat, i que no s’ha adit amb els encants de la ciutat, com ara la Torre de la catedral Dom, de més cent  metres d'alçada, o el canal d’Oudegracht, que creua el centre històric i està sempre  animat amb unes ribes on s'hi troben desenes de bars i llogarets interessants.

Per les hores de dinar ens ha funcionat molt bé una aplicació per mòbil anomenada Foodora, que es útil per descobrir restaurants locals o bé encarregar àpats que et reparteixen amb bicicletes gens estridents ni estressades.
Es obligatori anar al Stadhuisplein si vols seguir la ruta del Tractat, on es  troba una placa a la paret de l'antic edifici de l'Ajuntament que recorda aquest fet.
Utrecht va ser escollit perquè els conductors d’aquella Pau, tant francesos com britànics, que pensaren que podrien tenir certa influència sobre la ciutat encara que aquesta mantingué la seva neutralitat.
Respecte el Tractat en sí, el rei Felip V es va veure obligat a lliurar Gibraltar i Menorca a Gran Bretanya; Sicília i Milà a França; i Nàpols, Sardenya i els antics 'països baixos espanyols' a l'imperi austro-hongarés. 
La torna a favor de Felip V va ésser que les tropes austríaques es comprometien a evacuar Catalunya, amb conseqüències prou conegudes que tingueren la cloenda un any més tard amb la caiguda de Barcelona el setembre de 1714 i finalment Mallorca, Eivissa i Formentera, que van caure al  juliol de 1715.
Això suposà que el perdedor del Tractat d'Utrecht, Felip V, va ser el guanyador de la Guerra de Successió a Catalunya: en conseqüència, els catalans van ser castigats pel que el nou rei  volia considerar com a  traición la defensa dels drets, de la llengua i de les tradicions del Principat. En podríem anomenar la ‘venjança del perdedor’, de la que tants exemples en tenim com ara la partició de Catalunya pel Tractat del Pirineus, el fraudulent judici i posterior execució del Salvador Puig Antich i un llarg etcètera que arriba fins els nostres dies i que es regeix sota el patró de la humillación i l’aniquilament.

 


Tornant altre cop a la samarreta del Vol 714 a Sidney, si era adreçat al poble català ara fa 3 anys quan les referències tel·lúriques al cap de 300 anys de la caiguda de Barcelona  condicionaren a marxes forçades tota la política catalana amb la consulta del 9N com a epicentre, ja  ens adonem que a la primera pàgina del còmic Tintin i els seus amics són dipositats a l’aeroport de l'antiga colònia holandesa de Yakarta, en escala del Boeing 707 del vol 714 de Londres a Sidney, i on estan a punt per embarcar per la porta 3.
Però tot se'n va en orris en acceptar una invitació per anar en un jet privat i, després de tota la peripècia, Tintin i els seus amics tornaran a embarcar  a l’aeroport de Yakarta, en escala d'un altre Boeing 707, d'un altre vol 714 de Londres a Sidney i un altre cop per la porta 3.
Certament la batalla d'Almansa el 1707  i la caiguda de Barcelona el 1714 son juntament amb el Tractat d'Utrecht de 1713 els 3 fets més decisius de la dita Guerra de Successió.
I més concretament de la Guerra de Succesió a Catalunya, que arranca el 1701 amb la promulgació per part del el Borbó Felip d’Anjou,  ara convertit  en Felip V de Castella, del primer Decret de Nova Planta. Amb aquest decret Felip V, un obsés sexual patològic que martiritzà les nits de la seva primera i segona esposa, volia implantar el règim absolutista a la Monarquia d'Espanya. 
Igualment el 1701 Felip V jura de les Constitucions catalanes per ser reconegut com a Comte de Barcelona.
El partit austriacista català que dona suport a l'arxiduc Carles, conegut posteriorment per Carles III d'Aragó, com a pretendent al tron de la Monarquia Hispànica, el qual prometia respectar les Constitucions de Catalunya,  prendrà ràpidament volada fins a fer-se del tot majoritari al Principat el 1705.
Els anglesos, holandesos  i tropes austriacistes havien conquerit Gibraltar el 1704, Mallorca el 1706 i Menorca el 1708; però el punt d'inflexió, arribà el 1707 amb la derrota d'Almansa i que portà associats la derogació dels Furs del Regne de València i del Regne d'Aragó.
A partir del 1711 es produeix l'abandó progressiu de les forçes aliades de la causa catalana., així el 27 de setembre de 1711 Carles abandonava Barcelona per ser coronat emperador esdevenint l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic   deixant a la seva esposa Elisabet Cristina, que any i mig més tard també  abandona Barcelona tot  confessant que ‘mai va poder estimar cap altra nació com els catalans’.
Fins arribar al juliol de 1713, moment en què les tropes imperials evaqüen definitivament de Catalunya, i on la Junta de Braços del Principat acorda defensar amb les armes les
Constitucions de Catalunya, proclamant de facto la República catalana.
La situació militar ja era desesperada, però el que la va comdenar definitivament va ser al març de 1714 quan Carles VI del Sacre Imperi s'incorporava a la Pau d’Utrecht, i escrivia una carta als governants catalans  que aquests van interpretar malament per entendre que Carles havia estat reconegut com a rei d'Espanya, encara que en realitat l'emperador només havia retingut el títol nominalment.
El cert era que el duc de Berwick, que es va incorporar al setge de Barcelona al juliol de 1714, per substituir al maldestre duc de Pòpuli,  havia rebut unes instruccions taxatives per part de Felip V sobre el duríssim tracte que s'havia de dispensar a aquell poble que ‘presentava les més vives sol·licitacions a totes les corts estrangeres’.
Berwick decidí centrar els esforços en els llocs per on era millor atacar a causa del mal estat de les muralles i la facilitat d'excavar a causa de la poca consistència del terreny.
Així inicià l'excavació de la primera paral·lela fins acabar la trinxera en una sola nit, significant  el començament del vertader setge contra la ciutat,
Aviat se succeí l'excavació de la segona paral·lela, i finalment s'obrí la tercera i última paral·lela, a pocs metres de la muralla.
El 12 de setembre de 1714, el duc de Berwick accedia a atorgar capitulacions a la ciutat, ja que les autoritats catalanes n’exigien la signatura al  negar-se a una rendició incondicional.
Per por a contradir a Felip V, Berwick no les va signar però donà la seva paraula d'honor que serien respectades. No ho foren, com tampoc ho foren les capitulacions del Regne de Mallorca del  juliol de 1715
I així acabà el que Felip V anomenà la 'Guerra dels Catalans’, els francesos la ‘Rebel·lió dels Catalans’ i els anglesos la ‘Causa dels Catalans’, causa que des d’un punt de vista formal es perllongà, a la Viena dels austriacistes catalans emigrats, encara en els temps d’un opuscle atribuït a Rafael Casanova  que recordava al rei anglés l’aliança pactada a Génova el 1705 entre el Principat de Catalunya i el Regne d'Anglaterra, i que va ser  publicat amb peu d’impremta d’Oxford possiblement fals al gener de 1736, el ‘22è any de la nostra esclavitud’, arran de la Guerra de Successió Polonesa.
Una Guerra dels Catalans que durà els 14 anys que van del 1701 al 1715, i que inflexiona a la meitat d’aquest període en favor de la Monarquia Espanyola.



Certament la samarreta blava del Vol 714 de la recurrent sortida per la porta 3, semblaria lligar bé amb el 1714, els 14 anys que durà la Guerra de Successió als Països Catalans i els 300 anys fins el 2014, possible data d’estampació de la camiseta.

I si ara volguessim jugar al 3 i als seus múltiples, hauriem de tenir present 3 dates amb el dia 27.
El 27 de juny del 2010 es la data de l’acord dels jutges del Tribunal Constitucional  en la formalment sentència contra l’Estatut català, en la pràctica autèntic cop d’estat al Règim espanyol i autèntica humillación que havia començat el ribot d’Alfonso Guerra i havia continuat el PP amb la seva recollida de firmes.
Data que tingué cumplida resposta per part catalana en les eleccions del dia 27 de setembre del 2015, d’on en sorti per primera vegada una majoria parlamentaria independentista.
I així fins el  27 d’octubre d’aquest any, data de la proclamació de la República catalana i de la tornnada a posar de la questió dels catalans a les corts europees d’ença el 1736.
I la pregunta a fer-se, a dia d’avui, es si ens trobem, o no, en un altre cicle curt ‘virtuós’ per part dels catalans, de fet el del 1714 no ha estat l`únic, i si aquests 27 ens son útils per no prendre decisions precipitades i errònies com les que pogueren tenir els governants de Catalunya i de la causa austriacista.
Hi hauria de fet un cicle de clar signe refrendari amb 3 dates assenyalades la primera de les quals començà amb la consulta participativa del dia 09 del mes 11 del 2014 , reversible si l’enmirallésim  respecte el dia 11 del mes 09 del 2014, al 300 aniversari de la caiguda de Barcelona.
Com directament capicua ha estat el dia 01 del mes 10 d’aquest any, data del Referèndum.
I ara cal preguntar-se pel dia d’avui 21 del mes 12 , xifra tan reversible com ho es el  perill d’involució que hi ha al darrera de la carta electoral que si amaga.
Més d’un s’en haurà adonat que la data d’inici de la Guerra de Successió, 1701, i la d’acabament, 1715, son múltiples de 7, com de fet també ho son 707 i 714.
I si en lloc de jugar als múltiples de 3, juguem als múltiples de 7, o, fins hi tot millor, combinem tots dos no ens surt altre número que el 21.
Certament tot això son jocs, darrera els quals, però, hi han venjances de perdedors, humiliacions, incompliments del pactat, expolis, que es perpetuen en el temps, segle darrera segle.
Com que abans d’anar a Brusel·les tinguérem la precaució d’anar a votar per correu, anem ara camí de Viena per resseguir el Vol 714 i fer-ne crònica d’aquí 7 dies.
Caldria superar avui l’escull d’una involució política que resta amenaçant entre bastidors i que no s’amaga de mostrar la bota militar per sota les cortines. La conclusió es fa evident, cal arribar tant si com no als 70 diputats.
Encara que potser convindria regalar-ne 3 als Comuns i deixar la pilota a l’altre teulada, doncs la pregunta de fons es si ens assetja el duc de Berwick o ens assetja el duc de Pòpuli.

dijous, 14 de desembre del 2017

Vol 714 pour Brussels, un text de Harry Haller




Quaranta-cinc mil manifestants, aquesta és el nombre que va donar la policia de Brussel·les de la manifestació groga del 7 de desembre, sense precisar quants catalans “dolents” podíem estar en aquest paquet. Però ara que és 14 i ja estem tots de tornada, de ben segur que anirem esvaint dubtes.
¿No caldria que fóssim més ambiciosos per construir el nostre relat i prenguéssim exemple d’aquells Cent Mil Fills “bons” de Sant Lluís que van passar tots d’una tacada als llibres d’història, quan França els va enviar a Espanya en defensa de l’Antic Règim, sense que el Contrastant d’aleshores qüestionés quants Fills podien cabre en cadascuna de les rajoles del perímetre de la Real Cerca del Madrid borbònic?
Per què no doncs 70.000?, la xifra dels que vam protagonitzar la més històrica i massiva manifestació al cor d’Europa.
I en tot cas ja ens guardarem prou de no caure en la Síndrome de Woodstock i que hagués d’arribar el dia que catalans de tots pelatges confesséssim, en la intimitat o no, que també van ser-hi en aquell dia fred i mal assolellat, i que hagués de ser la pròpia gendarmeria belga qui desvelés que 7.000.000 no hi podien cabre en els carrers i places brussel·lesos, per moltes torres humanes que hi aixequéssim.
Si parlem ara de samarretes, sens dubte la blava, que apareix a la foto que il·lustra aquest article de 1400 paraules i que fa referència al còmic Vol 714 pour Sidney, és un bon exemple de la inventiva catalana, doncs no hi ha cap constància que aterrés la setmana passada cap vol 714 provinent de Barcelona ni d’enlloc als aeroports belgues de Charleroi i Zaventem.



El desig d’aclarir tot plegat seria una bona excusa per recercar un vell i atrotinat Vuelo 714 para Sidney que pogués descansar a les nostres estanteries: justificable en dies en què es fa molt difícil fugir de la caverna mediàtica i de tota la massa comunicativa que acata el Cent Cinquanta-Cinc, a l’espera de poder dipositar el vot salvífic en urnas de verdad d’arestes que ens punxen somnis on votàvem en caixes de cartró i en tàpers.
I de fet ja a la primera pàgina del còmic, diposita Tintin, Milou, Haddock i Tornassol a l’aeroport de Yakarta, a l’illa de Java, en escala del Boeing 707 del vol 714 de Londres a Sidney.
Londres i Sidney: dues ciutats que representen la recerca en la superació de la dialèctica metròpoli versus colònia, en allò que garantís els vincles comuns i els drets a la llibertat i que es digué Commonwealth.
Sidney i Barcelona: dues ciutats marítimes i cosmopolites agermanades per Jocs Olímpics on l’una s’emmirallà en l’altra.
Sidney, que acull una puixant i dinàmica comunitat catalana que, diguem-ho, s’ha queixat que l’ambaixada espanyola no els deixa votar pel 21 de desembre —no hi ha cap procés electoral obert a Catalunya, diuen.
Yakarta és la capital d’Indonèsia, un país insular de més de disset mil illes, tres-centes ètnies i tres-centes llengües, que ocupà les portades dels diaris de tot el món arran del procés d’autodeterminació de la part est de l’illa del Timor quan els soldats de l’ONU intervingueren per aturar la massacre que les milícies indonèsies infligien a aquests habitants del Timor Oriental, perquè havien votat massivament per la independència en un referèndum pactat entre Portugal i la mateixa Indonèsia.
Respecte als personatges del còmic, hi tenim l’enemic secular de Tintin i que ara, ves per on, el vol empresonar en un illot solitari: es tracta del Marqués de Rastapopoulos, que, com els populars del Partit Popular, no té res contra les rastes sempre que qui les porti les tingui netes i sense polls.
També hi tenim la comuna guerrilla comunista, que col·labora de facto amb Rastapopoulos per encerclar Tintin encara que no queda gaire clar si ho fa per ingenuïtat o per treure’n profit.
Hi ha el multimilionari Laszlo Carreidas, i el seu barret Bross & Clackwell que anirà patint tota mena d’inclemències fins a quedar fet un nyap tan irreconeixible com ho és ara l’antiga Convergència respecte a la Llista del President.
Un Carreidas a qui l’amoïna més el barret, "fabricat abans de la guerra", que el seu jet privat, al qual convidarà a pujar-hi a Tintin i als seus amics per tal de fer junts el trajecte entre Yakarta a Sidney, i que serà segrestat en ple vol i obligat a aterrar d’emergència a l’illot de Rastapopoulos.
Un trajecte i aterratge, el del Jet Carreidas 160, que no tindrà res a envejar a anar a lloms del Cent Seixanta de la Constitució en el viatge de la llei a la llei pel Dret a Decidir.
A la meitat del còmic, Tintin és teledirigit per un personatge d’origen eslau que l’ajudarà a escapolir-se de l’escomesa de Rastapopoulos i els guerrillers ingenus. Així, Tintin farà de guia dels seus amics fins a arribar a una cova gegantina amagada per la vegetació. Dins hi trobaran un ídol misteriós que en realitat fa de porta oculta i sota la qual Carreidas perdrà definitivament el barret.



 Finalment, i per les pròpies contraccions de l’illot volcànic on es troben presoners, l’illa acaba deixant anar tota la corrupció galopant i tota la prima de risc desfermada en forma de lava acumulada, que acabarà per fer-la explotar sencera fins a ser engolida per l’oceà, tot just moments després que un ovni salvés els nostres herois i el telèpata eslau, però no els porta a l’espai sideral com profetitzà un reputat ministre ara sense feina, sinó que els deixa sans i estalvis en un bot, al preu, això sí, de ser abduïts i no recordar res del succeït, tal com augurava fins no fa gaire cert reputat jutge que en pau descansi.
Amb una escena final d’un cert to processístic, Tintin i els seus companys, Laszlo Carreidas inclòs, acaben embarcant en un vol, número 714, a Sidney.
Però quelcom ha canviat: Milou confessa als lectors que s’ha lliurat d’estar abduït i una gorra clàssica anglesa d’estil Stetson o Kangol oneja ara en el cap de Carreidas.
Ja circulaven relats orals de cert emboirament de Puigdemont, bastant abans i tot d’octubre, encara que tot aflorà en convocar aquell primer ple del Parlament massa dies després del democratic mandate assolit al Referèndum, quan el gironí retardà una hora l’inici de la sessió per invocar paraules vessades a darrera hora pel president del Consell d’Europa, el polonès Donald Tusk, i deixar en suspensió la República declarada.



I quan arribà el segon ple, a finals d’octubre, Puigdemont varia d’opinió dos cops i anà de minuts que no convoqués eleccions en lloc de proclamar la República; i tot seguit una altra piulada del president polonès del Consell d’Europa i finalment una República catalana que ni abaixa la bandera espanyola ni s’inscriu en el Diari Oficial de la Generalitat. No és estrany que el periodista polític Ernesto Ekaizer veiés Puigdemont com “una fulla enmig d’una tempesta”.
Fins travessar la porta del ídol amb el “Bon dia“ al instagram del president, amb una foto del Pati dels Tarongers mentre Puigdemont creua la frontera espanyola en direcció a la capital d’Europa, jugant definitivament una carta tintinesca que fins avui s’ha mostrat exitosa.
Si la fotografia de la nena rossa amb la samarreta blava no estigués presa a la Place Royale i no fos del 7 de desembre, sinó del 7 de novembre i a la plaça Sant Jaume es podria especular si amb 7 dies d’ençà que Puigdemont travessà la frontera belga n’hi havia prou per dissenyar aquestes camisetes.
Hi hauria una teòrica alternativa respecte a la gènesi de la samarreta del vol 714, i és que aquesta no veié la llum ara sinó fa tres anys, quan les referències tel·lúriques al cap de tres-cents anys de la caiguda de Barcelona condicionaren a marxes forçades tota la política catalana i la inestabilitat i la confusió creixien, a mesura que la consulta del president Artur Mas s’acostava.
Això voldria dir que la línia d’enmig de l’estelada de la camiseta blava no faria referència al Vol 714 pour Sidney sinó al Vol 714 a Sidney, ja que el missatge no seria adreçat al públic francòfon sinó al poble català.
Així, doncs, per què no un altre article pel dijous 21 que bescanviés el Marqués de Rastapopoulos pel Duc de Pòpoli, el militar francès que llançà tones i tones de metralla per damunt les muralles de Barcelona durant un any sencer?
Sense més pretensió que defugir d’un altre bombardeig immisericorde: el del rasta-popularisme d’aquests dies a la nostra ciutat dissortada, amb tones i tones de rètols de la Dama de Cors, el Rei de Bastos i el Queen Joker.
Les darreres vinyetes del Vol 714 pour Sidney es publicaren a Le Journal de Tintin el 1967,  a 7 anys que un dictador decrèpit fes pagar a Puig Antich la mort de Carrero Blanco.
Caldria superar l’escull d’una involució política que resta amenaçant entre bastidors i que no s’amaga de mostrar la bota militar per sota les cortines. La conclusió es fa evident, cal arribar tant si com no als 70 diputats.



Versió reduïda d'aquest article a l'Unilateral











diumenge, 5 de novembre del 2017

I ara què?






POSICIONAMENT DE CONSTITUENTS PER LA RUPTURA DAVANT LA SITUACIÓ ACTUAL


CxR vam preveure un escenari on la República seria proclamada obrint-se tanmateix un període de doble poder amb confrontació entre legalitats (o entre legalitat i legitimitat). Davant la constatació de manca d'estructures d'estat, nosaltres pensàvem que la defensa de la república a partir de la mobilització permanent demostraria que l'Estat espanyol no te control real del territori i es forçaria una sortida negociada. Creiem que els fets han confirmat en part aquest escenari:

1-La República catalana ha estat proclamada i l'article 155 ha estat aplicat en frau de llei, deixant una única legitimitat, la del govern i parlament provisional de la República. Només el president de Catalunya pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions que haurien de ser constituents. Les del dia 21-D són il·legals i il·legítimes.

2-El govern de la Generalitat ha optat per un altre escenari diferent al xoc obert. Aquest altre escenari implica resistència pacífica però evitant la lluita als carrers i el xoc pel control polític de les principals institucions, si bé es reconeix a sí mateix com l'únic govern legítim. La presentació de candidatures independentistes a les eleccions del 21D sembla apuntar a la recerca d'una validació de la república a través d'un recompte de forces on hi participi el bloc del NO i que pugui ser “homologat” a nivell internacional.

3-Les querelles, detencions, ofec econòmic, etc., dificulten pràcticament de manera absoluta el funcionament normal de l'administració republicana. La manca de control del govern legítim sobre l'administració no implica que l'Estat espanyol controli el territori. La majoria social continua del costat del partidaris de la República que, a més a més, tenim del nostre costat la majoria d'ajuntaments, diputacions i bona part del funcionariat (Educació, TV3, bombers, etcètera...).

La reacció desmesurada i desproporcionada del Govern espanyol amb la connivència dels seus lacais del PSOE-PSC i Ciudadanos, ha interpretar-se més aviat com a un signe de ràbia i debilitat davant la cohesió i la força demostrada pel bloc sobiranista. L’Estat espanyol es troba davant la necessitat d’estabilitat política per una qüestió econòmica bàsica: van reformar la Constitució per donar garanties els creditors del pagament del deute. La inestabilitat pot provocar un increment d’aquest deute, ja de per si impagable, i els principals països europeus (amb França i Alemanya al capdavant) també necessiten estabilitat per garantir que els seus bancs puguin cobrar i evitar un rescat d’un estat de la dimensió d’Espanya. L’Estat espanyol volia “restablir la normalitat” arrasant la resistència de Catalunya amb un 155 de 6 mesos. Europa ha volgut provar-ho amb noves eleccions i ha “obligat” a Espanya a aquesta opció. En ambdós casos, l'escenari ideal per a ells és minar la determinació del poble de Catalunya i l'abandonament de l’autodeterminació.

Per nosaltres l'única opció és que s’allargui la inestabilitat fins a forçar una solució bilateral pactada. És fonamental evitar la normalització de la repressió, que el problema català es mantingui a les portades de tot el món i també de cara a la població catalana mantenir "la tensió”.


Davant d'aquesta situació i amb l'objectiu d'assolir plenament la llibertat, considerem necessari:

1-Preservar l’esperit, la força i la unitat estratègica de les forces independentistes i sobiranistes aconseguides aquests anys, i visibilitzades en el referèndum de l'1 d'octubre.

2-Reconvertir les eleccions il·legals i il·legítimes del 21D en unes eleccions de ratificació de l'1-O, de defensa de la República i de la llibertat dels presos polítics. En aquest sentit nosaltres apostem per una llista transversal, liderada per la societat civil (ANC i Òmnium, però també CD-R, Units per la República, Escoles Obertes, etcètera), però amb el suport de TOTS els partits polítics sobiranistes. L'objectiu ha de ser guanyar amb més del 50% de vots i consolidar la República, ara sí, amb totes les garanties. De les eleccions no ha de sortir un nou govern sinó el bloqueig del Parlament i impedir que en 3 mesos es pugui escollir un nou President de la Generalitat.

3-Recolzar en tot moment el govern legítim (a l'exili o aquí) perquè pugui actuar i visibilitzar el xoc de legalitats i legitimitats durant aquest període « pre-electoral ».

4-Obertura ja del procés constituent popular que ha de servir per ampliar la majoria independentista de cara a guanyar clarament el plebiscit del 21-D.

5-Incrementar la coordinació de les forces partidàries de la república de forma absolutament transversal (partits, moviments socials, AMI-ACM, pagesia, bombers, estudiants,...) amb l'objectiu d'organitzar la resistència i de fer front a la repressió. Una aturada de país o una vaga general son eines potentíssimes però difícils d'organitzar fora de l'àmbit reactiu i amb els sindicats burocratitzats com CC.OO i UGT instal·lats en l'equidistància. Treballant la unitat i la transversalitat estarem tanmateix creant les condicions que ens permetin optar per aquesta opció i per una mobilització constant que impedeixi normalitzat o donar una imatge de falsa pau social fruit del cop d'estat contra les institucions legítimes de Catalunya.

6-Els ajuntaments sobiranistes són la demostració palpable de la manca de control del Govern espanyol sobre el territori i han de continuar jugant un paper fonamental en aquest període de transició. Hem de lluitar per trencar tots aquells pactes locals que permeten que governin forces reaccionaries partidàries del 155 : PSC-PSOE, PP i Ciudadanos. També s'ha d'evitar als pobles i ciutats la normalització de l'ocupació del país i la usurpació violenta del poder. Amb milers de policies estrangers, presos polítics i innocents encausats no pot haver ni normalitat ni pau social. 

Comissió de Comunicació de CxR, a Barcelona a 5 de novembre de 2017


divendres, 3 de novembre del 2017

La partida ràpida de la CUP, un text de Harry Haller





Hi ha moltes menes d’escacs.
Tots hem vist el posat saberut dels jugadors a les pel·lícules que exemplifiquen la partida lenta, la partida intemporal fins i tot; però també hi ha altres maneres d’afrontar el joc.

Per exemple, ¿com ha utilitzat la CUP la metàfora dels escacs per transmetre la concepció “antiprocessista” del que hauria d’ésser el procés d’autodeterminació de Catalunya?




 

El vídeo no mostra la partida canònica lenta sinó un altre tipus de partida, la ràpida a cinq minuts per jugador. En les quals, a part d’intentar donar escac mat en menys de cinc minuts, s’ha d’estar concentrat per no perdre la partida per temps, fet que en el rellotge ad hoc es visualitza amb la bandereta vermella que cau en la seva vertical en el segon abans de les 12. 
En aquest cas, el jugador amb la bandereta al seu lloc li pot reclamar el punt sencer a l’adversari que té la bandereta caiguda, és a dir, que ha esgotat el seu temps.

Certament el vertigen del 21D, i ara amb l’afegit dels empresonaments, ens rememora una ràpida d’escacs: no hi ha gaire temps per pensar, sols per jugar i prémer el rellotge perquè corri el temps del rival.

I en aquest sentit no deix de cridar l’atenció que Mariano Rajoy hagi decidit plantejar aquest tipus de partida.

Recordem que el 21 d’octubre PSOE i Ciudadanos deien que Rajoy els hi havia comunicat que volia fer les eleccions el 28 de gener. Però dies després Soraya deixà anar que es podrien convocar eleccions quan la situació política a Catalunya estigués “normalitzada”. 
Aleshores, quin sentit té ara convocar eleccions pel 21 de desembre?

Anem al 10 d’octubre, quan Carles Puigdemont invocà les paraules del president del Consell d’Europa, Donald Tusk, per no fer llavors una declaració d’independència “que fes el diàleg impossible”. 
I el mateix 27 d’octubre, entre la proclamació de la República i la convocatòria d’eleccions per part de Rajoy, Tusk torna a fer una piulada demanant al govern espanyol afavorir “la força dels arguments i no els arguments de la força”.

Però tot això tampoc explica la pressa de la convocatòria pel 21D. 
De fet Mariano Rajoy tenia una oportunitat d’or d’imposar un 155 a foc lent, però potser es va precipitar en la seva decisió en no valorar que l’estratègia escollida pel Govern de la Generalitat seria la “pacifista” i no la de  l’atrinxerament i la resistència activa.
 

I en un context de 155 a partida lenta, certament les contradiccions entre el PDeCAT, ERC i la CUP-Crida Constituent haguessin pogut fer saltar pels aires la unitat independentista.
¿És una errada, doncs, haver proposat la partida ràpida a les forces independentistes pel 21D, calculant que no hi són a temps de reorganitzar-se?
 

Podria ser una decisió de Rajoy fruit del pànic: el de no saber com guanyar al moviment independentista en el camp obert de les urnes.

Així, ¿perquè no intentar aprofitar la presumpta oportunitat per guanyar unes eleccions als independentistes amb l'ajut equidistant dels comuns i del "155" a Podem, per tal d'imposar la reforma de la Constitució espanyola en lloc del referèndum d'autodeterminació?

Sens dubte es tracta d’una jugada arriscada i que, entre d’altres, penja del fil de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 12 de novembre de Barcelona.

I potser la CUP-CC ja no es pot permetre ara davant l'envit del 155 un altre 1515 a 1515 com el de l'assemblea de Sabadell, en l'empat a vots per investir Artur Mas, del 27 de desembre del 2015.
 

Per que ¿no hi ha el risc que l'assemblea d'aquest 12 de novembre pugui donar llum verda, per exemple, a una candidatura de la CUP-CC alligada amb una candidatura del bloc sobiranista que reconeix la República catalana?

Una candidatura de l’esquerra rupturista que ajuntés persones com David Fernández, Teresa Forcades, Albano-Dante Fachin, Joan Giner,  sens dubte seria el millor antídot pel bloc sobiranista reformista de Xavier Domènech, Ada Colau i Pablo Iglesias.

Un error, doncs, reptar la CUP a partida ràpida?
 

Si hem de fer cas del fotograma amb el rellotge veurem que les dues banderetes vermelles estan caigudes, és a dir, no pot guanyar ni l’un ni l’altre jugador. Això significa una situació de bloqueig: majoria absoluta independentista en escons però no en vots.

En tot cas, les banderetes ja estan aixecades i la resposta no és llunyana. 


Versió reduïdhttp://unilateral.cat/2017/11/05/els-escacs-rapids-de-la-cup/a d'aquest article a l'Unilateral

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Escacs republicans, un text de Harry Haller

De sempre que el joc que es dona en política, amb tots els seus viaranys, s'ha vinculat al joc d'escacs i a la seva complexitat. I d'aquesta comparança, evidentment, no se n'ha escapat el procés d'autodeterminació del poble català i encara menys l'anomenat “processisme”.


No sempre, però, s'avenen les metàfores dels opinadors amb el que son pròpiament les casuístiques dels escacs.

Si comparem els mesos que Puigdemont porta de president amb una partida d'escacs, ara hi ha indicis per pensar que es troba en la situació que defineix el terme alemany zugzwang: obligació de moure. És la situació que es dona en alguns jocs quan jugar representa empitjorar la condició que es té abans de jugar. És a dir, moure peça et perjudica. ¿Podria explicar això, almenys en part, el debat que tenim aquests dies sobre com s'ha de concatenar la proclamació de la DUI respecte a l'activació de l'article 155?

Des d'aquesta òptica es podria valorar el requeriment fet per Mariano Rajoy a Carles Puigdemont. Si l'Estat espanyol apliqués preventivament el 155, la posterior proclamació de la DUI podria significar l'escac i mat de la partida post-autonomista.

Però, ¿li és igual a Mariano Rajoy perdre aquesta primera partida de qualsevol manera, amb la pèrdua de legitimitat que comporta en l'àmbit internacional, per tal de poder jugar la segona i decisiva partida —la de la pre-independència— a camp obert, que és on sembla que se sent més còmode?

¿O és clarament una errada permetre al president Puigdemont sortir-se d'un embolic on s'hi ha ficat ell tot sol el dia 10 d'octubre? Potser mai no ho sabrem.

Però més important que la partida que està a punt d'acabar, és en aquests moments la que està punt de començar, la de la pre-independència, amb el requeriment que ara hi ha sobre la taula de Puigdemont: “Digui'm clarament si vostè va declarar la independència el passat 10 d'octubre”.

Pel que fa a la resposta, la primera opció que té Puigdemont ens la dona la norma dels escacs que diu que “peça tocada és peça jugada”. Per tant, si el peó que representa la DUI ha estat alçat del tauler, ni que siguin els 8 segons que el president va declarar "la independència de Catalunya com a Estat en forma de república", la resposta ha de ser sí, la peça s'ha de jugar i la declaració és formal.

Una altra opció seria respondre “ni sí ni no” i tornar la pilota a la teulada de l'Estat, per exemple adjuntant una còpia de l'acta del Parlament com a resposta al requeriment.

La tercera i darrera opció seria que Puigdemont respongués no al requeriment, i ara s'acolliria a la norma dels escacs que diu que pots tocar una peça i no jugar-la si has avisat que sols l'estàs recol·locant tot dient la paraula “componc”, bescanviada aquí per la paraula “assumeixo” pronunciada en el Parlament. Encara que això, en opinió de molts, portaria directament a l'anorreament del procés d'autodeterminació ni que fos per la manca de credibilitat per respondre la pregunta de com es poden suspendre els efectes d'una assumpció, a no ser que es tracti d'una declaració encoberta.




Però anem a mirar la fotografia dels peons blancs que Puigdemont ha penjat al seu Instagram per saber exactament què vol jugar el president. Si esteu familiaritzats amb el tauler d'escacs podeu veure que el peó de rei està en disposició d'avançar dues caselles, això vol dir que es podria jugar l'obertura espanyola, ja coneguda el 1575 quan Felip II va apadrinar un torneig d'escacs a la cort d'El Escorial. És una obertura que dona lloc a partides incertes i on l'alfil de rei abandona el seu rei per atacar el del rival. Si es busca un resultat del “tot o res”, jugar aquesta obertura pot ser una decisió encertada.


Hi ha una altra obertura, però, en què l'alfil de rei fa tot just el contrari, és l'obertura catalana, nascuda en el torneig organitzat el 1929 a Barcelona, en el marc de l'Exposició Universal. En aquesta obertura l'alfil de rei s'incrusta en l'enroc per tal de protegir el rei.

A les opcions que té al davant Puigdemont, si respon amb un  el requeriment de si ha declarat la independència desafiarà a jugar l'obertura espanyola: la peça que mou el president no pot ser altra que el peó de rei. Aplicació de l'article 155 i DUI van concatenats en aquest ordre.

Però si Puigdemont respon no al requeriment acabaria jugant una partida molt diferent del “tot o res” que representa l'obertura espanyola. Ja que no està obligat a jugar el peó de rei, ¿per què no jugar l'alternativa més natural, el peó de dama, i per tant provar de fer l'obertura catalana?

Des del punt de vista dels jugadors, l'obertura espanyola s'adiu amb caràcters que prefereixen atacar en lloc de defensar (estil tàctic), i l'obertura catalana la prefereixen jugadors que busquen defensar i millorar la pròpia posició en cada jugada (estil profilàctic).

És interessant tenir en compte que l'estil profilàctic fa que si el contrincant és molt agressiu pugui cometre un error que el faci perdre. El desavantatge és que aquesta estratègia falla sovint contra els rivals que es conformen amb taules, és a dir, amb un empat.

L'independentisme ha tingut almenys dos jugadors visibles. I un cop tenim definits l'estil tàctic i l'estil profilàctic, ara caldria veure quin d'ells defineix millor el president Carles Puigdemont i quin l'expresident Artur Mas, i en funció d'això preguntar-nos si preferim incrementar les possibilitats de guanyar la partida al preu d'incrementar les possibilitats de perdre-la; o bé prioritzem jugar una partida teòricament amb menys riscos, però alhora amb més possibilitats de fer taules.

I també cal preguntar-nos: ¿qui està jugant ara la partida? El jugador que ataca perquè vol el “tot o res” i arrisca, o el que s'enroca per defensar-se i les taules ja li valen?

Ens caldria definir ja una estratègia o l'altra, perquè si les barregem correm el risc de prendre mal.

La pregunta que ha de respondre el president Puigdemont és si ara que hem conquerit el democratic mandate ens podem considerar ja instaurats en la pre-independència, o bé ens cal encara arribar fins a les eleccions constituents, o més enllà.

Sigui quina sigui la resposta a això per part del president segur que serà honesta, i en pocs dies ja no té més remei que donar-la.

Sigui quina sigui la seva elecció, serà encertada mentre hi hagi un únic jugador de les peces blanques en la partida de la pre-independència que està a punt d'iniciar-se. Perquè els escacs no hi entenen de jugadors bicèfals.


Versió complerta d'aquest article a SuyoAfectísimo