dissabte, 22 de juny del 2019

Emergència climàtica? Sí, gràcies. Però de debò, que la casa es crema!, un text de Pep Puig

(Article publicat a VilaWeb el 22/6/19) 

La Generalitat de Catalunya, seguint l’exemple del govern d’Escòcia, el govern del País de Gal·les i el parlament britànic, va fer públic un acord de govern de declaració d’emergència climàtica, llegit a la conferència de premsa del dimarts 14 de maig passat.
Responia a la demanda del món estudiantil que es manifesta cada divendres, des del 22 de febrer, a la plaça de Sant Jaume, seguint l’exemple de la Greta Thunberg, que va començar una vaga pel clima la tardor passada davant el Parlament de Suècia i desencadenà el moviment Fridays for Future. Aquest moviment s’ha escampat arreu del món, fet que demostra que les vagues pel clima són seguides per milions de joves. Thunberg ha estat escoltada a diverses seus parlamentàries, entre les quals el Parlament Europeu.
De l’acord de la Generalitat, la primera cosa que em va sorprendre va ser el format amb què es va fer públic. Una declaració com aquesta hauria de ser per a plantar cara al destarotament del clima que ja experimentem i que és causat per l’addicció de la societat industrialista-productivista-consumista a la crema de materials fòssils per disposar d’energia. Tanmateix, la declaració va ser llegida per la portaveu del govern, enmig de tots els acords ordinaris del govern, i no pas pel Molt Honorable President, cosa que li hauria donat la solemnitat i la importància que l’ocasió requeria.
Una altra cosa que em va sobtar va ser que, si realment ens creiem que vivim en un estat d’emergència, no s’hagués creat immediatament un gabinet de crisi. Si la societat ha de fer front a la crisi climàtica, perquè és una emergència, cal que algunes persones es posin al capdavant per informar, liderar, aconsellar, coordinar, etc.  Qualsevol situació de crisi, sigui de la mena que sigui, ho requereix. I no vaig ser capaç de veure-ho escrit al text de la declaració.


Els mitjans de comunicació tampoc no van estar a l’altura, excepte uns quants: va passar com una petita notícia més, com si fos una cosa qualsevol. I resulta que és el desafiament més important a què ha de fer front la humanitat, perquè tenim un pressupost de carboni molt reduït i el gastem a una velocitat increïble. Això no ho diu cap mitjà i s’hauria de repetir cada dia.
Que s’ha de tractar la crisi climàtica com una emergència, ja gairebé no gosa posar-ho en dubte ningú. Ens ho diu a cada discurs Greta Thunberg: ‘Hem de canviar la manera com tractem la crisi climàtica. Hem de canviar la manera com parlem de la crisi climàtica. I l’hem d’anomenar pel seu nom: emergència.’ Hem d’entendre, sí, que aquesta crisi és, per sobre de tot, una emergència i no pas qualsevol emergència: és la crisi més gran que la humanitat ha hagut d’afrontar mai.
A molta gent, quan sent per primera vegada les expressions ‘crisi climàtica’ o ‘col·lapse ecològic’, li costa de creure que això pugui passar i sol preguntar-se: Com és que passa? Com pot ser que encarem una crisi existencial que fa perillar la nostra supervivència al planeta i no sigui considerada la primera prioritat?
Si és una crisi d’aquest abast no s’hauria de parlar de res més. Quan engeguéssim el televisor hauríem de veure que solament es parla d’això. Els titulars dels diaris i noticiaris radiofònics n’haurien d’anar plens. I les persones amb responsabilitats polítiques n’haurien de parlar tothora. Però no és el cas, perquè la crisi climàtica és tractada com qualsevol altra cosa. I no se sol considerar com una cosa urgent. A tot estirar, de vegades, es fan propostes simplistes, com si amb alguna nova tecnologia es pogués resoldre la crisi.
Massa sovint, després de parlar de crisi del clima i de declarar emergències climàtiques, s’apliquen polítiques i comportaments personals que no fan sinó agreujar la situació. I això, en una situació de crisi, no s’hauria de fer. També, massa sovint hi ha la impressió que tot va bé, que tot és controlat, i no s’entén que estem en una emergència. Per això no es pot continuar parlant de solucions específiques a problemes específics. S’ha de considerar el problema en conjunt. Si es diu que la crisi climàtica es resoldrà amb un impost al CO2, deixant de cremar carbó, amb energia solar als edificis, fabricant més vehicles elèctrics… Si es considera que la crisi climàtica és principalment una oportunitat de crear nous llocs de feina verds, nous negocis o més creixement econòmic, encara que sigui ‘verd’, la gent creurà que el problema es pot resoldre sense que ningú hagi de fer cap esforç personal. I això és molt perillós, perquè ja no n’hi ha prou amb solucions específiques.
Greta Thunberg ens ho diu: ‘Hem de canviar-ho tot. Necessitem una nova manera de pensar holística.’ ‘Quan comprenem la situació i ens adonem de la realitat, aleshores és quan actuem i canviem.’
Per això s’ha de demanar, exigir, que ens informin clarament i oberta del problema –aquesta és una de les peticions que fan els col·lectius d’Extinction-Rebellion, arreu del món–­ i que tots actuem en conseqüència –administracions, empreses, entitats, persones–, reconeixent que no tenim totes les solucions, ara per ara, que no tenim la situació controlada i que pot ser que perdem la batalla, ara mateix.
Sí que és cert que, com més tardem a reaccionar, més dur pot ser capgirar la situació. I avui el jovent ja acusa la societat actual de robar-li el futur i vendre-se’l per fer beneficis crematístics.
Tenim, doncs, l’oportunitat de posar-nos a treballar, perquè la història del nostre país ens ha demostrat que, en cas de qualsevol emergència, tots hi som per a fer-hi front. Posem-nos-hi d’una vegada!.

Pep Puig i Boix és enginyer industrial, especialitzat en tècniques energètiques, militant de Els Verds i simpatitzant de Constituents per la Ruptura

divendres, 21 de juny del 2019

I després del judici, què?, un text de Xavier Diez

Reconec que he mirat el menys possible aquesta farsa de judici al Suprem. La gran quantitat de barbaritats i aberracions jurídiques registrades, reconec que poden generar tant d’odi i ressentiment contra les institucions espanyoles que fan enterbolir la visió crua dels fets. Com a ciutadans, tenim tot el dret a odiar a qui comet injustícies. Com a historiadors, o periodistes, o analistes tenim l’obligació de mantenir una visió el més global i de conjunt possible per comprendre totes les dimensions d’aquest moment històric.
No contribueix a això darrer recrear-se en les pròpies bombolles informatives. Una breu anàlisi sobre el comportament mediàtic a l’estat permet veure com de neguitós es troba l’establishment espanyol, que no ha tingut cap recança a trencar amb totes les seves regles, així com ha compromès, potser de manera irreparable, la imatge pública d’Espanya, en el seu retorn vers una concepció autàrquica de país i la progressiva reconquesta a la condició de pària internacional. Una premsa espanyola que mai no ha tingut un mínim d’independència respecte als poders fàctics, ni tan sols les mínimes aparences de neutralitat, ha estat un actor important a l’hora de despersonalitzar l’independentisme en particular, i els catalans, tots ells, en general. En bona mesura, els mitjans espanyols, molt especialment les televisions que podem veure també a Catalunya, s’han dedicat a la més pura propaganda, a còpia de fake news, deformació i difamació per esborrar allò que és evident. Que hi ha presos polítics i una repressió organitzada des de la Zarzuela, en un veritable cop d’estat en què totes les institucions estratègiques de l’estat s’han instal·lat en la prevaricació, la intoxicació i la degradació més abjecta. Que la repressió comença pels catalans i s’estén amb tots els dissidents, especialment si no s’expressen en castellà. Que han tret el sant cristo gros de la ultradreta, (que el sistema polític ha blanquejat, per a horror de qui es creia que Espanya era una democràcia), i que resulta que en els “bons temps” del passat, només responia a una aparença d’un estat de dret estretament vigilat per aquell búnquer franquista que s’havia retirat, provisionalment, a les seves casernes d’hivern. De fet, caldria que tots ens fixéssim en la idea que els judicis han estat, ras i curt, una estratègia de guerra psicològica, com ho eren els processos franquistes contra la dissidència. Les mateixes arbitrarietats que els avantpassats del Suprem i l’Audiència Nacional perpetraven contra estudiants, sindicalistes, dissidents, bascos,… és la mateixa, amb idèntic llenguatge i glaçada expressió que avui es practica contra líders independentistes, rapers, dissidents, catalans, i bascos…



Evidentment, quan un estat cau en l’abjecció i la corrupció moral, ningú no surt indemne, i encara menys qui ens oposem a la dictadura. De fet, totes les dictadures contaminen de radioactivitat tothom qui habita en elles, com ens explica la història, tant la d’aquest país, com la dels feixismes, com la de la França de Vichy, com les de les “democràcies populars” del bloc de l’est, com les llatinoamericanes. I sovint la dissidència, pressionada per la por o condicionada per la repressió, també sol veure’s profundament afectada. El fastigós espectacle del judici ha servit precisament a aquesta raó. I això explica els dubtes en el món independentisme, el nerviosisme dels més hiperventilats, la desesperança dels uns, la impaciència dels altres. La tensió política continuada desgasta a qui és en primera línia. I això podria explicar els errors no forçats dels polítics de primera línia, dels estats majors dels partits o dels dubtes de les entitats sobiranistes. O, per exemple, ignorar –i aquest sí que és un error col·lectiu- la força que té l’exili. Caldria tenir ben clar que el govern legítim, la Catalunya lliure, és a Brussel·les. Barcelona és només capital de la Catalunya ocupada, on tota política útil és pràcticament clandestina. La inactivitat del govern actual és la prova d’un govern intervingut al qual només es permet actuar com una diputació. És per això que la incardinació entre ambdues capitals és essencials. És per això que la resistència interior, que hauria d’intensificar les seves accions, hauria d’actuar de manera coordinada amb l’exili. I traslladar l’activitat legislativa, crear una Constitució, fer del Consell de la República un veritable govern, són deures pendents per aquest estiu.
És per això que cal una mirada global. I quan fem aquest exercici, malgrat les vicissituds, els disgustos quotidians, el divorci ja s’ha consumat. Ja res tornarà a ser igual. És per això que es fa palesa certa angoixa que ens indica les incerteses del camí que tenim al davant. I un aclariment des de l’autoritat que (teòricament) em concedeix la meva condició d’historiador: la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies són sempre canviants. És per això que és del tot necessari aquest exercici d’acabar amb cert fatalisme paralitzador. La història l’escrivim nosaltres –equivocadament o de manera encertada-, i la responsabilitat és nostra. I la dura i la crua realitat és que l’independentisme és avui l’única defensa contra la dictadura, l’únic espai de defensa de la democràcia. De fet, una de les virtuts del judici és aquesta: que les institucions de l’estat són contaminades per una dictadura inspirada en el cim de la seva piràmide. Que no hi ha llibertat personal, col·lectiva, individual, sota una monarquia carpeto-vetònica que és un anacronisme infumable. Que sabotejar la monarquia espanyola, i la seva sacrosanta unitat és un servei a nosaltres mateixos i a la humanitat, massa avesada darrerament a règims perversos.
Independentment del que pugui passar a curt termini, amb els seus errors o encerts –i sobretot amb els riscos suïcides de l’enfrontament intern i baralles infantils- hem de fer una mirada llarga. És probable que una nova generació de líders, més joves i radicalitzats, substitueixi els que ja han estat devorats per la immediatesa del procés. La dura constatació que Espanya és irreformable, i que fa ressuscitar els zombis franquistes quan algú qüestiona les seves essències, que és capaç de pensar com una dictadura, actuar com una dictadura, reprimir com una dictadura, i que és igual el que facis perquè al davant tindràs una dictadura, ens fa pensar que la idea de revolució va prenent forma. Al cap i a la fi, amb tota aquesta història, Espanya ha exposat les seves febleses al món, i molt especialment les que s’exhibeixen a la cort de la Zarzuela, on el monarca no ha tingut cap recança a seguir el comportament previsible dels seus infames avantpassats i hipotecar el seu propi règim i l’estat. I que aquesta hipoteca pot acabar fàcilment a un desnonament del seu palau al qual caldria ajudar. I això vol dir que la democràcia triomfa davant l’absolutisme, no pas mitjançant el pacte sinó la ruptura. En paraules més èpiques, passada la melangia de les barbaritats que dirà la sentència, toca la Revolució. Una Revolució, que de fet, ja està en marxa. 

Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX

dilluns, 17 de juny del 2019

Comunicat de CxR sobre el pacte municipal de Barcelona en Comú



Constituents per la Ruptura (CxR) vol mostrar el seu total rebuig al pacte de Barcelona en Comú amb els partits del 155, PSC i el grup de Manuel Valls.
Molts ciutadans d’esquerra de Barcelona havien considerat la formació de l’Ada Colau com un actor polític dins de l’esquerra transformadora o inclús rupturista. Des de CxR volem manifestar que aquest “tot s’hi val” és impropi d’una força que es declari rupturista i realment d’esquerres.
Un cop materialitzat el viratge a la dreta d’aquesta formació, que ha tranquil·litzat les elits de Barcelona representades pels partits del 155, Barcelona en Comú se situa objectivament al costat dels partidaris del Règim del 78.
Aquest viratge obliga a les forces rupturistes i anticapitalistes que lluitem contra el Règim del 78 a fer una crida als votants d’aquest espai que vulguin realment treballar per polítiques transformadores a sumar-se a la lluita per la República catalana. Només des de principis sòlids d'esquerra i anticapitalistes, i des de la radicalitat democràtica, podrem construir alternatives per a les classes populars de Barcelona i de Catalunya.
Barcelona a 17 de juny de 2019

dissabte, 15 de juny del 2019

L’Estat no és neutral,un text de Xavier Allué

L’Estat no és neutral potser per què no està dissenyat per a ser-ho. Els estats en general i l'Estat espanyol en concret. Ens referim a l'Estat com a ens, com organització política. Hi ha altres àmbits on l'Estat té un significat tan material com els estats de la matèria, a la Física, o els estats civils a la societat. Representa la forma de ser o de romandre i mantenir-se, tot i que la permanència dels estats físics, civils o polítics no està garantida: es pot canviar d’estat. Fins i tot els físics han hagut de definir un estat que no canviï com "estat estable" (steady state) pels components electrònics. L'estabilitat dels estats físics, socials o polítics acaba sent una convenció.
Probablement aquesta realitat és la determinant de què l'estat no sigui tampoc neutral. Ens ho explica Jordi Graupera en la seva tesi doctoral (ell sí que ha escrit una de veritat) amb el títol "Metaphysics of State Neutrality. A critique of liberalism", quan parla de l'estat ens polític. Ja li vam dir que s'equivocaba presentant-se a unes eleccions. La política és un femer que deixa poc lloc a la filosofia. Havent llegit àmpliament, com cita, a Habermass, segur que no va preveure que els fiscals del Tribunal Suprem ho farien servir per intentar explicar una teoria del cop d'estat que s'aparta de les de Leon Trotsky o Curzio Malaparte d'ara fa 80 anys. Digressions filosòfiques a l'informe de l'acusació d'un judici penal tenen una ressonància buida. Com un crit dins d'un cossi. En comptes de llegir a Kelsen podien haver llegit a Bàrtolo de Sassoferrato.
Ni els fiscals ni l'advocacia de l'estat són neutrals per disseny. No podem esperar que el Tribunal Suprem, un dels pilars de l'estat tampoc ho sigui.
Laura Borràs ens ha explicat que el rei, la màxima representació de l'Estat, tampoc és neutral. Ja va prendre part el 3 d'octubre de 2017 després de les pallisses. I va prendre part demanant i, fins i tot, exigint a les empreses que marxessin de Catalunya, d'alguna forma reconeixent que no era el rei de tots.
Si l'Estat no és neutral, en cas de conflicte amb alguns dels seus poders, evidentment l'Estat vindrà en contra teva. Amb porres, amb denúncies, amb confinaments, presons o alguna forma de repressió. És igual el que diguin les lleis. L'estat es pot permetre d'interpretar-les a la seva conveniència, entre altres coses perquè les lleis són seves.
Veurem que, molt probablement, les defenses del judici contra Catalunya podran argumentar i fins i tot "guanyar" el judici davant l'absència de proves i les contradiccions dels testimonis. Però perdran la sentència.
A les hores serà el nostre torn de decidir i actuar en resposta a un Estat que no ens vol.

Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura. Escriu a diaris locals a Tarragona i manté un parell de blogs.

dissabte, 8 de juny del 2019

ANÀLISI CxR DELS RESULTATS ELECTORALS A CATALUNYA: 2017-2019


Ens cenyim estrictament a l'anàlisi dels resultats electorals a Catalunya del proppassat 26M sense fer valoracions, per tant, del 'deixar-se estimar' de Colau per les forces del 155 o dels problemes que pateixen Puigdemont i Comín per recollir la seva acreditació al Parlament europeu, encara que no ens estarem de dir que plou sobre mullat.

En termes generals podem afirmar que les forces republicanes independentistes han guanyat totes les eleccions dels últims anys i molt en particular les celebrades a partir de l’any 2017, a excepció de les del Congreso de los Diputados. 



Des del punt de vista de l’independentisme, totes les eleccions haurien de ser considerades com a camp de batalla contra las forces del Règim del 78, que no són altres que les del 155. Tanmateix veiem una manca evident de consciència de l’electorat republicà a partir de les eleccions de 2017. La participació ha baixat considerablement a les darreres eleccions (europees i municipals), la qual cosa indica una manca evident d’incomprensió de la situació actual per part del nostre electorat. Que la tendència sigui general i inclogui una desmobilització bastant simètrica del vot unionista no representa cap consol ja que la repressió només afecta a una part i no s’ha reduït en cap moment.






2017: A les eleccions al Parlament de Catalunya, amb una excepcional participació a totes les províncies, l’independentisme guanya a tot arreu a excepció de BCN on obté el 44% contra el 46% unionista (dos punts menys pels partidaris de la República). A Lleida i Girona amb gairebé 2/3 dels vots i a Tarragona fregant el 50%.
2019: A les eleccions al Congreso de los Diputados, amb una participació alta però de menys de 4 punts respecte a les catalanes, l’independentisme perd i baixa al 39,40% perquè es veu afectat per l’abstenció d’una part del vot republicà (els més fidels a la tradició cupaire d’ignorar aquestes eleccions) i del transvasament de vots indepes als Comuns (que doblen resultats) ja que es pot veure com el vot als partits del 155 (VOX inclòs) resta pràcticament igual (al voltant del 43%). Aquesta incidència del vot morat és produeix a tot arreu, reduint el vot indepe al voltant del 8%, en particular a BCN on el vot independentista cau a menys del 36%.
2019: A les eleccions al Parlament europeu, amb una gran abstenció, l’independentisme guanya àmpliament degut a una més gran mobilització del vot republicà. Només cal veure els resultats en relació a les anteriors al Congreso de los Diputados: l’independentisme puja 10 punts (i baixa 300.000 vots respecte a les catalanes) i els del 155 baixen més de 5 punts (i baixa més de 600.000 vots respecte al seu sostre de les catalanes).
2019: A les eleccions municipals és difícil fer un anàlisi en clau de país ja que molta gent vota en altres claus de tipus local. En el global i amb una participació similar a les europees, l’independentisme ha mantingut el 45% del vot que ja va obtenir en 2015, superant el 38% del 2011. Els del155 mantenen el mateix percentatge que en 2015, el 33% però amb un transvasament de vot important cap al PSC que li permet recuperar alcaldies importants amb majoria absoluta. En regidors, el republicanisme passa de 6089 a 6240 i l’unionisme baixa de 1668 a 1623 (reducció mínima). A les grans, en particular a l’àrea metropolitana l’unionisme avança amb força de la mà del PSC que recupera votants dels comuns. L’independentisme augmenta però aconsegueix un transvasament més pobre dels Comuns. 


 
CONCLUSIONS (Provisionals)
1-L’independentisme no aconsegueix mobilitzar tot el seu electorat a totes i cadascuna de les eleccions (l’unionisme tampoc). Això fa que es trenqui amb la idea errònia de que els partidaris de la República catalana hem guanyat totes les eleccions. Les eleccions al Congreso de los Diputados es perden per una manca de fidelitat d’una part de l’electorat que opta per votar els Comuns o per abstenir-se. El fet de que guanyi ERC a les espanyoles(15) i que sumi amb JxCat el millor resultat independentista (22 contra 19 dels partits del 155) és un miratge provocat per la divisió del vot unionista i la pèrdua de representació en alguna circumscripció (un del PP a Tarragona) compensada per l’increment de dos diputats per Barcelona (de 13 a 15). L’augment de les candidatures indepes és directament proporcional a la reducció dels Comuns: 5 diputats. La suma de Comuns i independentistes (sobiranistes) resta igual (29) amb la diferència de que es jugava un diputat més (de 47 a 48) i se l’emporta l’unionisme que passa de 18 a 19.
2-Les Eleccions europees han recuperat una part del vot del 21D i arriba gairebé al 50%, però amb una participació baixa. La tendència a sobredimensionar les victòries parcials oculta la baixa mobilització independentista en una situació de màxima repressió de l’Estat.
3-Les Eleccions municipals mostren un avanç destacat en alguns municipis importants com Lleida o Tarragona però els partits del 155 es consoliden i inclús augmenten recolzament de la mà del PSC a l’àrea metropolitana (efecte Sánchez). Haurem d’esperar a la configuració dels ajuntaments per a anàlisis més profunds.
4-L’aposta de CxR per Primàries a les municipals no ha donat els fruits esperats per culpa del vot útil (a ERC) igual que al Congreso de los Diputados li va passar a Front Republicà.
5-Les candidatures alternatives, en particular les de la CUP, han patit un retrocés allà, sobretot, on avança ERC (vot útil novament). La CUP no ha entès res quan diu: la gent ha escollit el “no canvi”. El problema és que aquestes candidatures no són vistes com opcions de govern o com plataformes per guanyar els partits del 155 i no es veu una autocrítica, més aviat un dit acusador vers la gent.
6-L’independentisme no està avançant amb prou força a l’àrea metropolitana que és on es concentra el 42% de la població. El repte de superar el 50% dels vots a favor de la República catalana ha de passar per augmentar aquí els suports a partir del vot orientat actualment vers els Comuns o Podem.
7-L’objectiu per a les properes eleccions, que seran al Parlament de Catalunya haurien de ser dos:
A-Recuperar el nivell de mobilització de 2017.
B-Reestructurar l’espai rupturista: l’actual CUP podria estar entrant en una decadència irreversible com ho demostra la seva davallada tant el 21D com ara a les municipals, i molt en particular a l’àrea de BCN on el sectarisme és més gran.


dissabte, 1 de juny del 2019

Comunicat de CxR respecte la convocatòria del 2 de juliol a Estrasburg


Constituents per la Ruptura (CxR), com a entitat adherida al Consell per la República, també hi serà el dia 2 de juliol en la mobilització davant de la seu del Parlament Europeu a Estrasburg.
Volem afegir-nos a aquesta crida del Consell per la República, en la defensa dels drets polítics i civils, contra la repressió que practica l’Estat espanyol i a favor de la mobilització permanent per la República catalana.
Fem costat al Consell per la República per tal que l’Estat espanyol alliberi els presos polítics i que el Parlament Europeu no permeti l’exclusió dels 3 eurodiputats catalans, que a més comporta una vulneració flagrant del dret de representació política.
El passat 26 de maig els catalans escolliren per primera vegada des del 1O els nostres representants al Parlament europeu. I, ara, no podem permetre que la degradació democràtica de l’Estat espanyol contamini Europa.
A més, respecte el dia a dia del país, valorem que hi ha una manca de reacció ràpida davant cada atac repressiu i sobretot una falta d’unitat d'acció independentista, tan anhelada pel poble català en lluita.
Fem extensiva la nostra solidaritat, no només als presos, exiliats i represaliats que la majoria dels catalans coneixen, sinó també als estudiants jutjats per reclamar una rebaixa de les taxes universitàries, als companys del CDR denunciats per la Generalitat per una protesta davant del Parlament a favor de la investidura de Puigdemont, i a tants i tants d’altres exemples de la deriva antidemocràtica que s’està vivint darrerament.


Barcelona, a 1 de juny de 2019