dimecres, 23 de desembre del 2020

Catalunya i Constituents per la Ruptura (CxR) davant la cruïlla política del post-Procés

 Joan Gil és politòleg i militant de Primàries Manresa. També és membre de Constituents per la Ruptura (CxR). Segueix-la pel canal de Telegram t.me/Constituents

 Ideari de l'organització política rupturista

Constituents per la Ruptura és un espai de participació política que té registrada una associació i un partit polític instrumental al seu nom per tal d'influir políticament en base a un ideari polític basat en els Països Catalans, la independència del Principat de Catalunya, la democràcia directa, els valors polítics de la justícia social, la justícia climàtica i la justícia global, el socialisme democràtic (entès de formes molt diferents) i l'humanisme (DUDH, DESC, Carta de Drets dels Pobles, valors de la UNESCO, diàleg interreligiós, etc.).

Història de l'espai polític de CxR

Constituents per la Ruptura sorgeix com una corrent d'opinió dintre del partit-moviment polític Procés Constituent (PC) liderat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades. Es va postular crítica amb la posició política que finalment es va imposar com a majoritària en el si de l'organització (PC) davant la impossibilitat d'unir tota la esquerra nacional radical catalana (des dels Comuns a les CUP). La decisió de donar suport a la candidatura dels Comuns al Parlament.

Amb l'acostament de PC, sobretot a nivell electoral nacional català, amb els Comuns (Catalunya en Comú-ECP), CxR va donar suport polític a la CUP-Crida Constituent. Va participar políticament en l'espai col·laborador amb el partit polític central de l'Esquerra Independentista que és la CUP: la Crida onstituent (CC). Ho va fer perquè PC se saltava la defensa de la independència del seu manifest fundacional, acostant-se així al projecte reformista espanyol dels Comuns.

Amb el temps s'ha consolidat una participació política amb un marge d'influència real en el si del Grup d'Acció Parlamentària (GAP) de la CUP, primer amb la Crida Constituent i després amb l'espai “Per la Ruptura” (la segona versió de CC).

Durant aquest temps, en el si de la seva militància (si es pot anomenar així), hi ha hagut un augment de la pluralitat ideològica, i sobretot estratègica, que alhora, i òbviament, ha comportat un increment en l'activitat política, com a mínim, a nivell de debat telemàtic. Hi ha membres que participen de Procés Constituent, d'altres a la CUP, d'altres a Per la Ruptura, alguns participaren a La Crida Nacional (la penúltima joguina de Puigdemont), d'altres actualment a Junts (JxCat) i també a Primàries Catalunya

 Falta de projecte conjunt de tots els simpatitzants, activistes i “dirigents”

La pluralitat política de CxR és un dels seus mèrits, virtuts i alhora dificultats per poder oferir un projecte comú engrescador que es consolidi com un espai més en el panorama polític català.

Entremig s'ha treballat en els diferents partits polítics, s'ha fet una presentació del Consell Local per la República Catalana de Llavaneres, un acte de solidaritat contra la repressió a Tamara Carrasco, algunes convocatòries per quedar tots plegats en concentracions independentistes, articles d'opinió al bloc, etc.

El que no pot ser és que passi més temps i CxR no tingui un paper més influent en la política catalana del que té, amb la quantitat de gent que sorprenentment ens segueix. Tot i que no ens coneixen molt ni el mateix espai de l'Esquerra Independentista. I amb això no dic que els companys i les companyes que estan treballant perquè això es produeixi, tan al si de la plataforma 3 d'octubre com en d'altres espais unitaris (Consells Locals per la República catalana, ANC, etc.), no estiguin fent bona feina.

Espai de participació política

El que podem analitzar en positiu, és realment una activitat contínua en els espais de discussió i votació política d'un gruix de nombre de gent interessant, que ens converteix en un espai de tranquilitat, pluralitat i debat passional prou apartidista (però no associatiu, sinó amb perspectiva partidista-parlamentària). Tenim un gruix de persones que ens veu com un espai de participació política. I en realitat és el que ha arribat a ser l'organització política anticapitalista.

Crítica racional i constructiva a la CUP

Com bé es veu en els nostres espais presencials i telemàtics de discussió política, la visió del paper de la CUP que en fem (molts per experiència política personal passada) és força crítica. Això no és incompatible amb confiar en les bases de la CUP, perquè està clar que “la seva gent” (també de l'entorn) està compromesa amb els valors i ideals polítics que defensem. També d'altres militants d'altres partits polítics catalans, però com més gran el partit, més possibilitat de càrrec, i més probabilitat d'interessos de part i no de país.

El rol al Congrès de Diputats fent d'ERC en temps de Carod-Rovira (amb molt menys èxit mediàtic), el fet de tancar discursivament i analíticament l'etapa del 15M i després del 1r d'Octubre (que ho facin els altres d'acord), la jerarquització del partit (ja no partit-moviment) i la professionalització de la política representativa (com qualsevol partit tradicional), fa que políticament m'hagin decebut (ja fa temps de fet) i els vegi (a la seva direcció) com uns possibles aliats polítics futurs però no com a referents.

Pel que fa al mapa partidista català, que és on volem incidir políticament (diferenciant-nos d'una ONG política com l'ANC), primer caldria indicar que tan PDECAT/JxCat/Reagrupament com ERC/Demòcrates han tingut majoria parlamentària i han governat (i els post-convergents ho han liderat amb la presidència de la Generalitat) no duent al país cap a la independència, perquè, i més enllà d'excuses, mentides i mitges veritats, no tenien cap intenció de construir República catalana independent: ens van enganyar.

Per desgràcia tot plegat amb l'ajuda de la CUP. Entenc que la majoria entenem que, tot i els desitjos de la militància, les direccions de JxCat i ERC mai han tingut en ment fer la independència (no hi havia cap pla preparat, la ex consellera Ponsatí parlant de “farol” i Marta Rovira reconeixent que “no tenim cap idea de com es fa la independència”). Per desgràcia, encara molts i moltes catalans i catalanes se'ls creuen. En segon terme la CUP-PR han tingut un paper galdós en la major part del procés (abans de la falsa DUI, el portaveu parlamentari deia que “no sé què dirà el president Puigdemont”, com si fos una possibilitat acceptable no estar-ne assabentat) i de suport a aquesta estafa política. Actualment de fet, podríem pensar que la CUP té un paper trist també per la falta de representació política parlamentària catalana però al ser al Congrès de Diputats (on està el “hackeig” a l'Estat?) aquesta excusa no s'hauria de poder seguir usant. Falta doncs major crítica a la CUP per part dels companys i companyes que consideren que és el seu espai referent i també de CxR. I segurament major autocrítica dels que participem políticament en d'altres espais.

Espai d'influència política

Ara bé, tots i totes els membres i les membres de CxR que ja no confiem en la CUP (alguns des de fa molt temps) sabem i hem de tenir en compte que és l'únic partit polític amb representació al Parlament de Catalunya on podem influir amb veu i vot (al GAP). A PC tenim presència en la direcció política i hem canviat les seves aliances. I a Primàries ja no hi pot haver quotes. 

Fa poc temps que hi ha hagut un debat interessant que ha incrementat la discussió política en el si de CxR. Junts (JxCat), des de la campanya electoral de Laura Borràs al Congrès de Diputats, està intentant acostar posicions amb sectors a l'entorn de la CUP. Ho fa també amb l'ANC alternativa que es va crear Puigdemont (el Consell per la República -i ja sé que hi ha companys i companyes de CxR que no ho veuen així però només cal llegir al web el reglament de funcionament intern). Algun company, amic nostre també, ha virat cap a posicions pro-puigdemontistes, com molts altres independentistes de debò que davant el descrèdit general s'agafen a un clau roent quan no hi  cap partit polític que ofereixi quelcom millor. Aquesta persona, entre d'altres, va liderar un debat en el si de CxR per si aquesta organització política donava suport polític a Junts o continuava demanant el vot i participant de la campanya electoral de la CUP. Ell, que sap com es van portar Solidaritat i Demòcrates (i també Ximenis) davant la no proposta política d'acord de coalició electoral oberta a altres organitzacions com CxR, a la coalició electoral Primàries; igual com van fer des de Poble Lliure, Alternativa i Pirates amb el Front República tan amb CxR com amb Lluita Internacionalista, no entenc com pot creure's els de JxCat. No nego els debats ideològics plurals de La Crida Nacional (la penúltima joguina de Puigdemont per mantenir-se als mitjans que no li ha sortit prou bé i per això ha creat Junts i s'ha quedat amb els drets electorals de JxCat -també perquè el PDECAT ara vol fer de CDC quan ja ho fa ERC). I sí recalco els focs d'encenalls de Puigdemont parlant d'independentisme transversal i unilateralitat política (quan al programa electoral és calcat al d'ERC, però clar, la gent no es llegeix els programes electorals). Ja que és ell qui volia convocar eleccions autonòmiques i va liderar la gran estafa política d'El Procés en la seva darrera etapa parlamentària més brivant, que és diferent al procés cap a la independència iniciat per la societat civil catalana.

Alguns veient aquest panorama i sent propers a les idees de la esquerra radical, ens hem cansat de la CUP/PCC/Esquerra Verda-Comuns (i dic radical en el sentit de coherent i conseqüent, no pas d'extremista, violenta o sectària com es vol fer entendre). Dels Comuns és evident, perquè són un frau que impedeixen veure a un gruix important de gent que la única possibilitat de ruptura democràtica, social i medi ambiental és la República catalana independent. L'IBEX, els poders fàctics i l'Estat a l'ombra no cau per un petit canvi de govern, per la primera coalició electoral després de la primera legislatura d'UCD, per haver aconseguit un comunista (que no fa cap por ni a les empreses del joc lucratiu) al govern central. De la CUP n'esperàvem més, però també se'ns ha anat acabant la paciència. És obvi que la desobediència/insurrecció institucional-social no es pot fer de forma gratuïta, indisciplinada i absurda però el cas de Berga obeïnt per la porta del darrera la injustícia espanyola mentrestant es fan discursos grandilocuents de superioritat política, la burocratització i jerarquització del partit (ja des del pas de les CUP a la CUP) passant de llarg el codi ètic (casos d'assetjament sexual, limitació de mandats superada per encabalcar diferents càrrecs, etc.). Entre d'altres elements com el fet que sabem per un ex-diputat/da com la CUP sabia que no anavem seriosament ERC i JxCat i tot i això van voler dur-los a ells (i al país!!!) a la boca del llop estatal per tal de guanyar alguns escons a les properes eleccions quan la gent veiés l'estafa. Doncs ara esperen el mateix, recollir un vot de càstig. Ja n'hi ha prou. Hem de fer-ho millor que això. I necessitem molta gent, també gent com el Moviment 1r d'octubre, sector crític d'ERC. L'únic partit polític on no hi tenim cap militant.

Amb tot plegat ha sorgit un moviment polític anomenat com a Primàries Catalunya i que va néixer a l'entorn del que ara és Barcelona és Capital (de Jordi Graupera, de caire liberal), Demòcrates (d'Antoni Castellà, a la recerca d'un partit aliat soci al qual unir-s'hi a la seva llista electoral per continuar fent carrera política, i de tendència conservadora i neoliberal), Units per la República-partit (del grup lleial a Ximenis de la CUP d'Arenys de Munt, de la primera consulta popular sobre la independència, de caire anticapitalista), de Solidaritat Catalana per la Independència (fa poc liderada per Núria Cadenes, de tendència social demòcrata) i de l'ANC liderada per Elisenda Paluzie, que orfe d'aquests partits i entitats civils independentistes que li van donar suport polític i que progressivament han calculat que no els servia pels seus interessos partidistes (a part de l'entorn de Graupera), ha mutat en un moviment polític nacional post- municipalista que vol ser el re-engrescament del moviment popular per la independència, portant la lluita independentista dels carrers a les institucions. Té molta feina a fer: primer deixar la crítica a la partitocràcia catalana i oferir un projecte polític sòlid, creïble i potent de cara a les eleccions al Parlament, després trencar amb el discurs del “vot útil” i el “mal menor” que tan mal fa a totes les democràcies del món, i alhora recuperar el mandat democràtic del Primer d'octubre del 2017 on tothom va tenir dret a vot com a qualsevol convocatòria electoral habitual. Parlar de democràcia directa és parlar de Primàries Catalunya, unes primàries que no són un engany, com tantes d'altres que s'han produit davant la demanda popular de regeneració, transparència i democràcia interna.

Proposta política per a CxR 

De moment doncs, i a l'espera del paper de Primàries Catalunya, i el que presenti la CUP-PR, és evident que CxR ha de seguir intentant influïr políticament dintre de la CUP en el GAP, i mantenint membres en la Coordinadora Nacional de Primàries Catalunya. La idea bàsica és que hauríem de ser un grup de coneguts i conegudes honestos que volem fer política vocacional. Però algun cop he vist serells de que no tothom ho veu així, i no és només gent propera a Junts sinó també a la CUP.

Hem doncs de generar un debat seriós sobre com fer la independència. De fet, només CxR pot liderar una discussió política serena d'aquest nivell. Bàsicament perquè els interessos de part/it no seran els que contaminin el debat, sinó els interessos de país (siguin erronis o no, és clar). Hem de polititzar la nostra gent parlant de debò sobre els riscos físics, econòmics i polítics d'un procés real d'insurrecció institucional i desobediència civil. Si no obrim aquest debat, tot debat independentista, serà fum processista. I a la Internacional Progressista, treballar aliances al respecte.

Alhora podem construir el Centre d'Estudis Independentistes. És una proposta política per encarrilar tots els debats de com es fan les independències i sobre processos i debats constituents en contextos com l'espanyol. I de fet és una qüestió que ningú està tocant prou bé.

En el “mentrestant” polítiques socials sense polítiques nacionals? 

És obvi que hi haurà un “mentrestant” ja que ERC i Junts no seran substituits fàcilment. No sé si som prou conscients de que a part de no tenir cap pla per fer efectiva la independència, el procés desnacionalització avança imparable (amb l'ajuda del govern català, que a més, reprimeix activistes independentistes per un acord amb els Mossos que és una vergonya nacional). El FNC, Aliança Catalana, Força Catalunya i d'altres partits petits, no són res més que un símptoma: ningú està atenent aquesta qüestió amb una visió progressista. Les darreres dades lingüístiques indiquen que menys d'un 20% dels joves (16-29 anys) usen el català com a llengua habitual a la província de Barcelona (i incloem la Catalunya Central). Parlem d'ús social i no de coneixement com volen els de la Direcció General de Política Lingüística dels diferents governs catalanistes que ens han volgut confondre per tal de prestigiar la seva feina mentrestant tapaven la realitat d'emergència lingüística que pateix la nació catalana. La CUP no sembla preocupada per això, com si n'estava l'MDT. En canvi, hi ha un gruix de jovent (que ha impulsat canvis en la CCMA pel que fa al contingut audiovisual juvenil en català) que sí està treballant al respecte sense cap referent polític.

 Joan Gil és membre de l'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-la al canal de Telegram t.me/Constituents

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


dilluns, 16 de novembre del 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (i lll)

 


 Alfredo Bienzobas és membre de l 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents

 Hi ha una articulació entre els textos constitucionals i el desenvolupament de les forces productives. La llibertat individual, el dret de propietat, el lliure canvi i la indústria manufactureres pròpies de la burgesia que van comportar la fi de l'absolutisme. Els països socialistes van posar en valor la propietat col·lectiva dels béns de producció i la terra, van donar preponderància al paper de l'Estat, la planificació econòmica, el control de la distribució i el intercanvi, els drets socioeconòmics dels ciutadans, etc.

Les constitucions més recents contemplen, al costat dels drets dels treballadors, els drets de les nacions indígenes, la multiculturalitat i, aprofundeixen, en els drets de gènere. En la constitució boliviana es fa referència, a més, a aspectes vinculats a la sobirania alimentària, la biodiversitat, l'equilibri ecològic, la conservació dels sòl, la prohibició de les armes químiques, les energies alternatives, la propietat estatal dels recursos naturals així com la prohibició de privatitzar els hidrocarburs.

En la constitució de l'Equador es fa especial referència als conceptes de "viure bé o bon viure" lligats directament amb l'estat de benestar personal i social en base a la convivència pacífica, la solidaritat i el bé comú, al què es subordina l'economia. Íntimament lligada a la idea de benestar, la "Mare Terra" apareix com a subjecte de drets basats en l'harmonia amb la natura i la seva restauració, de manera que es garanteixi el benestar de les generacions futures.

En compliment d'aquests objectius l’Equador es va declarar lliure de cultius i llavors transgèniques i amb Bolívia i Veneçuela van reservar-se el dret d'administrar, regular, controlar i gestionar els sectors estratègics com l'energia en totes les seves formes, les telecomunicacions, els recursos naturals no renovables , el transport i la refinació d'hidrocarburs, la biodiversitat i el patrimoni genètic, l'espectre radioelèctric, l'aigua, etc. Els recursos naturals no renovables com els jaciments d'hidrocarburs pertanyen a el patrimoni inalienable i imprescriptible de l'Estat.

La revisió del vincle entre Nació i Estat, la incorporació de la felicitat, el benestar/ben ser basats en l'economia de bé comú o la simbiosi dels ciutadans amb la Mare Terra són elements pendents d'incorporar a les constitucions postindustrials i que, sense cap dubte, haurien de ser desenvolupats en detall en la Constitució catalana, però, és això suficient? Possiblement, no.


En efecte, les relacions productives s'han modificat d'una forma essencial. La ciència i la tecnologia avancen de forma exponencial mentre que la política i el dret constitucional es mostren incapaços de donar-los abast. Els paradigmes econòmics han sofert canvis substancials, ja hi som en l'era transindustrial en què fem servir de manera quàntica masses ingents de dades, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica que s'estén a totes les activitats, les telecomunicacions fan circular la informació en temps real i possibiliten tota mena d'activitat a distància, es desplega la domòtica, la impressió 3D, modificacions substancials en la producció, distribució i emmagatzematge d'energia, megaciutats, creixement de concentracions humanes i les seves interrelacions, la imminent incorporació de tota mena de vehicles sense conductor, els drons, connexió sistèmica a la xarxa a través de tota classe de dispositius mòbils a través dels quals es controla la intimitat de les persones, pagaments sense targeta ... i molt més d’hora que tard desenvolupament del transhumanisme amb l'implant de tecnologies -cíborg- que multiplicaran totes les capacitats humanes, l'enginyeria i les seves aplicacions biotecnològiques, els implants de chips en el sistema nerviós, en el cervell, etc. i tot això acompanyat d'un altre fenomen social d'immensa repercussió, la disrupció en la relació entre coneixement, producció, productivitat i treball. Què fer amb bona part de la força de treball del present que restarà innecessària i/o obsoleta?

El canvi de paradigma pot ser inquietant, però no ha de ser necessàriament negatiu si va emmarcat constitucionalment en el benestar de les persones i en la conjunció simbiòtica amb la Mare Terra. La constitució catalana hauria de ser de les primeres a donar un enfocament positiu al novíssim món transindustrial i evitar els seus perills.

No obstant això, estem transitant per un camí de reiterades i cada vegada més freqüents  situacions de crisi que ens aboquen al descontrol i el caos. L'evolució cap a un futur harmònic es veu amenaçada per forces interessades en sembrar, magnificar i lucrar-se amb el caos. Són poders que busquen instaurar una dictadura oligàrquica mundial, que converteixen les diferents crisis que ens assolen en una font de negocis depredadors i genocides.Del pillatge neoliberal a la instrumentalització del caos com a última ràtio de saqueig de la humanitat i la natura.

El caos deriva de diversos vectors de crisi que s’addicionen, potenciant-se entre ells, i dificultant la seva solució. Així l’emergència climàtica amb unes seqüeles catastròfiques per tot el nostre ecosistema, nivell i acidificació de la mar, desertització, pertorbacions meteorològica de caràcter calamitós, successives crisis demogràfiques, sanitàries, etc. Les conseqüències d’aquestes crisis son, entre altres, la generació de tota mena de conflictes lligats a l'energia, a l'aigua, als aliments, a la pobresa, que deriven en violència i la guerra, estimulades per uns estats suïcides que es troben en situació fallida tècnica, i sustentats en un sistema polític pseudodemocràtic que no respon a les necessitats i, menys encara, al control d'una ciutadania que mostra la seva alienitat en l'abstenció, mentre creix l'autoritarisme i el feixisme.

El caos s'ha transformat en la primera font d'ingressos dels oligopolis controlats per uns pocs fons d'inversió que disposen de gairebé 100 bilions de dòlars amb els que dominen el món. (El pressupost dels EUA i la Xina junts, tot generant enormes dèficits, no arriben als 9 bilions). El seu negoci és esprémer a la ciutadania apropiant de tot el públic. Desmantellament total de la sanitat i de l'educació públiques. Les "universitats" de Google o Amazon ja són més que un projecte. Per a ells no es tracta que la vida al Planeta s'harmonitzi modificant les conductes extractives i contaminants, es tracta de seguir depredant la naturalesa i "adaptar-se" als caòtics canvis que es produeixin com a conseqüència. La Covid-19 és una mostra del "nou" negoci basat en el caos.

Ningú com la Comissió Global per a l'Adaptació dirigida per Ban Ki-Moon, Bill Gates, i Cristal·lina Georgieva, directora executiva del Banc Mundial, expressen millor aquesta forma de fer. Són els profetes d'una despesa pública gegantina en benefici de l'oligarquia mitjançant negocis com, el desenvolupament de reactors nuclears ràpids de fusió, biocombustibles a costa dels cultius alimentaris, hidrogen verd obtingut mitjançant electròlisi o mitjançant processos de gasificació de carbó o lignit amb un gran cost energètic, geoenginyeria solar mitjançant núvols de partícules de diòxid de sulfur a l'estratosfera per combatre l'escalfament global, biologia sintètica que afegeix fragments artificials d'ADN, creació i ús de nous microbis, pesticides i organismes transgènics. Tot això, al costat de la proliferació de les ones electromagnètiques polsades que tenen, en el 5G, i les possibilitats que ofereix per al control de les persones i les coses, l’exponent més actual. I en tots el casos, en nom de la modernitat i el progrés, sense importar les seves possibles conseqüències sobre l'ecosistema. No els importa violar sistemàticament el Principi de Precaució, ja que els resultats negatius, caòtics, que puguin produir aniran, en bucle, a càrrec d'un major dèficit en els pressupostos dels estats, és a dir, dels ciutadans. I així fins que es produeixi el col·lapse de la nostra civilització.

Igual que la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 va ser el nord constituent de segles posteriors, la Constitució catalana podria ser l'anunci d'un avenç en el progrés de la humanitat, que arreli en la cultura de la igualtat, la sostenibilitat, la cooperació, el bé comú basat en la definició col·lectiva de les necessitats bàsiques dels ciutadans, en l'economia circular, en el control públic dels sectors estratègics, el repartiment de la feina i la renda universal, en la participació decisòria i el control pels ciutadans de l'acció política amb l'objectiu d'assolir un estat de felicitat, de benestar o bé ser individual i col·lectiu.

Parafrasejant l'inoblidable Peret, Catalunya té poder. El seu poder és la mobilització de les classes populars, té capacitat i, davant els reptes que es planteja, no li poden faltar ni l'ambició ni la decisió. La Constitució catalana ha de ser una crida a construir un nou internacionalisme que salvi la vida al Planeta.

Entre tots vencerem a les forces del caos.

 

 (Article publicat a Llibertat.cat el 14/11/20) 

diumenge, 8 de novembre del 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (II)


 Alfredo Bienzobas és membre de l'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents


 

Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.

 

També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.

 

A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits  establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.

 

De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.

 

Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat  cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?

 

És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.

 

El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après,  que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia"  i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

 

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que  no siguin conscients d’aquest fet.

 

A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com  de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.

 

En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions  i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.

 

El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.

 

Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 7/11/20)  

dimarts, 3 de novembre del 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (I)

 


Alfredo Bienzobas és membre de l 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.


També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.


A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.


De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.


Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?


És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.


El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après, que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia" i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que no siguin conscients d’aquest fet.


A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.


En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.


El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.


Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 1/11/20)