Malgrat
les manifestacions reiterades de conspicus líders de l’espanyolisme
més ranci i rampant, els estats, tampoc l’espanyol, no han existit
sempre ni des de temps immemorials; per més que alguns defensen la
filiació espanyola dels artistes de les coves d’Altamira. La
humanitat no ha estructurat institucionalment el que coneixem com
estat fins el segle XVII, ja que abans no havíem trobat més que
regles, consells o normes per acompanyar la potestat del sobirà
inqüestionable i solament sotmesa a la divinitat.
És
a partir de les fonamentacions en el camp del dret que Jean Bodin va
avançar en el segle XVI el que va propiciar la concreció durant el
regnat de Lluís XIV a França, malgrat la coneguda afirmació del
monarca
“L’Etat
c’est
moi!”
de les primeres veritables estructures de l’estat absolut.
Però
la doctrina en els camps del dret i la filosofia política que
apadrinaran l’evolució vers la forma dels mal anomenats estats
nació moderns continua, amb contradiccions, amb els pensadors
britànics com Hobbes, a cavall dels segles XVI i XVII, en plena
guerra civil anglesa, que continua defensant un estat absolutista
lligat a la monarquia per pretesament emparar els individus de llur
tendència individual i grupal a l’autodestrucció. En canvi els
pensadors britànics Locke, segle XVII, i Hume ja en el segle XVIII,
són els veritables cervells de les dues revolucions britàniques que
senten les bases de l’estat liberal, molt més complex i
institucionalitzat que els precedents. Finalment qui emmarca i
defineix, fins avui, definitivament de manera funcional i
estructural com és i ha de funcionar l’ estat és W.F. Hegel,
segle XVIII. El qual al marge de les seves obscures teories sobre
l’esdevenidor i l’ Esperit Absolut, amb total precisió ho
resumiria en els següents punts:
- L’ estat solament té plena legitimitat i dret d’existir, sí és capaç de mantenir les seves fronteres contra la possible hostilitat dels estats veïns que l’envolten.
- De la mateixa manera l’estat hegelià que de fronteres endins disposa del “monopoli de la violència”, està plenament legitimat per imposar-se per la força contra les forces disgregadores o rebels que sorgeixen en el seu interior.
L’actual
estat borbònic neofranquista espanyol ha seguit la lògica de
l’estat hegelià. Cal recordar que es tracta d’un artefacte en
construcció/destrucció que comença la seva història estatal
solament des de principis del segle XIX, amb el llast monàrquic,
supeditat tant a l’oligarquia rendista i terratinent com a
l’església catòlica, impulsat des de Castella. Malgrat les
prèdiques interessades que parlen de l’estat més antic d’Europa
tan falses com les que parlen de l’estat més descentralitzat el
món! Tradicionalment Espanya ha provat de resoldre tots els seus
conflictes usant la força, amb un substrat polític autoritari
devorat per la corrupció.
Actualment
Espanya no pot garantir directament les seves fronteres externes,
solament pot sobreviure supeditada als EE.UU., a l’OTAN, als
designis de la Unió Europea i dels diferents monopolis o cartels
transnacionals. En aquests àmbits la seva debilitat i la seva
impotència són manifestes.
Pel
que fa a la crisi amb Catalunya, en algun moment pròxim al 1r
d’octubre el govern de l’ estat espanyol i el conglomerat de
forces que l’organitzen i maneguen, arriben a la conclusió que la
raó d’estat exigeix reprimir el moviment independentista i el
referèndum propugnat amb l’ús indiscriminat de la força. Mentre
al mateix temps neguen la legalitat i la realitat factual del comici
anunciat. Pretenen, doncs, aplicar la formula hegeliana davant el
conflicte intern.
Què
va succeir?:
La violència preparada amb el desembarcament del CNI en massa, la
reestructuració dels serveis d’informació de Guardia Civil i
Policia Nacional, el reclutament dels “incontrolats” d’extrema
dreta i els seus aliats del lumpen residents en el país. L’enviament
de nombrosos contingents policials davant la sospita de passivitat de
la policia autonòmica, eren el preàmbul del desencadenament d’una
operació centrada en impedir el referèndum a tot preu amb l’ús
de la màxima violència que permeten els temps actuals. Amb això
els separatistes serien derrotats i l’estat espanyol reforçat.
Però,
la raó de l’estat que es volia imposar a garrotades fracassa, el
poble organitzat espontàniament, desobeint les consignes de fer
protestes simbòliques, defens utilitzant tècniques de resistència
pacífica, els col·legis electorals, les urnes i el dret a votar.
Mentre les furioses forces colonials veuen fracassar l’intent de
frustrar el referèndum.
Al
marge de les especulacions sobre suposades telefonades de no se sap
qui, al migdia les forces policials espanyoles es retiren a les seves
casernes, hotels i vaixells, no solament desistint de la pretensió
d’avortar les votacions sinó que abandonen i deixen de
controlar/ocupar el territori, tret d’alguns punts neuràlgics. El
poble combatiu unit per la base i en defensa de la República es
troba exercint un domini efectiu tel territori català. Aquest domini
exercit pels CDR, assemblees, col·lectius, comitès, etc. més enllà
de sigles no serà seguit ni pel Govern ni per les direccions dels
partits i sindicats del país.
L’evidencia,
però, des d’un punt de vista hegelià és que l’estat espanyol
va ser incapaç, malgrat tots els seus intents, d’impedir el
referèndum d’autodeterminació en una part del seu territori, que
a més va abandonar sense control en mans de la gent. Per tant va ser
derrotat, mostrant-se com un estat fallit i en descomposició. La
posterior evolució assenyala que la gent mobilitzada, amb una bona
fe infantil, va esperar que el seu Govern i els partits
independentistes acomplissin la seva part del contracte per la
independència. Amb la seva inacció la direcció independentista va
robar la victòria al seu poble.
Què
no va passar l’1o?
La
direcció de l’independentisme processista es va mostrar
impúdicament no solament poruga sinó merament autonomista, ningú
del Govern va dir ni va fer res per implementar discursivament la
independència, ni per explotar la victòria popular, ni per fer
institucional el control del territori. Òbviament no va proclamar la
República, ni va encoratjar les masses per tal que intensifiquessin
el poder popular, simplement van tornar al regionalisme pujolista i
van mendicar al derrotat estat espanyol alguna concessió.
Les
direccions partidàries i de les entitats sobiranistes no van mostrar
als ulls del món, ni a les dels seus votants o associats que l’
estat havia estat vençut i es mostrava com un ens en total fallida,
ans al contrari el van mostrar com un Moloch sanguinari invencible.
Davant la possibilitat revolucionaria d’aconseguir la República
per la via ràpida, tot i la possibilitat d’una confrontació
directa, ni tant difícil de vèncer ni tant terrible com es va
pintar, potser la vaga general del dia 3 d’octubre va palesar que
el somni era ben a l’abast.
L’estat
espanyol està ara en un procés dialèctic de confrontació interna
on s’han aguditzat totes les contradiccions entre els sectors més
reaccionaris que veuen en el retorn al passat i amb l’autonomia
dels poders militars, judicials i policials, mai depurats, la darrera
possibilitat de mantenir l’estat unit i amb la mateixa oligarquia
vivint del B.O.E. abraçats a la monarquia. Enfrontats a mort amb els
sectors capitalistes més moderns i amb el que resisteix d’una
classe mitja en vies d’extinció que veu en la proclamació de la
IIIª República la solució als problemes territorials i polítics.
Coincideixen ambdues cares del Janus hispànic en una sola cosa: en
castigar, humiliar i explotar la darrera colònia que li resta a
Espanya.
La
conclusió que cal assimilar definitivament és que va
existir un referèndum vàlid, amb
el seu vot massiu i la obstinada resistència no violenta del
poble que va proclamar la República catalana i
el
territori va ser alliberat
de facto en tota l’extensió del Principat. Després dels
lamentables espectacles viscuts fins el 27 d’octubre de 2017, la
sola autoritat legitima que haurien de reconèixer els
independentistes catalans hauria de ser la del president legítim
exiliat Carles Puigdemont! La resta es voler fer asseure a una taula
de negociació a un cadàver en descomposició, l’ estat espanyol,
del qual solament podem rebre: corrupció, miasmes, violència,
rapinya i repressió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada