Vluch 714 naar Utrecht, un text de Harry Haller

70.000 manifestants a Brusel·les, aquesta és la xifra per la que vam apostar a l'article d'ara fa 7 dies respecte la manisfestació groga del passat 7 de setembre.

¿Recordareu aquella samarreta blava que apareixia a la foto que il·lustrava aquell article també, com aquest,  de volgudes 1400 paraules, i que feia referència al còmic Vol 714 pour Sidney, com un bon exemple de la inventiva catalana?, encara que no quedà clar  si la fotografia de la nena rossa amb la camiseta blava estava presa a la Place Royale brussel·lesa el 7 de desembre, o bé el 7 de novembre i a la plaça Sant Jaume. 

Dit d'altra manera, si la referència era en realitat al Vol 714 a Sidney ja que el missatge no seria adreçat al públic francòfon d’ara sinó al poble català d’ara fa 3 anys, ¿per què no aprofitar l'estada a la capital belga per resseguir fins la ciutat holandesa  on es signà el Tractat d'Utrecht per part de la Corona de Castella,el Regne de França i el Regne d'Anglaterra, i que fou preàmbul  de la independència dels Països Baixos i de la dependència dels Països Catalans a urpes borbòniques com  les del Duc de Pòpoli, el militar francès que llançà tones i tones de metralla per damunt les muralles de Barcelona durant un any sencer?

Utrecht, una de les fundadores de la república de les 7 Provïncies Unïdes amb la signatura del Tractat el 1713, i amb un temps d’allo més semblant al de Brus·seles,  fred i mal assolellat, i que no s’ha adit amb els encants de la ciutat, com ara la Torre de la catedral Dom, de més cent  metres d'alçada, o el canal d’Oudegracht, que creua el centre històric i està sempre  animat amb unes ribes on s'hi troben desenes de bars i llogarets interessants.

Per les hores de dinar ens ha funcionat molt bé una aplicació per mòbil anomenada Foodora, que es útil per descobrir restaurants locals o bé encarregar àpats que et reparteixen amb bicicletes gens estridents ni estressades.

Es obligatori anar al Stadhuisplein si vols seguir la ruta del Tractat, on es  troba una placa a la paret de l'antic edifici de l'Ajuntament que recorda aquest fet.

Utrecht va ser escollit perquè els conductors d’aquella Pau, tant francesos com britànics, que pensaren que podrien tenir certa influència sobre la ciutat encara que aquesta mantingué la seva neutralitat.

Respecte el Tractat en sí, el rei Felip V es va veure obligat a lliurar Gibraltar i Menorca a Gran Bretanya; Sicília i Milà a França; i Nàpols, Sardenya i els antics 'països baixos espanyols' a l'imperi austro-hongarés. 

La torna a favor de Felip V va ésser que les tropes austríaques es comprometien a evacuar Catalunya, amb conseqüències prou conegudes que tingueren la cloenda un any més tard amb la caiguda de Barcelona el setembre de 1714 i finalment Mallorca, Eivissa i Formentera, que van caure al  juliol de 1715.

Això suposà que el perdedor del Tractat d'Utrecht, Felip V, va ser el guanyador de la Guerra de Successió a Catalunya: en conseqüència, els catalans van ser castigats pel que el nou rei  volia considerar com a  traición la defensa dels drets, de la llengua i de les tradicions del Principat. En podríem anomenar la ‘venjança del perdedor’, de la que tants exemples en tenim com ara la partició de Catalunya pel Tractat del Pirineus, el fraudulent judici i posterior execució del Salvador Puig Antich i un llarg etcètera que arriba fins els nostres dies i que es regeix sota el patró de la humillación i l’aniquilament.

 

Tornant altre cop a la samarreta del Vol 714 a Sidney, si era adreçat al poble català ara fa 3 anys quan les referències tel·lúriques al cap de 300 anys de la caiguda de Barcelona  condicionaren a marxes forçades tota la política catalana amb la consulta del 9N com a epicentre, ja  ens adonem que a la primera pàgina del còmic Tintin i els seus amics són dipositats a l’aeroport de l'antiga colònia holandesa de Yakarta, en escala del Boeing 707 del vol 714 de Londres a Sidney, i on estan a punt per embarcar per la porta 3.

Però tot se'n va en orris en acceptar una invitació per anar en un jet privat i, després de tota la peripècia, Tintin i els seus amics tornaran a embarcar  a l’aeroport de Yakarta, en escala d'un altre Boeing 707, d'un altre vol 714 de Londres a Sidney i un altre cop per la porta 3.

Certament la batalla d'Almansa el 1707  i la caiguda de Barcelona el 1714 son juntament amb el Tractat d'Utrecht de 1713 els 3 fets més decisius de la dita Guerra de Successió.

I més concretament de la Guerra de Succesió a Catalunya, que arranca el 1701 amb la promulgació per part del el Borbó Felip d’Anjou,  ara convertit  en Felip V de Castella, del primer Decret de Nova Planta. Amb aquest decret Felip V, un obsés sexual patològic que martiritzà les nits de la seva primera i segona esposa, volia implantar el règim absolutista a la Monarquia d'Espanya. 

Igualment el 1701 Felip V jura de les Constitucions catalanes per ser reconegut com a Comte de Barcelona.

El partit austriacista català que dona suport a l'arxiduc Carles, conegut posteriorment per Carles III d'Aragó, com a pretendent al tron de la Monarquia Hispànica, el qual prometia respectar les Constitucions de Catalunya,  prendrà ràpidament volada fins a fer-se del tot majoritari al Principat el 1705.

Els anglesos, holandesos  i tropes austriacistes havien conquerit Gibraltar el 1704, Mallorca el 1706 i Menorca el 1708; però el punt d'inflexió, arribà el 1707 amb la derrota d'Almansa i que portà associats la derogació dels Furs del Regne de València i del Regne d'Aragó.

A partir del 1711 es produeix l'abandó progressiu de les forçes aliades de la causa catalana., així el 27 de setembre de 1711 Carles abandonava Barcelona per ser coronat emperador esdevenint l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic   deixant a la seva esposa Elisabet Cristina, que any i mig més tard també  abandona Barcelona tot  confessant que ‘mai va poder estimar cap altra nació com els catalans’.

Fins arribar al juliol de 1713, moment en què les tropes imperials evaqüen definitivament de Catalunya, i on la Junta de Braços del Principat acorda defensar amb les armes les

Constitucions de Catalunya, proclamant de facto la República catalana.

La situació militar ja era desesperada, però el que la va comdenar definitivament va ser al març de 1714 quan Carles VI del Sacre Imperi s'incorporava a la Pau d’Utrecht, i escrivia una carta als governants catalans  que aquests van interpretar malament per entendre que Carles havia estat reconegut com a rei d'Espanya, encara que en realitat l'emperador només havia retingut el títol nominalment.

El cert era que el duc de Berwick, que es va incorporar al setge de Barcelona al juliol de 1714, per substituir al maldestre duc de Pòpuli,  havia rebut unes instruccions taxatives per part de Felip V sobre el duríssim tracte que s'havia de dispensar a aquell poble que ‘presentava les més vives sol·licitacions a totes les corts estrangeres’.

Berwick decidí centrar els esforços en els llocs per on era millor atacar a causa del mal estat de les muralles i la facilitat d'excavar a causa de la poca consistència del terreny.

Així inicià l'excavació de la primera paral·lela fins acabar la trinxera en una sola nit, significant  el començament del vertader setge contra la ciutat,

Aviat se succeí l'excavació de la segona paral·lela, i finalment s'obrí la tercera i última paral·lela, a pocs metres de la muralla.

El 12 de setembre de 1714, el duc de Berwick accedia a atorgar capitulacions a la ciutat, ja que les autoritats catalanes n’exigien la signatura al  negar-se a una rendició incondicional.
Per por a contradir a Felip V, Berwick no les va signar però donà la seva paraula d'honor que serien respectades. No ho foren, com tampoc ho foren les capitulacions del Regne de Mallorca del  juliol de 1715

I així acabà el que Felip V anomenà la 'Guerra dels Catalans’, els francesos la ‘Rebel·lió dels Catalans’ i els anglesos la ‘Causa dels Catalans’, causa que des d’un punt de vista formal es perllongà, a la Viena dels austriacistes catalans emigrats, encara en els temps d’un opuscle atribuït a Rafael Casanova  que recordava al rei anglés l’aliança pactada a Génova el 1705 entre el Principat de Catalunya i el Regne d'Anglaterra, i que va ser  publicat amb peu d’impremta d’Oxford possiblement fals al gener de 1736, el ‘22è any de la nostra esclavitud’, arran de la Guerra de Successió Polonesa.

Una Guerra dels Catalans que durà els 14 anys que van del 1701 al 1715, i que inflexiona a la meitat d’aquest període en favor de la Monarquia Espanyola.

Certament la samarreta blava del Vol 714 de la recurrent sortida per la porta 3, semblaria lligar bé amb el 1714, els 14 anys que durà la Guerra de Successió als Països Catalans i els 300 anys fins el 2014, possible data d’estampació de la camiseta.

I si ara volguessim jugar al 3 i als seus múltiples, hauriem de tenir present 3 dates amb el dia 27.

El 27 de juny del 2010 es la data de l’acord dels jutges del Tribunal Constitucional  en la formalment sentència contra l’Estatut català, en la pràctica autèntic cop d’estat al Règim espanyol i autèntica humillación que havia començat el ribot d’Alfonso Guerra i havia continuat el PP amb la seva recollida de firmes.

Data que tingué cumplida resposta per part catalana en les eleccions del dia 27 de setembre del 2015, d’on en sorti per primera vegada una majoria parlamentaria independentista.

I així fins el  27 d’octubre d’aquest any, data de la proclamació de la República catalana i de la tornnada a posar de la questió dels catalans a les corts europees d’ença el 1736.

I la pregunta a fer-se, a dia d’avui, es si ens trobem, o no, en un altre cicle curt ‘virtuós’ per part dels catalans, de fet el del 1714 no ha estat l`únic, i si aquests 27 ens son útils per no prendre decisions precipitades i errònies com les que pogueren tenir els governants de Catalunya i de la causa austriacista.

Hi hauria de fet un cicle de clar signe refrendari amb 3 dates assenyalades la primera de les quals començà amb la consulta participativa del dia 09 del mes 11 del 2014 , reversible si l’enmirallésim  respecte el dia 11 del mes 09 del 2014, al 300 aniversari de la caiguda de Barcelona.

Com directament capicua ha estat el dia 01 del mes 10 d’aquest any, data del Referèndum.

I ara cal preguntar-se pel dia d’avui 21 del mes 12 , xifra tan reversible com ho es el  perill d’involució que hi ha al darrera de la carta electoral que si amaga.

Més d’un s’en haurà adonat que la data d’inici de la Guerra de Successió, 1701, i la d’acabament, 1715, son múltiples de 7, com de fet també ho son 707 i 714.

I si en lloc de jugar als múltiples de 3, juguem als múltiples de 7, o, fins hi tot millor, combinem tots dos no ens surt altre número que el 21.

Certament tot això son jocs, darrera els quals, però, hi han venjances de perdedors, humiliacions, incompliments del pactat, expolis, que es perpetuen en el temps, segle darrera segle.

Com que abans d’anar a Brusel·les tinguérem la precaució d’anar a votar per correu, anem ara camí de Viena per resseguir el Vol 714 i fer-ne crònica d’aquí 7 dies.

Caldria superar avui l’escull d’una involució política que resta amenaçant entre bastidors i que no s’amaga de mostrar la bota militar per sota les cortines. La conclusió es fa evident, cal arribar tant si com no als 70 diputats.

Encara que potser convindria regalar-ne 3 als Comuns i deixar la pilota a l’altre teulada, doncs la pregunta de fons es si ens assetja el duc de Berwick o ens assetja el duc de Pòpuli.

Versió reduïda d'aquest article a l'Unilateral

Vol 714 pour Brussels, un text de Harry Haller

Quaranta-cinc mil manifestants, aquesta és el nombre que va donar la policia de Brussel·les de la manifestació groga del 7 de desembre, sense precisar quants catalans “dolents” podíem estar en aquest paquet. Però ara que és 14 i ja estem tots de tornada, de ben segur que anirem esvaint dubtes.

¿No caldria que fóssim més ambiciosos per construir el nostre relat i prenguéssim exemple d’aquells Cent Mil Fills “bons” de Sant Lluís que van passar tots d’una tacada als llibres d’història, quan França els va enviar a Espanya en defensa de l’Antic Règim, sense que el Contrastant d’aleshores qüestionés quants Fills podien cabre en cadascuna de les rajoles del perímetre de la Real Cerca del Madrid borbònic?

Per què no doncs 70.000?, la xifra dels que vam protagonitzar la més històrica i massiva manifestació al cor d’Europa.

I en tot cas ja ens guardarem prou de no caure en la Síndrome de Woodstock i que hagués d’arribar el dia que catalans de tots pelatges confesséssim, en la intimitat o no, que també van ser-hi en aquell dia fred i mal assolellat, i que hagués de ser la pròpia gendarmeria belga qui desvelés que 7.000.000 no hi podien cabre en els carrers i places brussel·lesos, per moltes torres humanes que hi aixequéssim.

Si parlem ara de samarretes, sens dubte la blava, que apareix a la foto que il·lustra aquest article de 1400 paraules i que fa referència al còmic Vol 714 pour Sidney, és un bon exemple de la inventiva catalana, doncs no hi ha cap constància que aterrés la setmana passada cap vol 714 provinent de Barcelona ni d’enlloc als aeroports belgues de Charleroi i Zaventem.

El desig d’aclarir tot plegat seria una bona excusa per recercar un vell i atrotinat Vuelo 714 para Sidney que pogués descansar a les nostres estanteries: justificable en dies en què es fa molt difícil fugir de la caverna mediàtica i de tota la massa comunicativa que acata el Cent Cinquanta-Cinc, a l’espera de poder dipositar el vot salvífic en urnas de verdad d’arestes que ens punxen somnis on votàvem en caixes de cartró i en tàpers.

I de fet ja a la primera pàgina del còmic, diposita Tintin, Milou, Haddock i Tornassol a l’aeroport de Yakarta, a l’illa de Java, en escala del Boeing 707 del vol 714 de Londres a Sidney.

Londres i Sidney: dues ciutats que representen la recerca en la superació de la dialèctica metròpoli versus colònia, en allò que garantís els vincles comuns i els drets a la llibertat i que es digué Commonwealth.

Sidney i Barcelona: dues ciutats marítimes i cosmopolites agermanades per Jocs Olímpics on l’una s’emmirallà en l’altra.

Sidney, que acull una puixant i dinàmica comunitat catalana que, diguem-ho, s’ha queixat que l’ambaixada espanyola no els deixa votar pel 21 de desembre —no hi ha cap procés electoral obert a Catalunya, diuen.

Yakarta és la capital d’Indonèsia, un país insular de més de disset mil illes, tres-centes ètnies i tres-centes llengües, que ocupà les portades dels diaris de tot el món arran del procés d’autodeterminació de la part est de l’illa del Timor quan els soldats de l’ONU intervingueren per aturar la massacre que les milícies indonèsies infligien a aquests habitants del Timor Oriental, perquè havien votat massivament per la independència en un referèndum pactat entre Portugal i la mateixa Indonèsia.

Respecte als personatges del còmic, hi tenim l’enemic secular de Tintin i que ara, ves per on, el vol empresonar en un illot solitari: es tracta del Marqués de Rastapopoulos, que, com els populars del Partit Popular, no té res contra les rastes sempre que qui les porti les tingui netes i sense polls.

També hi tenim la comuna guerrilla comunista, que col·labora de facto amb Rastapopoulos per encerclar Tintin encara que no queda gaire clar si ho fa per ingenuïtat o per treure’n profit.

Hi ha el multimilionari Laszlo Carreidas, i el seu barret Bross & Clackwell que anirà patint tota mena d’inclemències fins a quedar fet un nyap tan irreconeixible com ho és ara l’antiga Convergència respecte a la Llista del President.

Un Carreidas a qui l’amoïna més el barret, "fabricat abans de la guerra", que el seu jet privat, al qual convidarà a pujar-hi a Tintin i als seus amics per tal de fer junts el trajecte entre Yakarta a Sidney, i que serà segrestat en ple vol i obligat a aterrar d’emergència a l’illot de Rastapopoulos.

Un trajecte i aterratge, el del Jet Carreidas 160, que no tindrà res a envejar a anar a lloms del Cent Seixanta de la Constitució en el viatge de la llei a la llei pel Dret a Decidir.

A la meitat del còmic, Tintin és teledirigit per un personatge d’origen eslau que l’ajudarà a escapolir-se de l’escomesa de Rastapopoulos i els guerrillers ingenus. Així, Tintin farà de guia dels seus amics fins a arribar a una cova gegantina amagada per la vegetació. Dins hi trobaran un ídol misteriós que en realitat fa de porta oculta i sota la qual Carreidas perdrà definitivament el barret.

 Finalment, i per les pròpies contraccions de l’illot volcànic on es troben presoners, l’illa acaba deixant anar tota la corrupció galopant i tota la prima de risc desfermada en forma de lava acumulada, que acabarà per fer-la explotar sencera fins a ser engolida per l’oceà, tot just moments després que un ovni salvés els nostres herois i el telèpata eslau, però no els porta a l’espai sideral com profetitzà un reputat ministre ara sense feina, sinó que els deixa sans i estalvis en un bot, al preu, això sí, de ser abduïts i no recordar res del succeït, tal com augurava fins no fa gaire cert reputat jutge que en pau descansi.

Amb una escena final d’un cert to processístic, Tintin i els seus companys, Laszlo Carreidas inclòs, acaben embarcant en un vol, número 714, a Sidney.

Però quelcom ha canviat: Milou confessa als lectors que s’ha lliurat d’estar abduït i una gorra clàssica anglesa d’estil Stetson o Kangol oneja ara en el cap de Carreidas.

Ja circulaven relats orals de cert emboirament de Puigdemont, bastant abans i tot d’octubre, encara que tot aflorà en convocar aquell primer ple del Parlament massa dies després del democratic mandate assolit al Referèndum, quan el gironí retardà una hora l’inici de la sessió per invocar paraules vessades a darrera hora pel president del Consell d’Europa, el polonès Donald Tusk, i deixar en suspensió la República declarada.

I quan arribà el segon ple, a finals d’octubre, Puigdemont varia d’opinió dos cops i anà de minuts que no convoqués eleccions en lloc de proclamar la República; i tot seguit una altra piulada del president polonès del Consell d’Europa i finalment una República catalana que ni abaixa la bandera espanyola ni s’inscriu en el Diari Oficial de la Generalitat. No és estrany que el periodista polític Ernesto Ekaizer veiés Puigdemont com “una fulla enmig d’una tempesta”.

Fins travessar la porta del ídol amb el “Bon dia“ al instagram del president, amb una foto del Pati dels Tarongers mentre Puigdemont creua la frontera espanyola en direcció a la capital d’Europa, jugant definitivament una carta tintinesca que fins avui s’ha mostrat exitosa.

Si la fotografia de la nena rossa amb la samarreta blava no estigués presa a la Place Royale i no fos del 7 de desembre, sinó del 7 de novembre i a la plaça Sant Jaume es podria especular si amb 7 dies d’ençà que Puigdemont travessà la frontera belga n’hi havia prou per dissenyar aquestes camisetes.

Hi hauria una teòrica alternativa respecte a la gènesi de la samarreta del vol 714, i és que aquesta no veié la llum ara sinó fa tres anys, quan les referències tel·lúriques al cap de tres-cents anys de la caiguda de Barcelona condicionaren a marxes forçades tota la política catalana i la inestabilitat i la confusió creixien, a mesura que la consulta del president Artur Mas s’acostava.

Això voldria dir que la línia d’enmig de l’estelada de la camiseta blava no faria referència al Vol 714 pour Sidney sinó al Vol 714 a Sidney, ja que el missatge no seria adreçat al públic francòfon sinó al poble català.

Així, doncs, per què no un altre article pel dijous 21 que bescanviés el Marqués de Rastapopoulos pel Duc de Pòpoli, el militar francès que llançà tones i tones de metralla per damunt les muralles de Barcelona durant un any sencer?

Sense més pretensió que defugir d’un altre bombardeig immisericorde: el del rasta-popularisme d’aquests dies a la nostra ciutat dissortada, amb tones i tones de rètols de la Dama de Cors, el Rei de Bastos i el Queen Joker.

Les darreres vinyetes del Vol 714 pour Sidney es publicaren a Le Journal de Tintin el 1967,  a 7 anys que un dictador decrèpit fes pagar a Puig Antich la mort de Carrero Blanco.

Caldria superar l’escull d’una involució política que resta amenaçant entre bastidors i que no s’amaga de mostrar la bota militar per sota les cortines. La conclusió es fa evident, cal arribar tant si com no als 70 diputats.

Versió reduïda d'aquest article a l'Unilateral