dissabte, 25 d’abril de 2020

NO a cap PACTE amb la MONCLOA; NO volem falcar la MONARQUIA


Segueix-nos a t.me/Constituents  



Podria semblar que la pandèmia del COVID-19 ho paralitza tot. Tanmateix, la crisi sanitària i, per sobre d’ella, la econòmica i ecològica ja començada, accentua les grans contradiccions del capitalisme globalitzat i tot fa pensar que les grans corrents polítiques s’estan resituant. 




Efectivament, el món ja no serà com el que hem conegut en les darreres dècades, i nous horitzons s’albiren. De la força de la gent dependrà que siguin negres o d’esperança.

 

Un breu anàlisi sobre la situació política, potser ens ajudarà a preveure cap a on hem de posar el focus en les properes setmanes i mesos.




  • Mundial. La guerra econòmica entre els EEUU i la Xina. Iran en l’objectiu nord-americà. El paper de Rússia, Turquia i de l’Índia. Latinoamèrica, l’Orient mitjà i Àfrica, fronts de la batalla política i econòmica. Com davant les anteriors crisis, els grans estats, empesos per les seves multinacionals, es volen repartir el món per tal de refer-se.
    Tot emmarcat en la lluita geoestratègica, els imperialistes aporten solucions autoritàries (Trump, Bolsonaro, Erdogan, Duterte…) per fer front a les lluites populars per la justícia i les llibertats, i aconseguir el control econòmic de les matèries primeres, el petroli, la mà d’obra barata i els negocis neocolonials que mantinguin a la resta del món subjugats pel deute etern.

  • Europea. Mentre Hongria i Polònia marquen el ritme cap a l’autoritarisme d’extrema dreta, els organismes europeus i els governs estatals, atemorits pel creixement de l’euroescepticisme d'ultradreta domèstic no fan cap política solidària valenta, política unitària europea sinó que tot ho deixen en mans dels de sempre, bancs i estats. La crisi crònica d’una UE sense cap projecte haurà de ser combatuda per un nou projecte de l’Europa dels Pobles.
  • Espanyola. Un Estat en fallida que només veu com a solució la recentralització, la militarització i el control cibernètic de la ciutadania. El PSOE (amb la passivitat d’UP) i el PP es disputen el lideratge de la deriva autoritària que preparen amb l’intenció d'aturar l'esclat social derivat de la crisi econòmica.
    Caldrà combatre doncs fortament una reedició d’uns nous
    Pactes de la Moncloa que preparen amb l’intenció d'aturar l'esclat social derivat de la crisi econòmica, i apedaçar de pas aquest règim borbònic cada cop més centralista i autoritari que representa el sotmetiment dels pobles d’aquest Estat en crisi. La disfressa dels nous pactes, sigui com a taula de partits o bé com a “comisión parlamentaria para la reconstrucció econòmica i social”, importa poc. Tot apunta que la cosa ja està cuinada en petit comitè, amb les directrius preses.




L'única disputa aparent entre els grans socis d'estratègia, PSOE i PP, consisteix en exterioritzar quin dels dos partits sortirà reforçat, de manera que la fórmula parlamentària sembla ser l'escollida, per la visibilitat que li ofereix al PP.




El fons de la qüestió ja està acordat. Un cop domesticades UP per la seva cúpula, se li ha de donar el cop de gràcia al moviment independentista de Catalunya, objectiu final del pla.




Ara bé, aquesta vegada no tenen un Jordi Pujol en què recolzar-se. El minso lideratge que representen els Rufián i Aragonès dificulta que ERC exerceixi l'antic paper del conegut auca. Hi tenen un greu problema.




  • Catalana. La Generalitat segueix encorsetada pel centralista Estat d’alarma i de moment Torra intenta fer un lideratge valent mentre les Conselleries naveguen a la deriva, per lliure. Malgrat l’ocultació per part de TV3 i CatRàdio de les iniciatives solidàries de les entitats i xarxes independentistes als barris i pobles, oferint el seu suport per tal de paliar les grans necessitats del centres sanitaris i residències de la gent gran. A destacar especialment els Consells Locals per la República, els quals amb les seves cosidores voluntàries i de la mà dels Sanitaris i Bombers per la República estan arribant a tots els racons possibles oferint solidaritat i escalf. Realment ens cal un Pla de Xoc Social, i el poble organitzat n’és la punta de llança.
    Hem de destacar també el paper del
    Consell per la República Catalana en la campanya que està endegant en aquests moments d’objecció fiscal en contra de la monarquia i els seus aparells repressors: exèrcit, guàrdia civil, alta judicatura, premsa del règim… #ProuMonarquia és una campanya llavor de la futura Hisenda catalana enfocada en aconseguir fons per sostenir la demanda de les necessitats socials més perentòries, les de la protecció sanitària ara mateix.




No reconeixem l’autoritat de l’Estat espanyol per a decretar l’Estat d’alarma (centralització, militarització, autoritarisme). Defensem el criteri de les institucions catalanes assessorades per experts sanitaris, d’uns plans de confinament i desconfinament gradual i paulatí, sense recórrer a una vigilància telemàtica policial pròpia de les dictadures modernes. I recomanant fefaentment la utilització de la mascareta al sortir de casa.




Exigim un Pla de Xoc Social per defensar a la població de caure al pou negre de la pobresa i l’atur sense cap dret social: 




  • Renda Bàsica universal 
  • Cancel·lació del pagament i regulació pública de preus de serveis bàsics (lloguers, llum, aigua, gas, enterraments, alimentació...) en casos de vulnerabilitat.
  • Vinculació permanent, funcional i orgànica, de la sanitat privada al sistema públic de salut.
  • Regularització de totes les persones immigrades (com a Portugal)
  • Construir instruments de sobirania econòmica com la creació de Banca Pública i la intervenció dels sectors estratègics, adoptant mesures fiscals a l’alçada d’aquesta emergència històrica
  • Controlar des de la Sanitat pública el funcionament i gestió de les residències de la gent gran i de persones amb gran discapacitat, no només ara com a emergència sinó com a norma. Cal nacionalitzar aquest servei.
  • Derogar les normatives actuals del Dèficit i del Deute prioritzant la justícia social i garantint la qualitat de la sanitat i l’educació públiques. Expulsió dels fons bultó i de la banca del mercat immobiliari habitable. Titularitat i gestió pública de l’habitatge recuperat per lloguer social. Construcció de vivenda pública suficient per acabar amb l’especulació.
  • Enfortir l’economia social i solidària, les xarxes de proximitat, amb moneda pròpia.
  • Control democràtic de la despesa pública. Retallar privilegis i despesa supèrflua de molts representants polítics.




Creiem que la major part d'aquestes mesures no podran implementar-se sota l'actual règim monàrquic del 78. A Catalunya avançar en aquest pla de xoc significa continuar organitzant el poble per tal de generar les dinàmiques que impulsin l'embat definitiu per la implantació territorial de la República catalana, lliure de lligams amb el corrupte Estat espanyol. 

En definitiva, qüestionem aquest sistema, el capitalista, que enriqueix uns pocs enfonsant en la misèria a milers de milions de persones i accelera la destrucció de l’ecosistema planetari

PER LA REPÚBLICA CATALANA, amb una democràcia participativa i avançada!


A 24 d'abril del 2020, Constituents (CxR)




diumenge, 12 d’abril de 2020

No és cap guerra, un text de Xavier Diez

Xavier Diez, simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX.    

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



No és difícil deduir que entre els guionistes de la Moncloa deu haver molts entusiastes de les pel·lícules americanes de catàstrofes. Contemplar com una crisi de salut –i d’administració  d’una situació nova amb inquietants derivades polítiques i econòmiques– es tracta cara a l’opinió pública amb militars, és un intent desesperat de muntar una escenografia que incentivi a una societat angoixada a acceptar restriccions presents discutibles, i preparar el terreny per a un futur on es voldran imposar arbitrarietats.
El que fa la Moncloa no és exclusiu d’un règim espanyol en hores baixes. De fet, topem amb una exhibició global de misèries. El desbordament dels sistemes sanitaris i d’emergències va correlacionat amb la intensitat amb què van ser tocats per la ideologia –i les pràctiques predadores– d’un neoliberalisme que ha creat milions de morts no quantificats. A tall d’exemple, un dels països pitjor preparats són els Estats Units –la seva polarització social i política converteix en oxímoron la seva denominació oficial–. La resistència inicial a prendre mesures de confinament devia respondre a l’angoixa dels seus polítics a deixar en evidència què passa quan, un dels països més poderosos del món, no disposa d’un sistema sanitari gratuït i universal, i on existeix –més que llibertat– un llibertinatge econòmic que fa que milions de persones no disposin de cap garantia de res i que els guetos, al més pur estil The Wire esdevinguin presons a l’aire lliure. Una història poc comentada aquestes setmanes és que la Guàrdia Nacional es va haver de desplegar al Bronx per evitar el desplaçament diari de desenes de milers de treballadors dels serveis que cada dia van al Sud de Manhattan a exercir precàries activitats sense assegurança, sovint de manera informal, i que per tant, prefereixen treballar malalts que la possibilitat de no menjar o no fer front al lloguer. El confinament a Itàlia també ha posat de relleu que, almenys en algunes ciutats del sud d’Itàlia, entre una quarta i una tercera part de la població viu de l’economia informal o clandestina, i que, sense subsidis ni possibilitats de remuneració, ha començat a rebre menjar gratuït per evitar revoltes o saquejos a comerços.
Pel que fa a Espanya, un país en risc de desintegració a tots els nivells, la seva situació és més precària del que afirmen uns mitjans –especialment televisius– que acaben de rebre un suborn milionari per part del govern per generar la falsa il·lusió de situació controlada i evitar una possible descomposició. No és cap secret que Espanya va ser un dels països que pitjor van gestionar la crisi de 2008. Es va apostar per rescatar les elits financeres (que no els bancs), i preservar l’exempció fiscals de les grans fortunes (especialment a Madrid), en una situació en què es va saquejar les economies de les classes mitjanes, de l’economia productiva i de les colònies interiors, coincidents amb els territoris no castellanoparlants. Les conseqüències han estat terribles, amb una extensió exponencial de la pobresa i la precarietat (a banda de l’incendi independentista, que es pot estendre més enllà del que podríem imaginar). Per posar un exemple, la reforma laboral de 2011 (la que és incapaç de derogar Podemos) va permetre que les cambreres d’hotel, en base a l’externalització tòxica, passessin a esdevenir Kellys, és a dir, una forma d’esclavitud contemporània, en el sentit que ni tan sols es pugui considerar una relació econòmica de caràcter capitalista. Això ha generat un malestar que, tanmateix, ha degenerat en una mena de nihilisme social que fa créixer –amb l’inestimable col·laboració dels mitjans i les elits– d’una ultradreta casposa i perillosa.
No és cap guerra. És una epidèmia que no requereix soldats, sinó sanitaris; que no requereix ordres, sinó informació fiable; que no requereix generals, sinó líders que generin confiança; que no requereix banderes, sinó recursos; que no requereix arengues, sinó mesures pràctiques i tangibles; que no requereix èpica barata, sinó planificació; que no requereix armes, sinó hospitals; que no requereix demagògia, sinó solucions. Tanmateix, la Moncloa i els seus mariatxis continuen plantejant-lo com una guerra. Per què? Perquè necessiten un comodí, una idea força amb urgència per contenir el descontentament: com en tota guerra, la veritat és la primera víctima, i existeix la tendència a suplantar la informació per la propaganda. Perquè és necessari atemorir la població per facilitar la seva obediència i passivitat. 
És cert. Contextos com aquests fa que correm el risc de la paranoia. Especialment quan la informació que circula no sempre és fiable, i quan s’envien missatges poc clars, contradictoris, o d’un paternalisme insultant. A tall d’exemple, els missatges sobre les mascaretes, és una manera d’atemorir la gent. I, ho confesso: veure pel carrer gent amb mascareta té un efecte desmoralitzador, de desprotecció respecte una amenaça desconeguda, de vulnerabilitat. No vull dir que s’hagin de minimitzar riscos, tanmateix generar tanta pressió no ajuda precisament a mantenir el cap fred en situacions difícils. D’altra banda, la proliferació de consignes al més pur estil “Paulo Coelho”, en base a frases d’autoajuda estil “ens en sortirem” o “esto lo superamos juntos”, a còpia de positivisme impostat, semblen d’una esterilitat depriment, i potser van més adreçades (com passa amb tota filosofia neoliberal) a amagar les carències organitzatives i a tractar, fútilment, de dissimular absència d’idees i estratègies coherents a còpia de discursos patriòtics.
No és cap guerra, tanmateix hem enviat a uns sanitaris delmats per més d’una dècada de retallades, a primera línia de foc inermes, tan preparats –sense equips de protecció, sense UCIs, sense llits, sense reserves de professionals– com els bombers de Txernòbyl tractant d’aturar la racioactivitat en samarreta. Hem de parlar d’un sector, que especialment en els seus rengles inferiors, tenien unes condicions laborals carregades de precarietat, en què la pròpia administració cometia fraus de llei en interinatges massius (teòricament, segons sentències europeees, no hi pot haver un percentatge superior al 8% de personal eventual al servei de les administracions i tot apunta que multiplica per cinc aquest percentatge), amb unes condicions laborals deplorables i unes perspectives professionals depriments. Ningú no recorda que en els darrers anys es va produir un èxode de professionals qualificats a altres països, especialment al Regne Unit del Brexit (on, per cert, contractaven espanyols o portuguesos per rebentar, al seu torn, salaris)
No és cap guerra, encara que si ho fos, ja l’hauríem perduda. Les dificultats extremes per trobar mascaretes, material de protecció sanitària o respiradors deixen en evidència que l’opció de deslocalitzar la indústria ha estat una opció suïcida que ens deixa inermes davant qualsevol eventualitat. La globalització neoliberal, és a dir, que els propietaris del capital hagin traslladat les fàbriques a països amb treballadors barats, sense drets laborals, ni sindicats, com ara la Xina, ha resultat ser car, i en les circumstàncies actuals, criminal. Sí: és cert. Ara podem comprar samarretes a cinc euros (o unes Nike a 200, encara que el preu de producció en siguin 2). I, de cop, descobrim que cal fer front a una urgència i no sabem com. El lliure comerç sense restriccions ens deixa en una situació de vulnerabilitat extrema. Voldria recordar que les guerres, com la segona guerra mundial, no la van guanyar qui va tenir els soldats més valerosos, sinó qui era capaç de fabricar el doble de tancs que l’enemic. I això només es podia aconseguir mitjançant una planificació i control estatal de l’economia, cosa que va en contra del dogma del neoliberalisme.
No és cap guerra, encara que aquesta crisi de salut i el confinament ens ha fet evidents realitats incòmodes. La suspensió del curs acadèmic, i els intents desesperats de l’administració educativa per tractar d’oferir un discurs tranquil·litzador en base a fer veure que és possible compensar la presencialitat per una educació virtual, mitjançant el contacte telemàtic entre professors i alumnes, ha posat en evidència les desigualtats. Les escoles catalanes presenten avui una desigualtat sideral, que ha crescut exponencialment entre els darrers anys. Enfront a imatges de telenotícies en què ens presenten una imatge idíl·lica d’una família on les criatures segueixen per videoconferència una classe, en contacte amb els seus companys de classe, des d’un ordinador d’altes prestacions en un dúplex amb vistes, i una família que sembli sortida d’una sitcom de TV3, la realitat resulta menys reconfortant. Em comentava la directora d’un centre educatiu de Lloret de Mar que un percentatge molt elevat d’alumnes, no és que no tinguessin ordinador o connexió a internet: és que no tenen ni endoll. A més, amb una població migrada flotant, depenent del turisme o d’economia informal, almenys amb un 10% de les famílies no es podia comunicar, ni per telèfon perquè no entenien ni català, ni castellà, ni anglès, ni francès. Ara bé, uns coneguts californians, un col·lega de Bèlgica, m’expliquen circumstàncies similars. Hem passat la darrera dècada parlant d’innovació educativa, de neurociència, d’educació per projectes, i tanmateix hem obviat el problema més dramàtic: com hem creat una societat repugnantment, indignament desigual. Com es troben a faltar els llibres de text (i la seva capacitat igualadora) en aquests temps!
No és cap guerra. Tanmateix, el llenguatge bèl·lic es planteja com a una manera de defensar les elits dominants davant un escenari en què es plantejarà el seu paper en la concatenació de decisions que ens han deixat indefensos en una situació com l’actual. A nivell espanyol, l’exhibicionisme d’una monarquia caracteritzada pels escàndols financers i blindats constitucionalment de manera immoral, tractaran d’amagar-se en la bandera per protegir-se de preguntes incòmodes. Treure l’exèrcit al carrer, a banda d’assaig-temptació d’intentar exhibir el gen autocràtic espanyol, també ha servit per satisfer la fatxenderia dels sectors reaccionaris autòctons, en un moment en què, amb la policia ultradretana al carrer, se senten protegits. El que fa Orban a Hongria, i sobretot, el que no fa Europa a Brussel·les, exhibeix la deriva totalitària d’un feixisme que en l’actualitat actua sota la forma de neoliberalisme que crida desesperadament la protecció dels mecanismes repressors de l’estat per preservar un ordre injust. En bona mesura, la deriva autoritària, també és la solució irracional enfront del racionalisme que s’hauria d’imposar després d’una experiència traumàtica com aquesta: el retorn de la planificació econòmica, l’aplicació d’una Renda Bàsica Universal de Ciutadania, el repartiment del treball, la fi de la butlla d’exempció impositiva a la noblesa financera, o el més que mai, regulació de preus de béns bàsics (especialment d’habitatge) i la tendència igualadora dels salaris. 
No és cap guerra. No hauríem de caure en el parany. És, ras i curt, una epidèmia, que passarà de llarg com qualsevol altre episodi de la història. El principal perill és que als estralls propis derivats de la situació, hi hagi la possibilitat que les elits globals tractin d’imposar una Doctrina del Xoc en els termes que plantejava Naomi Klein. Hauríem de preparar-nos per acabar amb un règim tòxic i inservible, fins i tot més enllà de les amenaces de l’estat d’alarma o dels perills mèdics, que amb l’exhibició fatxenda de l’exèrcit al carrer, presenta la seva darrera línia de defensa (sospito que al darrera ja no queda res més). Un exèrcit desacreditat que només serveix per atemorir gent desarmada, o satisfer l’ego dels Bertín Osborne de torn.

(Article publicat a Revista Mirall el 9/4/20) 

dilluns, 30 de març de 2020

Confinatus, un text de Xavier Allué


Xavier Allué és metge i antropòleg. Republicà, militant independentista i simpatitzant de Constituents per la Ruptura.  
    
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents


Quan fa uns dies la nostra directora m'indicà que podia escriure quelcom sobre l'epidèmia del CoViD-19 em vaig veure una mica bloquejat. Des de la meva condició de metge no tinc res més a dir que s'han de seguir les indicacions i les valoracions de la sanitat oficial. De la de Catalunya, perquè el desgavell de les que dimanen de l'estat espanyol, i tant més a la vista del desastre de Madrid, millor que no.
A veure, minyons: si heu fet bondat i heu estat confinats d'ençà que ho van ordenar les autoritats catalanes, esteu entrant en el onzè dia. Si no heu tingut símptomes, el més probable és que no heu agafat el virus. Tot i que el temps d'incubació pot arribar a ser de 14 dies, és també probable que els que passen un temps d'incubació més llarg tinguin un quadre dels més lleus. Tranquils, us en sortireu d'aquesta.
Però només si continueu confinats: no heu agafat el virus (o el virus no us ha agafat) i, per tant, encara sou susceptibles a agafar-ho. Especialment ara que anem arribant al pic de casos, és quan hi ha més gent portadora, el que incrementa les possibilitats de contagi. Compta, doncs, i tancats a casa.
Si a Tarragona sembla que tenim les dades més baixes d'incidència de malalts, algun mèrit devem tenir. Pot ser que això del confinament no ens és tan aliè, acostumats a tancar-nos a casa quan hi ha accidents a la química i tenim la disciplina interioritzada. Tancar-nos a casa és un exercici de llibertat. La llibertat d'una decisió individual, personal. Però de llibertat republicana, d'igualtat que ens fa a tots iguals. I de fraternitat o solidaritat per què així evitem de, possiblement, contagiar als altres.
Històricament, en més de dos mil anys, ens hem sortit de pitjors, pestes, guerres, setges, bombardejos i destruccions. I sabem que podem confiar en nosaltres mateixos, defugint de paraules buides i d'abusos.
Quan acabi, puig que les passes, passen, haurem de passar comptes també. El confinament esdevindrà una llaaarga jornada de reflexió. Tindrem temps de pensar-s'ho tot. De qui ens ha dit la veritat i qui ens ha volgut enganyar. De qui ens ha donat, suport, carinyo, ajuda, i qui ens roba, siguin mascaretes o dignitat, que sempre ho fan amb l'excusa de què ells ho repartiran millor.
Hem d'estar molt agraït dels sanitaris, defensa de primera línia, al peu del canó. Això inclou també als farmacèutics i els treballadors socials. I dels que mantenen el subministre i distribució de queviures o els que vetllen per la seguretat. I als que fan l'esforç, com aquest diari, d'aportar la informació cada dia.
Però si hem de decidir qui ens mana, a qui cedim el poder, no oblidem que el poder, la sobirania la tenim nosaltres. Ens l'estem guanyant cada dia, ni que sigui tancats a casa. Només qui ens garanteixi que es sotmetrà a aquesta nostra sobirania podrà comptar amb el nostre suport.

Bona sort a tots plegats.

  
(Article publicat a DiariMés-Tarragona el 24/3/20) 



dijous, 26 de març de 2020

COMUNICAT DE CxR CONSTITUENTS RESPECTE LA CRISI SANITÀRIA DEL CORONAVIRUS

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents  
 
La crisi sanitària del coronarivus COVID-19, molt mal gestionada per l'Estat espanyol, amenaça el sistema sanitari amb uns efectes de proporcions incalculables. Tot indica que en els propers dies veurem colapsades les Unitats de Cures Intensives, i que s'haurà de barrar l'entrada als centres hospitalaris a les persones d'edat avançada. 
Des de Constituents per la Ruptura (CxR) volem transmetre el nostre total suport al President Torra i al govern català en la seva lluita contra la greu crisi ocasionada pel coronavirus COVID-19.
La negligent i temerària actuació del govern espanyol establint mesures ineficaces i parcials que permeten una àmplia mobilitat i el contagi massiu de la població contrasten amb la crida de Torra i de la Generalitat al confinament total com l'única opció realment solidària i efectiva.

Igualment rebutgem la recentralització absurda del govern espanyol tant en termes de seguretat com de salut que només demostra la seva mala fe i el perill que representa per als catalans seguir sota el paraigües d'una classe política i un estat que només vetllen pels interessos de les elits i els territoris afins. Permetre que milers de ciutadans de Madrid surtin a escampar el virus per tot arreu és només la punta de l'iceberg de la incompetència del govern espanyol que s'agreuja cada minut que passa.
Una vegada més els catalans i les catalanes hem de seguir el camí de la desobediència contra els que ens limiten i ens castiguen: fem una crida a obeir només les instruccions del nostre govern legítim i a secundar l'auto-confinamentespecialment a les persones treballadores dels centres de treball no essencials a les que l'estat espanyol està obligant a desplaçar-se, i reclamem del Govern de Catalunya una actitud valenta que defensi fefaentment els interessos del poble català. 

A 18 de marc del 2020, Constituents (CxR)

dilluns, 27 de gener de 2020

Defensem les nostres institucions: "Per la unitat estratègica contra el règim del 78"

Constituents (CxR) constatem que l’aparell de l’Estat, encapçalat pels alts càrrecs de la judicatura, ha decidit actuar de forma ferma i vengativa, saltant-se inclús la seva pròpia legalitat, per impedir una solució per al conflicte amb Catalunya que no sigui una altra que la derrota total i el sotmetiment dels catalans i les seves institucions. Els atacs contra el MHP Quim Torra per part del TSJC, la JEC o el Tribunal Suprem no van dirigits només contra la persona sino contra el que representa: la legitimitat de les institucions catalanes i el seu control per les forces democràtiques i republicanes del moviment d’alliberació nacional de Catalunya. És per això que necessiten neutralitzar també l’activitat del Govern a l’exili, i molt particularment del president legítim Carles Puigdemont.
Constituents (CxR) donem suport clar i incondicional als representants legítims de les institucions catalanes i a tots els represaliats per l’Estat espanyol. Defensem les nostres institucions encara que siguin heretades del règim autonòmic perquè en mans del moviment republicà han de continuar essent un instrument per aprofundir la crisi del règim del 78 dins del camí de la construcció de la República catalana i les seves institucions. L’aparent trencament de la unitat dels dos grans partits del règim; PP i PSOE, i una certa moderació d’aquest últim en els seus missatges contra Catalunya, no pot ocultar que tant uns com els altres volen reconduir-nos cap a l’autonomisme, la regressió i la pèrdua de llibertats nacionals.   

Enfront dels atacs d’un estat decadent, neo-franquista i autoritari, CxR defensem que només la unitat estratègica de les forces republicanes, diverses i plurals en la seva ideologia i visió de país, ens permetrà d’avançar en l’objectiu comú, que només pot ser al nostre parer el consumar el procés vers la independència i la constitució d’un estat realment democràtic i social. 

No podem estar d’acord i no recolzarem aquelles posicions que advoquen pel derrotisme i l’acceptació de la repressió per justificar un avançament de les eleccions al Parlament de Catalunya. La majoria independentista aconseguida l’1-O i desembre de 2017 en condicions molt desfavorables de repressió va ser un cop molt dur per a l’Estat que ni amb el 155 no va aconseguir doblegar el moviment republicà. La unitat estratègica ha de passar també per l’aprovació i implementació de les lleis socials que ens permetin consolidar i ampliar la majoria republicana.

Al mandat del MHP Quim Torra encara li resten més de dos anys. Només la implementació de la República Catalana podrà escurçar aquest termini. Apel·lem a la responsabilitat de les forces republicanes representades al Parlament per tal que evitin aquest nou cop d'estat judicial que ens amenaça i que persegueix d'accelerar la lluita caïnita electoral autonomista.

Alhora, des de Constituents (CxR) fem una crida als votants de l'1-O per tal que col·laborin en la creació dels Consells Locals per la República tot inscrivint-se al Consell per la República, i participin massivament en els debats ciutadans constituents que començaran ben aviat. Només construint República podrem guanyar la llibertat i serem respectats arreu del món.
Constituents per la Ruptura
Segueix-nos: constituents.cat

A 26 de gener del 2020, Constituents (CxR)