diumenge, 31 de maig de 2020

El maig del 37 dels Comuns, un text de Xavi Diez


Xavier Diez, simpatitzant de CxR Constituents per la Ruptura, és escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX.    

Segueix-nos al nostre canal de Telegram t.me/Constituents



Quan era adolescent, allà per la dècada dels vuitanta, alguns avis dels meus amics o la meva pròpia tieta m’explicava que durant la Revolució del 36, els salaris s’havien igualat, els lloguers s’havien baixat a la meitat i les empreses funcionaven sense amos, o els amos passaven a ésser un assalariat més. Aquelles històries em semblaven una batalleta de gent gran o una llegenda urbana. Al cap i a la fi, et refies més del que t’explicaven a classe d’història (o no t’ho explicaven, i per extensió, no devia ser important). La sorpresa va ser, molts anys després, quan ja havia sortit de la Facultat de Lletres de la UAB i em vaig posar a fer recerca per compte propi, que tot això que explicaven era veritat. I que, efectivament, com assenyala l’anècdota, en el teatre col·lectivitzat, els preus van baixar a la meitat, les localitats costaven al mateix preu (el primer que arribava, es quedava les més bones), es van fer dues representacions diàries per evitar la desocupació dels actors i perquè (horror!) la gent de l’extrarradi pogués arribar a temps i… (no us ho perdeu) els salaris efectivament es van igualar, de manera que el primer actor (o la primera actriu) cobraven exactament el mateix que l’acomodador o el personal de neteja.

Sobre aquesta història (val la pena conèixer-ne els detalls) fa uns anys vaig publicar un capítol de llibre “Teatre en temps de guerra i revolució” que tothom a qui interessi comparteixo aquí. La història té un interés que va molt més enllà del que podríem imaginar, i que no deixava de ser la culminació de tota una història d’articulació d’uns valors llibertaris que resultaven hegemònics entre la majoria dels treballadors catalans de coll blau (sobre un 40 % de la població catalana) que veia de justícia fer polítiques igualadores. No igualadores en un sentit purament material –o salarial–, sinó pel que fa a l’autogestió (que explica l’increment de productivitat dels primers mesos de la guerra civil), i sobretot, pel que fa a la dissolució de les jerarquies. Un jove i benestant Vicens Vives, acabat de sortir de la facultat, va quedar horroritzat en veure que la seva classe social, la dels senyors, resultava prescindible en aquella circumstància històrica, i és per això que es va passar bona part de la seva trajectòria acadèmica acusant els catalans de no ser prou respectuosos amb el poder (la imatge del Minotaure). 

El tema dels teatres era una col·lectivització entre moltes altres. Certament, en una història que alguns estudis recents va essent rescatada de l’amnèsia imposada per la Transició, van apareixent molts més exemples concrets del que realment havia estat una revolució. La República (i la Generalitat republicana) havia perdut el control de la realitat des del moment en què els treballadors disposaven d’armes i les feien servir. És per això que, davant d’aquest horror (els treballadors, els criats, els empleats, els pelacanyes manen i nosaltres, les elits, les classes mitjanes, no pintem res) van posar-se a conspirar per acabar amb aquest ordre revolucionari real, i no retòric. És per això que no és casualitat que, encara amb el fum de les barricades alçant-se, grups i col·lectius heterogenis van improvisar un partit que tindria una gran importància històrica: el PSUC. Aquesta formació política que aplegava partits, grups i grupuscles vagament marxistes, tenien un denominador comú. En termes generals, els qui remenaven les cireres eren allò que se’n diria “classes mitjanes”. Botiguers, quadres, enginyers, metges, advocats, classes professionals,… que van abraçar-se al comunisme per la seva promesa de posar ordre (el seu) a la situació i revertir les col·lectivitzacions. De fet, malgrat algunes òbvies contradiccions teòriques, a la més mínima oportunitat van substituir les col·lectivitzacions per nacionalitzacions (en les quals, podien imposar elits burocràtiques que manessin i fessin creure els treballadors), i fins i tot, cap al final de la guerra, privatitzar i tornar cert control de les empreses als seus antics propietaris. Hi havia, per descomptat, un altre factor. Tenien al costat (o era més aviat al darrere?) el suport del PCE de Madrid, i sobretot, el de Moscou, que, en base a discriminar els subministraments bèl·lics, va fer tot el possible per afeblir les columnes llibertàries i establir un exèrcit clàssic i fermament comandat per comissaris polítics i militars professionals amb més mèrits de partit que militars.

No eren els únics que estaven preocupats per una revolució tan blasmada als textos de la història oficial i l’oficiosa. ERC, partit més o menys catalanista, més o menys independentista, tenia una composició social similar. I també se sentia horroritzat per un capgirament de l’ordre social, de manera que es van afegir a les diverses conspiracions per posar fi a l’experiència de la Revolució Llibertària. Tot plegat, en una situació extremadament confusa i farcida de joc brut, va culminar en un putch intern on, amb l’excusa de carregar-se el marxisme heterodox del POUM, va afeblir la Revolució i va començar a tornar, a poc a poc, a la restauració de les jerarquies de tota mena. Els salaris igualitaris, l’autogestió sense directius, va anar esvaint-se en favor del retorn a les diferències socials. (I també van aprofitar per practicar una política repressiva de txeca i gulag a la dissidència poumista i cenetista).

La paradoxa és que la Catalunya entre agost de 1936 i abril del 1937 era, virtualment, un estat independent, fins al punt que tenia el seu propi exèrcit, la seva pròpia diplomàcia, i fins i tot les pròpies monedes. A partir del moment en què, després de diversos dies de combats urbans i centenars de morts, la victòria de l’estranya aliança PSUC-ERC va donar pas a la pèrdua total i absoluta de la independència i l’autonomia catalanes, i la supeditació a Madrid i a Moscou, fet encara agreujat a partir del moment en què el govern de la República es va instaurar a Barcelona, l’any següent, intervenint i humiliant la Generalitat Republicana. A qui interessi el tema, servidor també va publicar un capítol de llibre que es pot consultar aquí. Tot plegat, la gestió del tram final de la guerra va ser un despropòsit i una catàstrofe, que va accelerar la derrota de la República. Al cap i a la fi, els responsables comunistes, socialistes, republicans espanyols era evitar de qualsevol manera una pau separada, una intervenció de França o una independència de Catalunya que resultava més que versemblant en aquell context internacional convuls. La batalla de l’Ebre, el sacrifici inútil de l’exèrcit de Catalunya, l’obsessió per mantenir la unitat d’Espanya per damunt les pròpies conveniències va precipitar la derrota i generar aquest estat de coses que avui també patim

Certament, aquestes són històries que normalment no t’explicaven ni a l’institut, ni tampoc a una universitat, com la UAB on vaig estudiar, on els professors del PSUC explicaven una versió estaliniana de la història de la guerra civil. Encara avui, resulta difícil visualitzar la versió llibertària i independentista d’uns fets tan transcendents.

Tots aquests paràgrafs tenen a veure amb el que passa avui. Unes quantes generacions després, la història actual s’hi assembla molt. L’entorn que podríem considerar els “comuns”, cada vegada més controlat per l’espectre del que fou el PSUC i les seves ulteriors mutacions, torna a repetir els mateixos errors (i conductes estalinianes). El postcomunisme català té adherit al seu ADN el gen de l’obediència, en aquest cas a Moscou. I ERC també porta adherit al seu ADN el gen de la ingenuïtat. Mentre que l’independentisme, a partir de la seva pluralitat i la capacitat de generar els seus propis espais d’autogestió, d’una cultura de la desobediència i la creativitat que sovint desborda les antigues jerarquies del país, aquells que creuen que són imprescindibles per mantenir les brides de la societat catalana no paren de conspirar per fer avortar la Revolució. Perquè, efectivament, i només cal fer un mínim examen de consciència, l’hegemonia social de l’independentisme és, fonamentalment revolucionari. Que Colau s’abraci a Valls (o a Joan Manuel Serrat), o que ERC consideri més perillós qualsevol espai autònom sorgit des de fora de la política convencional i s’abraci a Pedro Sánchez (amant de l’”antes reaccionaria que rota”), incorre en els mateixos errors històrics que empenyen a equivocar-se. Asens, un advocat intel·ligent, i fins i tot crec que una persona honrada, ha fet gestos darrerament que han provocat una gran decepció. La tolerància a la humiliació dels republicans també és de vergonya aliena. Tot plegat, en aquests mesos de pandèmia, amb la seva gestió caòtica (“antes muerta que plurinacional”) perquè sembla més motivada a recentralitzar que a resoldre problemes pràctics, fa que la situació empitjori cada vegada més.

Enfront d’això, és obvi que l’independentisme (que al meu entendre no és patrimoni de cap partit, sinó del conjunt d’una societat heterogènia i diversa) té l’obligació de reorganitzar-se. Enfront d’això, tot el que ve del comunisme és de poc fiar. Només cal recordar el paper obedient i submís del comunisme bàltic a l’hora de preferir obeir Moscou que d’estar al servei de la seva societat. L’independentisme ha de superar la seva dependència dels partits (al cap i a la fi, organitzacions privades vulnerables a les pressions externes) i perseverar en la necessària aliança de classes i abraçar-se a la generositat ideològica. Tècnicament, es tracta d’aplicar allò que se’n diu, “sentit d’estat”. Cal defugir d’aquesta síndrome de maig del 37 tan adherida a les maneres de ser de persones i entitats que suporten molt malament la sobirania. La individual i la col·lectiva.



(Article publicat a Revista Mirall el 5/5/20)

1 comentari:

  1. Excel·lent. La "traïció" del PCE-PSUC em va quedar palesa quan la meva mare, ja traspassada, m'explicava les històries del seu germà, comissari polític del PCE a la batalla de l'Ebre, a més del que he pogut llegir de les greus "errades" militars on l'exèrcit republicà hi va, suposadament, "caure" en aquella batalla. La meva conclusió és la mateixa que planteja l'autor de l'article. A la Catalunya del maig del 37 es van experimentar els canvis de la política del Komintern, que dos anys després van donar lloc al pacte Von Ribbentrop-Mólotov, el qual va precedir en una setmana el començament de la II Guerra Mundial amb el repartiment de Polònia.

    ResponSuprimeix