(Article publicat a Revista Mirall el 9/7/19)
Per a qualsevol historiador o politòleg, la CUP (o per acabar d’embolicar-ho, les CUP) són un objecte d’estudi fascinant. Planyo a qui hagi gosat escriure el seu article a la wikipèdia (tot i que, llegint-la, reconec que ha fet una bona feina). Si me l’haguessin encarregat, hauria parlat en termes d’artefacte polític, social i ideològic, que amb un peu en les institucions, i l’altre en la política alternativa, ha servit per ressuscitar i organitzar políticament la tradició assembleària i llibertària que ha caracteritzat el passat col·lectiu, i aquella part de la identitat catalana escamotejada per les elits espanyoles i catalanes.
Certament, no s’explica la història catalana de la darrera època sense la CUP, una mena d’arxipèlag complex, contradictori, canviant i dinàmic, amb una gran capacitat de comprendre el moment, i d’influenciar la mentalitat col·lectiva del país, molt més enllà del que podríem entendre com al seu espai natural. I, sobretot, amb molta més força i capacitat d’influència que la que indiquen les seves xifres de suport electoral.
La CUP ha estat un compendi de grans virtuts i defectes; ha estat un espai inestable en què han obligat al país a la coherència, des de profundes contradiccions; ha guiat sòlidament les esquerres, sense impedir quedar contaminat de la inconsistència ideològica que les condiciona; ha exercit lideratge, des d’unes conviccions decididament contràries als lideratges. En altres paraules, és un enigma encavalcat damunt un misteri inestable. En altres paraules, resulta extraordinàriament difícil copsar la seva naturalesa real, i en termes més planers, ens caldria una càtedra de cupologia per tractar d’esbrinar les seves tàctiques i estratègies.
La CUP ha exercit un paper de lideratge social i polític en el conjunt del país que ens ha portat a arraconar contra les cordes el postfranquisme del Règim del 78. Ha deixat en evidència, el pujolisme, l’esquerra inconsistent del postcomunisme, les derives neoliberals del republicanisme, i ha tret de polleguera el franquisme mal dissimulat de Ciutadans i PP (per a qui tot dissident és ETA). Ha aconseguit fer de portaveu social a l’hora de jutjar moralment a personatges com Rodrigo Rato o Florentino Pérez i els espais que els representen. Ha forçat al sobiranisme tímid de Convergència a esdevenir un Junts per Catalunya independentista. Ha tombat a Artur Mas i ha obligat a una classe política poc valerosa a posar les urnes. Ha empès Puigdemont i Junqueras a obeir la voluntat popular (potser no els va convèncer prou de mantenir-se ferms en la Declaració d’Independència). Ha exercit una important pedagogia dels fets al que són classes populars de les àrees metropolitanes sobre la importància de tombar el règim borbònic i bescanviar-lo per una República de caràcter més social i autogestionari. Ha incomodat La Caixa, el Foment, l’Ibex 35 i l’establishment local. S’ha enfrontat valerosament als repressors. En bona part, la CUP és com una mena de ouija en què s’ha ressuscitat l’esperit rebel dels Remences, dels Segadors, dels federals republicans o de la CNT. És per això que genera tanta aversió i temor entre els guardians de l’orde injust. És per això d’aquest esperit inquisidor contra dones valentes com ara l’Anna Gabriel, l’Eulàlia Reguant, la Mireia Boya a les quals molts voldrien cremar com a bruixes.
Ara bé, de la mateixa manera que aquesta formació -entitat, segons l’asèptica definició de la wikipèdia- presenta aquestes virtuts, també apareix contaminada per nombrosos defectes, comuns a bona part del món alternatiu contemporani i a l’heterodòxia política i social del passat. No sempre s’acaba de creure els seus propis principis, o aquests són d’una rigidesa impracticable. Sovint cau en els seus propis paranys d’obsessionar-se en el fet secundari i oblidar allò essencial. Tampoc no hi manca la persistència tòxica de determinada cultura política sectària, pròpia d’aquells grupuscles marxistes post 68, d’acceptar persones problemàtiques i manipuladores, i de contemporitzar amb cert talibanisme ideològic. De confondre el legítim assemblearisme amb un cert onanisme de la identitat, de cometre certs excessos folklòrics, d’un cert puritanisme i excessos d’idealisme. Si una lliçó cal haver après d’aquesta darrera dècada és de la importància de saber combinar idealisme i pragmatisme. Quan ambdues premisses s’han desequilibrat, la CUP ha començat a tenir problemes. Quan ambdós components li són harmònics, apareixen com un llum entre la boira.
No m’importa repetir-ho. La CUP no és un partit polític i, per tant, la seva missió no consisteix a obtenir el poder institucional mitjançant la victòria electoral. El fet que entre els seus votants i candidats es registrin el màxim nivells d’estudis i hàbits culturals els hauria de vacunar contra la ingenuïtat que és possible millorar les coses des del Parlament o l’executiu, i en contra dels poders fàctics. La seva missió històrica ha consistit a formar la ciutadania i a inspirar la seva acció, a conscienciar-los que només és possible millorar el repartiment de la riquesa a partir de la consciència i de la capacitat d’inspirar por a l’establishment. A actuar directament, com ara la desobediència o les lluites contra els desnonaments. I a fe que ho va aconseguir. En l’època de la legislatura 2012-2015, amb tres diputats van establir una veritable revolució en els usos polítics. Fent, que fins i tot fos possible debatre, a dins les mateixes institucions, amb normalitat, sobre anticapitalisme. Entre 2015 i 2017, els seus deu diputats semblaven quadruplicar-se en treball i capacitat d’influència. Paral·lelament, la seva extensió a nivell municipalista (allò que consideren la seva prioritat estratègica) va aconseguir, per exemple, acabar o qüestionar acceptades pràctiques corruptes o plantejar el retorn de la municipalització de diversos serveis, mentre que en les seves actuacions públiques, debats, conferències o concurs d’idees, normalitzaven cert discurs d’alternatives al capitalisme, combat al neoliberalisme o revolucionar el món de les idees fent palès la racionalitat en la proposta de repartir el treball i la riquesa com a la recepta més òbvia per sortir d’aquesta crisi.
Anys d’intens treball i protagonisme de primera línia (i els més sorpresos devien ser els mateixos cupaires) han acabat passant factura. Els resultats de les eleccions (cal recordar que il·legals i il·legítimes, i importants sospites de frau) de desembre de 2017, la dinàmica repressiva, una mena de certa depressió col·lectiva amb components racionals i irracionals, una certa desorientació política i estratègica, una certa “crisi dels quaranta” entre el gruix de la seva militància i àrea d’influència, un cert “buit” pel que fa a la psicologia col·lectiva, els ha deixat en una mena de coma. Els resultats municipals de Barcelona, un municipi on han seguit polítiques erràtiques i eclipsades pels comuns, no han ajudat gaire. Sembla com si la CUP, un element ja del tot imprescindible del paisatge polític del país hagi quedat en estat d’hibernació. Malgrat que els seus resultats a les eleccions locals no hagin estat objectivament dolents, se’ls troba a faltar a l’escena pública, amb les seves protestes i propostes. Per cert, en aquests darrers comicis, s’ha premiat a CUPs com les de Girona, segona força més votada, que han tingut les seves opcions per governar, caracteritzada per aquesta màgica recepta de combinar idealisme amb pragmatisme, de repetir candidats valuosos, d’anar abandonant prejudicis soixantehuitards.
En l’actual moment de desgavell polític, en què la política institucional, marcada per la competència entre ERC i JxC, (i encara pitjor, a dins la pròpia ERC, i a dins el propi JxC) està generant tensions gratuïtes entre el bloc republicà, mentre que les grans entitats socials com l’ANC o Òmnium pensen més en termes de folklore que en les necessàries estratègies de desobediència i desafiament a la monarquia, es troba molt a faltar molt la CUP i la seva capacitat de lideratge moral i inspiració social.
No ho té fàcil. Té al davant problemes importants. Els seus raonables tallafocs democràtics per evitar convertir-se en un partit convencional (com ara el fet de no poder repetir candidats) han esdevingut un llast. Determinats debats poden resultar estèrils. Persisteixen bona part dels prejudicis respecte a la política -i els polítics- tradicionals. Algunes conviccions, massa vinculades a qüestions d’identitat sexual o cultural, els confinen en el terreny de la inconsistència i la paràlisi teòrica i els allunyen de la majoria social. Els seus intents per creure en aliances amb determinades restes del naufragi comunista ha resultat una estratègia suïcida. I sobretot, ara per ara, no sé si semblen del tot conscients que la prioritat número 1 és treballar estratègicament per alliberar-se de la monarquia corrupta i putrefacta que representa l’actual règim del 78. Se’ls ha trobat a faltar molt en aquestes darreres visites provocatives del Borbó.
Cal despertar la CUP del coma profund en què sembla sumida després del desembre del 2017. I potser, a diferència del que consideren molts analistes que malden per recuperar antigues figures en una època en què els lideratges cremen de pressa, potser el que cal són noves idees, i sobretot, moltes accions. Més presència en els debats, i molta més als carrers. Iniciatives ideològiques, i sobretot, certa capacitat de fiscalització dels partits republicans (tal com ja s’havia exercit entre 2012-2017). Posar la prioritat en la República, i anar bastint una proposta política per al moment conflictiu de debò, el de la independència.
Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada