dilluns, 6 de juliol de 2020

La legitimitat de l’1-O


Arnau Padró es manresà. Enginyer informàtic, treballa de desenvolupador informàtic. I
mplicat en el procés d'independència des de les consultes. Cofundador del diari digital l'Unilateral. Secretari Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un dels arguments que ha usat l’unionisme per deslegitimar el referèndum del primer d’octubre és el nivell de participació assolit aquella jornada: 43,03%. D’ençà d’aquella jornada històrica i a mesura que s’ha anat consolidant la reculada dels partits independentistes davant la repressió espanyola, una part de l’independentisme ha anat assumint com a propi aquest argument. Hem tornat al ‘no en som prou’ que ja s’esgrimia després de les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015. Situar tot aquell que no va participar del referèndum com a contrari a la independència és totalment erroni i contrari al que diu la ciència política. Però a mi m’agradaria plantejar, en aquest article, tot un seguit de reflexions que crec que és molt important que tot independentista tingui en compte i que van molt més enllà d’aquest simple contraargument.

La legitimitat de l’1-O no es pot valorar només com un element aïllat de la història del nostre país. El primer que cal fer és valorar la legitimitat del marc autonòmic que ens regeix ara com ara, fins que no siguem un estat independent. Perquè molts s’atreveixen a qüestionar el referèndum de l’1-O, però aquests mateixos ho fan des del cinisme i la hipocresia. S’han parat mai a plantejar-se si és legítim el nostre marc autonòmic? Evidentment no. La mal anomenada autonomia de Catalunya, es basa, en primer lloc, en una constitució que va ser aprovada fa més de 40 anys. Fou en un context d’amenaça militar si la suposada transició sortia dels límits tolerables per un estat que havia viscut durant 40 anys sota la dictadura franquista i que durant aquest temps havia teixit una potent estructura estatal afí al règim. Hi ha altres elements que posen en qüestió la legitimitat del referèndum amb el qual es va ratificar la constitució del 78, per exemple l’editorial d’El País endemà mateix, en el qual s’exposava que s’havia produït la votació sense un cens oficial i tancat, i amb nombroses irregularitats.

Més enllà de la legitimitat de la constitució del 78, Catalunya es regeix per l’Estatut d’Autonomia del 2006. Un estatut que no és aquell que el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania del poble català, havia aprovat inicialment, amb una amplíssima majoria de 120 dels 135 diputats. Un cop retallat i aprovat per les Corts espanyoles es va posar la seva ratificació a votació del poble català. Doncs bé, d’un cens de 5.310.103 persones, van votar 2.594.167 catalans, el 48,85%. D’aquestes, 1.899.897 van votar ‘Sí’ a l’estatut d’autonomia sorgit de les Corts espanyoles. Això representa el 35,77% del cens electoral. Aquesta és la legitimitat i suport social acumulat per aquell estatut, la qual no es posa en dubte per cap partit unionista. Però l’Estatut actualment en vigor no és el que es va refrendar en aquell referèndum. L’Estatut que regeix a Catalunya avui en dia és un text que fou retallat i interpretat a la baixa per segon cop per un Tribunal Constitucional format per tan sols 12 ciutadans espanyols. A més, diversos dels seus membres tenien el mandat caducat en el moment de la sentència i alguns fins i tot havien mort. Aquell i no cap altra és el marc legal i polític sota el qual viuen els ciutadans de Catalunya des de fa 10 anys, i de llavors ençà cap govern espanyol ha, ni tan sols, plantejat que caldria un marc més legítim per a Catalunya. I pocs unionistes trobareu —si és que en trobeu algun— que defensin que l’Estatut en vigor no té cap mena de legitimitat, amb més convicció que no pas qüestionen la legitimitat de l’1-O.

Perquè, ara sí, quina legitimitat té l’1-O? En aquell referèndum, que va tenir lloc en una situació molt diferent de la tranquil·la jornada del referèndum de l’Estatut d’Autonomia del 2006, hi tenien dret a vot un total de 5.313.564 ciutadans. Si fa no fa els mateixos que pel referèndum autonòmic. Això és així perquè, malgrat que la població ha augmentat, hi ha més de 200.000 catalans vivint a l’exterior que aquell dia no tenien cap mecanisme per votar donada la necessitat de la cooperació de les ambaixades i consolats espanyols a l’exterior, que evidentment van boicotejar la Llei del referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya. En cas que aquests haguessin pogut votar, la demoscòpia política demostra que ho haguessin fet de forma més majoritària que la mitjana del país a favor del ‘Sí’. Dels que sí que tenien capacitat per votar i malgrat la contundent violència exercida contra els votants per part de la policia espanyola, van exercir el seu dret a sufragi un total de 2.286.217 ciutadans. D’aquests, 2.044.038 ho van fer pel sí. El 38,47% del cens. 2,7 punts percentuals més que l’Estatut d’autonomia previ a la retallada del TC. I ara jo em pregunto, aquells que defensen que l’1-O no era legítim, poden defensar mirant-nos fixament als ulls, que el marc legal que regeix Catalunya, per la força de la repressió de l’Estat espanyol, cal recordar-ho, és més legítim?

Al final a Espanya els marcs legals que regeixen la població no són una qüestió de legitimitat i democràcia, sinó de poder. I aquesta és l’assignatura que tenim pendent de superar els catalans.


(Article publicat a l'Unilateral el 4/7/20)

Cap comentari:

Publica un comentari