dilluns, 16 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (i lll)

 


 Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents

 Hi ha una articulació entre els textos constitucionals i el desenvolupament de les forces productives. La llibertat individual, el dret de propietat, el lliure canvi i la indústria manufactureres pròpies de la burgesia que van comportar la fi de l'absolutisme. Els països socialistes van posar en valor la propietat col·lectiva dels béns de producció i la terra, van donar preponderància al paper de l'Estat, la planificació econòmica, el control de la distribució i el intercanvi, els drets socioeconòmics dels ciutadans, etc.

Les constitucions més recents contemplen, al costat dels drets dels treballadors, els drets de les nacions indígenes, la multiculturalitat i, aprofundeixen, en els drets de gènere. En la constitució boliviana es fa referència, a més, a aspectes vinculats a la sobirania alimentària, la biodiversitat, l'equilibri ecològic, la conservació dels sòl, la prohibició de les armes químiques, les energies alternatives, la propietat estatal dels recursos naturals així com la prohibició de privatitzar els hidrocarburs.

En la constitució de l'Equador es fa especial referència als conceptes de "viure bé o bon viure" lligats directament amb l'estat de benestar personal i social en base a la convivència pacífica, la solidaritat i el bé comú, al què es subordina l'economia. Íntimament lligada a la idea de benestar, la "Mare Terra" apareix com a subjecte de drets basats en l'harmonia amb la natura i la seva restauració, de manera que es garanteixi el benestar de les generacions futures.

En compliment d'aquests objectius l’Equador es va declarar lliure de cultius i llavors transgèniques i amb Bolívia i Veneçuela van reservar-se el dret d'administrar, regular, controlar i gestionar els sectors estratègics com l'energia en totes les seves formes, les telecomunicacions, els recursos naturals no renovables , el transport i la refinació d'hidrocarburs, la biodiversitat i el patrimoni genètic, l'espectre radioelèctric, l'aigua, etc. Els recursos naturals no renovables com els jaciments d'hidrocarburs pertanyen a el patrimoni inalienable i imprescriptible de l'Estat.

La revisió del vincle entre Nació i Estat, la incorporació de la felicitat, el benestar/ben ser basats en l'economia de bé comú o la simbiosi dels ciutadans amb la Mare Terra són elements pendents d'incorporar a les constitucions postindustrials i que, sense cap dubte, haurien de ser desenvolupats en detall en la Constitució catalana, però, és això suficient? Possiblement, no.


En efecte, les relacions productives s'han modificat d'una forma essencial. La ciència i la tecnologia avancen de forma exponencial mentre que la política i el dret constitucional es mostren incapaços de donar-los abast. Els paradigmes econòmics han sofert canvis substancials, ja hi som en l'era transindustrial en què fem servir de manera quàntica masses ingents de dades, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica que s'estén a totes les activitats, les telecomunicacions fan circular la informació en temps real i possibiliten tota mena d'activitat a distància, es desplega la domòtica, la impressió 3D, modificacions substancials en la producció, distribució i emmagatzematge d'energia, megaciutats, creixement de concentracions humanes i les seves interrelacions, la imminent incorporació de tota mena de vehicles sense conductor, els drons, connexió sistèmica a la xarxa a través de tota classe de dispositius mòbils a través dels quals es controla la intimitat de les persones, pagaments sense targeta ... i molt més d’hora que tard desenvolupament del transhumanisme amb l'implant de tecnologies -cíborg- que multiplicaran totes les capacitats humanes, l'enginyeria i les seves aplicacions biotecnològiques, els implants de chips en el sistema nerviós, en el cervell, etc. i tot això acompanyat d'un altre fenomen social d'immensa repercussió, la disrupció en la relació entre coneixement, producció, productivitat i treball. Què fer amb bona part de la força de treball del present que restarà innecessària i/o obsoleta?

El canvi de paradigma pot ser inquietant, però no ha de ser necessàriament negatiu si va emmarcat constitucionalment en el benestar de les persones i en la conjunció simbiòtica amb la Mare Terra. La constitució catalana hauria de ser de les primeres a donar un enfocament positiu al novíssim món transindustrial i evitar els seus perills.

No obstant això, estem transitant per un camí de reiterades i cada vegada més freqüents  situacions de crisi que ens aboquen al descontrol i el caos. L'evolució cap a un futur harmònic es veu amenaçada per forces interessades en sembrar, magnificar i lucrar-se amb el caos. Són poders que busquen instaurar una dictadura oligàrquica mundial, que converteixen les diferents crisis que ens assolen en una font de negocis depredadors i genocides.Del pillatge neoliberal a la instrumentalització del caos com a última ràtio de saqueig de la humanitat i la natura.

El caos deriva de diversos vectors de crisi que s’addicionen, potenciant-se entre ells, i dificultant la seva solució. Així l’emergència climàtica amb unes seqüeles catastròfiques per tot el nostre ecosistema, nivell i acidificació de la mar, desertització, pertorbacions meteorològica de caràcter calamitós, successives crisis demogràfiques, sanitàries, etc. Les conseqüències d’aquestes crisis son, entre altres, la generació de tota mena de conflictes lligats a l'energia, a l'aigua, als aliments, a la pobresa, que deriven en violència i la guerra, estimulades per uns estats suïcides que es troben en situació fallida tècnica, i sustentats en un sistema polític pseudodemocràtic que no respon a les necessitats i, menys encara, al control d'una ciutadania que mostra la seva alienitat en l'abstenció, mentre creix l'autoritarisme i el feixisme.

El caos s'ha transformat en la primera font d'ingressos dels oligopolis controlats per uns pocs fons d'inversió que disposen de gairebé 100 bilions de dòlars amb els que dominen el món. (El pressupost dels EUA i la Xina junts, tot generant enormes dèficits, no arriben als 9 bilions). El seu negoci és esprémer a la ciutadania apropiant de tot el públic. Desmantellament total de la sanitat i de l'educació públiques. Les "universitats" de Google o Amazon ja són més que un projecte. Per a ells no es tracta que la vida al Planeta s'harmonitzi modificant les conductes extractives i contaminants, es tracta de seguir depredant la naturalesa i "adaptar-se" als caòtics canvis que es produeixin com a conseqüència. La Covid-19 és una mostra del "nou" negoci basat en el caos.

Ningú com la Comissió Global per a l'Adaptació dirigida per Ban Ki-Moon, Bill Gates, i Cristal·lina Georgieva, directora executiva del Banc Mundial, expressen millor aquesta forma de fer. Són els profetes d'una despesa pública gegantina en benefici de l'oligarquia mitjançant negocis com, el desenvolupament de reactors nuclears ràpids de fusió, biocombustibles a costa dels cultius alimentaris, hidrogen verd obtingut mitjançant electròlisi o mitjançant processos de gasificació de carbó o lignit amb un gran cost energètic, geoenginyeria solar mitjançant núvols de partícules de diòxid de sulfur a l'estratosfera per combatre l'escalfament global, biologia sintètica que afegeix fragments artificials d'ADN, creació i ús de nous microbis, pesticides i organismes transgènics. Tot això, al costat de la proliferació de les ones electromagnètiques polsades que tenen, en el 5G, i les possibilitats que ofereix per al control de les persones i les coses, l’exponent més actual. I en tots el casos, en nom de la modernitat i el progrés, sense importar les seves possibles conseqüències sobre l'ecosistema. No els importa violar sistemàticament el Principi de Precaució, ja que els resultats negatius, caòtics, que puguin produir aniran, en bucle, a càrrec d'un major dèficit en els pressupostos dels estats, és a dir, dels ciutadans. I així fins que es produeixi el col·lapse de la nostra civilització.

Igual que la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 va ser el nord constituent de segles posteriors, la Constitució catalana podria ser l'anunci d'un avenç en el progrés de la humanitat, que arreli en la cultura de la igualtat, la sostenibilitat, la cooperació, el bé comú basat en la definició col·lectiva de les necessitats bàsiques dels ciutadans, en l'economia circular, en el control públic dels sectors estratègics, el repartiment de la feina i la renda universal, en la participació decisòria i el control pels ciutadans de l'acció política amb l'objectiu d'assolir un estat de felicitat, de benestar o bé ser individual i col·lectiu.

Parafrasejant l'inoblidable Peret, Catalunya té poder. El seu poder és la mobilització de les classes populars, té capacitat i, davant els reptes que es planteja, no li poden faltar ni l'ambició ni la decisió. La Constitució catalana ha de ser una crida a construir un nou internacionalisme que salvi la vida al Planeta.

Entre tots vencerem a les forces del caos.

 

 (Article publicat a Llibertat.cat el 14/11/20) 

diumenge, 8 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (II)


 Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents


 

Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.

 

També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.

 

A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits  establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.

 

De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.

 

Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat  cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?

 

És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.

 

El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après,  que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia"  i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

 

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que  no siguin conscients d’aquest fet.

 

A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com  de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.

 

En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions  i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.

 

El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.

 

Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 7/11/20)  

dimarts, 3 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (I)

 


Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.


També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.


A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.


De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.


Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?


És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.


El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après, que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia" i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que no siguin conscients d’aquest fet.


A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.


En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.


El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.


Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 1/11/20)   



dissabte, 24 d’octubre de 2020

Sectarismes en la Catalunya del segle XXI

 

Josep Lluís Martínez va ser promotor de les Assemblees Ciutadanes Constituents a Catalunya, sorgides arran del 15M. 

Actualment està a l'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents


 

Venim d’una tradició verticalista de centenars d’anys, que no va començar amb el franquisme, ho va fer molt abans, segles abans. El verticalisme com a règim es va inaugurar a la península amb el regnat dels reis catòlics, i es va fer hegemònic amb la caiguda de Barcelona i de Cardona l’any 1714. Les guerres carlines l’únic que van representar va ser la constatació de diferents formes d’encapçalar la piràmide de poder i el seu repartiment entre reduïdes cúspides socials.

La revolució maquinista a Catalunya, que va instaurar el capitalisme burgés, no va ser aliena a aquesta tendència, la qual només va tenir alguna oposició seriosa amb l’anarco-sindicalisme i el cooperativisme.

Amb aquests antecedents, gravats a foc en els nostres gens al llarg de generacions, la lluita per la democràcia no és una tasca senzilla. I em refereixo a la veritable democràcia, la del poder en mans del poble. La que s’enfronta radicalment a tot intent de manipulació o dirigisme sectari.

Tant se val, siguin de classe o bé siguin de grupuscles socials, els sectarismes són l’antítesi de la democràcia i infiltren, malauradament, tot intent de canvi profund. I aquests sectarismes no venen sempre del poder econòmic, puix que també els veiem en els sectors de l’autodenominada esquerra.

Fem una mica d’història recent. Venim d’un mandat, el del Referèndum del 1r d’octubre de 2017 que va representar l’expressió màxima de la democràcia. Això va ser fruit d’una experiència anterior que molts volen ocultar, i que va ser el moviment 15M del 2011, intent de manifestació de la democràcia deliberativa i directa que va tenir el seu moment àlgid el 15 de juny del mateix any encerclant el Parlament per a frenar la promulgació de la llei òmnibus, mare de les retallades socials. I aquella derrota va donar ales al PP i al PSOE per pactar la reforma constitucional de finals d’agost per imposar l’estabilitat pressupostària i fer prevaldre els interessos del capital financer, el pagament del deute abans de qualsevol despesa social. Poc després es desfeia el 15M per la infiltració d’elements verticalistes dels partits.

La història, malauradament per alguns, no s’atura. La revolució tecnològica ens està obrint la porta a una revolució política i social que escombrarà unes minories atrinxerades al poder, econòmic o polític. Les fórmules tecnològiques hi són, només cal implementar-les i distribuir-les per apoderar el poble, veritable subjecte de la democràcia.

Els elements més conscients de la necessitat d’aplicació d’aquests avenços dins la societat per tal de donar la veu i el poder decisori al poble, a voltes organitzats i moltes vegades per lliure dins d’organitzacions verticals, no han fet més que començar la seva tasca revolucionària. Cal que siguin conscients del que estan fent i que s’organitzin. En cas contrari, tot pot quedar en un nou intent, i portat al fracàs de la mà dels oportunistes de torn.

La reforma democràtica dins les estructures polítiques i socials és una feina de gegants la qual, malgrat certs avenços, no sembla haver tombat encara la tendència cabdillista que portem als gens, tant en l’àmbit dels partits que ho han intentat, com ara Junts per Catalunya i la CUP, passant per la no nascuda experiència de la Crida Nacional, com en el terreny social, en casos com els de l’ANC i del Debat Constituent. Cal reforçar els sectors democràtics en sentit estricte, d’aquestes organitzacions, tot desemmascarant els grupuscles verticalistes que lluiten per mantenir-se en el poder de cadascuna de les organitzacions amb la coartada de la “democràcia representativa” o de la suposada intel·ligència superior d’alguns elements.

I, per sobre de tot, cal reforçar el Consell per la República Catalana i els seus Consells Locals. És fonamental dotar aquesta institució netament republicana d’elements de comandament i presa de decisions clarament democràtics. Només amb un far clar com aquest, el gruix d’organitzacions no tindran més remei que adaptar-se al nou referent marcat i podrem, sense més dilacions, instaurar el model democràtic de la nova República Catalana.

  

(Article publicat a l'Unilateral el 23/10/20) 

dimarts, 15 de setembre de 2020

Què se n'ha fet de la plataforma cívica Parlem? , un text de Joan Gil

 




Joan Gil es politòleg. Militant de Primàries Manresa i de CxR Constituents per la Ruptura

 

 

En el referèndum del 1r d'octubre del 2017 la Nació catalana es va autodeterminar de la única forma possible. Sobretot tenint en compte les reiterades negatives de l'Estat espanyol a acordar un referèndum sota legalitat espanyola. Gairebé just després, va sorgir un moviment social anomenat "Parlem?". Aquest moviment al seu Twitter ens recorda/va que va sorgir tan a Madrid com a Catalunya, tot i que el gruix de l'activitat (que no és molta) l'han fet a Catalunya (concentracions, Parlem App, Follem.es, Constitución De La Gente).

Una plataforma impulsada suposadament per persones independents i amb suport de partits com els Comuns i el PSC i que es va activar quan el Procés va semblar que "anava de debò" amb la defensa dels col·legis electorals del referèndum unilateral sobre la independència (RUI), que fou la clau perquè l'endemà es pogués votar, tot i els

cants de sirena de l'ANC de Sánchez per esperar al dematí, fer cua amb la papereta a la mà, esperar la Guàrdia Civil i no dormir-hi i per tant no acabar exercint el dret a vot.

Un moviment sorgit doncs, com a reacció, com a resposta, sobretot com a resposta a la mobilització popular, de base, als CDR's, a tanta gent anònima del país que va lluitar per l'autodeterminació del seu poble. Va néixer doncs, com una reacció emocional i no com un projecte polític propositiu concret. Després, al desembre del 2017, es van unir (a nivell de tuits i poca cosa més) al moviment Una Constitución para la gente a l'entorn del Partido X, del moviment d'indignats madrileny i dels Comuns-Podemos. Tot i la meva descripció acurada del moviment, i que pot semblar que els vulgui menystenir, cal recordar que com qualsevol moviment ciutadà, s'ha d'escoltar, i que en tot cas, i més enllà de que no són apolítics ni al nal van ser apartidistes, no és la meva pretensió desacreditar la gent que es mou, sigui per l'ideal que sigui. Però sí he de

contextualitzar i explicar què i qui movia els ls, més enllà de noms que no m'interessen gaire.

El 7 d'octubre del 2017 la plataforma ciutadana va organitzar la seva primera acció política als carrers. Milers de persones vestides de blanc, es van reunir davant els seus ajuntaments arreu de l'Estat; amb la qual cosa van tenir uns dies d'atenció mediàtica, social i política. Fou, pel temps que portaven organitzant-se per xarxes socials, un petit èxit. Però allò important, primari, i no secundari, no és la capacitat de mobilització sinó el què proposaven i aquí l'ambigüitat fou la norma de la plataforma-moviment cívic.

Al meu entendre, des del principi hi vaig veure certa falsedat, certa hipocresia, cert fals compromís amb el país a llarg termini. I ho vaig indicar així a les xarxes socials, alhora que deia que s'havien d'escoltar i respectar (faltaria més clar! però llavors hi havia gent massa apassionada com per escoltar amb calma). Sé que costa

molt mobilitzar la gent, però des de llavors (i tot i l'èxit) no van organitzar gairebé res més, i em va anar consolidant la meva idea inicial, prejudiciosa, de que hi havia gat amagat.

Tornant a les concentracions de Parlem- ¿Hablamos?... Arreu de l'Estat es van organitzar concentracions el mateix dia d'octubre; tot i que evidentment es van concentrar a les nacions sense estat. Tot i que de forma estèticament esporàdica, sempre hi ha algú organitzant-ho al darrere. I és obvi que allà on hi ha major interès, hi ha major èxit de convocatòria, d'assistència, és a les nacions sense estat on hi ha la resposta autodeterminista a l'Estat espanyol. La majoria de concentracions, que no foren gaires, es van dur a terme doncs als Països Catalans, a Galiza i a Euskadi. On sinó? A les nacions sense estat on hi ha una especial sensibilitat per la qüestió. Hi va haver emperò, una concentració petita i sorprenent al cor de Castella: a Valladolid. Ara bé, en aquesta, segons 20 Minutos, en el discurs que s'hi feia es parlava de que “a

Espanya hi havia millor gent que governants”: no entenien la profunditat nacional i democràtica de la situació al Principat. Però és que el discurs fora de Catalunya era aquest i el marc mental compartit era espanyol, espanyocèntric i per tant anul·lador dels drets nacionals de Catalunya. Un discurs que demostra que d'empatia n'hi va haver (al nal es van aixecar del sofà i no només per defensar la unitat territorial sinó certa calma), però coneixement i reconeixement de Catalunya, cap. Qui no coneix les arrels d'un problema, per molt bona intenció que hi posi, pot no només no acabar ajudant en res, sinó, en base a les confusions, enredar més la situació. I alhora, pensem quina calma reclamaven? És que la calma, que sempre s'intenta confondre des del poder mediàtic amb la no protesta, comporta que la situació política, socioeconòmica i mediàtica sigui justa? És que l'esclau en l'època de l'esclavisme que no s'aixecava contra la opressió feia més bona la situació? No hi havia "merder" sinó "ordre", però, era allò digne? Re exionem sobre quina mena

de calma, diàleg i entesa, a vegades, des de cert centre polític moderat, i de cultura del consens (o sigui de marginació del dissident), i des de certs opinadors in uents, i moviments sense cares visibles clares, ens proposen. No fos cas que parlessin de claudicació.

Només hi havia algunes pancartes més concretes en aquelles concentracions, que parlaven de "Ni DUI ni 155", un dels lemes de campanya dels Comuns. I que no de nien cap proposta política nacional concreta i en positiu.

A mi el que em semblava és que des dels convocants el que volien era aturar un moviment popular per la independència que esperava que s'apliqués el resultat del referèndum unilateral sobre la independència(RUI); en que hi va votar tothom que va voler (si erets valent/a): els dels Sí, els del No i els que no es volien mullar per cap opció. I que es va fer en condicions de con icte sí, però no de con icte civil, sinó de con icte popular, entre

les forces de seguretat de l'elit espanyola, i el poble català valent, organitzat i pací c.
I és que els de Parlem? no es van mobilitzar com a resposta a la violència policial al RUI, o com a resposta al bloqueig polític que feia dècades que a l'Estat es generava (perquè a l'elit li va bé l'estatus quo), ni com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pels catalans i les catalanes en referèndum, aquest sí, acordat i legal.

Les concentracions deien que buscaven que els dos governs dialoguessin, i tot i que de forma correcte no indicaven quin havia de ser l'acord (matiso: en aquell moment), no prioritzaven la de la repressió política, policial i judicial espanyola. I en cap cas, com era previsible, tampoc reclamaven respecte pels resultats democràtics del Primer d'Octubre del 2017. Per tant, a efectes pràctics, i més enllà del discurs ben intencionat, moderat i que volia patrimonialitzar el concepte de sentit comú (compte amb forces d'aquells que ho intenten que són uns censors), volien ajudar

a aturar el procés cap a la independència que havia començat amb el RUI, i no amb el Procés-estafa liderat pels polítics (la majoria no s'esperava la defensa de tants col·legis). De fet, els organitzadors no van ser també els convocants de les concentracions anti-repressives després de la violència policial espanyola que s'havien dut a terme abans. No van ni adherir-s'hi. No els preocupava la repressió, la violència, si era de l'Estat? No ho sabem, però en tot cas, és evident que no van esclarir-ho com hagués calgut. De fet, la concentració de Parlem es produeix just després d'aquestes concentracions com les protestes del 3 d'octubre del 2017 contra la repressió policial contra els votants del referèndum. Curiós que ho facin davant la resposta popular i no davant l'atac de la repressió política espanyola.

Òbviament que hi havia gent que hi va assistir i es va apuntar al moviment, que era honesta, molta gent, i que solament volia que es calmessin els ànims, que sentia molta por (tot i la valentia de

signi car-se) i que ho vivia, i això s'ha de respectar, molt malament, amb tensió, amb disgust. I alguns/es, que amb el mantra del diàleg, volien imposar cert projecte federalista, autonomista o centralista, que no havien aconseguit mobilitzar ni als carrers ni a les urnes.

I sí, ja sé que molts de nosaltres, ho vàrem experimentar amb orgull, dignitat i alegria, i tant, i tot i que teníem molts dubtes, els havíem (jo ho vaig fer) d'escoltar. Gent sincera com els madrilenys i lls de la diàspora catalana a la concentració a Madrid, que van fer guardar una bandera espanyola a un manifestant que s'hi havia unit perquè era una concentració “Sense banderes”, més enllà de la bandera blanca és clar (sempre hi ha banderes, sempre hi ha motius, sempre hi ha sentit). Eren (i són) els nostres conciutadans, o els nostres veïns ibèrics, i tot i que pocs, eren molt més respectables que els espanyolistes, els espanyols que viuen a Catalunya (aquell percentatge que no se sent català i així s'ha de respectar), que

bàsicament (alguns amb la veu més alta i altres de re ló) reclamaven que les forces de seguretat espanyoles i l'Estat autoritari espanyol/ista (i així va ser) s'imposessin.

En l'actualitat, aquesta plataforma, que es va anar inactivant molt ràpid davant l'exili i presó dels líders d'El Procés català, i més enllà de la post-sentència al Procés, no diu ni piu. Que rar, sobretot des de que es parla de "la taula de diàleg", que ha estat i encara és el tema de tertúlia de televisions catalanes i espanyoles (a l'Estat ja han vist que el virus també els pot servir d'excusa per apaivagar la qüestió catalana). No hi tenen res a dir? Fixeu-vos amb el seu Twitter estatal (Parlem-¿Hablamos?) i en el d'universitats espanyoles (van crear alguns per ls sectorials: semblaven potents però ràpidament van emmudir): van piular per la concentració del 2017, per la proposta de procés constituent espanyol (davant la ponència constitucional del PSOE que no va reeixir perquè al meu entendre fou un esquer per despistar la partitocràcia processista i el poble català com a "possible encaix de

Catalunya a Espanya" i acabar de matar el processisme i de rebut l'independentisme català) i al 2019 per la segona concentració, que no va tenir gaire èxit d'assistència. Fixeu-vos: parlo de la proposta de La Constitución de la gente, sí clar, en castellà, i sí clar, un procés constituent espanyol i no català -que era el que en aquell moment era més viable després d'haver-se produit un RUI. La seva proposta política, quan van adherir-se a alguna, fou més Espanya, més marc mental espanyol, tot i que sí, suposadament "Espanya plural" però sense clari car "plurinacional" (l'Espanya plural és el concepte que ha anat substituint l'Espanya plurinacional per tal de marginar les reivindicacions nacionals perifèriques barrejant-les en qüestions de diversitat d'orígens, etc.). Una proposta política fugaç a la qual es van sumar i que no es recorda cap assemblea d'activistes que la votessin. Entremig van retuitejar la broma de Follem, que s'intuïa que havia muntat un grupet d'ells mateixos (durant la jornada de re exió de les eleccions autonòmiques catalanes convocades de forma humiliant pel

govern espanyol del PP). Ara, durant aquest temps, cap mena de preocupació per la situació de presos, exiliats, multats, inhabilitats, torturats psicològicament, etc. Això sí, molta broma, molta conyeta. Ja estaven tranquils, ja hi havia calma, la tranquil·litat de l'opressió que esclafa gustosament sense resposta. També van fer retuit a una piulada que criticava que a Espanya no es dimitia, però que provenia d'una notícia que deixava malament el PP (i no el PSOE i Podemos, que era el marc ideològic on semblava que es movien). També cal destacar que la plataforma Parlem? a Catalunya va dur a terme una iniciativa ciutadana de debat molt interessant de cara a les eleccions del 21 de desembre. L'aplicació Parlem App per xerrar amb gent que opinava diferent a tu sobre la independència del Principat de Catalunya. Jo amb aquesta proposta poc a dir, i molt interessant. Ara bé, també molt intel·ligent de fer-se abans de les eleccions del 21D, tornant a imposar la idea de que l'independentisme polític, el govern català, no volia diàleg (no l'ha parat de demanar

mai) i que havien de ser els ciutadans els que ho fessin. Sí, també ho deien sobre el govern espanyol, però clar, contra el PP sempre és més fàcil que amb el PSOE; tot i que tinguin la mateixa actitud (de fet la scal general del PSOE pitjor que la del PP).

En resum: fou des de l'empresonament dels dirigents polítics catalans del processisme i que no van exiliar-se, quan aquesta plataforma pel diàleg va emmudir per primer cop i ho va després de que les protestes post-sentència s'acabessin fruit de la repressió, de la contenció i del cansament dels i les activistes. Certament no va ser un moviment de masses, però va tenir un acte prou potent a Plaça Sant Jaume, com he comentat abans, que fou prou reeixit a nivell d'assistència. Allà s'hi reclamava diàleg entre el govern català i el govern espanyol. Ja en aquell moment hi havia errors de base: es situava al mateix nivell un govern català sota administració i legalitat espanyola que un govern d'un Estat que ja havia empresonat a dos líders socials. Un discurs ambigu, per aglutinar prou gent al

seu voltant, en que mancava un anàlisi ponderat. No feia una descripció acurada de la realitat política i les diferents forces i responsabilitats del que ells situaven com a dues parts (el govern català i el govern espanyol). Tot i això, el missatge volia fer-se entendre com a ben intencionat i apartidista, en favor de rebaixar una con ictivitat civil que sempre ha existit (sobretot quan l'estatus quo es veu amenaçat, no quan ningú fa ús del dret a la protesta).

Aquest moviment social, que era polític, encara que no li vulguin reconèixer aquest caràcter obvi, ha desaparegut davant l'esclafament de l'Estat espanyol de les institucions catalanes. Quan ens van ocupar institucionalment la Generalitat, amb col·laboració d'Artadi (JxCat) i Aragonès (ERC), a través d'una interpretació interessada de l'article 155, no van tornar a protestar. I és que es van adonar que d'una banda, s'havia aixecat la bandera blanca, que era el símbol del seu moviment; i amb això "la calma ja havia tornat a imposar-se".

Ara bé, durant aquest temps, ni el govern del PP ni el govern actual de PSOE-UP ha aixecat cap bandera blanca. Simplement han usat la paraula diàleg, com ja la tenien prevista usar, per aturar el moviment social independentista des d'una rendició política dels seus dirigents polítics. I ho han aconseguit. Com més s'han ajupit els nostres representants polítics a Catalunya (més enllà de no retirar a temps una pancarta), més l'Estat, que va més enllà del color del govern de torn, ha reprimit al nostre poble: fossin polítics, líders civils o activistes.

On són els de Parlem? No saben ni fer una piulada per recriminar la única violència contra una entitat (Òmnium Cultural) i la única expressió signi cativa de banderes feixistes i ideals violents (davant Blanquerna i pels carrers de Barcelona) que s'ha vist aquesta Diada? Tan els costa? Com és que tot i que s'han anat ajornant les taules de diàleg, no han criticat al govern de l'Estat per les declaracions dilacionistes al respecte? Doncs jo us ho diré: perquè era un moviment deshonest que buscava que els

independentistes deixéssim de ser-ho, que ajupíssim el cap i que es retornen a l'estatus quo; aquesta situació que per a ells és pací ca però que comporta, entre d'altres opressions nacionals, que tinguem gent a presó. Com l'Estat, sabien que volia dir la paraula diàleg: quedar bé per reprimir millor.Alguns parlavem de diàleg però amb la condició necessària de tenir un govern central fort proper a les reivindicacions catalanes i a aquesta actitud política dialogant (el PSOE del “talante” de Zapatero sempre ha estat vist així, la qual no és del tot certa, si recordem l'època dels GAL o de la repressió als treballadors dels Astilleros). Un cop han disposat d'aquest govern, aquests articulistes espanyols, han deixat de parlar de diàleg. I sí, abans del que serà l'excusa per no avançar en cap aspecte que no vulgui el govern central: del Covid-19.

Perquè ho explico això? Perquè quan torni a reactivar-se el moviment independentista, que resta actiu de forma minoritària (CLR’s, Primàries, Esquerra Independentista, CDR) però no passiu i que amb l'ANC avança més

del que ha fet mai, els hi expliquem a la gent que no veu clar un procés d'independència realment unilateral a nivell institucional, que hi ha gent que els farà alçar una bandera ben bonica però ben falsa, una bandera blanca tan humanista com hipòcrita és part de l'espècie humana, que els farà concentrar per aturar la construcció d'una República catalana independent però no per buscar un diàleg que no s'està produint després de que el mateix President Puigdemont el reclamés per poder convocar eleccions amb garanties i per tant, abans de declarar falsament la independència en una DUI no publicada al DOGC (o Butlletí de la República catalana) com hagués estat de rebut i com esperaven certs diplomàtics que gent actualment molt crítica amb els partits actuals van treballar-se i que ara alguns estan a l'entorn de Primàries. A aquesta gent que vol diàleg els escoltarem sempre, però a l'escala de veïns, perquè de tots els articulistes que el demanaven (en queden alguns) la majoria ja tenen el que buscaven: aturar un procés d'alliberament social, nacional i democràtic,

un diàleg de sords, i un govern del PSOE per repartir-se el pastís estatal.

Altres articles interessants:

·       En aquest article que encara no he llegit s'explica qui hi ha/via al darrere (i hi ha al davant) de la
plataforma: elconfidencial.com/espana/.

·       Article que veig que opina similar de quan s'activen i quan no: elnacional.cat/ ca/.

Article d'ElPeriódico:elperiodico.cat/ca/ politica/.

 

 

p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent } a:link { color: #000080; so-language: zxx; text-decoration: underline }