“He llegado al convencimiento de que hoy, y, en las actuales circunstancias, mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia en la Presidencia (…) yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España.”
29 de gener de 1981. En un discurs televisat per l’única televisió pública, el primer president del règim del 78, Adolfo Suárez, anuncia per sorpresa la seva dimissió. Dic per sorpresa, perquè malgrat el que puguin dir els historiadors que parlem sobre aquell moment, en un moment en què no existia internet, ni xarxes socials, on tot just s’ha liberalitzat una ràdio que es fa servir sobretot per sentir música cursi, en què la immensa majoria del país s’informa mitjançant el monopoli controlat de la televisió espanyola i en una societat on una minoria, potser poc més d’una sisena part de la població llegeix premsa no esportiva, pocs s’esperaven una notícia com aquella. Qui això escriu, que aleshores tenia quinze anys i sí que llegia diaris, també vivia en aquell espai de desinformació i ignorava el que, uns quants anys després, s’anava revelant al voltant d’aquella dimissió forçada.
Suárez, simplement, havia anat massa lluny. Per dir-ho d’una altra manera, havia estat triat per l’establishment franquista perquè era jove, podia transmetre una sensació de modernitat que rentés la cara de l’arnat i gerontocràtic franquisme, i perquè semblava més que manipulable. Semblava algú que podia servir per rentar la cara a un sistema que, lampedusianament havia de canviar-ho tot perquè res canviés. Sobre Suárez, l’historiador Bernat Muniesa havia proposat una interessant comparació cinematogràfica. El general De La Rovere era el títol d’una interessant pel·lícula de Roberto Rossellini que explica la història de Bertone, d’un estafador de baix nivell, i actor aficionat, que durant l’ocupació nazi del nord d’Itàlia és comminat a un tracte beneficiós. Per tal d’exonerar les seves responsabilitats, i a canvi d’una bona recompensa, es traça el pla segons el qual aquest lladregot ha d’entrar a la presó, i un cop allà s’ha de fer passar per un mític líder de la resistència, el general De La Rovere. Ha de guanyar-se la confiança dels partisans que hi són allà empresonats per extreure tota la informació possible, que ha de passar als alemanys. Bertone, interpretat per Vittorio de Sica, en un principi segueix les instruccions dels ocupants. Tanmateix, per primera vegada a la seva vida, és tractat amb respecte i dignitat. És més, mentre és a la cel·la, descobreix que precisament rere els barrots que el separen de la llibertat troba honor i dignitat. El petit delinqüent acaba interioritzant tant el seu paper, que al final s’acaba creient el seu propi personatge, i quan els alemanys l’interroguen, no revela cap secret als seus torturadors, fins que aquests, comprovada ja la seva nul·la utilitat, l’acaben afusellant.
Suárez probablement va fer aquest recorregut. Crec que coneixia perfectament el pla per al qual va ser designat, amb la diferència que realment es va acabar creient el personatge que havia de projectar. I va sortir-se del guió establert, especialment quan va restaurar la Generalitat provisional o legalitzar el Partit Comunista, o es va resistir a les pressions de la CEOE per fer una reforma laboral que precaritzés l’ocupació, o quan els militars l’exigien que declarés l’estat d’excepció a Euskadi. El 29 de gener del 1981 no va ser una dimissió, sinó una mena d’afusellament simbòlic. El 23-F era el pla B d’aquell afusellament, que no es va poder aturar a temps, i que en el fons era la culminació de les diverses conspiracions dels poders fàctics per treure’s de sobre algú que ja l’incomodava.
En bona part, el recorregut de Pedro Sánchez és a la inversa. Algú que va per lliure respecte al seu esclerotitzat partit, un PSOE tacat per la corrupció, la guerra bruta, les reformes laborals, la reforma constitucional de 2011 que acaba amb la sobirania fiscal espanyola, la d’uns barons que s’enorgulleixen del passat familiar falangista i que fan servir l’anticatalanisme com a una eina de cohesió tribal. En aquest context sorgeix algú, sense una ideologia concreta, encara que sembla que vol sortir-se del guió, i que fins i tot sembla sensible a un gir a l’esquerra que apareix com a una demanda social arran del 15-M i dels indignats. En altres paraules, un general De La Rovere que és defenestrat pel seu propi partit (i sobretot per un establishment) fins a dues vegades, fins al punt que les pressions per evitar un pacte amb Podem i forçar un pacte amb C’s (el fill predilecte de l’Ibex 35) el porta a ser “dimitit” i a abandonar el seu escó al Congrés. Les seves opinions mitjanament progressistes, i una actitud inicial de tractar de gestionar políticament la qüestió de l’independentisme són coses que no poden tolerar els remenadors de cireres que canvien el Valle de los Caídos per la Llotja del Bernabéu. I tanmateix, sobreviu. Torna a imposar-se a l’aparell del PSOE, guanya unes primàries contra els poders fàctics, guanya la primera moció de censura de la història constitucional i aconsegueix uns bons resultats a les eleccions de la primavera passada.
Tanmateix, en tot aquest recorregut, ja no és el general De La Rovere, sinó Bertone, un petit estafador que es mou a partir del seu instint de supervivència. Ha après la lliçó. Per poder ser president, ha de buscar l’acceptació dels qui manen de debò. I els qui manen de debò li exigeixen diverses coses, com ara, mantenir l’Apartheid polític contra l’independentisme català -la principal amenaça al sistema- i una ordre d’allunyament contra Pablo Iglesias i els seus postulats socialdemòcrates, que qüestionen la deriva i la vocació neoliberal de les elits espanyoles i europees. No importa que aquestes ordres estiguin, objectivament, propiciant una involució a tots els nivells, que assistim a una acumulació per despossessió col·lectiva, en termes de David Harvey, o que l’afer català s’hagi internacionalitzat fins al punt que permeti exhibir a Espanya una gran vulnerabilitat, i que hagi empès Madrid a una creixent irrellevància internacional. La imatge de Trump en la trobada del G-20, ordenant a un humiliat Sánchez que s’assegués és una mostra d’insignificança que ens retorna a l’aïllacionisme de la dècada de 1970.
Suárez va tenir l’exèrcit com a amenaça que va forçar la seva dimissió. Sánchez té la judicatura com a poder que condiciona la seva acció (tenim el cas de Lula com a inquietant precedent dels cops d’estat postmoderns). En el primer cas, el rei Juan Carlos sembla l’inductor del soroll de sabres, mentre que en l’actual, tenim el seu fill com a titellaire dels òrgans judicials. En el primer cas, Suárez és afusellat per actuar amb dignitat; en el segon cas, Sánchez sap que ha de fer de Bertone per mantenir la seva posició.
En aquest context, permetre la investidura no és una bona idea. Concedir una oportunitat d’estabilitzar un règim que involuciona és un greu error al qual l’independentisme no hi hauria de contribuir. Fins i tot, si molt m’estiren, evitar la investidura d’algú que obeeix els Borbons i les elits postfranquistes, pot ser un acte de patriotisme espanyol. La defensa de la democràcia té a veure amb oposar-se fermament als remenadors de cireres, i a fer tot el contrari del que anhelen Florentino Pérez i altres com ell. Facilitar la investidura és impedir fer el necessari gir a l’esquerra que beneficiaria a la majoria social espanyola, a la qual, com indiquen els sondejos i unes estadístiques que mostren la progressiva despossessió de drets econòmics i social, aspira la majoria. Obligar a Sánchez a fer un govern d’esquerres i a negociar amb l’independentisme només és possible si es posa preu. Investir a Sánchez, a més, serveix per a concedir un dels principals objectius dels ideòlegs postfranquistes: afeblir l’independentisme institucional i de partits, perquè és obvi que això causaria una important decepció entre la majoria independentista.
Ja estem assistint a aquestes maniobres conspiratives en què cert establishment sucursalista tracta de desnaturalitzar un moviment social com no s’havia vist en dues generacions. La lletja maniobra d’Artur Mas i el que queda d’una antiga Convergència que s’imagina una burgesia que ja no existeix, podria generar problemes interns que distrauria de l’objectiu compartit: construir una Catalunya virtuosa, d’acord amb un nou pacte de grups socials. Pel que fa a ERC, coses similars. El tacticisme especulatiu de bona part dels seus grups dirigents no fan sinó desgastar certa moral de combat. La seva obsessió per “ampliar la base” (que en realitat no vol dir altra cosa que tractar d’expandir-se als espais electorals de comuns i dels socialistes, i sobretot, de fer-se amb les seves xarxes clientelars) representa una estratègia incerta i estèril.
De tota manera, i a diferència dels hiperventilats independentistes –un col·lectiu que fa més nosa que servei- m’agradaria enviar un missatge tranquil·litzador. El republicanisme va més enllà dels republicans. Les coses que han passat en les dues darreres dècades ens han empès vers un divorci irreversible, i aquells que s’oposen al corrent de la història, acaben ofegats, perquè com ens recorda la cançó de Bob Dyan, els temps estan canviant. La destrucció de l’Espanya postfranquista, i la construcció d’una Catalunya independent són la conseqüència lògica d’una evolució natural, d’una mena de tectònica de plaques que, a banda de volcans i terratrèmols episòdics, estan distanciant dos projectes ja del tot incompatibles, i és qüestió de temps que s’acabi formalitzant.
En aquestes setmanes assistim a una guerra psicològica, en què els mateixos que van afusellar simbòlicament a Suárez, tracten desesperadament de revertir una situació irreversible. Cal pensar menys en les incerteses de la política institucional i pensar més en la política de debò: aquella que es fa al carrer. Per això és important actuar com els resistents italians de la pel·lícula de Rossellini: amb determinació, control i iniciativa mitjançant la mobilització constant. Cal retornar al carrer –i, si us plau, sense el folklore de les mobilitzacions de l’ANC i les seves samarretes-, i seguir mostrant que el conflicte només el podrem modelar des de la unilateralitat social. Sense les mobilitzacions ciutadanes, obreres, veïnals i nacionals, el franquisme hauria derivat vers un franquisme sense Franco. La independència només pot arribar des del control obsessiu, constant, persistent, agosarat del carrer. La política institucional, amb els seus límits i decepcions, com sol passar en aquesta mena d’episodis històrics, ja vindrà després.
Xavier Diez, simpatitzant de Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada