dimarts, 15 de setembre de 2020

Què se n'ha fet de la plataforma cívica Parlem? , un text de Joan Gil

 


Joan Gil es politòleg. Militant de Primàries Manresa i de CxR Constituents per la Ruptura.



En el referèndum del 1r d'octubre del 2017 la Nació catalana es va autodeterminar de la única forma possible. Sobretot tenint en compte les reiterades negatives de l'Estat espanyol a acordar un referèndum sota legalitat espanyola. Gairebé just després, va sorgir un moviment social anomenat "Parlem?". Aquest moviment al seu Twitter ens recorda/va que va sorgir tan a Madrid com a Catalunya, tot i que el gruix de l'activitat (que no és molta) l'han fet a Catalunya (concentracions, Parlem App, Follem.es, Constitución De La Gente).

Una plataforma impulsada suposadament per persones independents i amb suport de partits com els Comuns i el PSC i que es va activar quan el Procés va semblar que "anava de debò" amb la defensa dels col·legis electorals del referèndum unilateral sobre la independència (RUI), que fou la clau perquè l'endemà es pogués votar, tot i els

cants de sirena de l'ANC de Sánchez per esperar al dematí, fer cua amb la papereta a la mà, esperar la Guàrdia Civil i no dormir-hi i per tant no acabar exercint el dret a vot.

Un moviment sorgit doncs, com a reacció, com a resposta, sobretot com a resposta a la mobilització popular, de base, als CDR's, a tanta gent anònima del país que va lluitar per l'autodeterminació del seu poble. Va néixer doncs, com una reacció emocional i no com un projecte polític propositiu concret. Després, al desembre del 2017, es van unir (a nivell de tuits i poca cosa més) al moviment Una Constitución para la gente a l'entorn del Partido X, del moviment d'indignats madrileny i dels Comuns-Podemos. Tot i la meva descripció acurada del moviment, i que pot semblar que els vulgui menystenir, cal recordar que com qualsevol moviment ciutadà, s'ha d'escoltar, i que en tot cas, i més enllà de que no són apolítics ni al nal van ser apartidistes, no és la meva pretensió desacreditar la gent que es mou, sigui per l'ideal que sigui. Però sí he de

contextualitzar i explicar què i qui movia els ls, més enllà de noms que no m'interessen gaire.

El 7 d'octubre del 2017 la plataforma ciutadana va organitzar la seva primera acció política als carrers. Milers de persones vestides de blanc, es van reunir davant els seus ajuntaments arreu de l'Estat; amb la qual cosa van tenir uns dies d'atenció mediàtica, social i política. Fou, pel temps que portaven organitzant-se per xarxes socials, un petit èxit. Però allò important, primari, i no secundari, no és la capacitat de mobilització sinó el què proposaven i aquí l'ambigüitat fou la norma de la plataforma-moviment cívic.

Al meu entendre, des del principi hi vaig veure certa falsedat, certa hipocresia, cert fals compromís amb el país a llarg termini. I ho vaig indicar així a les xarxes socials, alhora que deia que s'havien d'escoltar i respectar (faltaria més clar! però llavors hi havia gent massa apassionada com per escoltar amb calma). Sé que costa

molt mobilitzar la gent, però des de llavors (i tot i l'èxit) no van organitzar gairebé res més, i em va anar consolidant la meva idea inicial, prejudiciosa, de que hi havia gat amagat.

Tornant a les concentracions de Parlem- ¿Hablamos?... Arreu de l'Estat es van organitzar concentracions el mateix dia d'octubre; tot i que evidentment es van concentrar a les nacions sense estat. Tot i que de forma estèticament esporàdica, sempre hi ha algú organitzant-ho al darrere. I és obvi que allà on hi ha major interès, hi ha major èxit de convocatòria, d'assistència, és a les nacions sense estat on hi ha la resposta autodeterminista a l'Estat espanyol. La majoria de concentracions, que no foren gaires, es van dur a terme doncs als Països Catalans, a Galiza i a Euskadi. On sinó? A les nacions sense estat on hi ha una especial sensibilitat per la qüestió. Hi va haver emperò, una concentració petita i sorprenent al cor de Castella: a Valladolid. Ara bé, en aquesta, segons 20 Minutos, en el discurs que s'hi feia es parlava de que “a

Espanya hi havia millor gent que governants”: no entenien la profunditat nacional i democràtica de la situació al Principat. Però és que el discurs fora de Catalunya era aquest i el marc mental compartit era espanyol, espanyocèntric i per tant anul·lador dels drets nacionals de Catalunya. Un discurs que demostra que d'empatia n'hi va haver (al nal es van aixecar del sofà i no només per defensar la unitat territorial sinó certa calma), però coneixement i reconeixement de Catalunya, cap. Qui no coneix les arrels d'un problema, per molt bona intenció que hi posi, pot no només no acabar ajudant en res, sinó, en base a les confusions, enredar més la situació. I alhora, pensem quina calma reclamaven? És que la calma, que sempre s'intenta confondre des del poder mediàtic amb la no protesta, comporta que la situació política, socioeconòmica i mediàtica sigui justa? És que l'esclau en l'època de l'esclavisme que no s'aixecava contra la opressió feia més bona la situació? No hi havia "merder" sinó "ordre", però, era allò digne? Re exionem sobre quina mena

de calma, diàleg i entesa, a vegades, des de cert centre polític moderat, i de cultura del consens (o sigui de marginació del dissident), i des de certs opinadors in uents, i moviments sense cares visibles clares, ens proposen. No fos cas que parlessin de claudicació.

Només hi havia algunes pancartes més concretes en aquelles concentracions, que parlaven de "Ni DUI ni 155", un dels lemes de campanya dels Comuns. I que no de nien cap proposta política nacional concreta i en positiu.

A mi el que em semblava és que des dels convocants el que volien era aturar un moviment popular per la independència que esperava que s'apliqués el resultat del referèndum unilateral sobre la independència(RUI); en que hi va votar tothom que va voler (si erets valent/a): els dels Sí, els del No i els que no es volien mullar per cap opció. I que es va fer en condicions de con icte sí, però no de con icte civil, sinó de con icte popular, entre

les forces de seguretat de l'elit espanyola, i el poble català valent, organitzat i pací c.
I és que els de Parlem? no es van mobilitzar com a resposta a la violència policial al RUI, o com a resposta al bloqueig polític que feia dècades que a l'Estat es generava (perquè a l'elit li va bé l'estatus quo), ni com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pels catalans i les catalanes en referèndum, aquest sí, acordat i legal.

Les concentracions deien que buscaven que els dos governs dialoguessin, i tot i que de forma correcte no indicaven quin havia de ser l'acord (matiso: en aquell moment), no prioritzaven la de la repressió política, policial i judicial espanyola. I en cap cas, com era previsible, tampoc reclamaven respecte pels resultats democràtics del Primer d'Octubre del 2017. Per tant, a efectes pràctics, i més enllà del discurs ben intencionat, moderat i que volia patrimonialitzar el concepte de sentit comú (compte amb forces d'aquells que ho intenten que són uns censors), volien ajudar

a aturar el procés cap a la independència que havia començat amb el RUI, i no amb el Procés-estafa liderat pels polítics (la majoria no s'esperava la defensa de tants col·legis). De fet, els organitzadors no van ser també els convocants de les concentracions anti-repressives després de la violència policial espanyola que s'havien dut a terme abans. No van ni adherir-s'hi. No els preocupava la repressió, la violència, si era de l'Estat? No ho sabem, però en tot cas, és evident que no van esclarir-ho com hagués calgut. De fet, la concentració de Parlem es produeix just després d'aquestes concentracions com les protestes del 3 d'octubre del 2017 contra la repressió policial contra els votants del referèndum. Curiós que ho facin davant la resposta popular i no davant l'atac de la repressió política espanyola.

Òbviament que hi havia gent que hi va assistir i es va apuntar al moviment, que era honesta, molta gent, i que solament volia que es calmessin els ànims, que sentia molta por (tot i la valentia de

signi car-se) i que ho vivia, i això s'ha de respectar, molt malament, amb tensió, amb disgust. I alguns/es, que amb el mantra del diàleg, volien imposar cert projecte federalista, autonomista o centralista, que no havien aconseguit mobilitzar ni als carrers ni a les urnes.

I sí, ja sé que molts de nosaltres, ho vàrem experimentar amb orgull, dignitat i alegria, i tant, i tot i que teníem molts dubtes, els havíem (jo ho vaig fer) d'escoltar. Gent sincera com els madrilenys i lls de la diàspora catalana a la concentració a Madrid, que van fer guardar una bandera espanyola a un manifestant que s'hi havia unit perquè era una concentració “Sense banderes”, més enllà de la bandera blanca és clar (sempre hi ha banderes, sempre hi ha motius, sempre hi ha sentit). Eren (i són) els nostres conciutadans, o els nostres veïns ibèrics, i tot i que pocs, eren molt més respectables que els espanyolistes, els espanyols que viuen a Catalunya (aquell percentatge que no se sent català i així s'ha de respectar), que

bàsicament (alguns amb la veu més alta i altres de re ló) reclamaven que les forces de seguretat espanyoles i l'Estat autoritari espanyol/ista (i així va ser) s'imposessin.

En l'actualitat, aquesta plataforma, que es va anar inactivant molt ràpid davant l'exili i presó dels líders d'El Procés català, i més enllà de la post-sentència al Procés, no diu ni piu. Que rar, sobretot des de que es parla de "la taula de diàleg", que ha estat i encara és el tema de tertúlia de televisions catalanes i espanyoles (a l'Estat ja han vist que el virus també els pot servir d'excusa per apaivagar la qüestió catalana). No hi tenen res a dir? Fixeu-vos amb el seu Twitter estatal (Parlem-¿Hablamos?) i en el d'universitats espanyoles (van crear alguns per ls sectorials: semblaven potents però ràpidament van emmudir): van piular per la concentració del 2017, per la proposta de procés constituent espanyol (davant la ponència constitucional del PSOE que no va reeixir perquè al meu entendre fou un esquer per despistar la partitocràcia processista i el poble català com a "possible encaix de

Catalunya a Espanya" i acabar de matar el processisme i de rebut l'independentisme català) i al 2019 per la segona concentració, que no va tenir gaire èxit d'assistència. Fixeu-vos: parlo de la proposta de La Constitución de la gente, sí clar, en castellà, i sí clar, un procés constituent espanyol i no català -que era el que en aquell moment era més viable després d'haver-se produit un RUI. La seva proposta política, quan van adherir-se a alguna, fou més Espanya, més marc mental espanyol, tot i que sí, suposadament "Espanya plural" però sense clari car "plurinacional" (l'Espanya plural és el concepte que ha anat substituint l'Espanya plurinacional per tal de marginar les reivindicacions nacionals perifèriques barrejant-les en qüestions de diversitat d'orígens, etc.). Una proposta política fugaç a la qual es van sumar i que no es recorda cap assemblea d'activistes que la votessin. Entremig van retuitejar la broma de Follem, que s'intuïa que havia muntat un grupet d'ells mateixos (durant la jornada de re exió de les eleccions autonòmiques catalanes convocades de forma humiliant pel

govern espanyol del PP). Ara, durant aquest temps, cap mena de preocupació per la situació de presos, exiliats, multats, inhabilitats, torturats psicològicament, etc. Això sí, molta broma, molta conyeta. Ja estaven tranquils, ja hi havia calma, la tranquil·litat de l'opressió que esclafa gustosament sense resposta. També van fer retuit a una piulada que criticava que a Espanya no es dimitia, però que provenia d'una notícia que deixava malament el PP (i no el PSOE i Podemos, que era el marc ideològic on semblava que es movien). També cal destacar que la plataforma Parlem? a Catalunya va dur a terme una iniciativa ciutadana de debat molt interessant de cara a les eleccions del 21 de desembre. L'aplicació Parlem App per xerrar amb gent que opinava diferent a tu sobre la independència del Principat de Catalunya. Jo amb aquesta proposta poc a dir, i molt interessant. Ara bé, també molt intel·ligent de fer-se abans de les eleccions del 21D, tornant a imposar la idea de que l'independentisme polític, el govern català, no volia diàleg (no l'ha parat de demanar

mai) i que havien de ser els ciutadans els que ho fessin. Sí, també ho deien sobre el govern espanyol, però clar, contra el PP sempre és més fàcil que amb el PSOE; tot i que tinguin la mateixa actitud (de fet la scal general del PSOE pitjor que la del PP).

En resum: fou des de l'empresonament dels dirigents polítics catalans del processisme i que no van exiliar-se, quan aquesta plataforma pel diàleg va emmudir per primer cop i ho va després de que les protestes post-sentència s'acabessin fruit de la repressió, de la contenció i del cansament dels i les activistes. Certament no va ser un moviment de masses, però va tenir un acte prou potent a Plaça Sant Jaume, com he comentat abans, que fou prou reeixit a nivell d'assistència. Allà s'hi reclamava diàleg entre el govern català i el govern espanyol. Ja en aquell moment hi havia errors de base: es situava al mateix nivell un govern català sota administració i legalitat espanyola que un govern d'un Estat que ja havia empresonat a dos líders socials. Un discurs ambigu, per aglutinar prou gent al

seu voltant, en que mancava un anàlisi ponderat. No feia una descripció acurada de la realitat política i les diferents forces i responsabilitats del que ells situaven com a dues parts (el govern català i el govern espanyol). Tot i això, el missatge volia fer-se entendre com a ben intencionat i apartidista, en favor de rebaixar una con ictivitat civil que sempre ha existit (sobretot quan l'estatus quo es veu amenaçat, no quan ningú fa ús del dret a la protesta).

Aquest moviment social, que era polític, encara que no li vulguin reconèixer aquest caràcter obvi, ha desaparegut davant l'esclafament de l'Estat espanyol de les institucions catalanes. Quan ens van ocupar institucionalment la Generalitat, amb col·laboració d'Artadi (JxCat) i Aragonès (ERC), a través d'una interpretació interessada de l'article 155, no van tornar a protestar. I és que es van adonar que d'una banda, s'havia aixecat la bandera blanca, que era el símbol del seu moviment; i amb això "la calma ja havia tornat a imposar-se".

Ara bé, durant aquest temps, ni el govern del PP ni el govern actual de PSOE-UP ha aixecat cap bandera blanca. Simplement han usat la paraula diàleg, com ja la tenien prevista usar, per aturar el moviment social independentista des d'una rendició política dels seus dirigents polítics. I ho han aconseguit. Com més s'han ajupit els nostres representants polítics a Catalunya (més enllà de no retirar a temps una pancarta), més l'Estat, que va més enllà del color del govern de torn, ha reprimit al nostre poble: fossin polítics, líders civils o activistes.

On són els de Parlem? No saben ni fer una piulada per recriminar la única violència contra una entitat (Òmnium Cultural) i la única expressió signi cativa de banderes feixistes i ideals violents (davant Blanquerna i pels carrers de Barcelona) que s'ha vist aquesta Diada? Tan els costa? Com és que tot i que s'han anat ajornant les taules de diàleg, no han criticat al govern de l'Estat per les declaracions dilacionistes al respecte? Doncs jo us ho diré: perquè era un moviment deshonest que buscava que els

independentistes deixéssim de ser-ho, que ajupíssim el cap i que es retornen a l'estatus quo; aquesta situació que per a ells és pací ca però que comporta, entre d'altres opressions nacionals, que tinguem gent a presó. Com l'Estat, sabien que volia dir la paraula diàleg: quedar bé per reprimir millor.Alguns parlavem de diàleg però amb la condició necessària de tenir un govern central fort proper a les reivindicacions catalanes i a aquesta actitud política dialogant (el PSOE del “talante” de Zapatero sempre ha estat vist així, la qual no és del tot certa, si recordem l'època dels GAL o de la repressió als treballadors dels Astilleros). Un cop han disposat d'aquest govern, aquests articulistes espanyols, han deixat de parlar de diàleg. I sí, abans del que serà l'excusa per no avançar en cap aspecte que no vulgui el govern central: del Covid-19.

Perquè ho explico això? Perquè quan torni a reactivar-se el moviment independentista, que resta actiu de forma minoritària (CLR’s, Primàries, Esquerra Independentista, CDR) però no passiu i que amb l'ANC avança més

del que ha fet mai, els hi expliquem a la gent que no veu clar un procés d'independència realment unilateral a nivell institucional, que hi ha gent que els farà alçar una bandera ben bonica però ben falsa, una bandera blanca tan humanista com hipòcrita és part de l'espècie humana, que els farà concentrar per aturar la construcció d'una República catalana independent però no per buscar un diàleg que no s'està produint després de que el mateix President Puigdemont el reclamés per poder convocar eleccions amb garanties i per tant, abans de declarar falsament la independència en una DUI no publicada al DOGC (o Butlletí de la República catalana) com hagués estat de rebut i com esperaven certs diplomàtics que gent actualment molt crítica amb els partits actuals van treballar-se i que ara alguns estan a l'entorn de Primàries. A aquesta gent que vol diàleg els escoltarem sempre, però a l'escala de veïns, perquè de tots els articulistes que el demanaven (en queden alguns) la majoria ja tenen el que buscaven: aturar un procés d'alliberament social, nacional i democràtic,

dijous, 3 de setembre de 2020

Comunicat de Constituents per la Ruptura (CxR) engrescant a la mobilització popular per la Diada

 

Davant la Diada Nacional de Catalunya, Constituents per la Ruptura (CxR) s'adhereix a tots els actes institucionals del país, a les concentracions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) arreu del territori del Principat de Catalunya i a les distintes activitats dels Consells Locals per la República Catalana, Comitès en Defensa de la República (CDR's) i de l'Esquerra Independentista. No és moment de baixar la guàrdia davant la repressió política, econòmica i mediàtica al nostre país i aquells companys com el madrileny Dani Gallardo que es solidaritzen amb el dret a l'autodeterminació del poble català. És clau que la mobilització popular segueixi davant el neoautonomisme consolidat d'ERC i el PDECAT acatant la (in) justícia espanyola, l'ús dilacionista i el caràcter de rendició política que comporta la taula de diàleg per part de molts actors polítics, i la repressió política contra els activistes independentistes que es du a terme amb l'ajuda vergonyosa, pro-activa i intolerable del govern català.

A més, CxR vol indicar algunes qüestions per a la re exió:

Alguns municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona no tenen previst realitzar, que ho hagin publicat al seu web, cap acte institucional per la Diada. Això és un fet molt greu, que la gestió del Covid-19 no pot ser-ne l'excusa, per continuar un procés de descatalanització i desmemòria del país. Tenint en comptes les mesures de seguretat sanitària aprovades, i les decisions judicials que avalen l'exercici responsable del dret a la manifestació, i davant l'arribada de turistes aquest juliol-agost, l'argument per no mobilitzar al poble català amb distanciament físic, mascareta i higiene de mans és simplement una farsa.

La majoria de partits de l'àmbit catalanista, sobiranista i/o independentista no s'han pronunciat a favor de la manifestació descentralitzada de l'ANC. Ni tampoc estan fent esment a la Diada davant els mitjans. Aquesta deixadesa per part del govern català i els partits que en formen part, si fos intencionada, comportaria una mena de boicot de baixa intensitat a una de les organitzacions civils independentistes més importants i cabdals per entomar un nou embat contra l'Estat. L'ANC en aquests moments, juntament amb altres entitats, està fent una feina clau per enfortir el país a nivell de consum ètic i de proximitat, d'ocupar espais de poder polític i econòmic i d'internacionalització de la causa catalana. CxR volem deixar clar que no estem en la línia d'empetitir l'ANC menyspreant-la, marginant-la o obviant-la del debat polític català. És moment d'unitat política estratègica, no de divisions polítiques.

CONSTITUENTS PER LA RUPTURA 2020

Recomanem que tothom s'informi dels actes que es realitzaran per la Diada pels seus canals d'informació i també per alternatius, ja que manquen moltes concrecions i informacions al respecte, i no podem continuar la tendència a la baixa a nivell d'assistència (i altre tipus de participació) a un esdeveniment clau pel país com és la manifestació independentista unitària de l'ANC.

Convidem a tota la militància de CxR, de l'Esquerra Independentista i del moviment popular per una República catalana independent a, atenent a les mesures de seguretat sanitàries, participar d'alguna forma de les activitats independentistes i de l'esquerra nacional radical de la Diada.

Bona Diada Nacional de Catalunya,
CxR seguim lluitant per una República catalana de tothom i per a tothom, Ara és l'hora catalans.

Barcelona a 3 de setembre de 2020

 


dilluns, 6 de juliol de 2020

La legitimitat de l’1-O


Arnau Padró es manresà. Enginyer informàtic, treballa de desenvolupador informàtic. I
mplicat en el procés d'independència des de les consultes. Cofundador del diari digital l'Unilateral. Secretari Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un dels arguments que ha usat l’unionisme per deslegitimar el referèndum del primer d’octubre és el nivell de participació assolit aquella jornada: 43,03%. D’ençà d’aquella jornada històrica i a mesura que s’ha anat consolidant la reculada dels partits independentistes davant la repressió espanyola, una part de l’independentisme ha anat assumint com a propi aquest argument. Hem tornat al ‘no en som prou’ que ja s’esgrimia després de les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015. Situar tot aquell que no va participar del referèndum com a contrari a la independència és totalment erroni i contrari al que diu la ciència política. Però a mi m’agradaria plantejar, en aquest article, tot un seguit de reflexions que crec que és molt important que tot independentista tingui en compte i que van molt més enllà d’aquest simple contraargument.

La legitimitat de l’1-O no es pot valorar només com un element aïllat de la història del nostre país. El primer que cal fer és valorar la legitimitat del marc autonòmic que ens regeix ara com ara, fins que no siguem un estat independent. Perquè molts s’atreveixen a qüestionar el referèndum de l’1-O, però aquests mateixos ho fan des del cinisme i la hipocresia. S’han parat mai a plantejar-se si és legítim el nostre marc autonòmic? Evidentment no. La mal anomenada autonomia de Catalunya, es basa, en primer lloc, en una constitució que va ser aprovada fa més de 40 anys. Fou en un context d’amenaça militar si la suposada transició sortia dels límits tolerables per un estat que havia viscut durant 40 anys sota la dictadura franquista i que durant aquest temps havia teixit una potent estructura estatal afí al règim. Hi ha altres elements que posen en qüestió la legitimitat del referèndum amb el qual es va ratificar la constitució del 78, per exemple l’editorial d’El País endemà mateix, en el qual s’exposava que s’havia produït la votació sense un cens oficial i tancat, i amb nombroses irregularitats.

Més enllà de la legitimitat de la constitució del 78, Catalunya es regeix per l’Estatut d’Autonomia del 2006. Un estatut que no és aquell que el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania del poble català, havia aprovat inicialment, amb una amplíssima majoria de 120 dels 135 diputats. Un cop retallat i aprovat per les Corts espanyoles es va posar la seva ratificació a votació del poble català. Doncs bé, d’un cens de 5.310.103 persones, van votar 2.594.167 catalans, el 48,85%. D’aquestes, 1.899.897 van votar ‘Sí’ a l’estatut d’autonomia sorgit de les Corts espanyoles. Això representa el 35,77% del cens electoral. Aquesta és la legitimitat i suport social acumulat per aquell estatut, la qual no es posa en dubte per cap partit unionista. Però l’Estatut actualment en vigor no és el que es va refrendar en aquell referèndum. L’Estatut que regeix a Catalunya avui en dia és un text que fou retallat i interpretat a la baixa per segon cop per un Tribunal Constitucional format per tan sols 12 ciutadans espanyols. A més, diversos dels seus membres tenien el mandat caducat en el moment de la sentència i alguns fins i tot havien mort. Aquell i no cap altra és el marc legal i polític sota el qual viuen els ciutadans de Catalunya des de fa 10 anys, i de llavors ençà cap govern espanyol ha, ni tan sols, plantejat que caldria un marc més legítim per a Catalunya. I pocs unionistes trobareu —si és que en trobeu algun— que defensin que l’Estatut en vigor no té cap mena de legitimitat, amb més convicció que no pas qüestionen la legitimitat de l’1-O.

Perquè, ara sí, quina legitimitat té l’1-O? En aquell referèndum, que va tenir lloc en una situació molt diferent de la tranquil·la jornada del referèndum de l’Estatut d’Autonomia del 2006, hi tenien dret a vot un total de 5.313.564 ciutadans. Si fa no fa els mateixos que pel referèndum autonòmic. Això és així perquè, malgrat que la població ha augmentat, hi ha més de 200.000 catalans vivint a l’exterior que aquell dia no tenien cap mecanisme per votar donada la necessitat de la cooperació de les ambaixades i consolats espanyols a l’exterior, que evidentment van boicotejar la Llei del referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya. En cas que aquests haguessin pogut votar, la demoscòpia política demostra que ho haguessin fet de forma més majoritària que la mitjana del país a favor del ‘Sí’. Dels que sí que tenien capacitat per votar i malgrat la contundent violència exercida contra els votants per part de la policia espanyola, van exercir el seu dret a sufragi un total de 2.286.217 ciutadans. D’aquests, 2.044.038 ho van fer pel sí. El 38,47% del cens. 2,7 punts percentuals més que l’Estatut d’autonomia previ a la retallada del TC. I ara jo em pregunto, aquells que defensen que l’1-O no era legítim, poden defensar mirant-nos fixament als ulls, que el marc legal que regeix Catalunya, per la força de la repressió de l’Estat espanyol, cal recordar-ho, és més legítim?

Al final a Espanya els marcs legals que regeixen la població no són una qüestió de legitimitat i democràcia, sinó de poder. I aquesta és l’assignatura que tenim pendent de superar els catalans.


(Article publicat a l'Unilateral el 4/7/20)

dissabte, 4 de juliol de 2020

L’epidèmia de Woodstock


El dia d’avui, 27 de juny, hi ha 489.556 morts a tot el món deguts al Covid-19, segons dades de la Wikipedia. Segons l’OMS, cada any hi ha al voltant de 500 mil morts deguts a la grip estacional. 

L’epidèmia per Covid, en la qual encara estem immersos, ens pot semblar un dels més grans desastres sanitaris que ha viscut la humanitat. Si descartem les malalties com la pesta que va afectar la població durant l’Edat Mitjana, i les que van ser conseqüència de les guerres, potser pensem que la plaga que estem vivint és una cosa gravíssima. Doncs no és així, fa tan sols mig segle hi va haver una altra pandèmia que va matar més gent que l’actual, parlo de l’anomenada grip de Hong Kong, que va afectar entre l’estiu de 1968 fins a la primavera de 1970, i es calcula que va matar entre un i dos milions de persones a tot el món.

La diferència en el nombre de morts és important, però no és l’única. En el cas de la grip de Hong Kong no hi va haver confinament, és a dir, la gent va continuar sortint de casa per anar a treballar, les escoles van continuar obertes per a tots els alumnes, el turisme i els viatges no es van prohibir. Sols es van posar mesures preventives com el distanciament, l’ús de mascaretes, rentar-se les mans, i limitar l’ús del transport públic. No sabem com va ser la vida durant aquells quasi dos anys, però ens podem imaginar que no gaire diferent de com ho era abans si tenim en compte que enmig d’aquella pandèmia va tenir lloc el famós festival musical, símbol de la cultura hippy d’aleshores, el Festival de Woodstock, que va aplegar 750.000 persones i va durar tres dies sencers. Un fet ara inimaginable a causa de les prohibicions a què estem sotmesos. Mireu les fotografies d’aquell esdeveniment i veureu que en plena pandèmia ningú no manté la distància que ara diuen que és imprescindible, però ningú no es va posar les mans al cap aleshores.

Amb aquestes dades a la mà, podem inferir una altra diferència que hi va haver: el paper dels mitjans d’informació. M’atreveixo a afirmar que no van ajudar a escampar la por i la sensació d’haver arribat al final d’una era. Segurament tenien més memòria que nosaltres i recordaven les dues epidèmies també de grip que havien tingut lloc feia pocs anys, l’«asiàtica» del 1957 i l’«espanyola» de 1918, aquesta última va ser realment mortífera, amb més de cinquanta milions de morts.

Convindria que ens paréssim a pensar per què s’ha actuat de manera tan diferent en les epidèmies del segle passat respecte de l’actual. ¿És que no han millorat ostensiblement els coneixements mèdics i per tant les possibilitats de tractament? ¿Hi ha realment una incapacitat mèdica de curar els malalts o més aviat una incapacitat material a causa de les retallades? ¿Quina utilitat té escampar un missatge de por i de vulnerabilitat entre els ciutadans?

Per altra banda, la nostra societat ha allunyat fins a tal punt el fet de morir-se que li costa assumir que, sigui per grip o per qualsevol altra cosa, tard o d’hora tots morirem. ¿És la ciència mèdica qui ens ha fet confiar que la mort —i moltes de les malalties contagioses— està sota control? ¿La medicina ens ha fet creure que l’ésser humà no té capacitat per defensar-se dels virus si no és amb una bona dosi de medicaments? ¿A qui beneficia escampar aquesta sensació de fragilitat?

Donem un cop d’ull al passat de la humanitat. Quan no existia la medicina que coneixem ara (i que va de la mà de la farmacologia), i tampoc no hi havia un hospital a cada cantonada, l’ésser humà va ser capaç de conquerir enormes territoris i poblar-los, dominar la natura i domesticar animals per alimentar-se; va ser capaç de reclutar milers de soldats per a centenars de guerres, crear imperis o arrassar-los; va ser capaç de construir piràmides, catedrals, aqüeductes, va crear grans obres d’art, esplèndides escultures, obres literàries… No devia ser pas una societat dèbil i malaltissa la que va poder realitzar aquestes gestes. Però ara, amb tota la ciència mèdica i una potent indústria farmacèutica al darrere, no podem sortir de casa perquè un virus afecta persones vulnerables. Alguna cosa no quadra.

Cristina Farran, correctora. Col.laboradora en el digital l'Unilateral.

dijous, 2 de juliol de 2020

Comunicat: NO a la presència del fiscal Javier Zaragoza

Segueix-nos a t.me/Constituents 


NO a la presència del fiscal Javier Zaragoza en el 5è Congrés de l'Advocacia de Barcelona

 

  Des de CxR (Constituents per la Ruptura) rebutjem la presència del fiscal Javier Zaragoza en el 5è Congrés de l'Advocacia de Barcelona. El Col·legi d'Advocats de Barcelona l'ha convidat a fer una conferència el divendres 3 de juliol.

CxR rebutjem la seva presència perquè com a fiscal del Tribunal Suprem en el judici contra els Jordis i consellers del govern de M.H. president Carles Puigdemont, va acceptar per bons els informes i declaracions clarament falsos de testimonis governamentals i guàrdia civil  dels fets del 20 de setembre i l'1 d'octubre del 2017.

 
PER LA REPÚBLICA CATALANA, amb una democràcia participativa i avançada!


Barcelona, a 1 de juliol de 2020

dissabte, 20 de juny de 2020

Lluites fratricides, pica-baralles d’esplai, un text de Xavi Diez

Xavier Diez és escriptor i historiador català, especialitzat en els moviments socials al segle XX.   
Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents.


  Lluites fratricides: pica-baralles d'esplai


Aquests darrers dies les xarxes socials van congriar una mena de temporal Gloria, amb estralls i perills de desbordaments. Twitter, especialment, resultava especialment sensible, tenint en compte que és el mitjà ideal per escopir metralla dialèctica i tirar de campanyes de bots replicants com a fórmula emulsionadora. El cas Laura Borràs, és a dir, les acusacions d’irregularitats en la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, ha esdevingut una font de conflicte entre els partits independentistes amb foc creat i munició real.

No cauré en l’error d’entrar a valorar les acusacions contra la diputada de JxCat al parlament espanyol. No sóc periodista d’investigació, no posseeixo d’informació privilegiada, no entenc alguns conceptes comptables i administratius, i fins i tot tinc dificultats, com la majoria, a l’hora d’emplenar la declaració de la renda. Tanmateix, si d’alguna cosa tinc una formació una mica per sobre de la mitjana és d’història, aquest camp de coneixement sobre el passat tan útil per interpretar el present. I no és cap secret que la guàrdia civil inventa informes, que la justícia espanyola té centenars de sentències redactades contra independentistes, que els mitjans de propaganda espanyols –i el seu periodisme de trinxera– solen inventar-se notícies i que l’estat espanyol tracta de destruir el moviment independentista amb totes les armes possibles, també mitjançant el kompromat.

Per a aquells a qui no resulti familiar aquest concepte propi de la guerra freda, el kompromat era tot aquell seguit de pràctiques, especialment vinculades als serveis secrets dels països comunistes que consistia, o bé a acumular informació que es pogués utilitzar en contra de persones, o bé inventar-se-les directament. Això incloïa difamacions, manipulació de fotografies i testimonis, falsedats, rumors, explotació d’errors de joventut, o tot allò que permetés arruïnar, reputacions, carreres polítiques o professionals, vides personals, oportunitats,… Signar un manifest, com ara la famosa Carta 77 en protesta per la violació dels drets humans a la Txecoslovàquia comunista, encapçalada per Václav Hável, no només va comportar presó per a molts dels signants, sinó que als escriptors se’ls va impedir publicar, als actors, actuar, als músics interpretar, als metges operar i a qualsevol dissuadir-lo de tenir un capteniment guiat per principis morals (val molt la pena llegir Milan Kundera aquests dies). Les dictadures són corruptes per naturalesa, i tracten de corrompre el conjunt de la societat i crear aïllament polític i social als dissidents.

Laura Borràs pot ser culpable, o pot ser innocent. Tanmateix, en la situació actual, en què l’Estat espanyol té molt clar que és en plena guerra bruta contra l’independentisme, que es tracta del de l’únic desafiament democràtic prou potent per derrocar el règim del 78, què hagi fet o no aquesta intel·lectual, especialista en literatura comparada que ha entrat accidentalment en política, és irrellevant. A priori, si ens deixem arrossegar pel prejudici, podríem endevinar que no sembla el perfil de corrupció que sí marquen altres que no han fet altra cosa que aquelles persones de talent modest que s’han posat en política a fi de millorar les seves expectatives públiques i personals. Tampoc no és cap secret que Espanya és un país que pràcticament no ha fet res contra un partit polític considerat per molts experts com a una maquinària caciquil i corrupta, malgrat muntanyes de proves, i que ara s’acarnissen contra una persona que no sembla que posseeixi comptes a Suïssa, interessos de grans empreses espanyoles que viuen dels contactes privilegiats o no rebi regals d’Aràbia Saudita.

Per això, quan trobes dubtes sobre la innocència per part d’ERC o quan la CUP demana que renunciï al seu escó (paradoxalment perquè això permetria majors garanties que un judici a un Suprem que ja sabem com se les gasta), no t’acabes de preguntar-te sobre si fóra necessari que visitessin a un oftalmòleg polític. En el primer cas, és obvi que certa competitivitat pel lideratge independentista condiciona la seva agudesa visual. Es pot entendre que la idea d’una victòria a les properes eleccions és una font d’ansietat que, com coneix tot esportista, sempre acaba jugant en contra. En el segon cas, la CUP s’enfronta a la seva essència de força política regeneradora que es va caracteritzar, en els seus orígens, per treballar amb passió i rigor per instal·lar una moral pública estricta i exemplaritzant. Diputats com David Fernández van protagonitzar autèntiques intervencions històriques sobre com hauria de ser una gestió ètica dels afers públics. Tanmateix, el seu elevat sentit de la justícia i la virtut, en un sistema –i en una societat– caracteritzats per la injustícia i el pecat, sovint condicionen la seva resposta i els empenyen vers l’error.

Dissabte passat vaig escriure un tuit on, literalment, considerava que la CUP “l’havia cagat” demanant la renúncia a la intel·lectual i política accidental Borràs. I es va desencadenar, com dirien en castellà, “la de Dios es Cristo”. Potser la forma no era la més elegant, tanmateix, la decisió, com tantes altres decisions que cometem nosaltres (i també els nostres enemics), objectivament era equivocada. I em van saber greus algunes de les agres rèpliques per part de persones que conec personalment i aprecio. Potser em va saber més greu alguns dels elogis del meu tuit en què molts aprofitaven per carregar contra un partit, la CUP, que considero imprescindible en el nostre sistema polític, especialment pel seu rigor moral.

Anem a pams. Si hi ha un partit kantià a Catalunya, aquest és la CUP. Ja sabem que el filòsof il·lustrat de Köninsberg és un dels pensadors que va saber articular la universalitat de l’ètica com a fonament de la convivència pública. D’aquí que sorgís la seva idea de l’imperatiu categòric i un concepte de capteniment moral insubornable. Immanuel Kant ens recorda que cada individu ha de tractar la humanitat d’acord amb uns principis que permetin un tracte just a tothom i evitar sempre que qualsevol persona sigui tractada com a un mitjà. La paràbola que, de la meva època d’estudiant de COU més em va colpir era la d’un assassí que truca a la nostra porta i ens pregunta si un amic és a casa. Kant considera que la mentida és immoral, i que no importa que la veritat acabi tenint conseqüències tràgiques (com que l’assassí mati el nostre amic). Admiro Kant, tanmateix, ni servidor de vostès té una ètica tan pura, ni la nostra societat es mou pels principis kantians. La petició a Borràs que cedeixi el seu escó és obrir les portes de casa nostra a l’assassí. Malauradament, no estem en una situació de la crítica de la raó pura, sinó que ens enfrontem a un Estat que vol pelar la Laura Borràs, vol pelar la CUP, i vol pelar-nos a nosaltres mateixos, i des d’aquest punt de vista, estimat Immanuel, és millor que guardem els teus manuals filosòfics en alguna lleixa allunyada, que ja recuperarem en el moment en què calgui organitzar i articular la República.

Cedir a les peticions de la fiscalia, fer cas d’informes inventats, empassar-nos les mentides a pes d’una premsa atrinxerada, ens converteix en còmplices de prevaricació, d’injustícia. Els raonaments de la CUP, des d’una irreprotxable ètica kantiana, ens converteixen en col·laboradors necessaris d’un assassinat polític. Podria ser que Borràs fos culpable –tot i que ho dubto, i molt–, tanmateix, això és irrellevant en el sentit que el context ens porta a pensar que és l’enèsima actuació d’una dictadura immoral que, com tota dictadura immoral, es renta el cul amb les obres de Kant i tira merda sobre qualsevol persona honrada en una àmplia estratègia de Kompromat. No oblidem un d’aquells casos més feridors: les acusacions contra Xavier Trias, a qui també se’l va tractar d’una manera similar i que, la seva dimissió, va acabar amb la seva carrera política. Trias, més enllà de la simpatia o antipatia política que ens pugui inspirar, era –i és– un home honrat que fou apartat deshonrosament, i la seva innocència demostrada amb posterioritat no li va estalviar aquesta marginació política de la qual altres, amb menys escrúpols morals i menor talent professional, se’n van aprofitar.

Borràs no ha de dimitir. La CUP i ERC han de saber triar entre el Règim del 78 i una professora independentista. Fins i tot, malgrat que Borràs sigui culpable, i en l’aspecte personal sigui una veritable Cruella de Vil, una Anibal Lechter amb vestit groc, és de les nostres, és a dir, d’aquelles persones que, malgrat siguin immorals, estan treballant per una causa moral: la llibertat d’un país oprimit per un imperi que s’ha carregat les llibertats democràtiques per mantenir el seu estatus imperial d’estar per casa. Per la seva banda, JxCat, hauria de renunciar a aprofitar-se d’aquesta situació, i en base a un victimisme molt propi de cert catalanisme, instal·lar, com ens recordava l’Eduard Voltas, una cacera de bruixes contra els seus competidors en el món sobiranista. De fet, JxCat, potser hauria de preguntar-se sobre si bona part del personal polític és de fiar, com determinat conseller que envia la policia a reprimir independentistes pacífics mentre que protegeix paramilitars feixistes i violents.

Tot plegat, d’aquest episodi lleig n’hauríem d’extreure unes quantes lliçons. L’independentisme institucional ha fracassat per la seva incapacitat de desobeir i d’acompanyar els centenars de milers d’activistes que reclamen una actuació popular pròpia de la dissidència que combat una dictadura. Probablement el fracàs dels partits independentistes hauria de pagar-se amb un reemplaçament de personal polític incompetent, addicte a la queixa i impotent en la protesta. Al cap i a la fi, en aquest procés ple d’ombres i algunes llums, ja hem protagonitzat l’espectacle previsible de les lluites fratricides que tenen, tanmateix, cert to de pica-baralla d’esplai. Ara seria un bon moment de fer una cimera de partits molt de l’estil d’aquella en què va participar l’enyorat David Fernández quan es va trobar a Pedralbes amb un Artur Mas que va cometre centenars d’errors i dos encerts: el referèndum del 9 de novembre (un dels acords d’aquella cimera) i el nomenament com a successor al capdavant de la Generalitat a un Carles Puigdemont capaç d’aglutinar diverses sensibilitats de l’independentisme, i que va actuar amb una fermesa que tots els independentistes, fins i tot els més hostils a JxCat, enyoren. 

Tot procés independentista va plagat de baralles internes, discussions inacabables i desconfiances paranoiques. Convido a què els lectors s’informin de processos com l’irlandès o el grec, amb lluites civils indescriptibles i baralles a trets. Els catalans no som més purs, ni més llestos, ni més enzes que la resta d’europeus. El veritable seny no consisteix a renunciar a res, sinó a perseverar en l’objectiu, modulant, en tot cas, la intensitat de les lluites i les accions en funció de les circumstàncies, i en la capacitat de recuperar la iniciativa.


(Article publicat a Revista Mirall el 15/6/20)




dijous, 11 de juny de 2020

Catalunya i el proper pas, un text de Miquel Mutiñó




Miquel Mutiñó, és membre del Consell Local de la República Catalana del districte d'Horta-Guinardó. Educador social de vocació, treballa de tècnic municipal i és afiliat de la Intersindical-CSC. Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents.


Catalunya i el proper pas: un moviment anticolonial per una Sobirania Plena 


La pitjor amenaça material del segle XXI a l'inici de la seva tercera dècada, és que la supervivència de la Terra està greument amenaçada i a més a més ara, amb la pandèmia del Covid19, tots el mals de la globalització capitalista neoliberal van camí d'aguditzar-se en uns nivells tant elevats com per transformar tot el planeta en una distòpia governada per la violència, l'autoritaritarisme polític i l'esclavatge econòmic. Un món de vides humanes sotmeses i precaritzades de manera extrema; res que no existeixi ja a molts indrets però ampliant l'amenaça d’estendre-ho a Nord i Sud sense deixar escletxes ni escapatòria possible. Un futur infernal si no l'aturem a temps construint aliances de resistència internacionalistes capaces d'enfrontar-s'hi eficaçment. D'aquí l'adhesió de Constituents per la Ruptura a la recent creada Internacional Progressista.


Aquest tenebrós panorama no s'entendria sense explicar que la pitjor amenaça immaterial del segle XXI, herència del fracàs polític de les revolucions del XX, és l'hegemonia ideològica i cultural del capitalisme salvatge anomenat neoliberalisme, que ha escampant el virus del seu model "civilitzatori" fins a uns extrems dels quals encara no som prou conscients. 


El virus (immaterial) de la cultura capitalista neoliberal està per tot arreu i és la institució de poder més eficaç per neutralitzar qualsevol intent de rebel·lió contra el sistema. La seva xarxa paralitzant és un puzle d'infinites peces: a cada resistència, el virus genera una resposta nova que el reforça. En aquest article volíem fer referència precisament a una de les moltes baules de la cadena vírica neoliberal que ens empresona: la fragmentació com arma de domini. La versió postmoderna del clàssic divideix i venceràs.


La fragmentació (aplicada als àmbits econòmic, laboral, ideològic, social, cultural i polític) fou la resposta del Sistema Món Capitalista a la Revolució Mundial del Maig del 68, una revolta que pretenia fer un reset global tant a la cultura capitalista dominant com al model de socialisme real dels països de l'est. El Maig del 68 farà créixer paradigmes basats en l'antidogmatisme ideològic, l'antiautoritarisme polític i organitzatiu, i la reivindicació de l'alliberament personal al costat de l'alliberament social i nacional (antiimperialista). La triple alternativa al capitalisme i a l'horror estalinista serà una revolució multicolor (violeta, verda, rosa, roja, negra, blanca...) per fer front a totes les opressions enxarxant totes les reivindicacions. Una revolució que transforma mentre camina i s'obliga a viure la utopia en la pròpia lluita i en l'existència quotidiana de les militants i activistes. Un model que traspassarà de segle fins a constituir el moviment antiglobalització de principis de XXI amb expressions com la del Fòrum Social Mundial, i que al nostre país s'aixecarà novament amb fenòmens com el del 15M o la Revolució Catalana de l'1 d'Octubre.


De fet, el moviment antiglobalització, fill del Maig del 68, va aparèixer per resistir-se a la mundialització neoliberal, però el neoliberalisme llavors ja estava guanyant la partida de manera magistral perquè una de les seves principals respostes era, precisament, esbocinar en mil fragments el poder creatiu de la vida humana, fent-nos creure que l'individualisme, en qualsevol de les seves formes, és l'única opció per aconseguir una llibertat i un benestar sempre fragmentats, i gairebé sempre manipulats per autopistes obertes a l'homogeneïtzació consumista. Amb l'enfonsament del bloc soviètic i sense cap mur de contenció realment existent, la humanitat portem ja uns decennis a la intempèrie política intentant construir alternatives al sistema, però fent-ho cadascuna des de la nostra especialització, reparant fragments que només cobreixen una àrea de les necessitats d'alliberament humà, sense parar atenció que el capitalisme fa dècades que va aprendre a desarticular la força dominant de la classe obrera que emergí de la Segona Guerra Mundial, i ho va fer destruint el lloc principal de conspiració, la fàbrica, per dispersar així els processos productius i amb ells els obrers. I fent això, el capitalisme va descobrir la utilitat de potenciar la fragmentació de les nostres lluites antisistèmiques per controlar-nos millor separadament. La qüestió és mantenir-nos apartades les unes de les altres desconnectant les paraules, el pensament i l’acció; i, si cal, permetre'ns a cadascuna tenir cura del nostre arbre particular però sense deixar-nos veure el bosc que l'alimenta. Si no podem reunir totes les paraules a la plaça, no hi ha llibertat pel pensament crític que organitza l’acció.


I aquí estem enrocades i aquí hem d'entendre que s'ubiquen discursos com el de les "sobiranies" (en plural), una formulació que a priori pot semblar interessant perquè lliga amb la proposta del nostre estimat Jordi Cuixart d’ajuntar totes les lluites. Amb això estem cent per cent d'acord.


Però el problema és que més enllà de la bona voluntat, o no, projectes com aquest només tenen dues vies per on transitar. La primera duu a un carreró sense sortida per a la majoria. I la segona a un camí destinat a omplir-lo d'aprofitats i vividors, per què així és com ha subsistit durant quaranta anys l’esquerra institucional catalana pijo-progre, fent servir un joc de cartes, altrament dit avui "sobiranies", en el què es mostrava una o una altra segons la conveniència: ara una mica de socialisme, ara una mica de feminisme, ara una mica d'ecologisme, ara una mica de catalanisme... Però mai es feia cap aposta forta amb totes les cartes juntes, per què l'objectiu real no era guanyar la partida al sistema sinó viure fent de crupier trampós que sota cap concepte permetrà perdre al propietari del casino. La banca sempre guanya... 


L'alternativa, doncs, no són una suma de sobiranies fragmentades falsament equiparables, de manera que quantes més (cartes/sobiranies) tinguem més fàcil serà descartar-nos de la que no ens agrada (per exemple, la independència). L'alternativa és un horitzó revolucionari de sobirania plena, integral, on totes les necessitats d'alliberament (personal, social, nacional i planetari) s'articulin de forma intel·ligent mitjançant projectes polítics col·lectius i radicalment democràtics. 


I una altra. Sobirania nacional no és voler un referèndum d'autodeterminació per votar no i continuar sent dependents. Això és ser demòcrata (que és el mínim exigible), no sobiranista. Sobiranista nacional és aquella persona que vol que la seva nació sigui independent per disposar del poder sobirà de mantenir-se aïllada o de reunir-se amb qui vulgui i com vulgui, és a dir, igual que la Gran Bretanya en relació a la Unió Europea, que avui hi és però demà no. O com l'Escòcia que vol marxar del Regne Unit per romandre dins la UE. Tant senzill com això.


Al punt de la Història que hem arribat al 2020 a Catalunya i després de més de 300 anys d'ocupació dels Països Catalans i de persecució de la minoria nacional catalana, hi ha una qüestió que hores d'ara està prou clara: el nou full de ruta del nostre alliberament complet s'ha d'articular al voltant d'un projecte anticolonial i anti forces d'ocupació espanyoles. Això significa una ruptura del nostre marc mental col·lectiu (fer fora per sempre el Regne d'Espanya del nostre imaginari social i polític) sense la qual cosa serà impossible construir l'escenari d'unilateralitat que apel·li a la Causa Justa catalana i ens dugui a la Independència i a la Sobirania Plena per transformar la societat i millorar la vida de les classes populars en tots els seus registres: en llibertat, igualtat, justícia, democràcia, sostenibilitat... Fins que Espanya no desaparegui de la nostra equació de futur, no tindrem la República Catalana que faci efectiu aquest canvi.


Centrar els esforços en engreixar el processisme equidistant que aparentment representen projectes com el de Sobiranies, és una derrota més, un nou pas enrere, un nou estadi d’un processisme botifler que ho ha de revisar tot indefinidament per no haver d'assumir la dura realitat: que a l'altre costat, és a dir, a Espanya, mai no hi haurà democràcia, ni justícia, ni llibertat, ni protecció, ¡ni sobirania plena!, pels catalans i les catalanes.


Països Catalans, juny de 2020

diumenge, 31 de maig de 2020

El maig del 37 dels Comuns, un text de Xavi Diez


Xavier Diez, simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX.    

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



Quan era adolescent, allà per la dècada dels vuitanta, alguns avis dels meus amics o la meva pròpia tieta m’explicava que durant la Revolució del 36, els salaris s’havien igualat, els lloguers s’havien baixat a la meitat i les empreses funcionaven sense amos, o els amos passaven a ésser un assalariat més. Aquelles històries em semblaven una batalleta de gent gran o una llegenda urbana. Al cap i a la fi, et refies més del que t’explicaven a classe d’història (o no t’ho explicaven, i per extensió, no devia ser important). La sorpresa va ser, molts anys després, quan ja havia sortit de la Facultat de Lletres de la UAB i em vaig posar a fer recerca per compte propi, que tot això que explicaven era veritat. I que, efectivament, com assenyala l’anècdota, en el teatre col·lectivitzat, els preus van baixar a la meitat, les localitats costaven al mateix preu (el primer que arribava, es quedava les més bones), es van fer dues representacions diàries per evitar la desocupació dels actors i perquè (horror!) la gent de l’extrarradi pogués arribar a temps i… (no us ho perdeu) els salaris efectivament es van igualar, de manera que el primer actor (o la primera actriu) cobraven exactament el mateix que l’acomodador o el personal de neteja.

Sobre aquesta història (val la pena conèixer-ne els detalls) fa uns anys vaig publicar un capítol de llibre “Teatre en temps de guerra i revolució” que tothom a qui interessi comparteixo aquí. La història té un interés que va molt més enllà del que podríem imaginar, i que no deixava de ser la culminació de tota una història d’articulació d’uns valors llibertaris que resultaven hegemònics entre la majoria dels treballadors catalans de coll blau (sobre un 40 % de la població catalana) que veia de justícia fer polítiques igualadores. No igualadores en un sentit purament material –o salarial–, sinó pel que fa a l’autogestió (que explica l’increment de productivitat dels primers mesos de la guerra civil), i sobretot, pel que fa a la dissolució de les jerarquies. Un jove i benestant Vicens Vives, acabat de sortir de la facultat, va quedar horroritzat en veure que la seva classe social, la dels senyors, resultava prescindible en aquella circumstància històrica, i és per això que es va passar bona part de la seva trajectòria acadèmica acusant els catalans de no ser prou respectuosos amb el poder (la imatge del Minotaure). 

El tema dels teatres era una col·lectivització entre moltes altres. Certament, en una història que alguns estudis recents va essent rescatada de l’amnèsia imposada per la Transició, van apareixent molts més exemples concrets del que realment havia estat una revolució. La República (i la Generalitat republicana) havia perdut el control de la realitat des del moment en què els treballadors disposaven d’armes i les feien servir. És per això que, davant d’aquest horror (els treballadors, els criats, els empleats, els pelacanyes manen i nosaltres, les elits, les classes mitjanes, no pintem res) van posar-se a conspirar per acabar amb aquest ordre revolucionari real, i no retòric. És per això que no és casualitat que, encara amb el fum de les barricades alçant-se, grups i col·lectius heterogenis van improvisar un partit que tindria una gran importància històrica: el PSUC. Aquesta formació política que aplegava partits, grups i grupuscles vagament marxistes, tenien un denominador comú. En termes generals, els qui remenaven les cireres eren allò que se’n diria “classes mitjanes”. Botiguers, quadres, enginyers, metges, advocats, classes professionals,… que van abraçar-se al comunisme per la seva promesa de posar ordre (el seu) a la situació i revertir les col·lectivitzacions. De fet, malgrat algunes òbvies contradiccions teòriques, a la més mínima oportunitat van substituir les col·lectivitzacions per nacionalitzacions (en les quals, podien imposar elits burocràtiques que manessin i fessin creure els treballadors), i fins i tot, cap al final de la guerra, privatitzar i tornar cert control de les empreses als seus antics propietaris. Hi havia, per descomptat, un altre factor. Tenien al costat (o era més aviat al darrere?) el suport del PCE de Madrid, i sobretot, el de Moscou, que, en base a discriminar els subministraments bèl·lics, va fer tot el possible per afeblir les columnes llibertàries i establir un exèrcit clàssic i fermament comandat per comissaris polítics i militars professionals amb més mèrits de partit que militars.

No eren els únics que estaven preocupats per una revolució tan blasmada als textos de la història oficial i l’oficiosa. ERC, partit més o menys catalanista, més o menys independentista, tenia una composició social similar. I també se sentia horroritzat per un capgirament de l’ordre social, de manera que es van afegir a les diverses conspiracions per posar fi a l’experiència de la Revolució Llibertària. Tot plegat, en una situació extremadament confusa i farcida de joc brut, va culminar en un putch intern on, amb l’excusa de carregar-se el marxisme heterodox del POUM, va afeblir la Revolució i va començar a tornar, a poc a poc, a la restauració de les jerarquies de tota mena. Els salaris igualitaris, l’autogestió sense directius, va anar esvaint-se en favor del retorn a les diferències socials. (I també van aprofitar per practicar una política repressiva de txeca i gulag a la dissidència poumista i cenetista).

La paradoxa és que la Catalunya entre agost de 1936 i abril del 1937 era, virtualment, un estat independent, fins al punt que tenia el seu propi exèrcit, la seva pròpia diplomàcia, i fins i tot les pròpies monedes. A partir del moment en què, després de diversos dies de combats urbans i centenars de morts, la victòria de l’estranya aliança PSUC-ERC va donar pas a la pèrdua total i absoluta de la independència i l’autonomia catalanes, i la supeditació a Madrid i a Moscou, fet encara agreujat a partir del moment en què el govern de la República es va instaurar a Barcelona, l’any següent, intervenint i humiliant la Generalitat Republicana. A qui interessi el tema, servidor també va publicar un capítol de llibre que es pot consultar aquí. Tot plegat, la gestió del tram final de la guerra va ser un despropòsit i una catàstrofe, que va accelerar la derrota de la República. Al cap i a la fi, els responsables comunistes, socialistes, republicans espanyols era evitar de qualsevol manera una pau separada, una intervenció de França o una independència de Catalunya que resultava més que versemblant en aquell context internacional convuls. La batalla de l’Ebre, el sacrifici inútil de l’exèrcit de Catalunya, l’obsessió per mantenir la unitat d’Espanya per damunt les pròpies conveniències va precipitar la derrota i generar aquest estat de coses que avui també patim

Certament, aquestes són històries que normalment no t’explicaven ni a l’institut, ni tampoc a una universitat, com la UAB on vaig estudiar, on els professors del PSUC explicaven una versió estaliniana de la història de la guerra civil. Encara avui, resulta difícil visualitzar la versió llibertària i independentista d’uns fets tan transcendents.

Tots aquests paràgrafs tenen a veure amb el que passa avui. Unes quantes generacions després, la història actual s’hi assembla molt. L’entorn que podríem considerar els “comuns”, cada vegada més controlat per l’espectre del que fou el PSUC i les seves ulteriors mutacions, torna a repetir els mateixos errors (i conductes estalinianes). El postcomunisme català té adherit al seu ADN el gen de l’obediència, en aquest cas a Moscou. I ERC també porta adherit al seu ADN el gen de la ingenuïtat. Mentre que l’independentisme, a partir de la seva pluralitat i la capacitat de generar els seus propis espais d’autogestió, d’una cultura de la desobediència i la creativitat que sovint desborda les antigues jerarquies del país, aquells que creuen que són imprescindibles per mantenir les brides de la societat catalana no paren de conspirar per fer avortar la Revolució. Perquè, efectivament, i només cal fer un mínim examen de consciència, l’hegemonia social de l’independentisme és, fonamentalment revolucionari. Que Colau s’abraci a Valls (o a Joan Manuel Serrat), o que ERC consideri més perillós qualsevol espai autònom sorgit des de fora de la política convencional i s’abraci a Pedro Sánchez (amant de l’”antes reaccionaria que rota”), incorre en els mateixos errors històrics que empenyen a equivocar-se. Asens, un advocat intel·ligent, i fins i tot crec que una persona honrada, ha fet gestos darrerament que han provocat una gran decepció. La tolerància a la humiliació dels republicans també és de vergonya aliena. Tot plegat, en aquests mesos de pandèmia, amb la seva gestió caòtica (“antes muerta que plurinacional”) perquè sembla més motivada a recentralitzar que a resoldre problemes pràctics, fa que la situació empitjori cada vegada més.

Enfront d’això, és obvi que l’independentisme (que al meu entendre no és patrimoni de cap partit, sinó del conjunt d’una societat heterogènia i diversa) té l’obligació de reorganitzar-se. Enfront d’això, tot el que ve del comunisme és de poc fiar. Només cal recordar el paper obedient i submís del comunisme bàltic a l’hora de preferir obeir Moscou que d’estar al servei de la seva societat. L’independentisme ha de superar la seva dependència dels partits (al cap i a la fi, organitzacions privades vulnerables a les pressions externes) i perseverar en la necessària aliança de classes i abraçar-se a la generositat ideològica. Tècnicament, es tracta d’aplicar allò que se’n diu, “sentit d’estat”. Cal defugir d’aquesta síndrome de maig del 37 tan adherida a les maneres de ser de persones i entitats que suporten molt malament la sobirania. La individual i la col·lectiva.



(Article publicat a Revista Mirall el 5/5/20)