dijous, 28 de març del 2019

1 d’octubre de 2017: Una victòria robada!, un text de Marcel·lí Reyes


Malgrat les manifestacions reiterades de conspicus líders de l’espanyolisme més ranci i rampant, els estats, tampoc l’espanyol, no han existit sempre ni des de temps immemorials; per més que alguns defensen la filiació espanyola dels artistes de les coves d’Altamira. La humanitat no ha estructurat institucionalment el que coneixem com estat fins el segle XVII, ja que abans no havíem trobat més que regles, consells o normes per acompanyar la potestat del sobirà inqüestionable i solament sotmesa a la divinitat.
És a partir de les fonamentacions en el camp del dret que Jean Bodin va avançar en el segle XVI el que va propiciar la concreció durant el regnat de Lluís XIV a França, malgrat la coneguda afirmació del monarca “L’Etat c’est moi!” de les primeres veritables estructures de l’estat absolut.
Però la doctrina en els camps del dret i la filosofia política que apadrinaran l’evolució vers la forma dels mal anomenats estats nació moderns continua, amb contradiccions, amb els pensadors britànics com Hobbes, a cavall dels segles XVI i XVII, en plena guerra civil anglesa, que continua defensant un estat absolutista lligat a la monarquia per pretesament emparar els individus de llur tendència individual i grupal a l’autodestrucció. En canvi els pensadors britànics Locke, segle XVII, i Hume ja en el segle XVIII, són els veritables cervells de les dues revolucions britàniques que senten les bases de l’estat liberal, molt més complex i institucionalitzat que els precedents. Finalment qui emmarca i defineix, fins avui, definitivament de manera funcional i estructural com és i ha de funcionar l’ estat és W.F. Hegel, segle XVIII. El qual al marge de les seves obscures teories sobre l’esdevenidor i l’ Esperit Absolut, amb total precisió ho resumiria en els següents punts:


  • L’ estat solament té plena legitimitat i dret d’existir, sí és capaç de mantenir les seves fronteres contra la possible hostilitat dels estats veïns que l’envolten.


  • De la mateixa manera l’estat hegelià que de fronteres endins disposa del “monopoli de la violència”, està plenament legitimat per imposar-se per la força contra les forces disgregadores o rebels que sorgeixen en el seu interior.


L’actual estat borbònic neofranquista espanyol ha seguit la lògica de l’estat hegelià. Cal recordar que es tracta d’un artefacte en construcció/destrucció que comença la seva història estatal solament des de principis del segle XIX, amb el llast monàrquic, supeditat tant a l’oligarquia rendista i terratinent com a l’església catòlica, impulsat des de Castella. Malgrat les prèdiques interessades que parlen de l’estat més antic d’Europa tan falses com les que parlen de l’estat més descentralitzat el món! Tradicionalment Espanya ha provat de resoldre tots els seus conflictes usant la força, amb un substrat polític autoritari devorat per la corrupció.
Actualment Espanya no pot garantir directament les seves fronteres externes, solament pot sobreviure supeditada als EE.UU., a l’OTAN, als designis de la Unió Europea i dels diferents monopolis o cartels transnacionals. En aquests àmbits la seva debilitat i la seva impotència són manifestes.
Pel que fa a la crisi amb Catalunya, en algun moment pròxim al 1r d’octubre el govern de l’ estat espanyol i el conglomerat de forces que l’organitzen i maneguen, arriben a la conclusió que la raó d’estat exigeix reprimir el moviment independentista i el referèndum propugnat amb l’ús indiscriminat de la força. Mentre al mateix temps neguen la legalitat i la realitat factual del comici anunciat. Pretenen, doncs, aplicar la formula hegeliana davant el conflicte intern.
Què va succeir?: La violència preparada amb el desembarcament del CNI en massa, la reestructuració dels serveis d’informació de Guardia Civil i Policia Nacional, el reclutament dels “incontrolats” d’extrema dreta i els seus aliats del lumpen residents en el país. L’enviament de nombrosos contingents policials davant la sospita de passivitat de la policia autonòmica, eren el preàmbul del desencadenament d’una operació centrada en impedir el referèndum a tot preu amb l’ús de la màxima violència que permeten els temps actuals. Amb això els separatistes serien derrotats i l’estat espanyol reforçat.
Però, la raó de l’estat que es volia imposar a garrotades fracassa, el poble organitzat espontàniament, desobeint les consignes de fer protestes simbòliques, defens utilitzant tècniques de resistència pacífica, els col·legis electorals, les urnes i el dret a votar. Mentre les furioses forces colonials veuen fracassar l’intent de frustrar el referèndum.
Al marge de les especulacions sobre suposades telefonades de no se sap qui, al migdia les forces policials espanyoles es retiren a les seves casernes, hotels i vaixells, no solament desistint de la pretensió d’avortar les votacions sinó que abandonen i deixen de controlar/ocupar el territori, tret d’alguns punts neuràlgics. El poble combatiu unit per la base i en defensa de la República es troba exercint un domini efectiu tel territori català. Aquest domini exercit pels CDR, assemblees, col·lectius, comitès, etc. més enllà de sigles no serà seguit ni pel Govern ni per les direccions dels partits i sindicats del país.
L’evidencia, però, des d’un punt de vista hegelià és que l’estat espanyol va ser incapaç, malgrat tots els seus intents, d’impedir el referèndum d’autodeterminació en una part del seu territori, que a més va abandonar sense control en mans de la gent. Per tant va ser derrotat, mostrant-se com un estat fallit i en descomposició. La posterior evolució assenyala que la gent mobilitzada, amb una bona fe infantil, va esperar que el seu Govern i els partits independentistes acomplissin la seva part del contracte per la independència. Amb la seva inacció la direcció independentista va robar la victòria al seu poble.


Què no va passar l’1o?


La direcció de l’independentisme processista es va mostrar impúdicament no solament poruga sinó merament autonomista, ningú del Govern va dir ni va fer res per implementar discursivament la independència, ni per explotar la victòria popular, ni per fer institucional el control del territori. Òbviament no va proclamar la República, ni va encoratjar les masses per tal que intensifiquessin el poder popular, simplement van tornar al regionalisme pujolista i van mendicar al derrotat estat espanyol alguna concessió.
Les direccions partidàries i de les entitats sobiranistes no van mostrar als ulls del món, ni a les dels seus votants o associats que l’ estat havia estat vençut i es mostrava com un ens en total fallida, ans al contrari el van mostrar com un Moloch sanguinari invencible. Davant la possibilitat revolucionaria d’aconseguir la República per la via ràpida, tot i la possibilitat d’una confrontació directa, ni tant difícil de vèncer ni tant terrible com es va pintar, potser la vaga general del dia 3 d’octubre va palesar que el somni era ben a l’abast.
L’estat espanyol està ara en un procés dialèctic de confrontació interna on s’han aguditzat totes les contradiccions entre els sectors més reaccionaris que veuen en el retorn al passat i amb l’autonomia dels poders militars, judicials i policials, mai depurats, la darrera possibilitat de mantenir l’estat unit i amb la mateixa oligarquia vivint del B.O.E. abraçats a la monarquia. Enfrontats a mort amb els sectors capitalistes més moderns i amb el que resisteix d’una classe mitja en vies d’extinció que veu en la proclamació de la IIIª República la solució als problemes territorials i polítics. Coincideixen ambdues cares del Janus hispànic en una sola cosa: en castigar, humiliar i explotar la darrera colònia que li resta a Espanya.
La conclusió que cal assimilar definitivament és que va existir un referèndum vàlid, amb el seu vot massiu i la obstinada resistència no violenta del poble que va proclamar la República catalana i el territori va ser alliberat de facto en tota l’extensió del Principat. Després dels lamentables espectacles viscuts fins el 27 d’octubre de 2017, la sola autoritat legitima que haurien de reconèixer els independentistes catalans hauria de ser la del president legítim exiliat Carles Puigdemont! La resta es voler fer asseure a una taula de negociació a un cadàver en descomposició, l’ estat espanyol, del qual solament podem rebre: corrupció, miasmes, violència, rapinya i repressió!
Ho tenim clar o preferim ampliar una base sense cap altura, ni la de mires?




dimarts, 12 de març del 2019

L´hora de la veritat, un text de Josep Lluís Martínez



Les eleccions del 28A representen una fita important de cara a les aspiracions de llibertat dels pobles de l'estat espanyol. Ja no ens calen negociacions, el que és important és generar la suficient força rupturista que freni la tendència involucionista que l'actual correlació de forces comporta.

Efectivament, les dues possibilitats de formar govern, amb les enquestes actuals, aboquen a un gobierno PSOE-Cs, o bé a un altre PP-Cs amb el suport de VOX, el conegut com a trifachito. Tan un com l'altre són una amenaça pel les aspiracions dels pobles, i representarien un nou impuls a la catalanofòbia actual, fonamentalment si qualsevol de les dues opcions aconsegueixen la majoria absoluta. Amb aquest anàlisi, la setmana pasada es va produir el debat en el sí d ela militància de la CUP.

Es veu amb preocupació la decisió de la CUP de no presentar-se a les eleccions del 28A, tot i que la respecta com a fruit del seu debat intern. Constituents per la Ruptura, que va manifestar públicament la seva decisió democràtica de concórrer amb una reedició de la candidatura CUP-Crida Constituent, el més àmplia possible, de cara al 28A, per tal que no es perdés ni un vot independentista, continúa creient que l'esquerra rupturista ha de ser capaç d'articular una coalició que eviti la creació de majories absolutes al Congreso, la qual cosa donarà un fort impuls a les candidatures republicanes municipals i europees del 26M, així com gas i múscul per a la construcció dels Consells locals de la República.

La presència de l'esquerra independentista organitzada de cara al 28A és una esperança per a centenars de milers, que restarien orfes si no donem el pas. Cal permetre la lliure expressió de les persones partidàries del dret a l'autodeterminació i que rebutgin tota idea de reforma estatutària perquè ja se senten republicanes, i el que volen és la construcció de la República.

Saludem la bona disposició publicada per Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya de cara a la confluència electoral que permeti a una gran part del poble català expressar-se en termes rupturistes i clarament republicans el proper 28A. Per nosaltes no quedarà, iniciem una urgent ronda de converses per tal d'aconseguir la més àmplia confluència de les forces afins.

Josep Lluís Martínez
Promotor de les Assemblees Ciutadanes Constituents a Catalunya, sorgides arran del 15M. Actualment a l'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

dissabte, 9 de març del 2019

Davant les properes eleccions estatals


Històricament des de la Transició s'ha donat, durant bastants anys, el cas de que a les eleccions al Parlament CiU aconseguia la majoria i a les estatals era el PSOE la primera força. Això era degut a que molta gent catalanista no votava a les eleccions espanyoles, s'abstenia, i a molta gent unionista no li interessava les eleccions catalanes i s'abstenia. D'aquesta manera cadascú mantenia la seva parcel·la de poder, però per sort aquest bipartidisme s'ha acabat.
Ara tenim una societat catalana molt activa políticament i amb tota la seva diversitat ideològica i un gran pes de l'esquerra en general i majoritàriament pel dret a decidir o sigui pel dret a l'autodeterminació.
Possiblement quan Rajoy va convocar eleccions a Catalunya per la seva aplicació sui generis de l'article 155 al desembre de 2017 ho feia pensant que la CUP i altra gent combativa prendria una posició abstencionista, qualificant-ho com a farsa, i així aconseguir que l'Arrimadas fos la nova Presidenta de la Generalitat en liquidació. Sorpresa!! Es va trobar amb un potent cop de puny de majoria absoluta independentista.
Això ha agreujat la crisi del règim. Rajoy no se'n va sortir i Sánchez també ha patit que la majoria catalana pel dret d'autodeterminació no és cap soufflé a punt de desinflar-se.
Pedro Sánchez ha convocat eleccions a les Corts espanyoles a l'abril de 2019 pensant que era el millor moment per a ell, pensant superar encara que sigui per poc al PP i que no hi haurien canvis significatius en la resta.
Les enquestes dibuixen un panorama similar:
  • PSOE puja lleugerament, mantenint-se com a 1r amb poca diferència
  • PP baixa lleugerament, mantenint-se com a 2n amb poca diferència
  • C's canvis poc significatius, però pujaria a 3a força
  • U-Podemos molt dèbil cau de 3r a 4t
  • Possible entrada dels feixistes de Vox
  • Esperen pocs canvis de catalans, bascos, canaris...
També plantegen la possibilitat que el tripartit ultra arribi a la majoria o casi, que PSOE amb Podemos no sumen prou i una altra possibilitat (desitjada per l'Ibex35) seria PSOE-C's que podrien aproximar-se a l'absoluta.
El que no tenen en compte és la possibilitat que els 2 milions tres-cents mil votants de l'1-Oct, del 9N, de les eleccions del 21D no es quedin a casa i votin, sense excepcions, a candidatures que estiguin clarament pel dret d'autodeterminació. Si aquests 2 milions llargs voten candidatures que no siguin PSOE, PP, C's o Podem o similar, la representació catalana autodeterminista no es quedaria amb els 17 d'ERC i PDeCAT (1.100.000 vots) sinó que seria de 30 o + escons (+ de 2 milions), la qual cosa faria perillar les majories del trifatxo o de PSOE-C's.
No podem consentir que, com les eleccions anteriors, el PP o C's treguin per restes 1 diputat més a Lleida o a Tarragona. Ni un. Hem d'anar a per totes, si els 2 milions 300 mil que vam votar al referèndum votem candidatures clarament favorables al dret a l'autodeterminació li anem restant diputats als pro 155 i impedint-los fer majories entre ells.
No podem consentir un gobierno trifacho o similar que apliquin un 155 perpetu durant dècades, amb TV3 tancada (com van fer al País Valencià), mossos dissolts i substituïts per la Guardia Civil i el català marginat a les escoles i arreu.
No hem arribat fins aquí per acabar militaritzats i espanyolitzats, només depèn de nosaltres. Sobretot ara que els Comuns (1a força a les anteriors eleccions) s'estan debilitant cada cop més per la seva indefinició.
La nostra idea era construir una forta candidatura amb el màxim de l'esquerra rupturista, a partir de la CUPCrida Constituent fins a fer pinya amb tots els autodeterministes que s'estan desmarcant dels Comuns (Albano, Alamany, Nuet...). Amb un bona capçalera de llista tipus David Fernández, Anna Gabriel o algú independent i contundent. O sigui una potent candidatura per cobrir l'espai de votants que no veuen clar votar Junts x Cat o ERC però no volen regalar espai als del 155. Ara, amb la decisió de la CUP de no participar ens ho deixa més difícil però encara estem a temps de construir alguna alternativa. Està en les nostres mans...
Fem una crida a Poble Lliure, Som Alternativa, Nova, Procés Constituent, Partit Pirata i qualsevol partit, entitat, personalitat que comparteixi les ganes de bloquejar la governança a l'Estat espanyol fins que no acceptin a desbloquejar el dret d'autodeterminació, llibertat presos polítics i exiliats...




LES QUATRE POTES DE LA REPÚBLICA, un text de Josep Lluís Martínez




La república no és només un Estat sense monarquia. Qui diu que no volem 'fer una Espanya en petit', hi té tota la raó. Una república, en la seva versió més moderna, inclús per sobre de la demòcrata Suïssa, és quelcom més profund. Una República, com la que podem fer, només es pot fonamentar en les persones, els interessos majoritàris i el respecte pels minoritàris, amb l'enfoc del bé comú. Ha se ser socialment avançada, igualitària en termes de gènere, sostenible en tots el sentits de la paraula i, sobre tot, democràtica en la seva governança, a tots els nivells. I laica, no caldria dir-ho.

Quatre potes són les necessàries per tal que una taula esdevingui segura. Quatre potes necessita la República per tirar endavant. Quatre potes que ja hi són, ja les tenim. Són quatre potes conformades per la gent, i on el poble s'organitza per assolir la independència. Cadascuna d'elles tenen un paper important, i totes són republicanes de mena en tant en quant són expressions d'un nou sistema, el republicà, que canviarà tant la governança com el sistema de participació política i de pressa de decissions.

I perquè una taula perduri en el temps, hem de procurar de fer-li un bon manteniment per tal d'evitar que els corcs la desfacin. Li pertany al poble, subjecte actiu de la iniciativa republicana des del començament del procés, acabar la feina, de la mà dels seus aliats més compromessos. Com ja va passar en les revolucions burgessa i proletària, els elements més lúcids del sistema anterior es passen al cantó revolucionàri. En aquest sentit, donem la benvinguda als militants i dirigents dels partits del sistema al nou estat de coses. Alguns dels quals són peça clau en els esdeveniments actuals, i són aliats importants del poble republicà, tot ajudant i creant eines fonamentals per l'establiment del nou règim republicà, radicalment democràtic i inclussiu que estem creant a Catalunya.

A l'igual que a una taula, cadascuna de les potes republicanes és important, cap d'elles n'és la primera, cap d'elles n'és la darrera. La taula i els seus comensals participen dels guanys aportats per cadascuna d'elles. Totes quatre són eines d'unitat republicana des de la base. Les descriuré per ordre alfabètic doncs.


CONSELL DE LA REPÚBLICA https://consell.republicat.cat

La primera pota, el Consell de la República, és l'eina de governança democràtica del futur Estat, des d'ara. És l'eina fonamental, ja que amb ella construïm república de manera directa, des de cada llar, des de cada poble o barri de qualsevol ciutat, des de qualsevol indret del món. De fet és la República en xarxa, en la seva versió electrònica, que ha aprés de l'experiència organitzativa de la República d'Estònia, així com de la seva e-Residency, així com de de via eslovena, que no va ser violenta malgrat els seus detractors. Qui va ser violent va ser el govern de Belgrad que els va atacar.. i va perdre. En el nostre cas, donada la situació geopolítica i econòmica del nostre entron, costa pensar que es produiran episodis violents, més enllà dels que ja hem patit.

Entitat de dret privat sense cap finançament públic, el Consell de la República neix fruït de l'acord d'investidura del 8 de març de 2018, i es va constituir per l'espai lliure de Brussel·les sota jurisdicció belga Va ser presentat en un acte solemne al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat el proppassat 30 d'octubre. Es va posar en marxa en presència d'un miler de persones que es van desplaçar a Brussel·les unes cinc setmanes desprès, el 8 de desembre. Aquesta iniciativa s'ha vist enderrerida per l'empressonament temporal a Alemanya del MHP Puigdemont.

Independent dels partits polítics, i sorgit del mandat de l’1 d’octubre, el Consell impulsa estratègies per a fer-lo efectiu. Presidit inicialment pel MHP Carles Puigdemont, actúa en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, generació de noves fórmules de mobilització, recerca i desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores, i la difusió de la cultura i la realitat catalanes. Vol assentar les bases del futur Estat, amb un model democràtic real, directe, per a construir la república des de baix, tant a nivell local com nacional.

Nosaltres, el poble, decidim què té que ser el Consell, com ha de funcionar, quines han de ser les seves actuacions. Nosaltres, el poble, volem la independència per l'alliberament nacional que permeti una societat més justa i desenvolupada on el món pugui enmirallar-se.

Com a resum, es pot afirmar rotundament que amb aquesta pota s'està construint la República que volem, participada de manera directa per tota persona registrada. Les eines que desenvolupa són la base necessària per a tot el que vindrà en un futur immediat.

Tasques del Consell: internacionalització, república digital (estarem interconnectats), defensa jurídica internacional, procés constituent, defensa de la cultura i difussió de la realitat catalana.

Recentment s'ha endegat una campanya d'empadronament al registre ciutadà, que permetrà a les persones inscrites de participar i votar en els diferents àmbits i espais territorials. Les dades recollides són custodiades a una empresa de seguretat del Silicon Walley. Hastag #registreciutadà per a més informació. Qui no pugui pagar els 10 euros pots ser subvencionat per certes empreses compromeses que n'hi aporten diners.

Disposarem aviat d'una APP mitjançant la qual ens identificarem de manera biomètrica per major seguretat. Això val diners, i per aquest motiu que hem de pagar els 10 euros.

El Consell de la República és el pal de paller on ens hem de trobar, on fem república, on prenem decissions entre totes les persones interessades en cada tema concret, perquè és la República moderna, participativa i de democràcia directa que la immensa majoria volem.

El Consell és la República, si més no virtual de moment, des d'on es podran tirar endavant tot tipus d'iniciatives participades i decidides pel poble empadronat. Les tecnologies actuals així ho permeten i no podem fer res més que aprofitar-nos d'elles.

Com tothom pot comprendre, el cens és el fonament cabdal d'una república, motiu pel qual tota persona republicana hauria d'empadronar-se al Registre ciutadà del Consell.


CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA https://cridanacional.cat

Eina unitària republicana d'acció i participació polítiques, recentment s'ha constituït com a partit, i té com a missió la d'assolir la república catalana de dones i homes lliures. Permet la doble afiliació, té vocació unitària. Basada en la radicalitat democràtica, vol aplegar en el seu sí a qui vulgui participar políticament en aquest temps de transició per aquests cinc punts

  • Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en una república lliure i independent.
  • Constituir un moviment que esdevingui en instrument polític que aplegui aquelles persones que vulguin proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.
  • Vertebrar aquest instrument polític des de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
  • Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
  • Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana.

El seu Congrés Constituent n'ha tingut lloc a Barcelona el proppassat 26 de gener, on ha agafat la forma de moviment polític que vol aplegar, o forçar amb la seva presència, la unitat republicana.


PRIMÀRIES PER LA REPÚBLICA http://www.primariesrepublica.cat

Les Primàries són la resposta del poble republicà davant el sectarisme de les forces polítiques independentistes. És una operació que, tot i que no tindrà lloc més que en una part dels municipis del Principat, plantarà cara, com a mínim en les grans localitats, als interessos partidistes que no entenen, no volen o no poden entendre, les aspiracions unitàries de la gran massa independentista, ben probablement per les seves dinàmiques internes i interessos dins del sistema actual. Primàries per la República és l'expressió electoral del poble republicà de cara a la propera confrontació de les municipals, i són una base d'entrenament de cara a les futures conteses electorals de la futura república, amb llistes obertes i primàries.

Basades en la inscripció voluntària com a persona electora o candidata, les llistes es conformen per votació interna de les persones inscrites.

Encara s'estàn constituïnt les darreres coordinadores locals per tal d'impulsar-les, les primàries.


ENTITATS CIVILS REPUBLICANES

La quarta pota, l'única que no és nova, la conformen les entitats i organitzacions motor i pedrera de les mobilitzacions de desobediència civil no-violenta que ens han acompanyat els darrers anys, són l'ANC, els CDRs, sindicats sobiranistes i independentistes, associacions i entitats de tot tipus, etc. La seva persistència i consistència són un actiu importantíssim per assolir el control del territori i la llibertat.


Josep Lluís Martínez

Promotor de les Assemblees Ciutadanes Constituents a Catalunya, sorgides arran del 15M. Actualment a l'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)