dilluns, 16 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (i lll)

 


 Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents

 Hi ha una articulació entre els textos constitucionals i el desenvolupament de les forces productives. La llibertat individual, el dret de propietat, el lliure canvi i la indústria manufactureres pròpies de la burgesia que van comportar la fi de l'absolutisme. Els països socialistes van posar en valor la propietat col·lectiva dels béns de producció i la terra, van donar preponderància al paper de l'Estat, la planificació econòmica, el control de la distribució i el intercanvi, els drets socioeconòmics dels ciutadans, etc.

Les constitucions més recents contemplen, al costat dels drets dels treballadors, els drets de les nacions indígenes, la multiculturalitat i, aprofundeixen, en els drets de gènere. En la constitució boliviana es fa referència, a més, a aspectes vinculats a la sobirania alimentària, la biodiversitat, l'equilibri ecològic, la conservació dels sòl, la prohibició de les armes químiques, les energies alternatives, la propietat estatal dels recursos naturals així com la prohibició de privatitzar els hidrocarburs.

En la constitució de l'Equador es fa especial referència als conceptes de "viure bé o bon viure" lligats directament amb l'estat de benestar personal i social en base a la convivència pacífica, la solidaritat i el bé comú, al què es subordina l'economia. Íntimament lligada a la idea de benestar, la "Mare Terra" apareix com a subjecte de drets basats en l'harmonia amb la natura i la seva restauració, de manera que es garanteixi el benestar de les generacions futures.

En compliment d'aquests objectius l’Equador es va declarar lliure de cultius i llavors transgèniques i amb Bolívia i Veneçuela van reservar-se el dret d'administrar, regular, controlar i gestionar els sectors estratègics com l'energia en totes les seves formes, les telecomunicacions, els recursos naturals no renovables , el transport i la refinació d'hidrocarburs, la biodiversitat i el patrimoni genètic, l'espectre radioelèctric, l'aigua, etc. Els recursos naturals no renovables com els jaciments d'hidrocarburs pertanyen a el patrimoni inalienable i imprescriptible de l'Estat.

La revisió del vincle entre Nació i Estat, la incorporació de la felicitat, el benestar/ben ser basats en l'economia de bé comú o la simbiosi dels ciutadans amb la Mare Terra són elements pendents d'incorporar a les constitucions postindustrials i que, sense cap dubte, haurien de ser desenvolupats en detall en la Constitució catalana, però, és això suficient? Possiblement, no.


En efecte, les relacions productives s'han modificat d'una forma essencial. La ciència i la tecnologia avancen de forma exponencial mentre que la política i el dret constitucional es mostren incapaços de donar-los abast. Els paradigmes econòmics han sofert canvis substancials, ja hi som en l'era transindustrial en què fem servir de manera quàntica masses ingents de dades, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica que s'estén a totes les activitats, les telecomunicacions fan circular la informació en temps real i possibiliten tota mena d'activitat a distància, es desplega la domòtica, la impressió 3D, modificacions substancials en la producció, distribució i emmagatzematge d'energia, megaciutats, creixement de concentracions humanes i les seves interrelacions, la imminent incorporació de tota mena de vehicles sense conductor, els drons, connexió sistèmica a la xarxa a través de tota classe de dispositius mòbils a través dels quals es controla la intimitat de les persones, pagaments sense targeta ... i molt més d’hora que tard desenvolupament del transhumanisme amb l'implant de tecnologies -cíborg- que multiplicaran totes les capacitats humanes, l'enginyeria i les seves aplicacions biotecnològiques, els implants de chips en el sistema nerviós, en el cervell, etc. i tot això acompanyat d'un altre fenomen social d'immensa repercussió, la disrupció en la relació entre coneixement, producció, productivitat i treball. Què fer amb bona part de la força de treball del present que restarà innecessària i/o obsoleta?

El canvi de paradigma pot ser inquietant, però no ha de ser necessàriament negatiu si va emmarcat constitucionalment en el benestar de les persones i en la conjunció simbiòtica amb la Mare Terra. La constitució catalana hauria de ser de les primeres a donar un enfocament positiu al novíssim món transindustrial i evitar els seus perills.

No obstant això, estem transitant per un camí de reiterades i cada vegada més freqüents  situacions de crisi que ens aboquen al descontrol i el caos. L'evolució cap a un futur harmònic es veu amenaçada per forces interessades en sembrar, magnificar i lucrar-se amb el caos. Són poders que busquen instaurar una dictadura oligàrquica mundial, que converteixen les diferents crisis que ens assolen en una font de negocis depredadors i genocides.Del pillatge neoliberal a la instrumentalització del caos com a última ràtio de saqueig de la humanitat i la natura.

El caos deriva de diversos vectors de crisi que s’addicionen, potenciant-se entre ells, i dificultant la seva solució. Així l’emergència climàtica amb unes seqüeles catastròfiques per tot el nostre ecosistema, nivell i acidificació de la mar, desertització, pertorbacions meteorològica de caràcter calamitós, successives crisis demogràfiques, sanitàries, etc. Les conseqüències d’aquestes crisis son, entre altres, la generació de tota mena de conflictes lligats a l'energia, a l'aigua, als aliments, a la pobresa, que deriven en violència i la guerra, estimulades per uns estats suïcides que es troben en situació fallida tècnica, i sustentats en un sistema polític pseudodemocràtic que no respon a les necessitats i, menys encara, al control d'una ciutadania que mostra la seva alienitat en l'abstenció, mentre creix l'autoritarisme i el feixisme.

El caos s'ha transformat en la primera font d'ingressos dels oligopolis controlats per uns pocs fons d'inversió que disposen de gairebé 100 bilions de dòlars amb els que dominen el món. (El pressupost dels EUA i la Xina junts, tot generant enormes dèficits, no arriben als 9 bilions). El seu negoci és esprémer a la ciutadania apropiant de tot el públic. Desmantellament total de la sanitat i de l'educació públiques. Les "universitats" de Google o Amazon ja són més que un projecte. Per a ells no es tracta que la vida al Planeta s'harmonitzi modificant les conductes extractives i contaminants, es tracta de seguir depredant la naturalesa i "adaptar-se" als caòtics canvis que es produeixin com a conseqüència. La Covid-19 és una mostra del "nou" negoci basat en el caos.

Ningú com la Comissió Global per a l'Adaptació dirigida per Ban Ki-Moon, Bill Gates, i Cristal·lina Georgieva, directora executiva del Banc Mundial, expressen millor aquesta forma de fer. Són els profetes d'una despesa pública gegantina en benefici de l'oligarquia mitjançant negocis com, el desenvolupament de reactors nuclears ràpids de fusió, biocombustibles a costa dels cultius alimentaris, hidrogen verd obtingut mitjançant electròlisi o mitjançant processos de gasificació de carbó o lignit amb un gran cost energètic, geoenginyeria solar mitjançant núvols de partícules de diòxid de sulfur a l'estratosfera per combatre l'escalfament global, biologia sintètica que afegeix fragments artificials d'ADN, creació i ús de nous microbis, pesticides i organismes transgènics. Tot això, al costat de la proliferació de les ones electromagnètiques polsades que tenen, en el 5G, i les possibilitats que ofereix per al control de les persones i les coses, l’exponent més actual. I en tots el casos, en nom de la modernitat i el progrés, sense importar les seves possibles conseqüències sobre l'ecosistema. No els importa violar sistemàticament el Principi de Precaució, ja que els resultats negatius, caòtics, que puguin produir aniran, en bucle, a càrrec d'un major dèficit en els pressupostos dels estats, és a dir, dels ciutadans. I així fins que es produeixi el col·lapse de la nostra civilització.

Igual que la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 va ser el nord constituent de segles posteriors, la Constitució catalana podria ser l'anunci d'un avenç en el progrés de la humanitat, que arreli en la cultura de la igualtat, la sostenibilitat, la cooperació, el bé comú basat en la definició col·lectiva de les necessitats bàsiques dels ciutadans, en l'economia circular, en el control públic dels sectors estratègics, el repartiment de la feina i la renda universal, en la participació decisòria i el control pels ciutadans de l'acció política amb l'objectiu d'assolir un estat de felicitat, de benestar o bé ser individual i col·lectiu.

Parafrasejant l'inoblidable Peret, Catalunya té poder. El seu poder és la mobilització de les classes populars, té capacitat i, davant els reptes que es planteja, no li poden faltar ni l'ambició ni la decisió. La Constitució catalana ha de ser una crida a construir un nou internacionalisme que salvi la vida al Planeta.

Entre tots vencerem a les forces del caos.

 

 (Article publicat a Llibertat.cat el 14/11/20) 

diumenge, 8 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (II)


 Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents


 

Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.

 

També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.

 

A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits  establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.

 

De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.

 

Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat  cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?

 

És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.

 

El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après,  que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia"  i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

 

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que  no siguin conscients d’aquest fet.

 

A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com  de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.

 

En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions  i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.

 

El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.

 

Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 7/11/20)  

dimarts, 3 de novembre de 2020

LA CONSTITUCIÓ CATALANA I EL CAOS (I)

 


Alfredo Bienzobas és membre de 'organització política Constituents per la Ruptura (CxR)
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



Hem après molt. En només tres anys la nostra comprensió dels afers polítics ha crescut exponencialment. No hi ha res tan formatiu com provar d’exercir els drets ciutadans més bàsics i ser víctimes de la repressió i la brutalitat policial -“la letra con sangre entra”-, per fer-nos entendre que el franquisme no va finir un 20-N. Que s’ha reencarnat en les forces ocupants que perpetuen el domini colonial d’una metròpoli corrupta i depredadora i, això sí, ben dotada de poders civils, religiosos, militars i judicials units en l’exercici de la repressió i l'espoli.


També hem après que l'obstinació, tan nostre, per fer les coses bé, perquè parlant la gent s'entén i d’allò que ningú ha de prendre mal, o de que la constitució espanyola i la democràcia, si es vol, ofereixen vies de acord, etc. només se li pot ocórrer a gent ben nascuda i no a la franquisme borbònic imperant.


A la vista del que ha passat, un no deixa de sorprendre’s de la innocència i de l’ordenat entusiasme amb què vàrem defensar allò d'anar de la llei a la llei que, articulada en la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república (2017), preveia, entre altres coses, la continuïtat en les places que ocupaven de tota una munió de jutges, magistrats, fiscals i lletrats, majoritàriament braç armat del feixisme, com si complissin d'alguna manera amb els requisits establerts en l'article 65 de la pròpia llei quan diu: “El Poder Judicial està integrat per jutges i magistrats que actuen amb independència, inamovibilitat, imparcialitat i responsabilitat i que estan subjectes únicament a la llei i al dret”.


De les garrotades, de tota mena d'arbitrarietats, amenaces, persecucions, detencions, registres, multes, sentències, clavegueres de l'estat, hem après que l'estat espanyol, malgrat la seva fallida institucional i financera, del seu desprestigi internacional, no dubtarà en continuar pel camí de la repressió, en la negació més absoluta d’un diàleg pel que sent repulsió, i en l'incompliment de qualsevol eventual acord per petit que aquest sigui. Només si vencem acceptarà una negociació.


Però, també hem après algunes coses que lamentem, com l’escassa fermesa política d’algunes formacions independentistes. Entrant a per farina i seguint amb la Llei de transitorietat cal preguntar-se on ens hagués portat l'aplicació del seu article 88; L'Assemblea Constituent. Apresses les lliçons de l’historia, de debò podem creure que, enllestit el procés participatiu, podem deixar que, de manera exclusiva, els partits i el joc parlamentari, siguin els autors finals de la Constitució catalana?


És, precisament el President de la Generalitat, Quim Torra, qui va resumir en el seu discurs de destitució tot el que hem après en aquests últims tres anys. En front a la reforma (de la llei a la llei), "l'única manera d'avançar és a través de ruptura democràtica ". En realitat, la sentència, no fou altre cosa que una lliçó de repàs, perquè a la transició del 78 es va plantejar el mateix dilema: “reforma o ruptura democràtica”. Es va optar per la reforma i així ens ha anat.


El President Torra ens referma en una altre qüestió que també hem après, que la Generalitat autonòmica s’ha convertit en un nivell de l'administració local de l'Estat. Ens diu que ha pogut comprovar "que un dels obstacles per la independència és la mateixa autonomia" i afegeix, és "per això que avui, mes enllà dels partits, parlaments, autoritats i institucions,” s'adreça a la ciutadania tot dient: "és la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobra, saltant tots els seus murs” cosa que també hem après.

A més a més entre les moltes coses que hem après hi ha una altra que convé esmentar: ciutadans de Catalunya són, segons l'Estatut, els que tenen "Veïnatge administratiu a Catalunya". Es tracta d'un vincle de mínims que comporta que les expressions "poble de Catalunya" o "tots a els catalans i catalanes" no siguin omnicomprensives, sinó que, paradoxalment afectin a una part dels ciutadans, els que defensen les llibertats nacionals de Catalunya i els que , com a mínim, estan per l'aplicació de el dret d'autodeterminació. L'anterior no ha de fer oblidar la necessitat permanent d’afegir al "tots" a aquells “veïns” que objectivament estan interessats, encara que no siguin conscients d’aquest fet.


A més, és segur que cada un de nosaltres ha après i interioritzat moltes altres coses, com el valor del patiment i de la solidaritat, la fortalesa d'una col·lectivitat que lluita unida i, també ha reflexionat sobre el fet que només els que canvien la correlació de forces estan en condicions de negociar així com de rebre el reconeixement de les nacions i dels estats que conformen la comunitat internacional.


En definitiva, com resumeix la madrilenya Ayuso "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i, ens agradi o no, aquesta tesi és compartida per la major part dels poders de l'estat. Guanyi qui guanyi la batalla que es lliura al voltant del poder central seguirà xuclant i oprimint la seva perifèria en el seu únic profit. En aquest context, per a ells, la Generalitat i el seu Parlament són com les Diputacions, però d'elecció directa i amb més àmbit territorial i pressupost. No podem atorgar a la Generalitat i al Parlament un lideratge en la lluita independentista que s'obstinen en no tenir (per tots un nom: Roger Torrent). Dit això, com a moltes altres plataformes de la societat civil hem de conquerir les institucions i mantenir-les sense discussió dintre de l'òrbita independentista.


El lideratge exigeix ​​determinació, definició d'objectius, estratègia, organització i capacitat de sacrifici. Avui, és la redefinició del lideratge el que ens produeix inquietud. Hem assumir col·lectivament les lliçons que em après cada un de nosaltres en els tres últims anys i actuar en conseqüència. L’únic que no ens podem permetre és el desànim. Una vegada més, les properes eleccions a la Generalitat han d’oferir un resultat contundent favorable a l'independentisme.


En la marxa cap a l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació diversos actors han cregut necessària l'elaboració de la futura Constitució catalana. Tots els seus promotors han vist la participació ciutadana en la redacció com un valor essencial. Poden sorgir dubtes sobre la conveniència de redactar una constitució avanç de disposar d'un Estat. També és pot adduir que un projecte de constitució pot contribuir més a dividir, que a sumar esforços. Cal tindre en compte que les constitucions no són de "tots" sinó de la part hegemònica de la ciutadania que determina democràticament el seu contingut i que, un cop aprovada, obliga a tots. No aspirem a la independència de Catalunya per seguir igual que fins ara. És evident que, per a les forces més conservadores, l'elaboració d'una constitució que limiti el seu poder econòmic, polític i social no lis serà agradós. Per contra, l'elaboració cívica d'una constitució oberta, progressista, que garanteixi i faci efectius els drets a la vida digna dels ciutadans, orientada al segle XXII hauria de sumar a totes les forces objectivament interessades.


Sí, certament, hem après molt, però aprendrem encara molt més, convé plantejar-nos quines són les fites de la societat del futur i donar resposta, també identificar i corregir les rèmores del passat que afecten la nostra vida quotidiana, que no volem seguir arrossegant, i com donar resposta constitucional a uns i altres.

 

(Article publicat a Llibertat.cat el 1/11/20)