dijous, 11 de juny de 2020

Catalunya i el proper pas, un text de Miquel Mutiñó




Miquel Mutiñó, és membre del Consell Local de la República Catalana del districte d'Horta-Guinardó. Educador social de vocació, treballa de tècnic municipal i és afiliat de la Intersindical-CSC. Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.
Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents.


Catalunya i el proper pas: un moviment anticolonial per una Sobirania Plena 


La pitjor amenaça material del segle XXI a l'inici de la seva tercera dècada, és que la supervivència de la Terra està greument amenaçada i a més a més ara, amb la pandèmia del Covid19, tots el mals de la globalització capitalista neoliberal van camí d'aguditzar-se en uns nivells tant elevats com per transformar tot el planeta en una distòpia governada per la violència, l'autoritaritarisme polític i l'esclavatge econòmic. Un món de vides humanes sotmeses i precaritzades de manera extrema; res que no existeixi ja a molts indrets però ampliant l'amenaça d’estendre-ho a Nord i Sud sense deixar escletxes ni escapatòria possible. Un futur infernal si no l'aturem a temps construint aliances de resistència internacionalistes capaces d'enfrontar-s'hi eficaçment. D'aquí l'adhesió de Constituents per la Ruptura a la recent creada Internacional Progressista.


Aquest tenebrós panorama no s'entendria sense explicar que la pitjor amenaça immaterial del segle XXI, herència del fracàs polític de les revolucions del XX, és l'hegemonia ideològica i cultural del capitalisme salvatge anomenat neoliberalisme, que ha escampant el virus del seu model "civilitzatori" fins a uns extrems dels quals encara no som prou conscients. 


El virus (immaterial) de la cultura capitalista neoliberal està per tot arreu i és la institució de poder més eficaç per neutralitzar qualsevol intent de rebel·lió contra el sistema. La seva xarxa paralitzant és un puzle d'infinites peces: a cada resistència, el virus genera una resposta nova que el reforça. En aquest article volíem fer referència precisament a una de les moltes baules de la cadena vírica neoliberal que ens empresona: la fragmentació com arma de domini. La versió postmoderna del clàssic divideix i venceràs.


La fragmentació (aplicada als àmbits econòmic, laboral, ideològic, social, cultural i polític) fou la resposta del Sistema Món Capitalista a la Revolució Mundial del Maig del 68, una revolta que pretenia fer un reset global tant a la cultura capitalista dominant com al model de socialisme real dels països de l'est. El Maig del 68 farà créixer paradigmes basats en l'antidogmatisme ideològic, l'antiautoritarisme polític i organitzatiu, i la reivindicació de l'alliberament personal al costat de l'alliberament social i nacional (antiimperialista). La triple alternativa al capitalisme i a l'horror estalinista serà una revolució multicolor (violeta, verda, rosa, roja, negra, blanca...) per fer front a totes les opressions enxarxant totes les reivindicacions. Una revolució que transforma mentre camina i s'obliga a viure la utopia en la pròpia lluita i en l'existència quotidiana de les militants i activistes. Un model que traspassarà de segle fins a constituir el moviment antiglobalització de principis de XXI amb expressions com la del Fòrum Social Mundial, i que al nostre país s'aixecarà novament amb fenòmens com el del 15M o la Revolució Catalana de l'1 d'Octubre.


De fet, el moviment antiglobalització, fill del Maig del 68, va aparèixer per resistir-se a la mundialització neoliberal, però el neoliberalisme llavors ja estava guanyant la partida de manera magistral perquè una de les seves principals respostes era, precisament, esbocinar en mil fragments el poder creatiu de la vida humana, fent-nos creure que l'individualisme, en qualsevol de les seves formes, és l'única opció per aconseguir una llibertat i un benestar sempre fragmentats, i gairebé sempre manipulats per autopistes obertes a l'homogeneïtzació consumista. Amb l'enfonsament del bloc soviètic i sense cap mur de contenció realment existent, la humanitat portem ja uns decennis a la intempèrie política intentant construir alternatives al sistema, però fent-ho cadascuna des de la nostra especialització, reparant fragments que només cobreixen una àrea de les necessitats d'alliberament humà, sense parar atenció que el capitalisme fa dècades que va aprendre a desarticular la força dominant de la classe obrera que emergí de la Segona Guerra Mundial, i ho va fer destruint el lloc principal de conspiració, la fàbrica, per dispersar així els processos productius i amb ells els obrers. I fent això, el capitalisme va descobrir la utilitat de potenciar la fragmentació de les nostres lluites antisistèmiques per controlar-nos millor separadament. La qüestió és mantenir-nos apartades les unes de les altres desconnectant les paraules, el pensament i l’acció; i, si cal, permetre'ns a cadascuna tenir cura del nostre arbre particular però sense deixar-nos veure el bosc que l'alimenta. Si no podem reunir totes les paraules a la plaça, no hi ha llibertat pel pensament crític que organitza l’acció.


I aquí estem enrocades i aquí hem d'entendre que s'ubiquen discursos com el de les "sobiranies" (en plural), una formulació que a priori pot semblar interessant perquè lliga amb la proposta del nostre estimat Jordi Cuixart d’ajuntar totes les lluites. Amb això estem cent per cent d'acord.


Però el problema és que més enllà de la bona voluntat, o no, projectes com aquest només tenen dues vies per on transitar. La primera duu a un carreró sense sortida per a la majoria. I la segona a un camí destinat a omplir-lo d'aprofitats i vividors, per què així és com ha subsistit durant quaranta anys l’esquerra institucional catalana pijo-progre, fent servir un joc de cartes, altrament dit avui "sobiranies", en el què es mostrava una o una altra segons la conveniència: ara una mica de socialisme, ara una mica de feminisme, ara una mica d'ecologisme, ara una mica de catalanisme... Però mai es feia cap aposta forta amb totes les cartes juntes, per què l'objectiu real no era guanyar la partida al sistema sinó viure fent de crupier trampós que sota cap concepte permetrà perdre al propietari del casino. La banca sempre guanya... 


L'alternativa, doncs, no són una suma de sobiranies fragmentades falsament equiparables, de manera que quantes més (cartes/sobiranies) tinguem més fàcil serà descartar-nos de la que no ens agrada (per exemple, la independència). L'alternativa és un horitzó revolucionari de sobirania plena, integral, on totes les necessitats d'alliberament (personal, social, nacional i planetari) s'articulin de forma intel·ligent mitjançant projectes polítics col·lectius i radicalment democràtics. 


I una altra. Sobirania nacional no és voler un referèndum d'autodeterminació per votar no i continuar sent dependents. Això és ser demòcrata (que és el mínim exigible), no sobiranista. Sobiranista nacional és aquella persona que vol que la seva nació sigui independent per disposar del poder sobirà de mantenir-se aïllada o de reunir-se amb qui vulgui i com vulgui, és a dir, igual que la Gran Bretanya en relació a la Unió Europea, que avui hi és però demà no. O com l'Escòcia que vol marxar del Regne Unit per romandre dins la UE. Tant senzill com això.


Al punt de la Història que hem arribat al 2020 a Catalunya i després de més de 300 anys d'ocupació dels Països Catalans i de persecució de la minoria nacional catalana, hi ha una qüestió que hores d'ara està prou clara: el nou full de ruta del nostre alliberament complet s'ha d'articular al voltant d'un projecte anticolonial i anti forces d'ocupació espanyoles. Això significa una ruptura del nostre marc mental col·lectiu (fer fora per sempre el Regne d'Espanya del nostre imaginari social i polític) sense la qual cosa serà impossible construir l'escenari d'unilateralitat que apel·li a la Causa Justa catalana i ens dugui a la Independència i a la Sobirania Plena per transformar la societat i millorar la vida de les classes populars en tots els seus registres: en llibertat, igualtat, justícia, democràcia, sostenibilitat... Fins que Espanya no desaparegui de la nostra equació de futur, no tindrem la República Catalana que faci efectiu aquest canvi.


Centrar els esforços en engreixar el processisme equidistant que aparentment representen projectes com el de Sobiranies, és una derrota més, un nou pas enrere, un nou estadi d’un processisme botifler que ho ha de revisar tot indefinidament per no haver d'assumir la dura realitat: que a l'altre costat, és a dir, a Espanya, mai no hi haurà democràcia, ni justícia, ni llibertat, ni protecció, ¡ni sobirania plena!, pels catalans i les catalanes.


Països Catalans, juny de 2020

Cap comentari:

Publica un comentari