En el referèndum del 1r d'octubre del 2017 la Nació catalana es va autodeterminar de la única forma possible. Sobretot tenint en compte les reiterades negatives de l'Estat espanyol a acordar un referèndum sota legalitat espanyola. Gairebé just després, va sorgir un moviment social anomenat "Parlem?". Aquest moviment al seu Twitter ens recorda/va que va sorgir tan a Madrid com a Catalunya, tot i que el gruix de l'activitat (que no és molta) l'han fet a Catalunya (concentracions, Parlem App, Follem.es, Constitución De La Gente).
Una plataforma impulsada suposadament per persones independents i amb suport de partits com els Comuns i el PSC i que es va activar quan el Procés va semblar que "anava de debò" amb la defensa dels col·legis electorals del referèndum unilateral sobre la independència (RUI), que fou la clau perquè l'endemà es pogués votar, tot i els
cants de sirena de l'ANC de Sánchez per esperar al dematí, fer cua amb la papereta a la mà, esperar la Guàrdia Civil i no dormir-hi i per tant no acabar exercint el dret a vot.
Un moviment sorgit doncs, com a reacció, com a resposta, sobretot com a resposta a la mobilització popular, de base, als CDR's, a tanta gent anònima del país que va lluitar per l'autodeterminació del seu poble. Va néixer doncs, com una reacció emocional i no com un projecte polític propositiu concret. Després, al desembre del 2017, es van unir (a nivell de tuits i poca cosa més) al moviment Una Constitución para la gente a l'entorn del Partido X, del moviment d'indignats madrileny i dels Comuns-Podemos. Tot i la meva descripció acurada del moviment, i que pot semblar que els vulgui menystenir, cal recordar que com qualsevol moviment ciutadà, s'ha d'escoltar, i que en tot cas, i més enllà de que no són apolítics ni al nal van ser apartidistes, no és la meva pretensió desacreditar la gent que es mou, sigui per l'ideal que sigui. Però sí he de
contextualitzar i explicar què i qui movia els ls, més enllà de noms que no m'interessen gaire.
El 7 d'octubre del 2017 la plataforma ciutadana va organitzar la seva primera acció política als carrers. Milers de persones vestides de blanc, es van reunir davant els seus ajuntaments arreu de l'Estat; amb la qual cosa van tenir uns dies d'atenció mediàtica, social i política. Fou, pel temps que portaven organitzant-se per xarxes socials, un petit èxit. Però allò important, primari, i no secundari, no és la capacitat de mobilització sinó el què proposaven i aquí l'ambigüitat fou la norma de la plataforma-moviment cívic.
Al meu entendre, des del principi hi vaig veure certa falsedat, certa hipocresia, cert fals compromís amb el país a llarg termini. I ho vaig indicar així a les xarxes socials, alhora que deia que s'havien d'escoltar i respectar (faltaria més clar! però llavors hi havia gent massa apassionada com per escoltar amb calma). Sé que costa
molt mobilitzar la gent, però des de llavors (i tot i l'èxit) no van organitzar gairebé res més, i em va anar consolidant la meva idea inicial, prejudiciosa, de que hi havia gat amagat.
Tornant a les concentracions de Parlem- ¿Hablamos?... Arreu de l'Estat es van organitzar concentracions el mateix dia d'octubre; tot i que evidentment es van concentrar a les nacions sense estat. Tot i que de forma estèticament esporàdica, sempre hi ha algú organitzant-ho al darrere. I és obvi que allà on hi ha major interès, hi ha major èxit de convocatòria, d'assistència, és a les nacions sense estat on hi ha la resposta autodeterminista a l'Estat espanyol. La majoria de concentracions, que no foren gaires, es van dur a terme doncs als Països Catalans, a Galiza i a Euskadi. On sinó? A les nacions sense estat on hi ha una especial sensibilitat per la qüestió. Hi va haver emperò, una concentració petita i sorprenent al cor de Castella: a Valladolid. Ara bé, en aquesta, segons 20 Minutos, en el discurs que s'hi feia es parlava de que “a
Espanya hi havia millor gent que governants”: no entenien la profunditat nacional i democràtica de la situació al Principat. Però és que el discurs fora de Catalunya era aquest i el marc mental compartit era espanyol, espanyocèntric i per tant anul·lador dels drets nacionals de Catalunya. Un discurs que demostra que d'empatia n'hi va haver (al nal es van aixecar del sofà i no només per defensar la unitat territorial sinó certa calma), però coneixement i reconeixement de Catalunya, cap. Qui no coneix les arrels d'un problema, per molt bona intenció que hi posi, pot no només no acabar ajudant en res, sinó, en base a les confusions, enredar més la situació. I alhora, pensem quina calma reclamaven? És que la calma, que sempre s'intenta confondre des del poder mediàtic amb la no protesta, comporta que la situació política, socioeconòmica i mediàtica sigui justa? És que l'esclau en l'època de l'esclavisme que no s'aixecava contra la opressió feia més bona la situació? No hi havia "merder" sinó "ordre", però, era allò digne? Re exionem sobre quina mena
de calma, diàleg i entesa, a vegades, des de cert centre polític moderat, i de cultura del consens (o sigui de marginació del dissident), i des de certs opinadors in uents, i moviments sense cares visibles clares, ens proposen. No fos cas que parlessin de claudicació.
Només hi havia algunes pancartes més concretes en aquelles concentracions, que parlaven de "Ni DUI ni 155", un dels lemes de campanya dels Comuns. I que no de nien cap proposta política nacional concreta i en positiu.
A mi el que em semblava és que des dels convocants el que volien era aturar un moviment popular per la independència que esperava que s'apliqués el resultat del referèndum unilateral sobre la independència(RUI); en que hi va votar tothom que va voler (si erets valent/a): els dels Sí, els del No i els que no es volien mullar per cap opció. I que es va fer en condicions de con icte sí, però no de con icte civil, sinó de con icte popular, entre
les forces de seguretat de l'elit espanyola, i el poble
català valent, organitzat i pací c.
I és que els de Parlem? no es van mobilitzar com a resposta a la
violència policial al RUI, o com a resposta al bloqueig polític que feia
dècades que a l'Estat es generava (perquè a l'elit li va bé l'estatus quo), ni
com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat
pels catalans i les catalanes en referèndum, aquest sí, acordat i legal.
Les concentracions deien que buscaven que els dos governs dialoguessin, i tot i que de forma correcte no indicaven quin havia de ser l'acord (matiso: en aquell moment), no prioritzaven la de la repressió política, policial i judicial espanyola. I en cap cas, com era previsible, tampoc reclamaven respecte pels resultats democràtics del Primer d'Octubre del 2017. Per tant, a efectes pràctics, i més enllà del discurs ben intencionat, moderat i que volia patrimonialitzar el concepte de sentit comú (compte amb forces d'aquells que ho intenten que són uns censors), volien ajudar
a aturar el procés cap a la independència que havia començat amb el RUI, i no amb el Procés-estafa liderat pels polítics (la majoria no s'esperava la defensa de tants col·legis). De fet, els organitzadors no van ser també els convocants de les concentracions anti-repressives després de la violència policial espanyola que s'havien dut a terme abans. No van ni adherir-s'hi. No els preocupava la repressió, la violència, si era de l'Estat? No ho sabem, però en tot cas, és evident que no van esclarir-ho com hagués calgut. De fet, la concentració de Parlem es produeix just després d'aquestes concentracions com les protestes del 3 d'octubre del 2017 contra la repressió policial contra els votants del referèndum. Curiós que ho facin davant la resposta popular i no davant l'atac de la repressió política espanyola.
Òbviament que hi havia gent que hi va assistir i es va apuntar al moviment, que era honesta, molta gent, i que solament volia que es calmessin els ànims, que sentia molta por (tot i la valentia de
signi car-se) i que ho vivia, i això s'ha de respectar, molt malament, amb tensió, amb disgust. I alguns/es, que amb el mantra del diàleg, volien imposar cert projecte federalista, autonomista o centralista, que no havien aconseguit mobilitzar ni als carrers ni a les urnes.
I sí, ja sé que molts de nosaltres, ho vàrem experimentar amb orgull, dignitat i alegria, i tant, i tot i que teníem molts dubtes, els havíem (jo ho vaig fer) d'escoltar. Gent sincera com els madrilenys i lls de la diàspora catalana a la concentració a Madrid, que van fer guardar una bandera espanyola a un manifestant que s'hi havia unit perquè era una concentració “Sense banderes”, més enllà de la bandera blanca és clar (sempre hi ha banderes, sempre hi ha motius, sempre hi ha sentit). Eren (i són) els nostres conciutadans, o els nostres veïns ibèrics, i tot i que pocs, eren molt més respectables que els espanyolistes, els espanyols que viuen a Catalunya (aquell percentatge que no se sent català i així s'ha de respectar), que
bàsicament (alguns amb la veu més alta i altres de re ló) reclamaven que les forces de seguretat espanyoles i l'Estat autoritari espanyol/ista (i així va ser) s'imposessin.
En l'actualitat, aquesta plataforma, que es va anar inactivant molt ràpid davant l'exili i presó dels líders d'El Procés català, i més enllà de la post-sentència al Procés, no diu ni piu. Que rar, sobretot des de que es parla de "la taula de diàleg", que ha estat i encara és el tema de tertúlia de televisions catalanes i espanyoles (a l'Estat ja han vist que el virus també els pot servir d'excusa per apaivagar la qüestió catalana). No hi tenen res a dir? Fixeu-vos amb el seu Twitter estatal (Parlem-¿Hablamos?) i en el d'universitats espanyoles (van crear alguns per ls sectorials: semblaven potents però ràpidament van emmudir): van piular per la concentració del 2017, per la proposta de procés constituent espanyol (davant la ponència constitucional del PSOE que no va reeixir perquè al meu entendre fou un esquer per despistar la partitocràcia processista i el poble català com a "possible encaix de
Catalunya a Espanya" i acabar de matar el processisme i de rebut l'independentisme català) i al 2019 per la segona concentració, que no va tenir gaire èxit d'assistència. Fixeu-vos: parlo de la proposta de La Constitución de la gente, sí clar, en castellà, i sí clar, un procés constituent espanyol i no català -que era el que en aquell moment era més viable després d'haver-se produit un RUI. La seva proposta política, quan van adherir-se a alguna, fou més Espanya, més marc mental espanyol, tot i que sí, suposadament "Espanya plural" però sense clari car "plurinacional" (l'Espanya plural és el concepte que ha anat substituint l'Espanya plurinacional per tal de marginar les reivindicacions nacionals perifèriques barrejant-les en qüestions de diversitat d'orígens, etc.). Una proposta política fugaç a la qual es van sumar i que no es recorda cap assemblea d'activistes que la votessin. Entremig van retuitejar la broma de Follem, que s'intuïa que havia muntat un grupet d'ells mateixos (durant la jornada de re exió de les eleccions autonòmiques catalanes convocades de forma humiliant pel
govern espanyol del PP). Ara, durant aquest temps, cap mena de preocupació per la situació de presos, exiliats, multats, inhabilitats, torturats psicològicament, etc. Això sí, molta broma, molta conyeta. Ja estaven tranquils, ja hi havia calma, la tranquil·litat de l'opressió que esclafa gustosament sense resposta. També van fer retuit a una piulada que criticava que a Espanya no es dimitia, però que provenia d'una notícia que deixava malament el PP (i no el PSOE i Podemos, que era el marc ideològic on semblava que es movien). També cal destacar que la plataforma Parlem? a Catalunya va dur a terme una iniciativa ciutadana de debat molt interessant de cara a les eleccions del 21 de desembre. L'aplicació Parlem App per xerrar amb gent que opinava diferent a tu sobre la independència del Principat de Catalunya. Jo amb aquesta proposta poc a dir, i molt interessant. Ara bé, també molt intel·ligent de fer-se abans de les eleccions del 21D, tornant a imposar la idea de que l'independentisme polític, el govern català, no volia diàleg (no l'ha parat de demanar
mai) i que havien de ser els ciutadans els que ho fessin. Sí, també ho deien sobre el govern espanyol, però clar, contra el PP sempre és més fàcil que amb el PSOE; tot i que tinguin la mateixa actitud (de fet la scal general del PSOE pitjor que la del PP).
En resum: fou des de l'empresonament dels dirigents polítics catalans del processisme i que no van exiliar-se, quan aquesta plataforma pel diàleg va emmudir per primer cop i ho va després de que les protestes post-sentència s'acabessin fruit de la repressió, de la contenció i del cansament dels i les activistes. Certament no va ser un moviment de masses, però va tenir un acte prou potent a Plaça Sant Jaume, com he comentat abans, que fou prou reeixit a nivell d'assistència. Allà s'hi reclamava diàleg entre el govern català i el govern espanyol. Ja en aquell moment hi havia errors de base: es situava al mateix nivell un govern català sota administració i legalitat espanyola que un govern d'un Estat que ja havia empresonat a dos líders socials. Un discurs ambigu, per aglutinar prou gent al
seu voltant, en que mancava un anàlisi ponderat. No feia una descripció acurada de la realitat política i les diferents forces i responsabilitats del que ells situaven com a dues parts (el govern català i el govern espanyol). Tot i això, el missatge volia fer-se entendre com a ben intencionat i apartidista, en favor de rebaixar una con ictivitat civil que sempre ha existit (sobretot quan l'estatus quo es veu amenaçat, no quan ningú fa ús del dret a la protesta).
Aquest moviment social, que era polític, encara que no li vulguin reconèixer aquest caràcter obvi, ha desaparegut davant l'esclafament de l'Estat espanyol de les institucions catalanes. Quan ens van ocupar institucionalment la Generalitat, amb col·laboració d'Artadi (JxCat) i Aragonès (ERC), a través d'una interpretació interessada de l'article 155, no van tornar a protestar. I és que es van adonar que d'una banda, s'havia aixecat la bandera blanca, que era el símbol del seu moviment; i amb això "la calma ja havia tornat a imposar-se".
Ara bé, durant aquest temps, ni el govern del PP ni el govern actual de PSOE-UP ha aixecat cap bandera blanca. Simplement han usat la paraula diàleg, com ja la tenien prevista usar, per aturar el moviment social independentista des d'una rendició política dels seus dirigents polítics. I ho han aconseguit. Com més s'han ajupit els nostres representants polítics a Catalunya (més enllà de no retirar a temps una pancarta), més l'Estat, que va més enllà del color del govern de torn, ha reprimit al nostre poble: fossin polítics, líders civils o activistes.
On són els de Parlem? No saben ni fer una piulada per recriminar la única violència contra una entitat (Òmnium Cultural) i la única expressió signi cativa de banderes feixistes i ideals violents (davant Blanquerna i pels carrers de Barcelona) que s'ha vist aquesta Diada? Tan els costa? Com és que tot i que s'han anat ajornant les taules de diàleg, no han criticat al govern de l'Estat per les declaracions dilacionistes al respecte? Doncs jo us ho diré: perquè era un moviment deshonest que buscava que els
independentistes deixéssim de ser-ho, que ajupíssim el cap i que es retornen a l'estatus quo; aquesta situació que per a ells és pací ca però que comporta, entre d'altres opressions nacionals, que tinguem gent a presó. Com l'Estat, sabien que volia dir la paraula diàleg: quedar bé per reprimir millor.Alguns parlavem de diàleg però amb la condició necessària de tenir un govern central fort proper a les reivindicacions catalanes i a aquesta actitud política dialogant (el PSOE del “talante” de Zapatero sempre ha estat vist així, la qual no és del tot certa, si recordem l'època dels GAL o de la repressió als treballadors dels Astilleros). Un cop han disposat d'aquest govern, aquests articulistes espanyols, han deixat de parlar de diàleg. I sí, abans del que serà l'excusa per no avançar en cap aspecte que no vulgui el govern central: del Covid-19.
Perquè ho explico això? Perquè quan torni a reactivar-se el moviment independentista, que resta actiu de forma minoritària (CLR’s, Primàries, Esquerra Independentista, CDR) però no passiu i que amb l'ANC avança més
del que ha fet mai, els hi expliquem a la gent que no veu clar un procés d'independència realment unilateral a nivell institucional, que hi ha gent que els farà alçar una bandera ben bonica però ben falsa, una bandera blanca tan humanista com hipòcrita és part de l'espècie humana, que els farà concentrar per aturar la construcció d'una República catalana independent però no per buscar un diàleg que no s'està produint després de que el mateix President Puigdemont el reclamés per poder convocar eleccions amb garanties i per tant, abans de declarar falsament la independència en una DUI no publicada al DOGC (o Butlletí de la República catalana) com hagués estat de rebut i com esperaven certs diplomàtics que gent actualment molt crítica amb els partits actuals van treballar-se i que ara alguns estan a l'entorn de Primàries. A aquesta gent que vol diàleg els escoltarem sempre, però a l'escala de veïns, perquè de tots els articulistes que el demanaven (en queden alguns) la majoria ja tenen el que buscaven: aturar un procés d'alliberament social, nacional i democràtic,
un diàleg de sords, i un govern del PSOE per repartir-se el pastís estatal.
Altres articles interessants:
·
En aquest article que encara no he llegit
s'explica qui hi ha/via al darrere (i hi ha al davant) de la
plataforma: elconfidencial.com/espana/.
· Article que veig que opina similar de quan s'activen i quan no: elnacional.cat/ ca/.
• Article d'ElPeriódico:elperiodico.cat/ca/ politica/.
p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent } a:link { color: #000080; so-language: zxx; text-decoration: underline }
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada