Lluites fratricides, pica-baralles d’esplai, un text de Xavi Diez

Xavier Diez és escriptor i historiador català, especialitzat en els moviments socials al segle XX.   
Simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura.

Segueix-nos al nostre canal de Telegram http://t.me/Constituents.

  Lluites fratricides: pica-baralles d'esplai

Aquests darrers dies les xarxes socials van congriar una mena de temporal Gloria, amb estralls i perills de desbordaments. Twitter, especialment, resultava especialment sensible, tenint en compte que és el mitjà ideal per escopir metralla dialèctica i tirar de campanyes de bots replicants com a fórmula emulsionadora. El cas Laura Borràs, és a dir, les acusacions d’irregularitats en la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, ha esdevingut una font de conflicte entre els partits independentistes amb foc creat i munició real.

No cauré en l’error d’entrar a valorar les acusacions contra la diputada de JxCat al parlament espanyol. No sóc periodista d’investigació, no posseeixo d’informació privilegiada, no entenc alguns conceptes comptables i administratius, i fins i tot tinc dificultats, com la majoria, a l’hora d’emplenar la declaració de la renda. Tanmateix, si d’alguna cosa tinc una formació una mica per sobre de la mitjana és d’història, aquest camp de coneixement sobre el passat tan útil per interpretar el present. I no és cap secret que la guàrdia civil inventa informes, que la justícia espanyola té centenars de sentències redactades contra independentistes, que els mitjans de propaganda espanyols –i el seu periodisme de trinxera– solen inventar-se notícies i que l’estat espanyol tracta de destruir el moviment independentista amb totes les armes possibles, també mitjançant el kompromat.

Per a aquells a qui no resulti familiar aquest concepte propi de la guerra freda, el kompromat era tot aquell seguit de pràctiques, especialment vinculades als serveis secrets dels països comunistes que consistia, o bé a acumular informació que es pogués utilitzar en contra de persones, o bé inventar-se-les directament. Això incloïa difamacions, manipulació de fotografies i testimonis, falsedats, rumors, explotació d’errors de joventut, o tot allò que permetés arruïnar, reputacions, carreres polítiques o professionals, vides personals, oportunitats,… Signar un manifest, com ara la famosa Carta 77 en protesta per la violació dels drets humans a la Txecoslovàquia comunista, encapçalada per Václav Hável, no només va comportar presó per a molts dels signants, sinó que als escriptors se’ls va impedir publicar, als actors, actuar, als músics interpretar, als metges operar i a qualsevol dissuadir-lo de tenir un capteniment guiat per principis morals (val molt la pena llegir Milan Kundera aquests dies). Les dictadures són corruptes per naturalesa, i tracten de corrompre el conjunt de la societat i crear aïllament polític i social als dissidents.

Laura Borràs pot ser culpable, o pot ser innocent. Tanmateix, en la situació actual, en què l’Estat espanyol té molt clar que és en plena guerra bruta contra l’independentisme, que es tracta del de l’únic desafiament democràtic prou potent per derrocar el règim del 78, què hagi fet o no aquesta intel·lectual, especialista en literatura comparada que ha entrat accidentalment en política, és irrellevant. A priori, si ens deixem arrossegar pel prejudici, podríem endevinar que no sembla el perfil de corrupció que sí marquen altres que no han fet altra cosa que aquelles persones de talent modest que s’han posat en política a fi de millorar les seves expectatives públiques i personals. Tampoc no és cap secret que Espanya és un país que pràcticament no ha fet res contra un partit polític considerat per molts experts com a una maquinària caciquil i corrupta, malgrat muntanyes de proves, i que ara s’acarnissen contra una persona que no sembla que posseeixi comptes a Suïssa, interessos de grans empreses espanyoles que viuen dels contactes privilegiats o no rebi regals d’Aràbia Saudita.

Per això, quan trobes dubtes sobre la innocència per part d’ERC o quan la CUP demana que renunciï al seu escó (paradoxalment perquè això permetria majors garanties que un judici a un Suprem que ja sabem com se les gasta), no t’acabes de preguntar-te sobre si fóra necessari que visitessin a un oftalmòleg polític. En el primer cas, és obvi que certa competitivitat pel lideratge independentista condiciona la seva agudesa visual. Es pot entendre que la idea d’una victòria a les properes eleccions és una font d’ansietat que, com coneix tot esportista, sempre acaba jugant en contra. En el segon cas, la CUP s’enfronta a la seva essència de força política regeneradora que es va caracteritzar, en els seus orígens, per treballar amb passió i rigor per instal·lar una moral pública estricta i exemplaritzant. Diputats com David Fernández van protagonitzar autèntiques intervencions històriques sobre com hauria de ser una gestió ètica dels afers públics. Tanmateix, el seu elevat sentit de la justícia i la virtut, en un sistema –i en una societat– caracteritzats per la injustícia i el pecat, sovint condicionen la seva resposta i els empenyen vers l’error.

Dissabte passat vaig escriure un tuit on, literalment, considerava que la CUP “l’havia cagat” demanant la renúncia a la intel·lectual i política accidental Borràs. I es va desencadenar, com dirien en castellà, “la de Dios es Cristo”. Potser la forma no era la més elegant, tanmateix, la decisió, com tantes altres decisions que cometem nosaltres (i també els nostres enemics), objectivament era equivocada. I em van saber greus algunes de les agres rèpliques per part de persones que conec personalment i aprecio. Potser em va saber més greu alguns dels elogis del meu tuit en què molts aprofitaven per carregar contra un partit, la CUP, que considero imprescindible en el nostre sistema polític, especialment pel seu rigor moral.

Anem a pams. Si hi ha un partit kantià a Catalunya, aquest és la CUP. Ja sabem que el filòsof il·lustrat de Köninsberg és un dels pensadors que va saber articular la universalitat de l’ètica com a fonament de la convivència pública. D’aquí que sorgís la seva idea de l’imperatiu categòric i un concepte de capteniment moral insubornable. Immanuel Kant ens recorda que cada individu ha de tractar la humanitat d’acord amb uns principis que permetin un tracte just a tothom i evitar sempre que qualsevol persona sigui tractada com a un mitjà. La paràbola que, de la meva època d’estudiant de COU més em va colpir era la d’un assassí que truca a la nostra porta i ens pregunta si un amic és a casa. Kant considera que la mentida és immoral, i que no importa que la veritat acabi tenint conseqüències tràgiques (com que l’assassí mati el nostre amic). Admiro Kant, tanmateix, ni servidor de vostès té una ètica tan pura, ni la nostra societat es mou pels principis kantians. La petició a Borràs que cedeixi el seu escó és obrir les portes de casa nostra a l’assassí. Malauradament, no estem en una situació de la crítica de la raó pura, sinó que ens enfrontem a un Estat que vol pelar la Laura Borràs, vol pelar la CUP, i vol pelar-nos a nosaltres mateixos, i des d’aquest punt de vista, estimat Immanuel, és millor que guardem els teus manuals filosòfics en alguna lleixa allunyada, que ja recuperarem en el moment en què calgui organitzar i articular la República.

Cedir a les peticions de la fiscalia, fer cas d’informes inventats, empassar-nos les mentides a pes d’una premsa atrinxerada, ens converteix en còmplices de prevaricació, d’injustícia. Els raonaments de la CUP, des d’una irreprotxable ètica kantiana, ens converteixen en col·laboradors necessaris d’un assassinat polític. Podria ser que Borràs fos culpable –tot i que ho dubto, i molt–, tanmateix, això és irrellevant en el sentit que el context ens porta a pensar que és l’enèsima actuació d’una dictadura immoral que, com tota dictadura immoral, es renta el cul amb les obres de Kant i tira merda sobre qualsevol persona honrada en una àmplia estratègia de Kompromat. No oblidem un d’aquells casos més feridors: les acusacions contra Xavier Trias, a qui també se’l va tractar d’una manera similar i que, la seva dimissió, va acabar amb la seva carrera política. Trias, més enllà de la simpatia o antipatia política que ens pugui inspirar, era –i és– un home honrat que fou apartat deshonrosament, i la seva innocència demostrada amb posterioritat no li va estalviar aquesta marginació política de la qual altres, amb menys escrúpols morals i menor talent professional, se’n van aprofitar.

Borràs no ha de dimitir. La CUP i ERC han de saber triar entre el Règim del 78 i una professora independentista. Fins i tot, malgrat que Borràs sigui culpable, i en l’aspecte personal sigui una veritable Cruella de Vil, una Anibal Lechter amb vestit groc, és de les nostres, és a dir, d’aquelles persones que, malgrat siguin immorals, estan treballant per una causa moral: la llibertat d’un país oprimit per un imperi que s’ha carregat les llibertats democràtiques per mantenir el seu estatus imperial d’estar per casa. Per la seva banda, JxCat, hauria de renunciar a aprofitar-se d’aquesta situació, i en base a un victimisme molt propi de cert catalanisme, instal·lar, com ens recordava l’Eduard Voltas, una cacera de bruixes contra els seus competidors en el món sobiranista. De fet, JxCat, potser hauria de preguntar-se sobre si bona part del personal polític és de fiar, com determinat conseller que envia la policia a reprimir independentistes pacífics mentre que protegeix paramilitars feixistes i violents.

Tot plegat, d’aquest episodi lleig n’hauríem d’extreure unes quantes lliçons. L’independentisme institucional ha fracassat per la seva incapacitat de desobeir i d’acompanyar els centenars de milers d’activistes que reclamen una actuació popular pròpia de la dissidència que combat una dictadura. Probablement el fracàs dels partits independentistes hauria de pagar-se amb un reemplaçament de personal polític incompetent, addicte a la queixa i impotent en la protesta. Al cap i a la fi, en aquest procés ple d’ombres i algunes llums, ja hem protagonitzat l’espectacle previsible de les lluites fratricides que tenen, tanmateix, cert to de pica-baralla d’esplai. Ara seria un bon moment de fer una cimera de partits molt de l’estil d’aquella en què va participar l’enyorat David Fernández quan es va trobar a Pedralbes amb un Artur Mas que va cometre centenars d’errors i dos encerts: el referèndum del 9 de novembre (un dels acords d’aquella cimera) i el nomenament com a successor al capdavant de la Generalitat a un Carles Puigdemont capaç d’aglutinar diverses sensibilitats de l’independentisme, i que va actuar amb una fermesa que tots els independentistes, fins i tot els més hostils a JxCat, enyoren. 

Tot procés independentista va plagat de baralles internes, discussions inacabables i desconfiances paranoiques. Convido a què els lectors s’informin de processos com l’irlandès o el grec, amb lluites civils indescriptibles i baralles a trets. Els catalans no som més purs, ni més llestos, ni més enzes que la resta d’europeus. El veritable seny no consisteix a renunciar a res, sinó a perseverar en l’objectiu, modulant, en tot cas, la intensitat de les lluites i les accions en funció de les circumstàncies, i en la capacitat de recuperar la iniciativa.

(Article publicat a Revista Mirall el 15/6/20)