Un breu viatge per diferents escenaris
de la nostra història, tot seguint el fil de la nostra lluita per les
llibertats
· Comencem
el nostre viatge en aquest Mas Guinardó, ubicat al cim de l’antigament anomenat
Puig Cogoll i que és una talaia del pla de Barcelona, i ens situem a l’any 1652
quan en aquest mateix Mas va tenir lloc la rendició de BCN a Felip IV que va
posar fi a la Guerra de Secessió o dels Segadors.
La conseqüència d’aquesta derrota
va ser la pèrdua l’any 1659, pel Tractat dels Pirineus, d’una cinquena part del
territori català, l’actualment anomenada Catalunya Nord. Tractat fet sense
coneixement de les Corts Catalanes i amb un total menyspreu a la voluntat i els
interessos del poble i les institucions de Catalunya, i que va significar la
cessió a Lluís XIV, rei de França, de tots aquests territoris. La lluita
immediata dels seus habitants per seguir mantenint la seva identitat i drets va
ser salvatgement reprimida per aquest rei absolutista.
· Ens
situem ara a l’any 1714, durant la Guerra de Successió, per contemplar com en
aquest mateix Mas s’hi ha instal·lat la seu de la comandància de l’exèrcit
borbònic que assetja Barcelona. El Duc de Berwick, que comanda aquest exèrcit
dels del mes de juliol, està més interessat a prendre la ciutat que a destruir-la
però ha d’obeir Felip V que vol destruir-la
per així venjar-se de l’atreviment de haver gosat desafiar-lo. És per
això que només durant el mes d’agost cauran sobre la ciutat més de 40.000
bombes.
La ciutat només disposava d’uns
6000 homes per defensar-la, la majoria membres de la Coronela dels gremis, però
compta amb la heroica determinació del seus habitants (vells i joves, homes,
dones i nens) de defensar-la fins a la mort.
A la nit, amb les llums apagades,
embarcacions de pescadors de Badalona i vaixells de les Illes, jugant-se la
vida, s’atreveixen a trencar el setge
naval de l’exèrcit Borbó per portar aliments a l’afamada població de la ciutat.
No esteu sols, barcelonins, és tot el poble qui lluita
pels seus drets i llibertats!
Abans d’aquests fets, el 1713,
havia tingut lloc el Tractat d’Utrech, pel qual els austriacistes de la Gran
Aliança de L’Haia, aliats dels catalans des del Pacte de Gènova de 1705, els
abandonen a la seva sort, i, fins i tot, pel Conveni de L’Hospitalet, els
traeixen tot cedint les posicions que defensaven directament a l’exèrcit
borbònic.
Després de la caiguda de la
ciutat la repressió va ser brutal, decapitacions, esquarteraments, assassinats,
empresonaments, saquejos, enderrocament d’una part de la ciutat per construir
una fortalesa “la ciutadella” per vigilar els seus habitants... i va culminar
amb els decrets de Nova Planta, de 1716, que per drets de conquesta imposaven l’absolutisme
monàrquic, anul·laven les lleis pròpies de Catalunya, anorreaven les
institucions catalanes per imposar-ne les pròpies de Castella, modificaven
radicalment tota l’estructura judicial i administrativa de la nació catalana,
discriminaven l’ús social de la llengua catalana i en prohibien el seu ús oficial,
imposaven fortes càrregues fiscals, donaven entrada lliure als funcionaris
castellans, i clausuraven les universitats catalanes per crear-ne una de nova a
Cervera.
· Al
llarg del segle XVIII, els catalans es van dedicar a treballar per la
recuperació econòmica del país, i van sumar-se a la revolució agrícola i comercial
que tenia lloc als països més desenvolupats de l’Europa d’aquell temps. No es
van oblidar, però, de reivindicar la recuperació dels seus drets i institucions,
i ho van fer davant tant del rei hispànic Carles III, el monarca del despotisme
il·lustrat que els va concedir el dret a comerciar amb les colònies d’Amèrica
però que va mostrar-se impassible davant de les reivindicacions nacionals, com
del rei Jordi d’Anglaterra, a qui li van recordar el compromís adquirit pel seu
país amb Catalunya en el Pacte de Gènova i com ells l’havien traït. No cal dir que el monarca anglès es va fer l’orni.
· Al
segle XIX, paral·lelament a l’inici i desenvolupament de la revolució
industrial a Catalunya, i dels seu fracàs a l’Espanya castellana pel caciquisme
imperant, es desvetllen encara amb més força les reivindicacions catalanes que
incorporaran elements ideològics dels moviments polítics progressistes de
l’època: republicanisme, cooperativisme, socialisme utòpic i marxista, i
anarquisme. Catalunya esdevindrà així capdavantera en la lluita pel canvi
social, per implantar els valors de la Il·lustració i de la Revolució Francesa,
i per fer possible el canvi del tipus de societat propi de l’Antic Règim de les monarquies absolutes i
del despotisme il·lustrat, on només hi havia súbdits que obeïen, al de la societat dels drets i les llibertats
de les persones, on hi ha ciutadans.
És en aquest segle quan.
- El 1841 la milícia de Barcelona
enderrocarà les muralles de la Ciutadella, demostrant així la seva voluntat
d’acabar amb un símbol de l’opressió borbònica. La resposta del govern espanyol
(en aquest cas, suposadament liberal) no es farà esperar i el General Espartero
ordenarà el bombardeig de la ciutat (donant inici a aquella exclamació d’alguns
prohoms espanyols de diferents èpoques que diu que cal bombardejar Barcelona
periòdicament per mantenir controlats els seus habitants).
- Cap el 1830 s’inicia el
moviment anomenat La Renaixença que redescobreix la cultura i la societat
catalana com un fet diferencial important que cal potenciar. Els jocs florals de la Llengua Catalana i la
recuperació de la literatura i del teatre en català en són uns clars exponents
en el camp cultural. En el camp polític es passarà d’una inicial defensa del
regionalisme (conservador) i del particularisme (més progressista de Valentí
Almirall) a posar en marxa el catalanisme, amb una demanda inicial d’autonomia,
les Bases de Manresa, per a passar, en front del menyspreu i la intransigència
de l’oligarquia espanyola, a plantejaments de caire independentista ja en el
tombant del segle XX.
- La
revolució industrial a Catalunya, tot i l’escassetat de carbó, ferro i cotó, va
agafar una gran embranzida, especialment en el sector tèxtil i metal·lúrgic,
fins arribar a ser considerada Catalunya com la fàbrica d’Espanya. Però aquest
pes important en l’economia espanyola no va ser
aprofitat per la burgesia industrial catalana per donar suport a les
reivindicacions nacionals sinó que van estar més interessats en augmentar el
volum del seu negoci buscant complicitats amb el govern espanyol de torn,
alhora que també buscaven la seva protecció davant de l’ascensió del moviment
proletari organitzat.
- El
somni d’una República a l’estat espanyol, la primera, va ser possible, tot i
que molt efímerament, per la implicació de molts catalans en el projecte i en
el seu desenvolupament. La por al cantonalisme, que volia crear un model de
república federalista, va fer que s’unissin molts nacionalistes espanyols (de
diferent color pol
ític) en la destrucció d’aquesta I República i en
fer possible la restauració d’una monarquia borbònica centralitzadora i que va
tornar a ser un niu de corrupció i nepotisme, en mans dels cacics, que va
contribuir a l’ensorrament econòmic de l’estat espanyol de finals de segle.
· El
segle XX serà testimoni del fracàs dels diferents acords d’estatut autonomista
que es van anar intentant des de Catalunya. Malgrat haver arribat a consensos prou
difícils amb les institucions espanyoles per fer viable la seva aprovació, amb
renúncies significatives per part dels catalans, tots ells acabaran anul·lats i
reprimits per la força o bé retallats fins a l’escarni. En són exemples:
- La Mancomunitat de Catalunya,
amb molts pocs mitjans va desenvolupar una tasca gegantina de modernització del
país, de creació d’infraestructures, de suport a l’educació, a la llengua
catalana i a la cultura, des de 1914 fins a 1923/25 quan la dictadura del gral.
Primo de Rivera la va fer desaparèixer per decret. L’Espanya “una” no podia
tolerar cap tipus de descentralització, i menys quan aquesta posava en
evidència la paràlisi burocràtica que estava ensorrant la seva economia i
possibilitats de progrés.
- La II República espanyola va
ser el resultat del fracàs de la monarquia d’Alfons XII i de la dictadura de
Primo de Rivera. Novament, però, la por a la creació d’un estat federal va
afeblir la República i va dividir els republicans, i, a Catalunya, la por al
poder proletari va esporuguir la dreta conservadora que va preferir més donar
suport a l’aixecament feixista dels generals colpistes que no mantenir-se
fidels a la Generalitat republicana.
- Cal fer un esment especial al
debat al Parlament republicà espanyol de l’Estatut d’autonomia de Catalunya,
que havia estat elaborat a Núria el 1931 i aprovat en referèndum (només d’homes)
pel poble de Catalunya, perquè, tot i les promeses de suport al redactat que
sortís refrendat que havia fet el govern espanyol provisional després del 14
d’abril, la realitat és que va ser desconsiderat, menystingut i mutilat per les
corts espanyoles que no el volien aprovar, fins que l’intent de cop d’estat del
gral. Sanjurjo els va fer veure la necessitat d’aprovar-lo, molt retallat, per
no perdre el suport de Catalunya a la República espanyola.
- La Guerra Civil a l’estat
espanyol, de 1936 a 1939, va ser el compendi de moltes coses: el preludi de la
II Guerra Mundial, l’escenari de la lluita de classes, l’assaig a Catalunya
d’una economia cooperativista, el camp de batalla entre dues concepcions
oposades de comunisme, el fet que una societat anarquista era possible, el
manteniment de l’aliança històrica entre una Església i uns poders econòmics i
polítics ultraconservadors, ... . També va posar en evidència que per als dos
bàndols en guerra la unitat d’Espanya era inqüestionable. “Antes una Espanya
roja que rota”, van arribar a dir els franquistes, i, abans, el president Azaña
havia parlat de la possibilitat de bombardejar Barcelona si calia.
- La dictadura del general
Franco, i el nacional-catolicisme, van imposar la ideologia feixista i
ultraconservadora al conjunt de la societat. La repressió al final de la
guerra, i al llarg de la dictadura, va ser brutal, amb l’assassinat massiu
“legal” dels que s’havien oposat al cop d’estat, i amb l’empresonament de tots
aquells que no li havien donat suport actiu (amb l’aplicació de lleis repressives
d’una manera retroactiva). A l’igual que amb els decrets de Nova Planta, les
institucions catalanes van ser suprimides i la llengua catalana prohibida.
L’empobriment de les classes populars va ser general i, sobretot, durant les
dècades dels anys 40 i 50 van tornar a aparèixer els fantasmes de la fam i la
misèria (és l’època de l’autarquia, de l’escassetat de productes, de
l’estraperlo i de les cartilles de racionament). El suport que va rebre el
franquisme de l’ Església catòlica i dels Estats Units d’Amèrica, i els
interessos econòmics del capitalisme occidental per incorporar la societat de
l’estat espanyol al model consumista, van permetre que als anys 70 es parlés de
recuperació econòmica.
- La nova restauració borbònica,
l’any 1976, en la persona del rei Joan Carles, per expressa voluntat del
dictador, va intentar maquillar de democràcia un règim que seguiria impregnat
de corrupció i nepotisme. Dintre d’aquesta operació de maquillatge, l’aprovació
d’una constitució controlada i manipulada pels poders fàctics de l’estat i l’invent de l’estat de les autonomies per
poder donar una sortida controlada a les reivindicacions de catalans i bascos
per recuperar el seu estatut, va tenir el suport dels més llestos del règim
franquista i dels més ingenus o més trepes de l’oposició democràtica a l’exili.
· Avui,
en aquest mes de setembre de 2016, després de constatar el fracàs dels 2
darrers estatuts d’autonomia de Catalunya; de veure com el que s’hi diu pot ser
incomplert a voluntat per les autoritats espanyoles, amb el suport, si cal,
dels tribunals; de veure com perjudica any rere any la nostra economia i
possibilitats de progrés la seva manca de compliment de les inversions pactades; de comprovar com
pretenen diluir la nostra identitat col·lectiva amb el pretext de posar en
marxa un model d’ensenyament trilingüe que acabi amb la immersió que necessiten
els nouvinguts per poder-se incorporar plenament a la societat catalana;
d’observar quotidianament com la corrupció i la fatxenderia de l’oligarquia
espanyola de les 400 famílies acaben amb els nostres recursos i posen en perill
el nostre sistema social de sanitat i d’educació i van eixugant la borsa de les
nostres pensions; de veure com es facilita a les multinacionals que quasi
monopolitzen els nostres serveis públics (enllumenat, gas i aigua) que imposin
preus sovint abusius pels seus serveis i que no respectin les necessitats de
les famílies amb pobresa energètica; de contemplar com es rescaten els bancs
amb els nostres diners i alhora permeten que aquests desnonin a les famílies
que aquesta crisi imposada ha deixat sense feina i recursos; d’observar com
s’han retallat els salaris de la majoria dels treballadors fins a unes quantitats
que difícilment permeten poder viure amb una certa dignitat,... i sent
coneixedors del comportament heroic dels nostres avantpassats en la defensa
dels nostres drets i llibertats col·lectius no podem fer altra cosa que seguir
el seu exemple i lluitar democràticament per fer possible la construcció del
país lliure i sobirà, i de la societat realment justa, que necessitem. I això
ja no té espera, el 2017 és la fita per la independència, i convidem tothom
–vingui d’on hagi vingut, si estima Catalunya- a participar-hi, i no ens valen
les excuses d’aquells que ens volen fer perdre el temps per veure si al final
el cansament ens fa abandonar. No esperarem més als
que no volen seure a la nostra taula, respectem el seu dret a decidir el camí
que vulguin però alhora exigim que ens deixin seguir el nostre, perquè tal com
va dir el poeta Miquel Martí Pol “tot està per fer i tot és possible”.
