dissabte, 22 de desembre del 2018

SOBRE L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA



Dia: dissabte, 8/12/2018      
Hora: 12 1/2 hores
Lloc: Teatre Nacional Flamenc de Brussel·les
Representants CxR: Mar Manzaneque i Josep Lluís Martínez (ambdós del cercle MaresmeBesòs)


L'acte de Brussel·les tenia com a objectiu la presentació de l'estructura del Consell de la República, que de portes enfora és Consell per la República ja que hi participa una part del Govern 'efectiu'.
El format s'ha dividit en dos actes iguals, ja que el teatre no va poder abastar la gent que hi havia. Nosaltres vam poder entrar a la primera de les sessions, en segona fila.
El Consell, fundació privada belga presidida per Carles Puigdemont, s'estructura de la següent manera. El President anomena els membres del primer Consell, que tindrà una vigència fins les primeres eleccions internes (veure més endavant).
Actuarà en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, la generació de noves fórmules de mobilització democràtica, la recerca i el desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores o la difusió de la cultura i la realitat social catalanes.
Hi eren presents els exiliats a Bèlgica i la d'Escòcia, cap de Suïssa. També hi eren els representants de l'ANC, Elisenda Paluzzie, i d'Òmnium, Marcel Mauri, així com de la AMI, Josep Maria Cervera, i molts alcaldes i diputats, tots ells de la AECAT. No s'ha fet esment de les entitats que n'hi donem suport, ni de les grans ni de les petites. Els actuals màxims representants del PdeCAT i d'ERC també hi eren.
Els discursos de presentació van estar a càrrec de Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís Puig, Quim Torra, que ha mostrat la via eslovena, i Carles Puigdemont Crits d'unitat. També ha actuat en Lluís Llach, 'Venim del nord, venim del sud', i el raper Valtònyc.

A part del discurs de cloenda d'en Carles Puigdemont, s'ha de destacar tres enfocaments principals:
  • –  Internacionalització
  • –  Procés constituent
  • –  Utilització d'una APP per la participació (molt aviat)
    El Consell s'estructura en cinc grans àmbits, amb els seus respectius responsables i consells assesors i recursos per poder executar-se. Els responsables dels àmbits es sotmetran al control de l'assemblea de representants.
    ÀMBIT POLÍTIC
  • -  Contingut legislatiu republicà
  • -  Ciutadania republicana
  • -  Estructures republicanes
    ÀMBIT INTERNACIONAL
  • –  Estratègia pel reconeixement de la república
  • –  Acció diplomàtica
  • –  Mobilització conciutadana
    ÀMBIT JURÍDIC
  • –  Defensa dels drets civils i polítics
  • –  Defensa del dret d'autodeterminació de Catalunya
    ÀMBIT CULTURAL I DIFUSIÓ
  • –  Activitats a l'entorn de la llengua i la cultura catalanes
  • –  Difusió, comunicació i acció editorial
    ÀMBIT D'ESTUDIS I CONEIXEMENT
  • –  Anàlisi i coneixement
  • –  Centres de recerca 
ÒRGANS
Recollits a l’Acord d’Investidura de 8 de març de 2018, que va incloure la Presidència inicial per en Carles Puigdemont:
Assemblea de Representants
És un espai de representació política i social compromès a avançar cap a la República catalana. Serà convocada per la Presidència del Consell com a mínim dues vegades l’any.
Les seves funcions són:
- Promoure les actuacions necessàries per a l’establiment de la República catalana.

– Impulsar la internacionalització de la causa de la independència i de la protecció dels drets fonamentals de Catalunya.
– Fomentar el debat sobre el nou model de país i desenvolupar la metodologia del procés constituent.
– Elegir la Presidència del Consell.
– Fer seguiment de l’activitat del Consell i de la Presidència, impulsar-la i establir-ne fórmules de transparència i control.
- Altres funcions que acordi per majoria.
El Consell
Anomenat pel President en funció de la composició de l'Assemblea Les seves funcions són:
– Assessorar la Presidència.
– Fomentar accions per avançar cap a la República.

– Impulsar debats constituents i facilitar les eines necessàries per al seu desenvolupament.
– Donar comptes d’activitat semestralment a l’Assemblea.
- Altres funcions que li encarregui l’Assemblea. La Presidència en nomenarà els membres d’acord amb la composició de l’Assemblea
Com a parèntesi, s'ha de destacar la inclusió d'en Quim Torra i alguns Consellers del seu govern, d'en Pere Aragonés, amb cara de pomes agres, i l'absència d'en Marcel Mauri

(OC), tot i que era present a l'acte en primera fila. Elisenda Paluzzie (ANC) si que va acceptar de ser inclosa al Consell
La Presidència
Les seves funcions són:
– Presidir el Consell i nomenar-ne els membres.
– Realitzar la representació exterior del Consell.
– Internacionalitzar la protecció dels drets civils i polítics a Catalunya.
– Impulsar les polítiques, estratègies i els consensos necessaris per assolir la República.
- Relacionar-se de manera efectiva amb les institucions polítiques, econòmiques, socials i cíviques de Catalunya.
CALENDARI ELECTORAL
Les primeres eleccions internes tindran lloc entre els propers sis i dotze mesos o abans, si s'assoleixen el milió de persones registrades, que és l'objectiu.
Podran tenir dret a participar totes les persones inscrites, el que comporta l'adhesió, identificació i pagament de 10 euros.

CONTACTES FRUIT DEL VIATGE
S'han establert canals de comunicació entre el Consell i CxR relatius al procés constituent, els quals ens podrien permetre ser part activa. 
Caldrà explorar també la possibilitat  de que CxR s'afegeixi al Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, quan aquest es crei.

CONCLUSIONS FRUIT DEL VIATGE
Pensem que ha estat un encert participar des del primer moment en el Consell per la República, que pot ser una bona eina per coordinar les accions interiors i exteriors.





divendres, 30 de novembre del 2018

Comunicat de CxR sobre el Consell per la República



Constituents per la Ruptura (CxR) saludem la posada en marxa del Consell per la República. La consulta interna que hem fet ha donat com a resultat i per amplíssima majoria el mandat d’inscripció de CxR dins dels registre d’entitats del Consell per la República.

Com ja hem dit altres vegades, l’assoliment de la independència requereix ara més que mai d’una lluita oberta, constant i sobretot transversal, lliure de sectarismes. El Consell per la República obre una nova eina per potenciar aquesta transversalitat sense abandonar la lluita diària antifeixista, antiimperialista, per l’alliberament dels presos polítics, per un procés constituent unilateral i popular i, en definitiva, per a la implementació de la República catalana des de la base.

CxR rebutja qualsevol temptació de retornar a l’autonomisme i és per això que lluitarem perquè des del Consell per la República, com des de qualsevol altre àmbit amb vocació plural i transversal, s’unifiquin estratègies perquè surti un nou full de ruta que, respectant el mandat del primer d’octubre, porti a consumar la República des de les premisses que sense unitat no hi ha independència i sense independència no hi ha ruptura amb el Règim del 78.

El trencament del corrupte i autoritari Règim del 78 és, en si mateix, una fita democràtica extraordinària que ens ha de permetre definir d’una vegada per totes el model de país que volem i que, en el nostre cas, lluitem perquè estigui inspirat en els valors de la democràcia, el socialisme, el pacifisme, l’ecologisme i el feminisme com a eixos principals.

Barcelona a 30 de novembre de 2018

dissabte, 27 d’octubre del 2018

HI HA UNA VIA PER PODER RECONVERTIR AQUESTA LEGISLATURA I PER AVANÇAR CAP A LA CONSTRUCCIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA?



Per poder donar una resposta realista a aquesta qüestió, cal tenir present que estem referint-nos a la legislatura d’un Parlament que, després dels fets sobiranistes no reeixits d’octubre de 2017, segueix sent autonòmic i controlat pels efectes de l’aplicació del 155. Certament aquest és un Parlament autonòmic, però també és cert que en ell hi podria seguir havent, si hi hagués la voluntat política necessària per avançar sense excuses cap a la construcció de la República Catalana, una majoria d’escons independentistes, tot i que, pel que s’havia vist fins ara, no sembla que l’acció parlamentària de Junts per Catalunya i d’ERC vulgui anar més enllà de fer un discurs amb referències retòriques a una República que en la legislatura actual no es mostren gaire disposats a construir.
Aquesta majoria sobiranista hauria de fer servir la mala imatge internacional de la monarquia espanyola, la situació de corrupció generalitzada de les elits, la manca de separació de poders, la fallida econòmica de l’estat, la persecució judicial de la població per les seves idees, el foment i la tolerància des del poder de la violència feixista als carrers, l’existència d’una democràcia sota mínims, de presos polítics retinguts com a ostatges i d’exiliats polítics, per fer-ne una denúncia constant en el Parlament, tot presentant com a alternativa real la construcció de la República Catalana que necessitem i volem. Perquè mai en la història dels dos darrers segles de Catalunya hi ha hagut una altra època, com aquesta, en què el suport popular a la independència per poder construir un estat propi sobirà, lliure i just, la República Catalana, hagi estat tan important i nombrós, i aquesta situació no es pot deixar malmetre de cap manera.
Una altra de les tasques parlamentàries fonamentals que s’hauria de fer en aquesta legislatura és la de denúncia permanent de la “infracultura” de l’odi i de la violència que han introduït al Parlament Ciudadanos i PP, amb la passivitat còmplice del PSOE de Catalunya, i que convertida en autèntica violència feixista l’estan estenent per Catalunya grups organitzats que compten amb la permissivitat de la monarquia, del Govern espanyol i de l’oligarquia associada al voltant de l’IBEX 35, així com la inacció dels tribunals de justícia que miren cap a una altra banda i no veuen delicte d’odi i de violència allà on sí el veurien els tribunals dels països democràtics d’Europa. És molt important seguir denunciant aquest fet perquè arreu del món ja comencen a saber que aquesta lluita del poble de Catalunya per exigir que es respecti el nostre dret a l’autodeterminació, és també alhora una lluita per la defensa dels valors democràtics davant de l’ascens de la barbàrie feixista a molts estats del món.
D´altra banda, i davant d’aquesta situació d’acció política limitada del Parlament autonòmic, i de les tímides propostes institucionals de crear un Consell per la República i un Fòrum Cívic Constituent, que neixen em mig de contínues contradiccions i sense aconseguir tenir gaire credibilitat, es fa clar que la tasca més important a fer per poder avançar cap a l’objectiu de construcció de la República Catalana és la de mobilitzar la població de Catalunya tot donant-li el protagonisme en aquest procés. I en aquest sentit proposem que es treballi en tres línies d’acció, que ara anunciem però que posteriorment s’hauran de concretar i desenvolupar amb profunditat, i que en la seva posada en marxa haurien de poder comptar amb la implicació activa dels CDR, ANC, Òmnium, Procés Constituent, Som Alternativa i dels moviments socials que lluiten per defensar els drets i els valors col·lectius (sanitat, educació, PAH, associacions de veïnes i veïns, pensionistes,...). S’hauria, també, d’intentar incorporar-hi la CUP, així com els sectors dels partits parlamentaris independentistes (JxCAT i ERC) i dels sobiranistes dels Comuns que estiguin d’acord amb l’objectiu de construcció immediata i des de baix de la República Catalana.
Les tres línies d’acció que proposem, són:
1. Organitzar la població per mitjà de la seva participació en Consells territorials (oberts i transversals) de la República, que treballaran en la construcció des de baix de la República Catalana. Amb aquest objectiu s’haurà de fomentar la creació de Consells territorials a cada poble o municipi mitjà o petit de Catalunya i a cada un dels barris o districtes de les ciutats o viles grans (barri o districte en funció del nombre d’habitants). En aquests Consells territorials s’hi podrà participar a títol personal o com a representant d’entitats o organitzacions locals. Els Consells s’hauran de coordinar periòdicament a tres nivells per mitjà de delegats. El primer nivell serà el de ciutats mitjanes, o de comarques per als municipis mitjans i petits, o de districtes de ciutats grans. El segon el de ciutats grans i les vegueries. I el tercer el del conjunt de Catalunya. Paral·lelament, es crearà el Consell Nacional d’organitzacions polítiques i d’entitats de país, el qual inclourà una representació institucional de la Catalunya de l’exili i també de la Catalunya exterior (els catalans que viuen a l’estranger, així com persones destacades que donen suport internacional a la nostra causa). El Consell Territorial de Catalunya i el Consell Nacional d’organitzacions polítiques i d’entitats de país es coordinaran periòdicament per establir les estratègies de país que es considerin necessàries i adients.
2. Endegar de manera immediata en tot el territori un procés transversal de debats populars (sense excloure ningú) que amb la implicació dels Consells territorials de la República permeti posar les bases per a la construcció de la república. Aquest procés de debats, en una segona fase, donarà pas a un procés constituent que serà liderat per una Assemblea Constituent elegida per sufragi universal i expressament per a la confecció de la Constitució. L’Assemblea Constituent haurà de recollir les aportacions amb més suport dels debats populars i les incorporarà al text constitucional. Aquesta etapa de redacció del text constitucional ha de culminar amb la presentació i aprovació en referèndum de la Constitució de la República Catalana.
3. Posar en marxa i dinamitzar la pràctica social quotidiana dels valors republicans de llibertat, igualtat i de fraternitat solidària, practicant des d’un pacifisme actiu la desobediència a les lleis injustes que limiten l’exercici dels drets i les llibertats, tot tenint present que la desobediència a lleis injustes és un deure de dignitat i un dret ètic. Cal també contemplar, quan s’escaigui, el recurs a organitzar aturades de país com a suport a les mobilitzacions.
Ara és l’hora d’organitzar-nos com a país per aconseguir que es respectin els nostres drets individuals i col·lectius, i és l’hora de tirar endavant col·lectivament la construcció, des de la base popular, de la República Catalana independent, i això només ho podrem aconseguir amb la implicació de totes les persones que volem per a Catalunya, i per a tot el món, una societat més lliure, digne, solidària, fraternal, igualitària i justa.
Barcelona, a 27 d'octubre de 2018

dilluns, 17 de setembre del 2018

COMUNICACIÓ DE L’ACTE EN SUPORT A LA TAMARA CARRASCO D’AQUEST DISSABTE A VILADECANS


 Aquest dissabte 15, i a partir de les 5 de la tarda, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso de Viladecans tingué lloc l’acte en suport de la Tamara Carrasco, organitzat per l’entitat Constituents per la Ruptura, integrada dins la CUP Crida Constituent.
Els ponents foren Gabriela Serra per la CUP, Albano Dante Fachin per Som Alternativa, José Téllez per Guanyem Badalona, Jordi Rich per Procés Constituent i Xavier Vila per Constituents per la Ruptura, apart de la mateixa Tamara Carrasco, membre del CDR de Viladecans.
La fila zero comptava, a més, amb representants de Súmate, Poble Lliure, ERC, Lluita Internacionalista, Partit Pirata i la intersindical CSC.




El títol de l’acte ‘Com activar el procés constituent’ estava pensat en clau de que, com reconegué després la mateixa Tamara Carrasco, el millor homentage que se li pot fer es tirar endavant el procés constituent.
Val a dir que tant la Gabriela Serra, com l’Albano Dante, com el José Téllez, feren mans i mánigues per poder estar a Viladecans al costat de la Tamara, i també poder fer front als seus compromisos amb l’Escola d’Estiu de la CUP a Sant Cugat.
Totes les ponències foren molt interessants. Així obrí el foc l’Albano que va fer èmfasi en el procés d’apoderament popular de la societat catalana i també recomanà llegir els estudis de la Comissió parlamentaria per el procés constituent.
Seguí el Xavier Vila de Constituents per la Ruptura, i primer alcalde de la democràcia a Sant Boi per 16 anys, que repassà el paper que poden fer els municipis i els CDR’s en l’activació del procés constituent.
El parlament del José Téllez va ésser vibrant per moments, i molt centrat en donar suport a la Tamara i en fer una crida a tothom a plantar cara al feixisme allà on es trobi.
Seguidament prengué la paraula el Jordi Rich de Procés Constituent que donà una classe dels aspectes claus que s’han de tenir presents per que un procés constituent desemboqui en una constitució que empari a la pràctica les reivindicacions populars.
Després continuà la Gabriela Serra, i el primer que va fer va ésser abraçar-se amb la Tamara, dient-li que aquell era el motiu de fons que l’havia portat a Viladecans. Analitzà el paper de l’esquerra espanyola en la Transició, i indicà que fou contraproduent ja que va voler oblidar quin havia estat el passat del país, i permeté que jutges i militars esdevenguessin demòcrates d’un dia per l’altre sense canvis en les estructures, i que les conseqüències de tot això les estem pagant ara.
Finalment parlà Tamara Carrasco que agraí als ponents i al public en general que s’haguessin reunit a l’Ateneu de Viladecans per donar-li suport, i digué que ella volia una República que mai pogués fer als seus ciutadans el que li havien fet a ella.
Es donà la paraula als assistents, entre els quals, el Xavier Climent llegí un text crític en com s’havien fet les coses fins ara a nivell del partits, i demanant que no és donessin més passos enrere.
Va cloure l’acte, Marcel·lí Reyes, coordinador del Cercle del Baix Llobregat de Constituents per la Ruptura, que donà moltes gràcies als assistents per la seva presència.



   

dimecres, 12 de setembre del 2018

Qui es Constituents per la Ruptura ?




Constituents per la Ruptura és una associació de caràcter polític nascuda l'any 2015 com a una corrent interna de Procés Constituent (PrC) amb el nom de “Constituents per la independència
rupturista i el canvi social”. L'origen es troba en les persones que van defensar dues esmenes al document oficial de l'Assemblea General Ordinària (AGO) del PrC (14/03/2015) que feien una crida a considerar plebiscitàries les eleccions a la Generalitat de Catalunya del 27S del mateix any. La derrota de les esmenes els hi va impulsar a constituir-se en corrent d'opinió i preparar una proposta presentada el 14 de juny de 2015 a l'Assemblea General Extraordinària (AGE) de Procés Constituent. A la proposta, aquesta corrent apel·lava a participar de la candidatura unitària, clarament independentista, que promovia la CUP i l'Espai per la Ruptura (anticapitalistes i independentistes diversos) de cara al 27S.
S'estructura a partir de cercles, per tot el territori, dels que actualment n'hi han 11.


La negativa de la majoria del plenari de l'AGE, encapçalada per la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres, a participar d'una candidatura que excloïa a formacions federalistes com IC-Verds, va impulsar a la corrent "Constituents" a sumar-se, dins del paraigües de la Crida Constituent, a la candidatura CUP-Crida Constituent (CUP-CC) i ja adoptant el nom definitiu de Constituents per la Ruptura. Molts federalistes de PrC van optar per la seva banda a sumar-se a títol individual a la candidatura reformista i federalista de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQP). El resultat de les eleccions va atorgar 10 escons a la candidatura CUP-CC, un èxit que superava amb escreix els 3 diputats de l'anterior legislatura i permetia formar grup parlamentari propi. CxR es va incorporar amb veu i vot (1 vot igual que la resta de grups de la Crida Constituent) al Grup d'Acció Parlamentària (GAP) que havia d'ocupar-se de debatre i votar els posicionaments oficials de la CUP-CC al Parlament de Catalunya.
Durant tot aquest període, Constituents per la Ruptura ha marcat perfil propi dins de la candidatura apostant per la unitat de totes les forces independentistes al voltant de dos eixos: el canvi social a través d'un procés constituent popular i l'exercici de la sobirania a través d'un referèndum d'autodeterminació (pactat o unilateral). Algunes d'aquestes posicions han quedat reflectides a la premsa del país:
2015 Assemblea General Extraordinària de Procés Constituent: CxR crida a participar a les eleccions del 27S a la candidatura al voltant de la CUP.
2015 Eleccions a les Corts Espanyoles: CxR crida al vot útil representat en la candidatura d'ERC per les Eleccions Generals del 20 de desembre un cop la CUP-CC rebutja presentar-s'hi.
2016 Investidura d'Artur Mas: que la CUP-CC havia de votar en reunió del GAP el 2 de gener.
2016 Al voltant de la moció de confiança de Carles Puigdemont.
2017 Comunicat del 5 de novembre sobre el full de ruta post-declaració d'independència.
2017 Eleccions 21D: CxR apel·la a presentar-se a les eleccions del 21 de desembre a pesar de considerar que estan convocades "en frau de llei" i per tant són il·legals i il·legítimes amb l'objectiu de validar l'1-O.
2018 Votació sobre la investidura de Jordi Turull a President de la Generalitat: CxR aposta per un SÍ que incorpori negociacions per a la implementació de la República i el procés constituent popular.





dijous, 1 de febrer del 2018

CRÒNIQUES A RECER DEL TEMPS -31 DE GENER DE 2018-



Autor: Francesc Xavier Vila i Blanché, de l'Equip Coordinador de Constituents per la Ruptura


NINGÚ ÉS PERFECTE


L'Estat espanyol fa olor a podrit i aquí, Catalunya, ningú és perfecte.
M’explico: Esquerra Republicana de Catalunya acaba de cometre, al meu parer, un error tàctic de considerables dimensions, en prendre el President del Parlament la decisió de deixar en suspens la celebració formal de la investidura del President de la Generalitat.
I si ho considero una errada greu, no és tant pel to emprat en el discurs -encorsetat i fred- sinó per els efectes nocius sobre els més de dos milions de persones que el passat 21-D vam votar per la República. Perquè nociu és actuar- conscient o inconscientment- inoculant el virus de la divisió i obrint bretxes que poden debilitar i molt el recorregut a la plena sobirania de la nostra Nació.
Junts per Catalunya, com abans Junts x Si, ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent, són perfectes. No els hi demanem que ho siguin, doncs ja sabem que això no és possible, però si demanem que s’equivoquin el menys possible, que siguin fidels al seu poble. I, sobretot, que no ens menteixin ni enganyin.
No és temps, encara, d’analitzar a fons el succeït dins les dues principals forces polítiques abans citades durant els fets de setembre i sobretot d’octubre de l’any passat. Però si sabem que els principals líders, llavors dins de Junts x Si, ens havien assegurat abastament que disposàvem de totes les eines per a poder ser i actuar com a Estat. Fonamentalment de les econòmiques, que són les que suporten totes les estructures que vertebren un Estat.
Sóc dels que penso, em sembla que en som pocs, que sí hi havia -i segueix havent-hi- el mínim suficient d’estructures d’estat sobre les que avançar en la construcció de la República. Son, aquestes estructures, les que ja te consolidades la Generalitat. Funcionaran millor o pitjor, però ja les tenim per a poder perfeccionar-les.
El que si sembla que no tenim, són els recursos financers sobre els que funcionar com un Estat. O potser, i més ben dit, el que ens manca és la capacitat d’obtenir-los, tenir-los i usar-los. Aquest si que és un gravíssim problema que cal resoldre per avançar en la construcció de la República.
I no penso que aquest gravíssim problema el puguem resoldre quedant-nos en ser una “autonomia” de l’Estat Espanyol.
La situació en que ens col·loca la decisió presa per ERC, per boca del President del Parlament, és delicada. Torno a insistir en el mot divisió, no ens el podem permetre de cap manera.
Cal amb urgència trobar la fórmula de fer desaparèixer les esquerdes incipients i cal trobar i acordar, amb la mateixa urgència, la millor manera possible de constituir un Govern d’unitat Republicana.
Cert que aquesta decisió comporta separar-nos de les lleis espanyoles, però dins d’elles que hi podem esperar?. Algú creu que qualsevol fórmula de Govern de la Generalitat Autonòmica que bastíssim ens permetria anar més enllà del que ja coneixem que ens han deixat fer i ser?.
Jo, no. Espanya necessita moltes dècades de tenir governs oberts de ment, progressistes al servei del seu poble i, sobretot, no lligats o supeditats a interessos econòmics i financers, per a estar en disposició de compartir sobiranies i solidaritats.
Mentre, penso que tenim una societat prou madura per encetar ja el nostre propi camí com a Nació. Cal que els partits polítics que representen l’opció republicana siguin valents i sense dilació tornin a reconèixer en la persona de Carles Puigdemont el càrrec de President de la República Catalana, a la vegada que constitueixen un Govern d’unitat i publiquen en el Butlletí Oficial de la República, i si cal en el darrer DOG de la Generalitat, l’acord que es va adoptar de proclamació de la República.
Prendre aquesta decisió comporta l’assumpció de perills i riscos, certament, però perfectament podem mantenir a l’exili al President, amb un gabinet de suport, mentre tenim a Catalunya un Vicepresident, estigui o no a la presó, i els Consellers necessaris per exercir i garantir les tasques de govern.
S’han avaluat els perills i riscos?, segur que sí perquè ja són ben coneguts. Però s’han avaluat els antídots d’aquest perills i riscos?. No seria el reconeixement oficial de Catalunya com a Estat per part d’altres nacions l’antídot millor per evitar l’actuació repressiva dels poders de l’Estat Espanyol?. Quines dificultats hi ha per a que no es produeixi aquest reconeixement?.
Segur que amb el reconeixement internacional progressiu el Govern de la República estaria en condicions d’obtenir fons de finançament i s’obligaria al Govern d’Espanya a negociar un acord de repartiment d’actius i passius tal com havia comentat en moltes ocasions el Vicepresident Oriol Junqueras.
Prendre aquesta decisió comporta l’assumpció de perills i riscos, certament, però prendre la decisió de mantenir la Generalitat  autonòmica no en comporta també per el País i per els que decideixin què hem de posar en peu la República?. I quina garantia hi ha de que els poders de l’Estat Español deixin els actuals presos polítics en llibertat?. I quina garantia hi ha de que aqueta Generalitat autonòmica disposi de tots els recursos necessaris per a exercir com a bon govern que respon a les necessitats de la seva població, sobretot la més vulnerable i desemparada?.
I quina garantia poden donar els/les partidaris/es de donar continuïtat a Generalitat autonòmica, de què seguir aquest camí ens permetrà en un temps més o menys relativament curt, ampliar la base social partidària de la independència?. De quines eines i instruments pensen podran disposar per a assolir-ho?.
Acabo retornant al principi: L’Estat espanyol fa olor a podrit i aquí, a Catalunya, ningú és perfecte. Hem de refer la unitat i que cadascú assumeixi les responsabilitats que li pertoquin i vulgui assumir amb totes les conseqüències corresponents. I si ho fem així, tindrem la República a les mans del Poble de Catalunya.     






dilluns, 8 de gener del 2018

Flight 714 to Vienna, un text de Harry Haller


 
70.000 manifestants pel 7 de desembre i 70 diputats independentistes pel 21 de desembre eren les xifres de l’article fet arran de la manifestació de Brussel·les. L’article d’Utrecht, de 7 dies després quan tot just s’obrien els col·legis pel 21 de desembre, suggeria fer una donació de 3 escons als Comuns, i deixar així la pilota a l’altra teulada per veure si qui assetja el país és el duc de Pòpoli, el militar francès que llançà tones i tones de metralla per damunt les muralles de Barcelona durant un any sencer, o bé si qui assetja és el duc de Berwick, qui, amb l’aval conquerit l’abril del 1707 a la batalla d’Almansa, agafà el 7 de juliol de 1714 el comandament i acabà per entrar a Barcelona tot estudiant el terreny i obrint 3 trinxeres d’acostament en ziga-zaga. No s’advertia però que ambdós ducs portaven idèntic segon cognom, en aquest cas Stuart.
¿Recordareu aquella samarreta blava de la foto que il·lustrava l’article de Brussel·les, que feia referència al còmic Vol 714 pour Sidney com un bon exemple de la inventiva catalana?
No quedà clar, però, si la fotografia de la nena rossa amb la camiseta blava estava presa a la place Royale brussel·lesa el 7 de desembre o bé el 7 de novembre a la plaça Sant Jaume, i per tant si la samarreta pogués estar estampada, no després de 300+3 anys, sinó de feia 3 anys, quan les referències tel·lúriques al cap de 300 anys de la Gran Desfeta condicionaren a marxes forçades tota la política catalana amb la consulta del 9N com a epicentre.
¿Per què no aprofitar doncs l’estada a Utrecht, a part de per conquerir una samarreta ajaccied de Johan Cruyff, i mirar de seguir fins a la capital austríaca on se signà el Tractat de Viena el 30 d’abril de 1725 per part de Felip V d’Espanya i de Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, que havia sigut pels catalans Carles III d’Aragó, i que fou preàmbul de la fi diplomàtica de la Guerra de Successió Espanyola, ja que el mateix l’emperador Carles renunciava a totes les seves pretensions sobre el tron espanyol i reconeixia com a rei d’Espanya a Felip?
En negar-se, però, el rei espanyol a restablir les institucions i lleis pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó, l’única gestió de l’ambaixador imperial austríac que donà resultat fou despenjar el cap del general austriacista Josep Moragues de la gàbia on romania des de 1715, al Portal de Mar barceloní.
Menys tètric tot plegat que el clima vienès d’aquests dies, encara que fred i mal assolellat, i que no s’adiu amb els encants de la ciutat, com ara el Palau de Hofburg amb les habitacions imperials o bé l’Òpera de Viena amb el grandiós auditori.

 
Pedra viva és la cripta d’Alserkirche, on hi ha enterrats exiliats hispànics d’origen noble o benestant i situada a l’església dels Trinitaris Descalços, pedra viva en explicar perquè han passat 300 anys per trobar la tomba del darrer ambaixador dels catalans davant la cort imperial vienesa, mort l’11 de desembre del 1714 arran d’una depressió greu després que els seus dos fills militars haguessin caigut en la defensa final de Barcelona.
Potser com a rescabalament, una sèrie de 14 tombes de la cripta fan de marcador a l’oblit i la irrellevància amb poques inscripcions ja visibles que no van més enllà d’un any 1722 igualment desaprofitat per la diplomàcia austríaca en el congrés de Cambrai, en la primera rèplica del cas dels catalans malgrat que el rei espanyol prohibia les cartes entre Catalunya i els territoris de l’Imperi, i que no es va collar Felip malgrat que havia fet la gran patinada violant l’encara calenta Pau d’Utrecht per voler conquerir els territoris italians de Carles sense el suport de França, circumstància que havia portat a partir de l’abril del 1719 la invasió del País Basc-Navarrès i Catalunya pel duc de Berwick en persona, amb l’amenaça de restablir les institucions i lleis abolides, i que el rei espanyol pogué aturar signant la Pau de La Haia del 17 de febrer de 1720.
Ja el 1713 es copsava el degoteig de catalans que iniciaven el seu periple a l’estranger després que el dia de Sant Josep i de camí cap a Viena abandonés Barcelona amb tota solemnitat la que mai va poder estimar més una altra nació que als catalans, l’emperadriu Elisabet Cristina. Molts militars, nobles i alts funcionaris acabaren també a Viena, encara que la majoria d’exiliats s’hagué de conformar amb Milà, Nàpols, Sicília, o Països Baixos espanyols, territoris en mans de l’emperador Carles però cobejats per Felip: una diàspora dels 30.000 que s’ho van poder permetre, malgrat que el sistema de pensions creat a corre-cuita per cobrir-la era del tot insuficient, i que no començà a afluixar l’allau fins al 1725 amb la signatura del Tractat de Viena, quan la repressió als regnes de la malaurada Corona d’Aragó començà a disminuir.
Així, Felip d’Anjou i Carles d’Habsburg havien segellat la pau diplomàtica del reconeixement del nou Statu quo hispànic a canvi de la restitució sobre el paper dels béns confiscats als perdedors i que Carles continués gaudint de per vida d’aquell títol de Carles d’Espanya i de les Índies que tants malentesos havia originat a la Junta de Braços de juliol de 1714, títol hispànic posteriorment ratificat a favor de l’Habsburg a la ciutat de Baden dies abans de la caiguda de Barcelona.
La signatura del Tractat de Viena anunciava també la propera fi del sistema de pensions destinades a sostenir els exiliats. Un grup d’ells, no se sap si el més confiat o el més desconfiat però a qui la historiografia espanyolista retola a l’engròs com a constitucionalista, retornà a Catalunya per trigar anys a recuperar el patrimoni.
A l’any següent de la Pau de Viena i com a conseqüència d’una altra crisi diplomàtica internacional, el cas dels catalans es tornà a tancar en fals per segona vegada en obligar a justificar al secretari d’Estat espanyol l’aversió forta pels catalans que sentia Felip, si més no comprensible en una època en què no existia la tecnologia per, en un corrent dia 3 de mes per exemple, enviar audiovisuals per donar-se el gust d’apuntar amb el dit índex 2.100.000 indiciaris de delictes tumultuaris de rebel·lió.
Però si Carles havia deixat a Felip escapolir-se a Cambrai, aquest no li tornà el favor el 1731 a Viena, on, en un segon Tractat, l’emperador austríac va haver de permetre que sis mil soldats espanyols li entressin fins a la cuina italiana, en reconèixer els drets del fill de Felip sobre Parma i la Toscana sense contrapartides aparents per una capital imperial que ja gaudia aleshores dels oficis del fill del duc de Berwick com ambaixador espanyol.
El 1733, però, el cas dels catalans torna a ressorgir amb una nova rèplica arran de la Guerra de Successió Polonesa, el mateix any que com una au de malastrugança el fill del duc volava de Viena a Nàpols.
Les expectatives dels exiliats austriacistes acabaren com sempre ben ràpid quan Felip, amb la lliçó ben apresa per aconseguir el suport militar de França, conqueria i controlava ja el 1734 els dominis italians de Carles, on hi eren refugiats els exiliats com Nàpols mateix, i a on el seu recent ambaixador espanyol passava a ser pròpiament duc de Berwick, això sí al preu d’una bala de canó polonesa que agermanava per sempre a la història el cap del pare amb el del general Moragues.
L’emperador Carles demanava la pau a francesos i espanyols, i n’eren signats els preliminars a Viena el 3 d’octubre de 1735. Però és el 1736 que es tanquen de facto els acords amb els espanyols el 15 d’abril a Ratisbona i amb els francesos el 28 d’agost, a Viena com no podia ser d’altra manera. Es reconeixia així el fill de Felip, l’infant Carles, com a rei de Sicília i de tot el sud d’Itàlia amb Nàpols al capdavant.
Ja l’11 d’agost de 1736, el nou rei de les Dues Sicílies farà gentilhome un altre vell nom conegut dels exiliats que no havien tingut a l’abast escapar-se, es tractava del duc de Pòpoli, de fet també era el fill, de qui no se sap si s’ajuntà amb l’altre parent llunyà de segon cognom Stuart, l’estrenat duc de Berwick, a les caloroses nits napolitanes per bescanviar les gestes barcelonines dels pares respectius.
Tot el lligat el 1736 es ratificà dos anys més tard a la nova Pau de Viena, un cop els soldats espanyols havien abandonat el ducat de Milà, sent també aquest 1738 l’any que el segon duc de Berwick traspassà i el fill hereu, el duc número 3, es casà per emparentar d’una tacada amb els Álvarez de Toledo, els Alba, els Olivares i els Estremera, els de la presó, tot un pelotazo si més no de l’època.
El registre vienès de l’Hospital dels Espanyols marca fidel el 1736 com l’any que es consignen, pràcticament, els darrers 3 traspassos de militars hispànics en el centre, l’últim del desembre en la persona del lleidatà capitán don Diego Pallarés. No és que d’aleshores deixessin de tenir malalties severes els militars austriacistes que encara restessin a Viena, sinó que es degué patir el desballestament d’aquella entitat hospitalària com per l’absència dels propis dirigents, metges i personal sanitari dels exiliats que l’havien costejada i atesa des de la seva fundació el 1716.


Així, potser el cas dels catalans s’escolà definitivament pel barroc Arc de Triomf de Carles VI construït a Belgrad el 1736, any en què sortien del port de Viena els darrers vaixells amb destí a l’antiga capital sèrbia i també Budapest arran d’un pla virtuós dissenyat per Carles a la tardor de 1734 quan, amb Milà, Nàpols i Sicília envaïts, cercava per si mateix un doble win win per convertir els exiliats pensionistes, fugitius o no, en colons incerts d’unes terres pantanoses al bell mig dels antics regnes de Vlad l’Empalador i del Gran Turc alhora que repoblava adientment aquells dominis per consolidar-los.
En aquest projecte si havien sumat cognoms il·lustres catalans de la darrera resistència, no se sap ben bé si per divorci civilitzat de la cort imperial, coaccions soterrades, venjances polítiques personals o una mixtura de pura desesperació i pèrdua de la realitat d’aquell racó de món al que es volgué anomenar Nova Barcelona, potser perquè encara reverberava aquella Barcelona de 1714 en què es malinterpretà una carta, que Carles havia enviat el 28 de març, que en realitat justificava la Pau d’Utrecht.
Així un segon exili, potser hom en diria deportació, se sumà a aquell primer en els majoritàriament catalans, d’edat avançada i amb vint anys d’exili a les cames, forçats a anar a aquelles zones empantanades.
El 1738 la pesta i els otomans en darrera instància posaven la cloenda de l’any 3 de la peripècia mentre es corroborava el Tractat de Viena número 3 amb els francoespanyols, esdeveniments ambdós substanciats del 1736 i planificats del 1734, i on s’obria l’avantsala del darrer i pitjor exili quan un cop creuada l’Ítaca de l’arc de triomf imperial ja només resta pels sobrevivents la dispersió definitiva del naufragi amb la desaparició dels valors de cohesió i solidaritat i unes ànsies de conquerir l’oblit i la irrellevància, combinades amb un sentiment de vergonya i derrota, que ben casaven amb els desitjos de la cort imperial com  n’ha donat fe durant 300 anys la tomba anònima del darrer ambaixador català, a la capital vienesa.
Si Carles ja treia conclusions el 1734, el propi devien fer els fugitius catalans de Nàpols i Sicília en arribar en primera instància a l’enclavament anglès de Gènova i copsar que només la Gran Bretanya disposava de la força necessària per reobrir el cas dels catalans. Així l’opuscle Via fora els adormits, publicat a Barcelona cap al desembre, simula ser una carta escrita a un tal Vallès pel secretari del plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra que havia signat el Tractat de Gènova del 20 de juny del 1705 que incloïa el pacte amb el Principat de Catalunya: per tal d’influir en l’opinió pública britànica tot un exemple de la inventiva catalana.
Com ho fou també l’opuscle Record de l’aliança, datat el gener del 1736 amb peu d’impremta d’Oxford però molt possiblement imprès a Barcelona i atribuït a Rafael de Casanova, i que, l’any 22 de nostra esclavitud s’adreça al rei Jordi II d’Anglaterra per tornar a posar sobre la taula l’aliança pactada a Gènova el 1705.
Així doncs, el cas dels catalans, nascut a Londres el 1714, i que, a l’any següent, partí de la capital anglesa com el mateix Boeing 707 del còmic Vol 714 però no per fer la parada tècnica a l’antiga colònia holandesa de Jakarta sinó per fer un viatge directe a la Viena imperial, ja estava llest el 1736 per fer el camí de tornada. I ho feia també, la recurrent porta 3 de viatgers per on passaven Tintin i els seus amics, després de 3 Tractats de Viena, de 3 Paus, de 3 rèpliques austriacistes i de 3 exilis a quin pitjor.
Una estada, la del cas dels catalans a Viena, iniciada quan el foc d’encenalls de la protesta anglesa no pogué contenir la caiguda final de la Corona d’Aragó el juliol del 1715 i que, un cop més la porta 3, s’havia adobat amb les 3 renúncies de Carles a defensar els drets de catalans i mallorquins fetes a espatlles d’aquests últims, i materialitzades el 1714 en els mesos de setembre, al Tractat de Baden, i de març, al Tractat de Rastatt, ambdues datades en dia 7, i de l’any anterior amb el Conveni d’evacuació de Catalunya, on 14 disposicions que es concretaren posteriorment el 21 de juny del 1714 al Conveni de l’Hospitalet regulaven la retirada de les tropes austríaques, i que signà a Utrecht Carles VI un 14 de març de 1713 infaust i que fou l’autèntic desllorigador, 28 dies després, d’aquella incipient Pau holandesa signada per anglesos i francesos l’11 d’abril que mantingué l’statu quo europeu d’aleshores ençà.
Les Notas históricas desde el año 1715 hasta el 1736 ja devien intuir quelcom encara que la música que s’hi tocava, per part del destacat austriacista navarrès Juan Amor de Soria, era diferent de la de l’opuscle de l’any 22 de nostra esclavitud, ja que demanava per Espanya “nuevos instrumentos para una ordenación legalista y garantista de la convivencia”. Evidentment l’apparatchik historiogràfic espanyol ha maldat per investir el navarrès amb la samarra constitucionalista i potser amb raó, ja que, per ser-ho, l’austriacista hispànic en tingué prou a no bellugar-se de la cort Viena en la resta de la seva vida.
És, doncs, amb l’aval de Juan Amor, que del 1715 al 1736 són 21 els anys que s’emmirallen en els llacs de la Viena austriacista des del primer i el darrer cant de cigne del cas dels catalans. I d’aquests amb un període d’inflexió central 1725-1726, un cop signat el primer Tractat de Viena, de funesta pau diplomàtica per als exiliats, similar el 1708-1707 amb viles valencianes, aragoneses i catalanes caigudes com a fitxes de dominó després de la derrota d’Almansa, en una sèrie no de 21 sinó de 14 anys, que anà des de l’inici de la Guerra de la Successió el 1701 fins a l’acabament el 1715.
La samarreta blava, d’aquell Boeing 707 del Vol 714 amb sortida recurrent de viatgers per la porta 3, podria doncs haver-se estampat fa 3 anys pel significat del 1714, els 14 anys que durà la Guerra de Successió als Països Catalans i els 300 anys fins al 2014.
 Segur que el gos Milou, tot acostant-se en parsimònia al centre de la cort, en tindria prou amb els ulls clucs per saber si trepitjava els tapissos del Wien del Sacre Imperi Romanogermànic o els del Brussels del Sacre Imperi Franco-germànic, però el cert és que pels comuns dels mortals això és més difícil, d’ençà del 9 de gener del 2016, quan a l’últim minut i producte d’un win win inversemblant entre el cap del tradicional partit de la dreta el president de la Generalitat en funcions Artur Mas i els negociadors de la formació d’esquerra rupturista i anticapitalista CUP-Crida Constituent, el cas dels catalans s’instaurà mediàticament d’una sotragada en totes les cancelleries europees 280 anys després de 1736, en tenir Catalunya el compromís del seu nou 130 president en un full de ruta independentista que apuntava el 2017, al cor d’aquells 300+3 anys de la Gran Desfeta emblemàtica de la qual els més poderosos d’aquells estats n’eren còmplices i corresponsables.
I encara s’acostà més la situació a la de la Viena austriacista en creuar el president Carles Puigdemont la frontera belga el 30 d’octubre de 2017 per tal d’anar a l’aleshores capital de la cort, Brussel·les, després de declarar a Barcelona 3 dies abans, el 27 d’octubre, la República catalana 300+3 anys després que de facto ho fos el 9 de juliol de 1714 per 33 vots de diferència a favor de la resistència mentre les tropes austríaques abandonaven el país en vaixells el mateix dia, per refugiar-se com si d’un sarcasme es tractés en els braços d’aquella Gènova on 9 anys abans s’havia pactat no deixar indefens el Principat del poder de les urpes borbòniques.
Les febleses actuals del cas dels catalans prou que les coneixem, però ara fóra bo de fer 3 reflexions a partir de les fortaleses que hi ha respecte al passat del cas dels catalans.
La primera reflexió és, si la cort europea d’aleshores trigà 21 anys a esmicolar per la història els 30.000 exiliats de la diàspora, ¿quants en necessitarà ara la Realpolitik en fer el mateix amb aquella mostra resilient de 70.000 catalans que es pogué permetre anar a la capital europea el 7 de desembre del 2017, descendent directe en la persistència d’aquells 30.000 exiliats austriacistes, poca cosa fins que no es multiplica per 70, xifra dels escons independentistes, i arribar per tant a 2.100.000, xifra gairebé dels electors voluntaristes que el 21 de desembre, 14 dies després de Brussel·les, votaren per dir a l’opinió pública de tota Europa que la sobirania de la més vella de les seves nacions parlamentàries no residia en cap tomba perduda de l’Alserkirche?
Qui més s’ha cregut que aquestes eleccions eren il·legítimes han estat els mateixos electors que han votat independentisme per fer-ho a qui ha garantit que el seu vot serviria per restituir el president legítim.
La conclusió primera seria que si alguna cosa es desprèn del cas dels catalans és que el martirologi del país és prou farcit per a voler afegir més candidats; és a dir que no s’ha votat al president legítim perquè el posin entre les reixes del Berwick-Estremera, ni que sigui una hora. Ara cal blindar el president de la República a l’exili temporal de la cort de Brussel·les fins al dia que hi hagi garanties creïbles per a la tornada.
La segona reflexió té a veure amb el fet d’adonar-se que aquesta Barcelona és ben fortificada per resistir el setge, i en disposició de tornar a tenir cobertes les institucions a banda i banda de la plaça Sant Jaume. Amb gent combativa i sobretot organitzada, i tan animosa com els habitants d’aquella Barcelona del 9 de juliol de 1714, quan el Braç de la Noblesa fou lleial al Braç de les Ciutats al votar resistència, malgrat que la ciutat ja estava condemnada per l’abandó dels vint mil soldats de les tropes austríaques.
Per tant, la conclusió és que, disposant d’agenda pròpia, no hi ha cap necessitat d’entrar en el joc de les provocacions dels assetjants, i per tant poder decidir col·lectivament quan i com sortir fora de les muralles.
La tercera reflexió comença en donar un cop d’ull a allò que significaren per Catalunya les respectives Paus d’Utrecht, La Haia i les de Viena de 1725 i 1738, i veure que hi ha una majoria del poble català ja vacunat respecte als discursos falsos de la pau i els seus derivats quan es parla de diàleg, fraternitat, moderació, igualtat, terceres vies i sobiranies compartides dins un estat europeu que competeix amb Turquia pels esglaons democràtics més baixos dels drets humans.
La tercera conclusió és que cal incorporar els Comuns en un projecte parlamentari que implementi un procés constituent de participació ciutadana.
Avui 7 de gener, conclou el viatge iniciat el 7 de desembre en autocar i de bona matinada, com a l’assalt final de Barcelona, que portà tota una colla de camí a Brussel·les.
Així que desitjós de bescanviar els 7 graus de Viena pels 14 de Barcelona, guardo amb cura a la maleta els pocs records que s’hi afegeixen, el més valuós una samarreta de l’Ajax d’Amsterdam amb el número 14 de Johan Cruyff que comprarem el dia 21 de desembre en ensopegar-hi al duty free d’Schiphol camí de Viena, mirant de no embrutar-la amb la xocolata d’uns bombons, 7 venien en el pack per ser exactes, que ens compràrem ahir dia de reis en una cafeteria Sacher tots embolicats amb paperets de coloraines amb lletres que formen noms de muntanyes com Alpen, Massif central o Apennin i que costen un ull de la cara.
La samarreta de Cruyff ve a tall d’un fil de Twitter que m’envià un amable lector el mateix 28 de desembre en què sortia dels molls de Barcelona i Tarragona la santa broma dels vaixells Piolín, com innocentada fou 300+3 anys abans quan ho feren dels mateixos molls els vaixells carregats de soldats austríacs de camí cap a Gènova.
Fa adonar amb les seves piulades l’amable lector, amb nickname de conill, que després del 0 a 3 del Barça al Madrid, els blaugrana tanquen l’any 17 a 14 punts dels blancs.
Certament l’acudit d’aquest 17-14 peculiar no ha estat excessiu, fins que el fil de l’amable lector ha afegit que quan marcà el Girona al Madrid el gol del 2-1 sabé que el 21D Puigdemont se’n sortiria amb nota; de dues coses que s’hi podrien dir, una d’elles és que el nostre seguidor amb tota probabilitat o és de Girona o de les contrades.
És cert que el 0 a 3 del Barça té una reverberació al 0 a 5 del 1974, any de clarobscurs però definitivament tètric, potser millor comentar-ho una altra vegada i pensar ara en el que li han portat els reis al Barça, aquest brasiler Philippe Coutinho, que diuen portarà a les espatlles o el 14 d’El Jefecito o el 7 del Gran Turc, com si no hi haguessin més números per portar.
Juntament amb la samarreta de Cruyff hi ha hagut una altra troballa en aquest viatge, un còmic de Tintin que algú es deixà just a sobre el meu cap adormit, en el prestatge d’un compartiment del tren exprés de nit Brussels-Utrecht.
No hi hauria res a dir si no fos que és un exemplar nou amb peu de portada que diu que se n’han imprès 3300, a més en un dialecte del francès sembla que parlat per la banda de Poitiers i que es deixa entendre la mar de bé, i que l’àlbum porta per títol Les 7 boules de cristau, que a més d’un li sonaran aquelles boles que llançava la mòmia inca per maleir les seves víctimes. Per cert, Les 7 boles i el Vol 714 són els únics de la sèrie Tintin amb números al títol.
A hores d’ara, no sé si per empatx de 7 o per anar ingerint bombons un darrere l’altre, una certa basca m’agafa. De fet ja fa dies que m’he adonat que 1715, data de la caiguda final de la Corona d’Aragó i d’acabament de la Guerra de Successió, i 1736, data dels acords darrers de pau d’una Viena d’on alhora sortien vaixells carregats d’exiliats, són ben bé tant l’un com l’altre dos anys candidats ferms a múltiple de 7, i en definitiva a dues de les 7 boles de la maledicció.
El cert és que ja només queda un bombó i, com de fet tota la colla era més ben aviat esquifida, ara sap greu ignorar-lo encara que sempre hi ha aquella llumeta que adverteix, i que acostuma a arribar un xic després que la xocolata alliberada amenaci en regalimar pels dits si no es menja.
Massa tard tot plegat, ja que, al voler apartar de la llaminadura exigent el paper de colorets per sempre més, les lletres d’aquest, en un rictus fatal, han desvetllat aquell nom que mora en algun racó de l’ànima, Pyrenäen.
No hi ha hagut cap fatalisme al cridar l’app del mòbil que es fa dir Calculadora, com tampoc n’hi ha hagut al trucar abans pel telèfon intern a la recepció de l’hotel per preguntar en un to monòton si es podia anul·lar el bitllet d’avió Wien-Barcelona.
Quan recepció ha tornat la trucada després, per indicar si es podia fer un canvi per un Wien-Munster Osnabrück amb parada tècnica a München, ja devia fer 14 minuts que Calculadora reposava dins una mà freda i retornava un número sencer, què més donava quin, quan m’havia decidit a relacionar-li 1659 amb el solitari ordinal que precedia les boles de cristall, mentre encara lluitava la gola per expulsar-se les darreres restes del Pyrenäen, que havia fet la tercera bola maleïda quan, atabalat, regirava el fons de la maleta per rearmar les Paus d’aquest viatge, un atrotinat Flight 714 to Sidney i un impol·lut Les 7 boules de cristau, en un entreson fins que aquest fill d’antiga colònia portuguesa es pengi la samarreta del 7, o del 14, perquè amb un Philippe VII jugant a favor seriem imbatibles.